Tribut a Miquel Barceló

Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos. Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".

El caballo y el arte en las cortes europeas de los siglos XIV y XV: aproximación al reinado de Alfonso V el Magnánimo

María José Arjona Peris

Universitat de València. Dep. d’Art

El caballo ha sido, desde el inicio de los tiempos, un elemento fundamental en la historia de la Humanidad. Compañero y fiel amigo del ser humano, medio de transporte, herramienta de trabajo, arma de guerra, símbolo de poder y ostentación… La fascinación por este animal se manifiesta a través de todos los períodos históricos hasta la actualidad, y es justamente gracias a disciplinas como la Historia y el Arte que podemos constatar un hecho tan evidente. Aceptado en la UNESCO como parte de nuestro patrimonio inmaterial, y objeto de análisis y devoción de instituciones museísticas como el museo del caballo de Chantilly o el museo de la caza y la equitación de Varsovia, con nuestro estudio pretendemos continuar en el proceso de comprender cómo se percibe la imagen del caballo en el arte de las cortes europeas de los siglos XIV y XV, tomando como especial referencia el reinado de Alfonso el Magnánimo.

Tras realizar un primer estado de la cuestión sobre la bibliografía existente que estudia el caballo en la historia y en el arte, el primer aspecto a destacar es la laguna existente en el período que a nosotros nos interesa. Por otro lado, a lo largo de toda la historia queda manifiesta la importancia del caballo andalusí, además de la diferencia entre las dos culturas que convergen y divergen en la península ibérica: el Islam y el Cristianismo. Dos culturas, dos formas de hacer la guerra, dos tipos de monta y consecuentemente dos modelos de caballo ideal diferentes.

Para proceder a analizar el aspecto histórico artístico, en primer lugar nos interesa conocer la situación del caballo en la Península Ibérica entre la Edad Media y el Renacimiento, donde ya encontramos los orígenes y detalles de algunas razas y especies hípicas, entre las que se diferencian principalmente la castellana de la andalusí. Del mismo modo, vamos a ir presenciando una paulatina evolución que sufrirá el caballo a partir del creciente interés por el caballo andaluz, los cambios producidos en la forma de hacer la guerra y otras circunstancias históricas. La realidad es que a partir de la prácticamente idealización del caballo del sur peninsular (entre otras razones por su estética, carácter, velocidad, etc.), la fama de este irá alcanzando parangones inimaginables a nivel internacional. El mejor ejemplo de ello es el caso de la familia Gonzaga, cuya colección de valiosos caballos procedentes de exóticos lugares como Turquía o Al-Ándalus quedará inmortalizada en la sala de los caballos del Palacio del Té de Mantua.

Escena de Batallas. Cántigas de Alfonso X el Sabio, Códice Rico, c. 1260

El mantenimiento de un caballo castellano así como el creciente interés por la cría de la mula debido al mal estado de las vías de comunicación peninsulares, a las normativas proteccionistas de la cría del caballo andalusí, y al buen carácter tanto del caballo castellano como de la mula, son factores a tener en cuenta para conocer y comprender la atmósfera equina de los siglos XIV y XV. Por otra parte, el proteccionismo por parte de la monarquía de la raza andalusí marcará hitos en la historia como la famosa y posterior fundación de la Escuela Hípica de Viena como iniciativa de Carlos V.

Finalizado este apartado dedicado enteramente al caballo, es necesario situarse en el contexto cortesano de Alfonso el Magnánimo. A partir de este punto pretendemos aproximarnos a una situación que debemos comprender para poder llevar a cabo nuestro análisis artístico. Reiteraremos una clara diferenciación del reinado del rey (1416-1458) en dos períodos, cuyo punto de inflexión es la conquista de Nápoles. Así pues, la bibliografía actual está de acuerdo en realizar una clara distinción de dos fases en la vida del segundo de los Trastámara. La primera, que abarcaría desde su infancia hasta 1442, la cual se caracterizaría por abarcar la fase de educación y formación del monarca en una corte ibérica, concretamente castellana, que mantiene contactos directos con la corte de Borgoña, y por tanto bebe de sus influencias. En ella el ambiente hípico, de guerras, justas, torneos y caza se puede respirar en la atmósfera. No es de extrañar pues que el Magnánimo vaya a desarrollar su faceta como guerrero así como una fuerte afición por la equitación y todo este ambiente cortesano en el que el caballo es un discreto protagonista. Con la llegada al trono del Magnánimo encontraremos toda una compleja situación que comienza por el interés del propio rey en mostrar su legitimidad en el trono, así como crear todo un mensaje de propaganda política que se verá manifiesta a través de los testimonios artísticos, del rol del monarca como caballero cruzado y conquistador, y la creación de una imagen de poder en la que el rey será considerado como magnánimo y piadoso, pero también un gran guerrero, mecenas y humanista.

Juan de Juanes. Retrato de Alfonso V de Aragón, 1557

La segunda fase se iniciaría con la conquista de Nápoles, y la instalación definitiva del monarca en esta ciudad hasta el final de sus días. Durante mucho tiempo esto fue visto por la Historia como un abandono a la Corona Aragonesa, pero lo cierto es que, a pesar de que poco a poco el Magnánimo va a verse influido por las corrientes artísticas y culturales italianas, que en este momento se encuentran en plena ebullición, el monarca siguió contando con su corte hispánica. Testimonio de ello es por ejemplo la Sala dei Baroni del Castel Nuovo de Nápoles, contemporánea al clásico arco triunfal de la entrada del mismo edificio. Sí que es verdad que la estancia napolitana del Magnánimo marcó un antes y un después. Que su inquietud por las artes se vio notablemente ampliada en esta segunda época de su vida. Y que paulatinamente a lo largo de la biografía del rey vemos hacerse realidad la reiterada convivencia y pugna de dos corrientes artísticas: Norte versus Sur, Renacimiento nórdico/Flandes versus Italiano/Península Itálica.

Pietro di Milano. Arco triunfal del Castel Nuevo, segunda mitad del siglo XV

Por fin llegamos al que es el auténtico núcleo de nuestro trabajo, desde el punto de vista de la historia del arte y de las imágenes, pero al que no hubiéramos podido llegar sin detenernos en los puntos anteriores. Que la corte de Borgoña es un punto de referencia para el Magnánimo, así como el rol del mecenas inspirado en la figura de Jean de Berry son dos afirmaciones indiscutibles. Que poco a poco vemos crecer un fuerte aparato cortesano en las cortes principescas de la Península Itálica, y que estas van a mantener una relación e influencia directa con el Magnánimo y su corte, es la consecuencia en la vida del monarca. Por otro lado, cabe mencionar la dificultad que para los estudiosos ha conllevado analizar ambos períodos e influencias por razón de los escasos estudios que encontramos relativos al periodo napolitano debido a la escasez de las fuentes que han sobrevivido en territorio itálico, pero también por la dificultad que conlleva casar dos períodos y maneras de hacer tan sumamente diferentes.

Escenas caballerescas y de batallas. Castillo de Alcañiz, s. XIV

Así pues ya intentándonos aproximar a la imagen del caballo en este ambiente cortesano, dividiremos este punto en cinco aspectos. El primero de ellos, el ceremonial funerario, analiza la presencia de un rito funerario cuyos inicios se encuentran en la antigüedad pagana, pero cuya continuidad se produce a lo largo de las civilizaciones griega y romana; seguimos encontrando manifestaciones escultóricas en el arte paleocristiano, y se retoma con gran fuerza en la baja edad media peninsular, tanto en los reinos de Castilla como en el de Aragón. En el Este peninsular la ceremonia se hace llamar córrer les armes. Se trata de un ritual llevado a cabo tras la muerte de un caudillo militar, es decir, de nuevo se trata de una manifestación vinculada con los altos estratos de la sociedad contemporánea, y, por lo tanto, se celebrará también tras la muerte de los monarcas Fernando de Antequera y su descendiente Alfonso V. Las manifestaciones de este evento en el que el caballo participa activamente quedan plasmadas en los monumentos funerarios, y así lo explica y ejemplifica en su artículo Francesca Español.

Paolo Uccello. La Batalla de San Romano, c. 1438-1440

Seguimos con la imagen del caballo en la guerra. Múltiples son las imágenes caballerescas que encontramos en la Europa de los siglos XIV y XV. Escenas de guerra y de batallas, son una forma de ensalzar la figura del caballero, de recordar la importancia del modo de vida del bellator, de plasmar la realidad, de recordar las batallas y guerras que marcan un antes y un después en la historia. Este es el caso de la obra de Paolo Uccello, la Batalla de San Romano, o el de la batalla de Mallorca del palacio Caldés Aguilar de Barcelona, a día de hoy guardados en el MNAC. Otro de los ejemplos que sirve como predecesor al período que nos interesa se encuentra en las cántigas de Alfonso X el sabio, en las ilustraciones de batallas entre cristianos y musulmanes. En ellas se manifiestan las diferencias bélicas y equinas de ambas culturas.

Isaia de Pisa y Andrea dell’Aquila. Detalle de la entrada triunfal de Alfons V

Ya hemos hablado de la afición del Magnánimo por la vida de ocio celebrada desde su infancia en Castilla, su pasión por la equitación, y su obsesión por elaborar todo un mensaje de propaganda política en el que se manifestara su evidente legitimidad en el trono. Un lenguaje que debe elaborarse en un aparato cortesano y mediante el uso de las artes plásticas y visuales como testimonio y perpetuador de la idea. A lo largo de toda la Edad Media, y por lo tanto también entre los siglos XIV y XV encontramos múltiples escenas que ilustran esta mezcla de juego y entrenamiento para la guerra; entre ellas, podemos hablar de las pinturas de la Sala Baronale del Castello della Manta, en Cuneo, Italia.

Donatello. Estatua ecuestre del condottiero Gattamelata, 1453

En el simbolismo del poder público destacan las representaciones ecuestres para ensalzar el rol del monarca como líder político. Nosotros nos centramos en dos tipologías de propaganda política que destacan especialmente en este período y sobre todo en el reinado de Alfonso el Magnánimo. Por una parte, no podemos pasar inadvertido el arco del triunfo del Castel Nuovo de Nápoles, en el que se contempla la escena central de la entrada triunfal del monarca en la ciudad conquistada, haciendo un evidente homenaje a la Antigüedad Clásica por lo que al estilo se refiere. Esta obra servirá además para evidenciar un claro contraste entre la manera de hacer “a la antigua” que ya se estila en el sur de la península itálica, gusto al que cada vez más el monarca va a ir adaptándose, y por otro lado la pervivencia del estilo fiel a sus raíces peninsulares que contemplamos en obras como la Sala dei Baroni del castillo o las obras de artistas como Lluís Dalmau o Gonçal Peris Sarrià. El otro género es la estatua ecuestre de bronce: un tipo de monumento que había desaparecido en la Edad Media, pero que ya existía en la Antigüedad, y que va a ser reinventada primero por Donatello con su Gattamelata, y después con el Verrocchio y su Condottiero Colleoni. Inspirándose en obras supervivientes como la estatua de Marco Aurelio en Roma, el Reggisole de Pavía o los relieves del Arco de Constantino, ambos artistas marcarán un antes y un después, pues a partir de este momento las grandes personalidades querrán verse representadas del mismo modo, a pesar de que dichos proyectos nunca lleguen a llevarse a cabo. Tal es el caso del Monumento Sforza de Leonardo o la intención del Magnánimo de encargarle a Donatello una estatua ecuestre.

Louis Alincbrot. Tríptico con pasajes de la vida de Cristo, 1440-1450

Por último, habiendo hecho mención tan especial a la pugna y convivencia entre el cristianismo y el islam, no podemos dejar de lado la importancia del poder de la fe en nuestro legado imaginario. El caballo aparece en representaciones como la del Jesucristo sobre un caballo blanco en la cripta de la catedral de Auxerre, pero también en las representaciones de Santiago Matamoros (típico icono castellano nacido de la fusión del Apóstol Santiago Peregrino y el icono del caballero cruzado que salva la Península Ibérica del Islam), la conversión de Saulo (como aparece en el retablo de Bonifacio Ferrer de Gherardo Starnina, del Museo de Bellas Artes de Valencia), o de San Martín cuando comparte su capa con el mendigo, como podemos ver en el retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antón, de Gonçal Peris Sarrià, también localizable en el mismo museo; en el pasaje de la Crucifixión la figura del caballo aparece siempre junto a los soldados romanos. Así encontramos múltiples crucifixiones donde queda la escena plasmada, como la del retablo de la Santa Cruz de Miquel Alcanyís en nuestro museo, o la del díptico de Jan van Eyck.

Gherardo Starnina. Retablo de Fray Bonifacio Ferrer, detalle de la Conversión de Saulo, finales del s. XV

Por último, el caso del San Jorge a caballo es el más representativo e interesante desde un punto de vista iconográfico, pues de nuevo encontramos en este santo un punto de unión entre las dos corrientes artísticas que convergen en la corte del Magnánimo, siendo además este santo el patrón de los caballeros y el patrón de la monarquía aragonesa. No es casualidad pues, que Alfonso V sienta una especial devoción por el San Jorge, y quisiera dedicarle una capilla en el Monasterio de Poblet, donde descansan los monarcas predecesores, incluido su padre. Por otro lado, no debemos olvidar el mensaje político de legitimidad real que el Magnánimo estaba queriendo transmitir con su deposición, y la de su ancestro en tan sagrado lugar. Así, como punto de unión entre los San Jorge de Uccello y Van Eyck o el de Van der Weyden, encontraríamos las representaciones de Pere Nisart, Jaume Cirera, Bernat Martorell, o el del magnífico retablo del Centenar de la Ploma, de Marçal de Sax, que ha sido tan relacionado con el retablo de Jérica. De nuevo en la obra del Puig se vería un doble mensaje, por un lado el de ensalzar al monarca y al caballero en la batalla contra el infiel, pero además una evidente alusión, como lo es el monasterio de Poblet para el Magnánimo, a la legitimidad del monarca con respecto a sus antecesores en la Corona Aragonesa.

Roger van der Weyden. San Jorge y la princesa, 1432-1435

Ya para finalizar, podemos concluir que en torno al caballo se crea todo un lenguaje cortesano y principesco vinculado al lujo, a la diferenciación de clases sociales, y al poder. La fascinación por este animal se manifiesta en todos los sectores sociales, pero especialmente en el que nos interesa a nosotros. Así, vemos una evidente distinción del uso del animal por motivos laborales, bélicos o estéticos y de ocio.

Marçal de Sax. Retablo del Centenar de la Ploma, detalle del San Jorge y de la Batalla de Jaime I, principios s. XV

En segundo lugar, podemos hablar de una diferenciación cultural en la que el caballo es un ser que se verá claramente afectado por estas circunstancias. Sobre todo en el ámbito hispánico vamos a ver cómo tanto la sociedad en general como la atmósfera cortesana beben de las influencias de un imperio islámico que ha convivido y sigue conviviendo en el terreno geográfico. Existe una clara división tanto funcional como estética y representativa entre el caballo europeo y el caballo árabe, en las escenas de guerra, en las escenas relacionadas con los deportes cortesanos como torneos y justas, y en las representaciones caballerescas, en las que la figura del noble armado al estilo medieval sigue perviviendo. No obstante, también podemos obviar un paulatino proceso de idealización y casi adoración del hombre hacia el caballo de origen árabe, un caballo que poco a poco va a adoptarse en el modo de vida de las cortes europeas, como se evidencia en la corte Gonzaga. Observaremos de un paulatino cambio en la monta y en la manera de hacer la guerra, y de un proceso de idealización del caballo andalusí que acabará conquistando a todos los monarcas y líderes políticos europeos.

Taller de Lleonard Crespí. Libro de Horas de Alfonso el Magnánimo

Podremos encontrar, entonces, un triple vínculo de influencias, que, a grandes rasgos, equivaldría a las relaciones establecidas en la corte del Magnánimo con las cortes europeas. Por una parte, y en directa relación con la influencia francófona, vemos la pervivencia de un ideal caballeresco medieval. Una idealización del caballero armado, de la manera de hacer la guerra “a la europea” (o a la manera occidental, en oposición a la oriental), la cual siempre partirá del ejemplo del caballero cruzado, del ideal de guerra santa cristianizadora y portadora de la verdadera fe. Todo ello sin olvidar el peso la caballería en los ejércitos del Magnánimo y en la guerra a mediados del siglo XV. Un modelo que se refuerza con el elemento lúdico, cortesano y deportivo: justas y torneos van a ser un modo de mantener al caballero en forma y potenciar sus habilidades guerreras para que luego pueda ponerlas en práctica en la batalla. Por otro lado, veremos la pervivencia de la tradición clásica manifiesta principalmente entre las cortes principescas de la Península Itálica, y de las que el Magnánimo se va a sentir fascinado principalmente a partir de su afincamiento en el reino de Nápoles en 1442. El mejor de los testimonios es el arco triunfal de la entrada principal del Castel Nuovo, en el que Alfonso V de Aragón aparecerá representado cual emperador romano. El otro modus operandi que va a verse abundantemente representado en otras cortes italianas es el otro caso ya analizado de representación pública de propaganda política y símbolo de poder: la escultura ecuestre.

Hermanos Limbourg. Mes de Mayo, Muy Ricas Horas del Duque de Berry, c. 1410

A través de nuestro trabajo intentamos ejemplificar algunas de las manifestaciones en las que el caballo y el caballero aparecen representados en todo su esplendor. No obstante, debemos recordar que en este estudio realizamos tan solo una primera aproximación a un amplio trabajo que puede y debe seguir llevándose a cabo, no solo enfocándolo en la relación de la corte del Magnánimo con las cortes francesas e italianas, sino también profundizándolo en el contexto de otras cortes europeas del momento.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç per la difusió de la Història Medieval.

Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

La pretesa "Guerra Santa": L'exemple d'Almeria en 1309

Ja hem parlat en altres ocasions de l'intent de conquesta de la ciutat musulmana d'Almeria per part de Jaume II d'Aragó i Ferran IV de Castella. I és que ha pogut ser tan ben documentat, gràcies als cabalosos fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que la informació acumulada dóna per a molt, també per a parlar de la mal anomenada "Guerra Santa", teòrica impulsora de l'encara pitjor anomenada "Reconquesta", totes dues molt en voga si ens guiem pels nombrosos congressos i seminaris que es dediquen al seu estudi en els darrers temps. De fet, el context previ a l'expedició d'Almeria semblaria confirmar eixa idea, ja que, per exemple, el darrer mestre dels Templers a la Corona d'Aragó escrigué a Jaume II en 1304 indicant-li el seu deure religiós de conquerir terres a l'Islam: la fe de la Christiandat deguéssets exalsar et la fe dels enemichs de la creu baxar et minvar. També la interpretació que donaren els cronistes a posteriori fou merament religiosa: Ramon Muntaner s'afanyà a indicar la gran voluntat que el senyor d'Aragó té de créxer e multiplicar la santa fe cathòlica, mentre que Fernando Sánchez de Valladolid destacà que la voluntat del rei de Castella era la de servir a Dios, especialmente contra los moros. Així doncs, segons indiquen molts autors actuals, semblaria que la lluita religiosa hauria tingut el paper preeminent i central tant en les croades del Pròxim Orient com en les conquestes dutes a terme a la península Ibèrica. Tanmateix, sembla molt perillós fer aquesta afirmació quan només s'atén a documents que reprodueixen la visió del poder, com els emanats de l'Església i de les cròniques escrites en l'entorn de la cort reial -com fan els estudis que proclamen la importància de la "Guerra Santa" en la "Reconquesta" castellana dels segles XIII i XIV. Mirem, per contra, què passa quan tenim accés a altre tipus de documentació, com en el cas de la fracassada campanya d'Almeria de 1309.

Els castellans atacaren Algesires mentre que els aragonesos atacaren Almeria

En primer lloc, cal destacar que, per a intentar dur a bon port l'expedició contra els nassarites de Granada, Jaume II i Ferran IV signaren amor, pactes e covinences amb els marínides del Marroc i ho amagaren al papa Climent V, ja que, d'haver conegut l'aliança secreta amb aquells musulmans, mai hauria concedit la butla de croada --que garantia indulgències espirituals als que hi participaven. De fet, els ambaixadors d'ambdós monarques s'encarregaren de presentar la campanya al mateix papa com un acte de Déu, l'objectiu principal del qual era expulsar els execrabile mahometi i augmentar el culte diví i eclesiàstic. Tanmateix, ja en la pròpia cúria papal alguns cardenals no dubtaren a assenyalar que els seus motius eren purament econòmics, puix el que volien era aconseguir nous tributs o compensacions dels musulmans. En altres àmbits els arguments presentats eren diferents, com per exemple quan s'escrigué a Dionís de Portugal, al qual Jaume II apuntà que la conquesta es faria a servey de Déu e a gran proffit e honra de tots nosaltres, reys d'Espanya; és a dir, que s'assenyalava l'argument religiós, però també l'econòmic --el profit-- i el prestigi polític i dinàstic --l'honra. D'una altra banda, en demanar ajut als súbdits valencians el que es remarcà principalment fou la importància estratègica d'obtenir un lloc del qual partien molts dels atacs realitzats contra el regne. D'igual manera, quan observem el comportament d'altres dels protagonistes de l'expedició, com els nobles castellans, la voluntat religiosa de la pretesa guerra santa queda completament difuminada. No en va, en primer lloc la noblesa mostrà en les Corts castellanes la seua clara preferència a fer una simple ràtzia contra Granada, que els reportaria botí, i no una conquesta que prengués terres de l'Islam. A més a més, en plena expedició els principals barons abandonaren al rei de Castella per motius polítics interns, sense importar-los l'al·legada causa major de l'exaltacionem Catholice fidei.

Tot plegat, doncs, quan comptem amb informacions coetànies abundants sobre les conquestes cristianes de la península Ibèrica --cosa que no passa en les del segle XIII-- es veu molt clarament que les motivacions religioses passen a un segon pla. Eren importants, però eren, més bé, una justificació ideològica, com així apareixen en els productes intel·lectuals creats pel poder eclesiàstic i polític. Per tant, cal rebaixar considerablement la importància de l'argumentari religiós en el fenomen d'expansió territorial de la Cristiandat llatina durant l'edat mitjana. Eren altres causes, procedents de les estructures socials, econòmiques i polítiques, les que menaven a les monarquies a tendir a l'expansionisme constant, com explicà magistralment Alain Guerreau a Le féodalisme, un horizon théorique [ara disponible en línia]. El mateix exemple de la dinastia catalanoaragonesa ho indica, ¿o és que abans de la derrota de Muret de 1213 no havia intentat constantment conquerir terres occitanes, tot i pertànyer a la Cristiandat? Les conquestes no depenien del factor religiós, sinó d'una sèrie de canvis produïts al segle XI, que comportaren la creació d'una societat preparada per a la guerra i la colonització constants, així com de la pròpia necessitat dels monarques d'afirmar la seua posició al capdamunt de la piràmide feudal. El que passa, potser, és que preferim reduir-ho tot a un factor cultural, en la línia del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que tan fàcilment duu a justificar les barbaritats comeses per part del món occidental en defensa d'una pretesa superioritat moral i de valors...

Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta 

El papado aviñonés y la Corona de Aragón en la época anterior al Gran Cisma: aspectos de una fiscalidad en auge

Esther Tello Hernández

Institució Milà i Fontanals - CSIC Barcelona

Ya en el transcurso del siglo XIII, Roma se había convertido en una ciudad poco segura y nada cómoda para los papas. Las interminables luchas entre familias nobles como los Colonna, Orsini, Caetani…, y la cada vez más evidente influencia francesa, hicieron que los pontífices y su corte residiesen fuera de esta urbe durante largos periodos de tiempo. Así, fundamentalmente Viterbo u Orvieto habían sido lugar de descanso y trabajo de la curia papal.

Palacio de los Papas (Aviñón)

Aproximadamente, entre 1309 y 1377 Aviñón fue la sede del papa. A esta etapa se le conoce como la época del papado aviñonense y ha sido objeto durante mucho tiempo de numerosos mitos y leyendas, tal y como muestra el hecho de que durante mucho tiempo se acuñó para este periodo el calificativo de cautividad de Babilonia. Con todo, la historiografía ha demostrado que si bien el centro de la cristiandad se trasladó a esta ciudad francesa, ello no ralentizó el desarrollo de la curia romana. Todo lo contrario, en este periodo encontramos un momento decisivo en el proceso de centralización administrativa de la curia en general y de su aparato financiero en particular (THEIS, 2010).

Lista de los papas de Aviñón. Capilla de san Marcial. Palacio de los papas. Aviñón

Bertrand de Got, arzobispo de Burdeos, fue elegido papa en 1305, adoptando el nombre de Clemente V. Fue coronado en Vienne de camino a Roma, pero tras errar unos años, en 1309 se asentó en Aviñón, donde permaneció la sede oficial de los siete papas de origen francés hasta 1378. Enclave geográfico fundamental en el valle del Ródano, Aviñón fue considerado por muchos como verdadero centro geográfico de la cristiandad. Por lo que aquí interesa, desde un primer momento, el periodo aviñonés supuso la multiplicación de beneficios eclesiásticos y el surgimiento de nuevos impuestos, germen de una maquinaria fiscal que ya estaba en marcha. Con el pontificado de Juan XXII (1316-1334) se consolidó la tendencia centralizadora de la Curia romana, reforzándose asimismo el sistema fiscal pontificio (MORELLÓ, 2009).

La Cámara Apostólica, definida como la superintendencia financiera de la Iglesia, centralizaba los ingresos de los diferentes territorios de la cristiandad, divididos en colectorías. Tal y como nos muestra la obra clásica de N. del Re, la Cámara estaba regida por el Camarero, de quien dependía el tesorero y demás oficiales de un complejo aparto administrativo (del RE, 1952). Desde el punto de vista fiscal, conviene destacar aquellos impuestos o tasas que se percibían a través de los funcionarios que operaban en los distintos territorios, y proporcionaban unos ingresos más o menos fijos y previsibles para las arcas del papa; aunque variaron notablemente según lugares y épocas. Así podemos encontrar las anatas, rentas del primer año de un nuevo beneficio otorgado por el papa; la reserva de procuraciones o visitaciones, en concepto de hospitalidad y hospedaje; los derechos de expolios o las sedes vacantes de beneficios, cuando un titular abandonaba su cargo hasta el nombramiento de uno nuevo, etc. (LEVILLAIN, 1994). Según los cálculos de autores como Y. Renouard, los ingresos del papado se situaban por detrás de lo recaudado por la monarquía francesa o inglesa, pese a lo cual se encontraban entre una de las rentas más altas de los soberanos europeos (RENOUARD, 1941).

Organización administrativa de la Curia Pontificia (s. XIV): La Cámara Apostólica (según BUSQUETA I RIU, J.J.; MARTÍNEZ I RODRÍGUEZ, C., "L'acció dels recaptadors pontificis a Sant Andreu de Palomar (1348): Aplicació de mètodes gràfics per al seu estudi", en Finestrelles, nº4 (1992), pp. 19-46, p. 20.)

Por el hecho de ser uno de los impuestos que mayores posibilidades de estudio tienen, así como por mostrarnos la relación entre papado y monarquía, nos referiremos a continuación a la décima pontificia y a su percepción en la Corona de Aragón durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336- 1387).

Este impuesto extraordinario se gravaba teóricamente con el 10% de las rentas anuales de los beneficios eclesiásticos. Se generalizó en 1274 en el II Concilio de Lyon con el fin de financiar las cruzadas a Tierra Santa, aunque nos podríamos incluso retrotraer al siglo XII con la promulgación del llamado diezmo Saladino (MARDIERE; CHEVREAU, 2012). Con todo, según numerosos autores, la décima fue una de las imposiciones más gravosas de la clerecía bajomedieval en el occidente europeo en general y en la Corona de Aragón en particular. A lo largo del siglo XIV y sobre todo desde la segunda mitad del mismo, observamos cómo este impuesto pasó a ser recaudado de forma regular y con un destino final que distaba de su función primigenia, al servicio de la monarquía. Normalmente los beneficios de la décima se repartían entre el papado y la Corona, siguiendo el esquema general de 1/3 para la Cámara Apostólica y 2/3 para el monarca, aunque esto dependía de lo establecido en la bula de promulgación de cada una de ellas. En el caso de la Corona de Aragón, durante la segunda mitad del siglo XIV, se destinaron a una empresa bélica fundamental: Cerdeña.

Conviene recordar que los reinos de Cerdeña y Córcega habían sido entregados en feudo al rey Jaime II por el papa Bonifacio VIII, con el fin de solucionar los conflictos existentes entre la dinastía de los Anjou y la Corona en el reino de Sicilia. La isla estaba dividida en juzgados y en ella tenían gran influencia los ducados de Pisa y Génova. Entre 1323 y 1326 finalizó la ocupación pisana de la isla y se incorporó oficialmente Cerdeña a los dominios del Ceremonioso.

Mapa de la Corona de Aragón a mediados del siglo XIV (MONSALVO ANTÓN, J.M., Atlas Histórico de la España Medieval, Barcelona, 2010.p. 243)

Con todo, las revueltas sardas y las tensiones territoriales hicieron que la isla fuese una preocupación fundamental para la corte aragonesa durante más de 30 años. Desde la segunda mitad del siglo XIV y con las rebeliones del juez Mariano IV de Arborea, el enorme gasto causado por Cerdeña exigió también la rápida recaudación de grandes cantidades de dinero (SÁNCHEZ, 2005). A la situación de la isla, además había que sumar el difícil momento por el que se pasaba en relación al reino de Mallorca. A lo largo de la segunda mitad del siglo XIV, Pedro el Ceremonioso buscó reincorporar dicho reino a la Corona. Así lo hizo en 1343, pero las tropas del infante Jaime de Mallorca se rebelaron y asediaron numerosos lugares del norte del principado, siendo especialmente virulentos los ataques de los años 1373 y 1374, coincidiendo con un periodo de pestes y carestías que afectaron a todo el occidente mediterráneo. Todo ello sin olvidar que la guerra de los Dos Pedros con Castilla (1356-1369) había finalizado hacía poco tiempo, dejando la Corona en una situación bastante delicada.

Ante este panorama, huelga decir que las arcas regias estaban exhaustas y necesitadas de dinero, y con unos ingresos insuficientes y un gasto cada vez más elevado, resulta comprensible que se acelerara la petición de ayudas extraordinarias por parte de la monarquía a los territorios de la Corona, solapándose unas con otras desde mediados del siglo XIV (SÁNCHEZ, 2009).

Estas demandas continuas y la elevada presión fiscal ponen de manifiesto, por tanto, que los recursos financieros y materiales de los que disponía el rey eran insuficientes. Paralelamente se observa que los canales de recaudación eran lentos y que la monarquía necesitaba obtener el dinero de un modo más rápido. Por ello se recurrió al préstamo de financieros privados que demostraron ser capaces de movilizar rápidamente grandes sumas a cuenta de la posterior recaudación de los donativos.

Imagen de Gregorio XI. Basílica de san Pablo extramuros. Roma

En este contexto se produce por tanto la concesión de las décimas al rey Pedro el Ceremonioso del periodo aquí expuesto. Recordemos, que cuando el papa Gregorio XI llegó al pontificado en 1370, la situación financiera de la curia era también muy delicada. Los ingresos ordinarios se mostraban insuficientes para financiar las políticas de envergadura europea, tras los gastos de la guerra del cardenal Albornoz en Italia, los embistes las monarquías francesas e inglesas y la guerra de los Cien Años. Pese a todo, como decíamos, conviene recordar que Cerdeña era feudo de la Santa Sede y, por tanto, asunto de importancia en Aviñón y un punto de encuentro entre la monarquía aragonesa y el papado.



Lista de las décimas pontificias concedidas al Ceremonioso durante el pontificado de Gregorio XI (1370-1378)

En consecuencia, el estudio de las décimas nos permite conocer las transferencias a las arcas reales de este impuesto de origen pontificio, que se situó al servicio de la monarquía. Además, desde el momento de concesión de una décima, se ponía en marcha un aparato administrativo donde intervenían miembros del clero así como funcionarios de la corte; como porteros y comisarios reales, que participaban en la recaudación e incluso en la propia gestión del impuesto.

Así, el papa nombraba a un colector general para toda la Corona de Aragón, que en la época anterior al Cisma, estaba formada por los siguientes Obispados: por un lado, la provincia Tarraconense compuesta por Tarragona, Girona, Barcelona, Vic, Urgell, Tortosa, Lleida y Valencia; por otro lado, la de Zaragoza, formada por Huesca, Zaragoza, Tarazona y Segorbe-Albarracín. Por último, encontramos el obispado de Elna que pertenecía a la provincia de Narbona, y el de Mallorca que era feudatario directo de la Santa Sede. En suma, este personaje se puede definir como un oficial local que mantenía una parte de la administración pontificia en los reinos cristianos (LE ROUX, 2000), aunque sus funciones aún están por definir de un modo más esclarecedor.

Obispados de la Corona de Aragón a mediados del siglo XIV

A lo anteriormente señalado, en cada obispado el colector general designaba a uno o varios subcolectores. Estos cargos, si bien no pueden ser considerados como elites de la jerarquía eclesiástica, llevaban pareja una responsabilidad destacada. La mayoría eran canónigos diocesanos y su labor consistía en cobrar las cantidades recaudadas de los beneficios gravados por la décima.

Una vez percibida la colecta, resulta de enorme interés observar la gestión de los ingresos y analizar cómo la mayor parte de lo recaudado se destinó a pagar a financieros barceloneses- así como a otras instituciones-, que prestaron dinero a la monarquía para la empresa sarda en el contexto arriba descrito.

Para concluir, conviene señalar, que cuando los ejercicios contables finalizaban se debía rendir cuentas al Maestre Racional, al menos de la parte referida a la monarquía. Como se ha indicado anteriormente, el resto de la décima se derivaba directamente a Aviñón, como ya se ha puesto de manifiesto para comienzos del siglo XV (MORELLÓ, 2009).

Todo esto sucede hasta 1377, momento en el cual Gregorio XI decidió retornar a Roma. Así, dejando en Aviñón siete cardenales, el pontífice se embarcó en Marsella rumbo a Roma. La llegada a la ciudad eterna se produjo el 17 de enero de 1377. El papa moría el 23 de marzo del año siguiente. Comenzaba así el Cisma de occidente y el llamado periodo de indiferencia de la Corona de Aragón que duró hasta la muerte del Ceremonioso, pero esto ya es otra historia.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

La fusta i la construcció a les comunitats rurals valencianes

Parlava feia un temps de l’ofici del ferrer als pobles valencians medievals, i també del treball que hi desenvolupaven els pastors de la dula i els messeguers en la guarda i custòdia dels camps. Amb la finalitat d’anar introduint més matisos a l’anàlisi de la nostra societat rural i trencar amb aquella visió monolítica que associava món rural i camperolat, avui és el torn dels fusters i també dels obrers que s’encarregaven de fer les reparacions que exigien periòdicament els immobles, figures que no han estat analitzades en profunditat per la historiografia, ni en l’àmbit rural ni en l’urbà.

Dos homes treballant la fusta

Juntament amb l’ofici de ferrer, el de fuster és també imprescindible en qualsevol comunitat rural, ja que les seues tasques més habituals cobreixen un ampli espectre d’activitats. En conseqüència, els registres notarials deixen entreveure la presència de diversos veïns de cada poble que es dediquen al treball de la fusta, tant per satisfer la demanda domèstica com per a intervenir en les distintes fases del sector de la construcció, des de l’abastiment de matèria primera fins a la finalització d’obres de caràcter privat i públic.

Els utensilis de cuina (gots, culleres, escudelles y talladors) i bona part dels mobles de la casa (llits, bancs, cofres, caixes, cadires i taules) estan fets de fusta, i açò genera una demanda eminentment local, coberta per un parell de veïns que es dediquen a temps complet al treball de la fusta. Encara que poden disposar de diversos productes prèviament elaborats per a vendre’ls en les tendes, amb freqüència els fusters treballen per encàrrec. En aquest sentit, algun veí els pot demanar la confecció d’una peça concreta, com és el cas d’un retor de la Jana, al Maestrat, qui l’agost de 1400 encarrega al ballester Antoni Mir, de Vilafranca, la fabricació de dos arquibanchs de pi, de VII palms e mig, bons e mercaders, que deu tenir acabats abans de la propera festa de Tots Sants.

Un altre home treballant la fusta

Així mateix, els fusters poden treballar també a instància d’un mercader que els contracta per a produir en sèrie un conjunt d’objectes que després comercialitzarà ell mateix. És així com l’hostaler d’Onda Antoni Florenç li encomana al fuster Pasqual Muntanyes, de Vilafranca, la fabricació de trenta arquibancs de pi de fasa, establint en el contracte que li pagarà 5 sous per cada peça després de ser acabada. S’indica, a més, que els mobles han de tenir VII palms e mig de larch, e un palm [e] un forch de alt e de taula. Per la seua banda, Florenç es compromet a aydar-vos [a Muntanyes] ab ma persona, francament e bona, ab quadregar e serrar la dita fusta dels dits arquibanchs ... dins dos dies aprés feta requesta per vós, i si no ho fa, Muntanyes pot logar un hom e que li pugue dar III sous per quiscun jornal. Una vegada finalitzat el treball, el mateix Antoni Florenç segurament s’encarregaria de vendre aquests mobles, com ja féu el 1395, quan Joan Manxo reconegué deure-li 30 sous per raó d’un banc i un arquibanc. Així mateix, l’hostaler també mercadeja amb matèria primera encara per treballar, ja que el 1405 Antoni Centelles reconeix deure-li 73 sous ratione fusta sive lignorum.

Recreació del treball d’un fuster medieval

En aquest sentit, les instal•lacions de transformació de la producció agrària i el sector de la construcció dinamitzen també l’extracció i la comercialització de fusta en grans quantitats. El 1401, Domingo Coll té arrendat el forn de Vilafranca i contracta Joan Navarro perquè li duga la fusta necessària per coure el pa, establint que li pagarà un total de 25 sous, 6 diners per la matèria primera i que contribuirà en la meitat de les despeses de transport des d’un pinar fins el poble.

De la mateixa manera, el febrer de 1397 Gil de Cabrielles i Esteve Montfort, veí de l’Esglesiola, feren societat e companyia en e sobre lo carrill que ells tenen per portar comunament fusta a la vila de Morella fins a la propera festa de Sant Miquel, comprometent-se tots dos a metre sengles bèsties mullars bones e covinents, les quals sien ... provehides de comú. A més, d’una banda, Cabrielles ha d’aportar a la companyia un parell de carros, que ha de mantenir ab ses pròpries missions e despeses, i també és l’encarregat de confeccionar els taulons que iran al carril, amb unes dimensions de palm [e] mig d’ample e palm de long, e XXX de forch, rebent per obrar de cascuna carretada V sous, VI diners, segons que és taxada en Morella. De l’altra, s’estableix que Montfort és l’encarregat d’anar ab lo dit carril fins la vila i, si no pot fer-ho, haurà de llogar un home que ho faça per ell i que sàpie dar e don bon recapte a la un carro», pagant-li el dit Esteve Montfort les despeses de menjar i beure mentre «treballarà en lo carril o en la fusta.

Torn i ferramentes dels fusters

Però, a banda d’aquestes tasques dutes a terme per part de camperols que compaginen l’extracció de fusta amb la cria de ramat i la gestió diverses parcel·les, la major part del procés d’extracció i del tractament de la matèria primera està en mans d’altres professionals, com és el cas del pedrapiquer de Portell Domingo Montpaó, titular del domini directe d’un molí serrador situat en el curs del barranc del Molí Pitarch, a l’oest del terme de Vilafranca. Seria ací on duria a terme la transformació de la fusta que posteriorment s’utilitzaria en les obres que realitza ell mateix i que també vendria a altres obrers.

Segurament, bona part d’aquesta fusta que aflueix de les aldees cap a Morella es destina a la construcció, per alçar les bastides i construir determinades parts de l’estructura de les cases. Així, els fusters aporten els cabirons i les bigues que sustenten les primeres plantes, els pilars mestres i les biguetes que suporten les teulades, normalment fetes de canyís o teules. Juntament amb la fusta, altres materials imprescindibles per al sector de la construcció són la pedra i la terra. D’aquesta manera, el 1413 el marmessor testamentari d’Antònia, muller que fou de Bartomeu Sala, de Vilafranca ven a Antoni Florenç una arrova de pedra per 1 sou, 1 diner, mentre que Jaume Palau, tutor de Pasqualeta, filla del difunt Pere Miró, dix que havie tirat terra al terrat de les cases de la dita pubilla per reparar-lo, emprant XX càrregues el 1402 i altres quatre càrregues el 1403, que fan, a II diners la càrrega, [e] ab VI diners de la pugada al terrat, un total de 4 sous, 8 diners.

Més estris dels fusters

A causa de la utilització d’aquestes materials i les tècniques constructives, el deteriorament dels immobles és ràpid i exigeix serioses reparacions cada vint o trenta anys, especialment en les teulades, fetes de canyís o teules. Així mateix, l’eixamplament del grup familiar, les herències i l’endeutament estan a la base de moltes de les constants remodelacions dels habitatges, obres que en molts casos són realitzades pels membres del mateix grup domèstic. A més d’aquesta manca de professionalitat, segurament tampoc no hi ha una política urbanística ben definida a través dels establiments municipals i, en conseqüència, tota la responsabilitat i la resolució dels conflictes que es generen recauen sobre la figura del mostassaf, oficial encarregat de controlar tot allò relatiu a l’urbanisme dels pobles que sol recaure en mans de distints artesans, molt més familiaritzats amb les activitats no agràries que competeixen al dit càrrec.

Els treballadors de la construcció

Així, el maig de 1396 Pere Mir, mostassaf de Vilafranca aquest any, intervé en una obra que lo dit Francesch [Torres, major], fa en son alberch perquè està causant nombrosos desperfectes en l’alberch d’en Johan Valero, que davall stave, ni en los béns mobles que en aquell són, i finalment aconsegueix que el sastre Torres es comprometa a pagar totes les destrosses originades en la casa de Valero. El mostassaf accepta la composició i, preveient que les obres s’allargaran més enllà de la durada del seu càrrec, en aquest mateix moment assigna y en stimadors del alberch ... en Miquel Péreç e Simó Johan, los quals ... stimaren lo dit alberch ab los béns mobles que y eren: D sous.

A banda de les obres realitzades per particulars, en els pobles hi ha també professionals que s’encarreguen de realitzar les reparacions periòdiques que necessiten els immobles. D’aquesta manera, el gener de 1400 els majors de la confraria de Santa Maria la Major de Vilafranca contracten a Domingo Carrascull, el seu fill Pere i Llorenç Solsona per fer, e obrar, e descobrir e de nou fer e cobrir la meytat de la cuberta de la casa de la confraria del dit loch, dels pilars de pedra ves lo Collado e fossar o carreró del fossar, abans de la propera festa de Sant Joan, a canvi del pagament de 240 sous.

Vilafranca

Els majorals es comprometen a aportar tota la fusta, ço és, per a lumeres, tapials, filles e fulla, que necessària hic serà, e la clavó que mester hic serà. Per la seua banda, els obrers han de descobrir la dita meytat del terrat e levar totes les canals de tot lo terrat e, aprés restituïda e tornada la dita meytat de terrat, siats tenguts de fer e tornar les canals, així com també planegar bé tota fusta, lumeres, filles, fulles, botguets e cimentar aquella e perfilar, e fer-hi semblant obra de nou que és segons la cuberta vella que a present hic és, e obrar segons aquella fon obrada e feta. També els encomanen obrar e metre de nou una fila que a present és trencada, a prop lo portal major de la dita casa, ... e obrar un portal de fust, ço és, lo davall per al portal que ix hom ves lo fossar, e assentar aquell en manera que stigue bé.

Un any després, els nous majorals de la confraria recorren altra vegada a Pere Carrascull i Joan Arahuet perquè reparen el sostre de la casa de la cuyna de la dita confraria i, sobretot, fer-hi un bon fumeral de fulla post bona e de meliç planegada, ab VIII stants de XVI palms, lo qual fumeral sie quadrat e haje XII palms a quascun cayre, e altres XII palms de alt, e dessús lo fumeral haje una garlanda de quatre palms, però finalment el contracte no es tancà i no l’obra no es dugué a terme.

Ara bé, les obres de major envergadura i que requereixen un major nivell d’especialització se solen encarregar a professionals forasters. El 1406, Antoni Centelles, de Vilafranca, contracta al piquer de Portell Domingo Montpaó per construir la capella que el seu pare, el ric mercader Berenguer Centelles, havia manat erigir en l’església de Vilafranca en el seu testament. El salari estipulat és de 151 florins (1.661 sous) i l’obra deu estat finalitzada abans de la propera festa de santa Maria d’agost de 1408. Segons es diu al contracte, en una primera fase, abans de la festa de sant Miquel de 1407, ha d’alçar les parets de la capella amb pedra de mamposteria i fusta, mentre que entre aquesta data i agost de l’any següent deu decorar l’interior de la capella amb una membrana daurada, les figures de sis babuins i un altar amb un carner fet de pedra picada i amb l’escut de la família en la seua boca, a més d’esculpir les armes o sobreseyals de Centelles en les tres parets de la capella.

Obrers medievals

Amb la promoció d’aquest tipus d’obres gràcies a l’enriquiment assolit mitjançant l’especialització ramadera i el comerç de la llana, els notables locals contribueixen a introduir en el món rural les tendències procedents de la ciutat. Al tombant dels segles XIV i XV, promouen grans obres arquitectòniques i, fins i tot, naix una escola pictòrica pròpia en els Ports i el Maestrat amb una gran ressonància en el gòtic valencià i també internacional. A banda d’açò, les elits rurals reforcen, amb totes aquestes inversions, la seua posició de domini social, polític i econòmic sobre la resta de veïns de les comunitats rurals, dedicats no solament al treball de la terra i la cura del ramat, sinó també a moltes altres activitats necessàries per al desenvolupament de la vida quotidiana, com ara la fusta i la construcció.

El 9 d'Octubre i Jaume I, en la societat valenciana actual

Arriba el 9 d'Octubre, que és una data molt assenyalada per a nosaltres com a medievalistes i sobretot com a valencians, i una vegada més se'ns planteja el dilema de tots els anys: com tractar el tema en un blog de divulgació de l'edat mitjana. Per dir-ho ras i curt, cal que aprofitem l'avinentesa per explicar a la societat que aquella conquesta del segle XIII fou un genocidi? O bé cal tractar el tema com un fet que està en l'origen polític, cultural i sentimental del poble valencià? Al cap i a la fi, és açò últim el que commemorem cada any, i el que agafem com a excusa per a recordar que #somvalencians. Crec que els dos vessants són importants.

D'una banda, una societat que no coneix el seu passat, que no l'assumeix com a tal i que l'amaga, no és una societat sana, perquè està condemnada a repetir els mateixos errors. I tenim centenars d'exemples per veure-ho, sense anar-nos-en massa lluny de l'edat mitjana. ¿Té sentit que les institucions commemoren a bombo i plateret el 800 aniversari del naixement de Jaume I, i, per contra, passe totalment desapercebut el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos o el 1.300 aniversari de l'arribada dels musulmans a la península? La raó és que ja no queda cap descendent dels vençuts per recordar-ho, i que aquests fets no tenen cap interés -al contrari- per al poder. Tanmateix, la societat deuria tindre clar que la nostra història com a poble comença just amb la destrucció d'una altra societat: l'andalusina.

D'una altra banda, hem de tindre clar que el passat és com és, i cal assumir-lo, però no es tracta de flagel·lar-nos contínuament pel que feren els nostres avantpassats. I menys per uns fets que passaren fa 775 anys. La nostra societat té molts altres fets històrics vergonyosos i més recents, als quals encara es pot intentar posar pal·liatius. Per exemple, als afusellats en la guerra civil, molts dels quals continuen perduts a les cunetes amb un tir al cap. Per més increïble que parega, hem arribat a la situació de necessitar arreplegar fons de la ciutadania a través de crowdfunding per a exhumar cadàvers, perquè els fons públics per fer-ho han desaparegut per complet (Dos exemples ací i ací). Així, la prova més evident que aquest assumpte no està encara socialment superat és aquesta falta de suport per part de les institucions a la recuperació i dignificació dels cosos dels vençuts en una guerra de fa només 75 anys. De fet, molta gent creu que la dignificació d'un mort per part dels seues fills i néts pot obrir ferides (però les ferides mai s'obren si estan curades, quan en realitat això les tancaria definitivament).

Però tornem a l'edat mitjana i al 9 d'Octubre. Deixant de banda els que aprofiten la diada per anar a prendre el sol, fer esport o fer viatges (que està molt bé, i és molt legítim), la pregunta és: com veuen els valencians actuals, a nivell de carrer, la conquesta del Xarq al-Andalus i la creació del nou regne de València? Us oferisc dues mostres en vídeo.

La primera és una representació teatral de carrer de la conquesta de la ciutat de València, que es va fer, hui fa tot just un any, al darrere de les torres de Serrans. És una miqueta llarg, però si no teniu ganes veieu almenys alguns fragments per damunt. El paper dels musulmans és el de víctima, ben cert, de la que cal penedir-se. Però una víctima que agafa els seus vestits de luxe i parteix plàcidament cap a l'exili, mentre els rei Conqueridor assumeix ara el comandament. València ja és nostra. Evidentment, no vull dir que en un teatre de carrer s'hagen de representar els morts, però crec que és un exemple concret que mostra com la visió que es transmet de la conquesta de València roman actualment, al segle XXI, pràcticament invariable a la que es transmetia al segles XIX i XX.

El segon vídeo que aporte és una activitat escolar, agafada arreu de youtube, en la que es presenten els treballs fets al voltant de Jaume I i el 9 d'Octubre en un institut de secundària d'Elda. En ell es pot apreciar que no és un problema únicament del missatge llançat des de les institucions de poder polític, sinó també de l'educació que reben els nostres escolars. Per descomptat, a cada nivell educatiu li corresponen uns coneixements i una forma diferent de presentar-los. I certament està molt bé que els més menuts aprenguen les llegendes i les anècdotes de la conquesta que tots hem escoltat de xiquets, com ara les de la cimera, l'oroneta, etc., que ajuden a crear consciència col·lectiva. Però el contingut continua sent el mateix. L'exaltació de la figura del rei Conqueridor, tot i que ara no s'incidesca tant és si era cristià, era un bon polític i legislador, o si s'assemblava a Franco. És evident que la figura de Jaume I és fonamental en l'imaginari col·lectiu dels valencians, i que cal donar-li importància en l'educació. Però els alumnes continuen passant per l'escola per a escoltar la mateixa història avorrida de reis i guerres de tota la vida. Per descomptat, ni una menció als vençuts, però es que ni tan sols tampoc a la societat dels vencedors.

Independentment del tema escolar, és evident que una de les funcions primordials de la Història és preguntar-se coses. Preguntar-se per què passen unes coses i no d'altres. Perquè les coses sempre passen per alguna raó, que per descomptat van més enllà del desig personal d'un rei o de qualsevol altre personatge rellevant que ha passat a la Història dels llibres de text i de divulgació. La conquesta de València i la consegüent destrucció de la societat andalusina que vivia en aquesta terra no s'entén sense l'expansionisme feudal. Els regnes i les entitats territorials feudals creixen, i s'expandeixen. I ho han de fer a costa d'altres. Algú ha d'explicar per què passen aquestes coses –que per descomptat van molt mes enllà de les qüestions religioses–, a no ser que es pense en l'ésser humà com un depredador per natura que necessita expandir-se, i altres beneiteries semblants.

Desgraciadament, sobre aquestes coses que encara ara discutim els historiadors difícilment poden arribar a la societat a nivell divulgatiu. Amb tot, mentrestant, aquells no historiadors que estigueu interessats en un bon llibre de divulgació sobre la conquesta de València i la societat del seu temps podeu obrir boca amb Los valencianos de tiempos de Jaime I. La formación de una sociedad feudal en el Mediterráneo del siglo XIII, publicat en 2012 per Enric Guinot a l'editorial Tirant Humanidades. Concretament a la seua col·lecció “Crónica”, molt recomanable per a aquells interessats en la història valenciana.

Finalment, només em resta deixar-vos amb el post que vam publicar l'any passat en aquestes mateixes dates, en el que podreu trobar la pel·licula Tramuntana, sobre el procés de colonització del regne de València (concretament un vaiatge dels Pirineus fins a Borriana), que podreu veure en aquest dia de festa si no ho heu fet ja, o us abelleix tornar a fer-ho.

Que passeu tots un bon 9 d'Octubre. I si ens llegiu de fora del país, que el treball us siga lleu.