Les croades populars (1096, 1212, 1251 i 1320)

 

Musulmans capturats per croats cristians en un manuscrit del segle XIII

Com és ben sabut, les principals croades europees contra Terra Santa es produïren entre final del segle XI i final del segle XIII, incitades pels papes de Roma i liderades pels principals reis, prínceps i senyors nobiliaris i eclesiàstics de l'època. El component religiós fou, per tant, essencial, ja que homogeneïtzava els croats sota les directrius cristianes i marcava l'objectiu: conquerir Jerusalem i extirpar els infidels. Amb tot, la religió no era, com es repeteix constantment en moltes obres historiogràfiques, el principal motor de les croades, sinó un simple embolcall que cobria profundes transformacions d'una altra mena. En concret, els canvis socials i econòmics que es produïren al llarg del segle XI configuraren una nova societat feudal preparada per a la mobilització militar i l'expansió territorial constant. Aquesta darrera, de fet, no es donà exclusivament cap a Terra Santa, sinó cap a tots els confins d'Europa, ja fóra l'oriental, l'occidental, la septentrional o la meridional. I en aquella societat preparada per a la guerra i la conquesta era fonamental un element: l'existència de desarrelats, és a dir, gent, ja fóra de sectors rics o pobres, que no es podia mantenir -segons el nivell al qual aspiraven- al seu lloc de naixença, ja que el sistema socioeconòmic no era capaç de redistribuir la riquesa i compartir-la entre tots els seus membres, sinó que n'expulsava els que sobraven. Eixes persones, dirigides pels governants europeus, foren les que conformaren el gruix de les hosts conqueridores ací i allà.

Els poderosos, però, no sempre podien canalitzar aquesta gent que quedava en els màrgens del sistema, amb un alt risc d'exclusió. És per això que també es formaren croades populars, moviments amb una àmplia adhesió de gent en perill de desarrelament, que intentaren aplicar els preceptes cristians que l'Església difonia però només seguia a conveniència: el regne de Déu, i amb ell la igualtat de les persones, arribaria quan el cristianisme fos universal i tots els infidels i injustos haguessen desaparegut de la faç de la Terra. Aquestes croades, per tant, no eren oficials, convocades i legitimades pels papes, sinó que es formaven entre sectors del poble que, prenent la creu, tractaven de posar en pràctica aquell ideari. Perquè se'l creia, però també perquè el sistema socioeconòmic els hi impel·lia. Així, de fet, la Primera Croada va ser precedida de l'anomenada Croada Popular, que es formà l'any 1096, immediatament després de la primera crida general del papa Urbà II a prendre Jerusalem. El seu líder fou Pere l'Ermità, un clergue picard que aconseguí reunir un exèrcit camperol d'unes 40.000 persones, que, al crit de Deus lo vult, mamprengué la marxa cap a Orient per terres germàniques i hongareses fins arribar a l'Imperi Bizantí. Ací, descontrolats, saquejaren viles cristianes ortodoxes, de manera que el basileus els féu passar a terres anatòliques, on foren massacrats pels turcs seljúcides. Pere l'Ermità, tanmateix, romania llavors a Constantinoble, on esperà l'arribada de les hosts militars de la Primera Croada, que aplegaren en maig de 1097. Dos anys després el mateix Pere arengava les tropes cristianes a l'Hort de les Oliveres de Jerusalem, animant-los a aniquilar els infidels i prendre la ciutat, cosa que es produí a penes una setmana més tard. L'ermità, però, sembla que morí en la batalla. 

   

Representació de Pere l'Ermità en un manuscrit francès de finals del segle XIII

Més d'un segle després, l'any 1212, es produí l'anomenada Croada dels Infants, tot i que aquest nom únicament fou emprat per fonts bastant posteriors. El que succeí, en realitat, fou la conjunció de dos moviments semblants protagonitzats per "pueri", és a dir, jóvens que vagaren per mitja Europa seguint el missatge mil·lenarista de dos pastors, també de curta edat. Un fou el germànic Nicholas, que agrupà fins a 7.000 seguidors amb la intenció de marxar cap a Terra Santa. Amb tot, en arribar a Gènova les aigües del mar no es dividiren per a permetre'ls passar com els havia promès i molts d'ells l'abandonaren. Nicholas i uns quants més continuaren fins a Roma, on el papa els alliberà dels vots de croada que havien fet i marxaren de retorn a terres germàniques. El líder, però, no sobrevisqué el viatge de tornada i, a més a més, el seu pare fou ajusticiat, acusat d'haver causat, amb el seu fill, la mort de molts dels jóvens que se n'havien anat cap al sud. D'una altra banda, contemporàniament un pastor de 12 anys del nord de França anomenat Stephan de Cloyes afirmà haver tingut una visió de Jesucrist, que li havia donat una carta per a fer-la arribar al rei de França, possiblement per a demanar-li que encapçalés la conquesta de Terra Santa. Així, fins a 30.000 persones el seguiren a peu a París, on féu miracles segons alguns testimonis i fou rebut per Felip II. Aquest, però, aconsellat per alguns savis de la Universitat, els féu abandonar la ciutat i tots marxaren cap al sud, seguint la prèdica d'Stephan. Tanmateix, en arribar a Marsella sembla que la majoria d'ells, desmoralitzats per la vida errant, tornaren als seus llocs d'origen. 

Cal tenir en compte, no obstant, que aquestes són dades genèriques procedents de cròniques i alguns pocs documents de l'època, que no ofereixen excessiva informació, ni verificable. En tot cas, un dels aspectes que destaca d'aquells dos moviments simultanis de 1212 és que estaven liderats per pastors, un fet que coincideix amb el nom atorgat a les denominades "croades dels pastorells", que tingueren lloc posteriorment. En concret, la Primera Croada dels Pastorells es produí 39 anys després, el 1251, aquesta vegada dirigida no per un pastor, sinó per un monjo hongarès resident en terra francesa. Segons deia, havia rebut l'encàrrec de la Mare de Déu de conduir les gents del regne cap a l'Orient, per tal d'alliberar el rei de França, Lluís IX, que havia estat capturat pel soldà d'Egipte l'any anterior a Damiata, quan liderava la Setena Croada. Així, fins a 60.000 seguidors procedents del camp, segons diuen les cròniques, anaren a París a parlamentar amb la reina per a demanar-li la seua aprovació i ajuda, però foren obligats a marxar de la ciutat. Aleshores es dividiren en dos gran grups que, conseqüents amb el seu missatge d'igualitarisme entre cristians, atacaren l'Església amb força, uns a Rouen i Tours i els altres a Orleans i Amiens, tot lluitant contra bisbes, monjos i universitaris. La reina ordenà llavors el seu aixafament i el seu líder, el Mestre d'Hongria, fou mort en batalla prop de Bourges. Encara d'altres s'espargiren per Gascunya i Anglaterra, duent el seu missatge de crítica social i lluita contra el poder establert, però el moviment ja havia perdut tota força col·lectiva.

Representació de la visió d'Stephan de Cloyes, un dels pastors protagonistes de la Croada dels Infants de 1212

Encara 70 anys després, en maig de 1320, hi hagué un rebrot, la Segona Croada dels Pastorells, que tingué lloc, no casualment, poc després de la Gran Fam de 1315-1317. El moviment sorgí novament al nord de França, on, segons diuen algunes cròniques posteriors, un pastor normand de 17 anys assegurava haver rebut la visita de l'Esperit Sant, que li havia encomanat lluitar contra els infidels. Una altra volta el grup, unes 40.000 persones aquesta vegada, es dirigí a París a demanar a Felip V que encapçalés la seua croada. Aquest, però, es negà a parlamentar amb ells i aleshores decidiren anar a Avinyó per tal que els rebés el papa. Feren la seua marxa cap al Llenguadoc per Gascunya i, en el seu camí, entraven processionalment en els pobles amb penons amb una creu al davant, difonent el seu missatge d'extirpació dels infidels i d'arribada del regne de Déu. Al seu pas s'hi sumaven gents, com els "pastorells gascons" que acabaren passant a l'Aragó, segons ha pogut documentar detalladament l'historiador, hebraista i arxiver Jaume Riera al seu llibre Fam i fe. L'entrada dels pastorells (juliol de 1320) (2004). En aquesta obra, a més a més, Riera esclareix finalment el perquè de la vinculació d'aquells moviments als pastors: simplement i planerament perquè es consideraven hereus dels pastors del Nou Testament, els primers, segons s'explicava en les homilies de la Nit de Nadal, que reberen la notícia del naixement de Jesucrist: "Pastores, videlicet pauperes laboribus intenti; homines mundo ignoti, sua obscuritate ac status sui simplicitate contenti" [Pastors, és a dir, els pobres que es dediquen a treballar; hòmens ignorats pel món, contens de la foscor i la simplicitat del seu estat].

Aquests pastorells, doncs, en consonància amb el missatge directe que rebien del cristianisme, tractaven d'acabar amb la injustícia i, al mateix temps, amb els infidels amb els quals es trobaven. Així, en el seu trajecte a Avinyó atacaren nombroses aljames de jueus: quan arribaven a una població els assetjaven i degollaven els que no volien batejar-se, com els 152 que mataren en la població occitana de Los Sarrasins. Per aquest fet, les hosts del sotsveguer reial de la propera ciutat de Tolosa de Llenguadoc isqueren al seu encalç i capturaren fins a 24 carretes plenes de pastorells, però llavors, el 15 de juny de 1320, es produí l'incident que ocasionà una repressió encara més ferma. El poble de Tolosa s'amotinà contra les autoritats i féu alliberar els pastorells; tots plegats atacaren novament els jueus, en aquest cas els de la pròpia ciutat, i mataren fins a 115. Aleshores la persecució de les autoritats reials i municipals s'enfortí i el moviment dels pastorells anà diluint-se fins a dissoldre's per complet uns mesos més tard. Una part d'ells, però, decidí travessar els Pirineus, ja que precisament en aquells moments l'infant Alfons havia convocat els nobles aragonesos per tal de dirigir-se al sud del regne de València i fer front a una possible incursió dels musulmans nassarites. Uns 5.000 pastorells, sobretot gascons, passaren llavors al regne d'Aragó amb la intenció d'oferir-se a l'infant i acompanyar-lo en la seua lluita contra els infidels, als quals també atacaren, com venien fent, mentre avançaven. 

D'aquesta manera, en passar els ports pirinencs assetjaren el castell aragonès de Montclús, on, el 3 de juliol de 1320, mataren 34 jueus, en batejaren 10 i es quedaren amb totes les seues possessions. A continuació seguiren cap al sud i saquejaren la moreria de Naval amb ajut de la població cristiana, però en arribar a Barbastre s'assabentaren que l'atac nassarita era una falsa alarma i que, per tant, la campanya de resposta cristiana havia estat suspesa. A més a més, Jaume II, senyor de tots els jueus de la Corona, havia ordenat la seua repressió, de la qual s'havien d'encarregar els sobrejunters aragonesos, coordinats per l'infant Alfons en persona. Així, durant el mes de juliol foren capturades fins a 300 persones, incloent també algunes del país, que havien ajudat en els atacs contra les minories. En el procés de detenció moriren 27 pastorells i l'infant Alfons ordenà el penjament de 40 més, als quals s'afegiren cinc aragonesos, també ajusticiats per haver col·laborat amb ells. Després d'això es decretà una amnistia general sota la condició que els pastorells abandonassen la Corona d'Aragó en un màxim de 8 dies, com així feren majoritàriament. En tot cas, com hem comentat, el moviment a l'altra banda dels Pirineus tocava igualment a la seua fi, de manera que també ho féu la darrera de les denominades croades populars. En realitat, segons hem pogut anar comprovant, eren, com les mateixes croades a Terra Santa, un fenomen revestit d'ideologia religiosa, però que tenia lloc, sobretot, per causes socials i econòmiques. El mateix sistema que deixava parts importants de la població en risc d'exclusió se sustentava en una religió que predicava la justícia i la igualtat en base a la primacia universal del cristianisme. Aquells croats populars, doncs, no buscaven una altra cosa que allò en el que creien però no trobaven a l'abast.    

La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

El rebost d’una ciutat: València, de l’Almodí a les sitges de Burjassot

L’almodí en l’actualitat, després de la restauració dels anys 90 del segle XX, una sala d’exposicions

La investigació històrica de les darreres dècades ha demostrat que la tradicional separació camp-ciutat no era tan marcada a l’edat mitjana com es creia. O més bé, com els historiadors de la Història Urbana i la Història Rural havien establert per separat. La ciutat (i l’oligarquia que la controla) està completament implicada en la gestió del camp que l’envolta, i moltes vegades va molt més enllà del seu territori immediat. Amb tot, el nivell de control o l’abast territorial d’aquest depèn molt de cada ciutat i de cada època. La ciutat de València i les viles més importants del regne medieval són un bon exemple, en major o menor grau, però es tracta d’un fenomen d’àmbit europeu.

Una de les principals raons d’aquest control era, per descomptat, fornir la ciutat d’aliments, assegurar-se l’abastiment, especialment de cereals. En general, l’oligarquia burgesa posseïa finques i heretats que eren treballades a mitges per camperols, o bé arrendades, de manera que podien fornir parcialment el rebost de les seues cases. De fet, ací residia part d’aquest control, manifestat en regulacions del Consell municipal sobre el treball assalariat en camps i vinyes. Però a la ciutat hi vivien milers de persones que no tenien terres (artesans, petits comerciants, assalariats de tota mena, etc.), i es veien abocats necessàriament al mercat. Un mercat centralitzat en l’edifici de l’almodí, com ara veurem, cosa que permetia al govern de la ciutat regular els preus i controlar el negoci dels productes de primera necessitat, com és el cas del cereal. Ja fa molts anys que els historiadors van desterrar la idea del marxisme ortodox segons la qual en el sistema feudal no existia el mercat, però és evident que aquest mercat no estava basat en la lliure circulació i en la llei de l’oferta i la demanda com en el capitalisme.

Segant

El problema venia quan el territori rural de la ciutat no era capaç de produir suficient cereal per a alimentar a tota la població urbana i, de vegades, com en el cas de València, ni tan sols la totalitat del regne generava prou excedents per a fornir la capital. Durant tota l’època baix-medieval i moderna la ciutat de València va haver d’importar cereal, primer de la zona d’Oriola, i a poc a poc de Sicília i del nord d’Àfrica. En aquest sentit, Witold Kula va defensar fa molts anys que Anglaterra i els Països Baixos (els territoris on sorgiria el capitalisme) s’havien pogut urbanitzar i industrialitzar (és a dir, acumular molta gent sense terres en ciutats, i convertir-los en mà d’obra per a la industria) gràcies a la importació de cereal de l'Europa oriental, especialment de Polònia (si el cereal ve de fora de forma abundant, la població local no necessita treballar al camp per a produir-lo i així alimentar al conjunt de la població, de manera que poden convertir-se en mà d'obra industrial). Això hauria provocat una especialització oriental en la producció i exportació de cereal, i alhora un subdesenvolupament d’aquest territoris, que no es van poder industrialitzar. Salvant molt les distàncies (perquè el procés no va ser igual i el resultat final fou molt diferent), podríem dir que la Corona d’Aragó també va participar d’una integració econòmica semblant, per la continua dependència de la importació de cereal des de Castella i Granada per terra, i des de Sicília, el nord d’Àfrica i la Mediterrània oriental per mar, cosa que va pemetre que una part del camp valencià es dedicara a altres productes amb un major benefici econòmic per a l'oligarquia rural i urbana, com ara l’arròs, el sucre de la Safor, i altres productes destinats a l’exportació o a la industria.

València i la seua horta. Anton Van der Wyngaerde

Tornant al forniment de la ciutat de València, que com hem vist depenia de la importació de cereal, cal dir que de vegades n'hi havien problemes. En èpoques de fam o d’especial carestia de cereal (que apareixien molt a sovint, generalment a causa de les sequeres), el Consell arribava a armar galeres perquè obligaren els vaixells comercials que viatjaven carregats de cereal per la Mediterrània occidental (amb una altra destinació), a descarregar-lo al port de València. Des d’un punt de vist actual, es tractava d’un acte que voreja la pirateria, però per a aquella gent era la diferència entre garantir el menjar de la població o delmar-la amb una fam. Amb tot el que això implica, no sols per als morts, sinó també per a les elits a les que mantenen.

Normalment, però, les polítiques per a incentivar l'arribada de cereal eren més pacífiques. En un post publicat fa uns anys en aquest bloc ja parlàrem de les extrategies seguides pels governs municipals urbans per a abastir la ciutat de grans, especialment centrat en el cas de Barcelona. En el cas de València, a banda de comprar gra directament amb diners públics, el mateix Consell acostumava a subvencionar amb diners, o amb préstecs sense interès, la importació de cereal a la ciutat, per a garantir que els mercaders locals el compraren a l’estranger i el portaren en els seues vaixells, en compte de portar altres productes que en el mercat els donaren un major benefici econòmic. A simple vista, açò sembla indicar que existia una preocupació molt important per aquest tema en el govern urbà, i que les seues polítiques d’administració de la cosa púbica estaven molt desenvolupades. Tanmateix, fa uns anys Enrique Cruselles va demostrar que aquest sistema de subvencions estava pensat i dissenyat de manera que sempre les rebien els mateixos mercaders, agrupats en diverses companyies comercials que anaven canviant de socis, de manera que no foren públiques les xarxes clientelars que havien teixit entre ells. De fet, encara que inicialment les subvencions a la importació de cereal es van fer en anys de males collites, molt prompte es van consolidar de forma continuada quan es va veure que això era un bon negoci, fàcil i segur. Així, sabem que en moltes ocasions les càrregues de cereal subvencionat arribaven a València encara que l’almodí estiguera a vessar, i el cereal de l’any anterior podrint-se als magatzems o destinant-se a fer bescuit per a evitar que es fera malbé. És evident, doncs, que les trampes administratives perquè l’oligarquia es beneficie econòmicament de les polítiques públiques (benintencionades i beneficioses per tothom en origen), que tan de moda estan en l’actualitat, no s'han inventat ahir mateix.

L’almodí

L’almodí en 1917, abans de la restauració dels 90, en la mateixa posició que la imatge que obri el post

Tot aquest sistema de control del camp des de la ciutat per a garantir el forniment immediat a través de les possessions de l’oligarquia urbana, les polítiques d’importació de cereal per a garantir l’alimentació de tota la població, i el posterior control dels preus en el mercat de grans, no serien possibles sense la centralització d’aquest mercat final. I aquest tenia la seua seu a l’edifici de l’almodí. L'almodí medieval era inicialment una llotja on es guardava el cereal i el lloc on acudien els mercaders a negociar amb aquest producte, que té el seu origen en les ciutats andalusines.

A l’edat mitjana no hi havia cap ciutat islàmica, des de l'Índia fins a Alandalús, que no tinguera un o diversos fundaq. En realitat aquesta mena d’edificis de comerç, o uns amb funcions semblants, ja existien en època romana, però per ara tenim prou amb saber que a Alandalús tenien la doble funció d’allotjament per a mercaders estrangers i de magatzems de productes (especialment cereal) com a lloc per a comerciar. Generalment eren edificis quadrats, dividits en 4 naus al voltant d’un pati porticat. En el pòrtic descansaven les cavalleries, a l’interior de les naus, dividides en estances més menudes, es guardava el cereal (i de vegades altres productes), i al pis de dalt estaven les habitacions per a llogar als mercaders forasters. A Granada està l'únic funduq de la península Ibèrica que s'ha conservat més o menys en bones condicions, l'anomenat Corral de Carbón. Pel que fa a Madinat Balansiya, sabem que hi havia almenys 3 en el moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII, i sens dubte molts més en altres ciutats i alqueries grans.

Després de la conquesta, aquesta doble funcionalitat desapareix. La funció d’allotjament va per una banda (de fet, de la paraula àrab fundaq deriva la valenciana alfòndec), i la de lloc de comerç per una altra. De la combinació d’aquest edifici andalusí amb les llotges de comerç cristianes (de les que n’hi ha bons exemples per tota la Mediterrània, com per exemple la de Tortosa ací a sota) va aparèixer l’almodí tal i com el coneixem en època baix-medieval. Alhora, la paraula almodí també ve de l’àrab al-mudd (i aquesta probablement del llatí modius), que com és ben sabut és una mesura de capacitat del gra. En el cas de València, l’almodí principal va estar des de mitjans del segle XIII fins a mitjans del XIV a la zona de les carnisseries. Probablement existia un de més menut i secundari en els voltants de la plaça de l’Almoina que en 1355 es va ampliar, però no està clar si estava ja en el solar de l’almodí que ha arribat a l’actualitat. Possiblement sí.

Els almodins cristians continuaren tenint una morfologia semblant a la dels funduq/s, però no exactament la mateixa en haver perdut la funció d’allotjament, i per la seua fusió amb el concepte de llotja. Generalment consistien en un pati, envoltat d’un pòrtic (que servia de llotja), i al voltant les estances de magatzem. L’almodí de Xàtiva, tot i haver estat construït al segle XVIII, pot representar perfectament aquest model. Pel que fa al de València, seria exactament igual si no fóra perquè al segle XVII es va cobrir el pati amb un sostre sobre-elevat, però encara ara es pot distingir perfectament.

Una llotja cristiana, la Llotja de Tortosa

Pati de l’almodí de Xàtiva, amb el porxat i sense sostre

Lateral de l’almodí de València, on es veuen les jàssenes en les que estaven recolzades les bigues originàriament, tal com estan a la foto de l'almodí de Xàtiva

La documentació d’arxiu ja ens informava que l’edifici es va anar ampliant i reformant contínuament des de principis del segle XV fins al segle XIX, però la restauració dels anys 90 del segle XX ho va confirmar completament. Tot i l’aparent uniformitat de l'almodí en l'actualitat, en realitat es tracta d’un edifici ple d’afegits i de transformacions. Per exemple, una de les ampliacions de l'almodí que han deixat una major marca en l'edifici fou en 1455, quan la ciutat va comprar una casa a la família Vilaragut que donava a l’actual plaça de Sant Lluís Bertran. En efecte, durant la restauració es va poder comprovar que els arcs d’aquesta zona de l’edifici (per exemple l'arc transversal que es veu al fons, en la foto de dalt d'aquest paràgraf) pertanyien a un edifici anterior, poblament el porxat del pati d’una casa senyorial, que van ser integrats en l’estructura de l’edifici. Alhora, sabem que també per la part occidental es va ampliar en un altre moment, de manera que inicialment, al segle XIV, devia tindre una morfologia quadrada. A mitjans del segle XVI, quan l’edifici ja tenia les dimensions que té actualment, es va procedir a enllosar tot el sòl de manera uniforme (abans era de còdols de riu, diferent segons el moment de construcció), incloent-hi un escut caironat de la ciutat al bell mig (es pot veure al plànol de sota). I va ser a la primera meitat del XVII que es va alçar el sostre sobre el pati, i fou així com va adquirir el que alguns autors han anomenat planta basilical (perquè al quedar tancat sembla una basílica romana), que abans es creia que era original de l’edifici medieval.

L’entrada actual a l’almodí, per la plaça de Sant Lluís Bertran, amb els arcs d'una ampliació. A la foto de 1917 es veu que estaven cegats des de la reforma del segle XIX. A sobre es veu la sobreelevació del sostre, construït al segle XVII sobre el pati central que inicialment estava descobert.

Plànol de l’almodí de València a finals del segle XVIII. S'hi veu l'escut de la ciutat en el sòl, i la llotgeta amb bancs correguts que n'hi havia llavors a la porta principal.

La porta original medieval en l'actualitat, sense la llotgeta afegida en època moderna

A l’interior de l’almodí l’activitat era molta al llarg de l'any. Com a magatzem municipal, hi havia un depositari, que controlava les entrades i eixides de gra, a més d’escrivans per a omplir els albarans de vendes al detall. Però n'hi havia també un encarregat del segell per als albarans de la mòlta, mesuradors, garbelladors i guardes, tots ells elegits anualment i supervisats pel mostassaf. També era allí mateix on es negociaven les compravendes amb els mercaders, i on acudia la gent a abastir el seu rebost, negociant el preu de venda però sempre per sota del màxim legal marcat pel Consell en cada moment. És per això que l’almodí era també el lloc indicat per a cobrar la cisa del gra, un dels impostors municipals indirectes.

Les sitges de Burjassot

A mitjans del segle XVI les estratègies de forniment de blat a la ciutat de València no havien canviat massa des del XV, però ara els turcs dominaven la Mediterrània oriental, i feien contínues incursions a la central, de manera que el subministrament des de Nàpols i Sicília quedava de vegades interromput. Alhora, des d’època medieval s’arrossegava el problema de la conservació del forment fins a l’estiu següent, quan arribava la nova collita, ja que una part acabava corcant-se o podrint-se als magatzems, o a les botigues de despatx de gra que hi havia en diversos punts de la ciutat. És per això que es va decidir finalment construir sitges subterrànies que permeteren guardar el cereal en millors condicions, i durant més temps. Lamentablement, això era impensable fer-ho dins de la ciutat de València o al seu terme particular, ja que el sòl d’argila característic de l’horta de València, format al Quaternari amb aportacions del Túria, absorbeix molta humitat i no permet una adequada conservació del cereal. Els experts hagueren de buscar, doncs, una alternativa, i la trobaren en un turó de terra calcària, format a l’era terciària, situat a Burjassot.

La plaça de les sitges de Burjassot en l’actualitat, vista des del satèl·lit de Google

Així doncs, la ciutat va comprar en 1573 els terrenys i va construir les tres primeres sitges. Una vegada comprovat que funcionava, i que el forment es conservava molt bé, abans que acabara l’any ja se'n feren tres més, i a l’any següent unes altres onze (sabem el nom del seu constructor i les despeses que ocasionaren les obres). Molt prompte es va decidir aplanar la superfície del turó, per a facilitar el trasllat dels sacs a la boca de les sitges i la construcció de noves. En 1575 es va decidir construir un mur que envoltara el turó, donant-li la forma quadrada que té actualment. I, finalment, en 1576 es va enllosar tot el sòl de la plaça resultant, deixant-la amb el mateix aspecte que podem veure ara. A banda, es van construir magatzems per a portar el gra quan es treia de les sitges i per a guardar la palla, així com un aljub per a recollir aigua i donar a beure els animals de càrrega. Podem dir, doncs, que en apenes quatre anys la plaça de les sitges ja tenia l’aspecte que té ara. Això no vol dir, però, que totes les sitges existents es construïren en aquests quatre primers anys, ja que es van anar construint conforme foren necessàries. La darrera sitja es van construir el 1806, i actualment es poden comptar al voltant de 40 boques en la plaça enllosada.

Plaça de les sitges, amb l’enllosat de prop i algunes boques de sitges

El mur que envolta el turó i actual plaça, amb les escales d'accés.

Aquesta longevitat en la construcció del conjunt és el que explica que les sitges no siguen totes iguals. Varien entre els 7 i els 10 metres de profunditat, i una capacitat d’entre 150 i 1278 cafissos de forment (30.150 i 256.878 litres respectivament). Però en general totes tenen en comú la forma de botella amb el coll estret, i el fet d’estar la superfície enlluïda amb una capa de morter. Les boques són totes d’uns 60 cm de diàmetre aproximadament, i es taponen amb grans boles de pedra amb argolles que permeten alçar-les amb una barra de ferro o una corriola.

Esfera de pedra amb les argolles per a alçar-la, taponant la boca d’una sitja. Les xifres marcades a la boca indiquen la capacitat, entre altres coses.

El blat arribava a la plaça de les sitges, generalment des del port, recollit en sacs i carregats en carros, i allí eren descarregats. Posteriorment, eren portats a llom un a un fins a la boca de la sitja, la qual havia estat destapada uns dies abans perquè entrara oxigen, amb la finalitat que pogueren entrar les persones a condicionar-la. El sòl es cobria primer d'estores d’espart, després es feia un coixí de canyes, i finalment es cobria de palla, de manera que el cereal no tocarà la terra. Igualment, les parets de la sitja es cobrin de canyes i palla, tot i estar enlluïdes de morter. El següent pas consistia, simplement, en anar buidant el cereal per la boca de la sitja, directament des dels sacs. Quan estava plena, a falta d’uns 50 cm, es cremava carbó sobre el cereal, de manera que es creava una capa d’anhídrid carbònic que matava els insectes que hagueren pogut quedar dins. S’acabava d’omplir la sitja amb palla, es cobria amb una altra estora d’espart, i finalment es deixava caure la bola de pedra. Les vores es segellaven amb argila impermeable, que impedia l’entrada d’aire o aigua de pluja. Per a extraure el gra de les sitges l’ordre era invers, i una vegada retirada la palla i el carbó es procedia a buidar el gra, per a la qual cosa calia que les persones entraren a omplir els sacs, que posteriorment es pujaven amb una corriola, i eren conduits als magatzem des d'on partirien a les seues destinacions en la ciutat. Generalment les botigues de despatx, ja que en aquesta època l'almodí ja no guardava a penes cereal, i només s'hi feien els negocis.

Interior d’una sitja de Burjassot

Bibliografia

Si voleu ampliar informació, les obres en les que m’he basat per a fer una part d’aquest post són, el llibre de Immaculada Aguilar “L’Almodí de València i els espais del comerç” (1996), i el de Roberto Blanes “Los silos de Burjassot” (1992), ambdós publicats per la Generalitat Valenciana. N’hi ha més bibliografia, però aquests són senzills i pràctics per a una primera aproximació.

La pesta negra a Londres (1349)

Hui us portem un documental d'un canal privat de la televisió britànica sobre la pesta negra a Londres, que va assolar el 60% de la seua població durant l'any 1349. Com comprovareu, s'insereix en la línia dels grans i bons documentals històrics fets al Regne Unit, amb una factura notable i una bona combinació dels elements històrics amb els fílmics. El documental comença amb el descobriment arqueològic d'una fossa comuna trobada arran de les obres del metro londinenc sota una plaça en la qual se sabia que s'havia instal·lat un cementeri d'emergència per a soterrar cadàvers durant l'epidèmia. Són fins a 25 cossos dipositats en dues capes separades per calç, l'estudi forense dels quals ha confirmat el que els historiadors ja havien hipotetitzat: que la salut de la societat afectada per la plaga havia estat fortament malmesa per les grans fams que havien tingut lloc durant la primera meitat del segle XIV. Ací és on el relat del documental és segurament més feble, ja que l'historiador que en parla insisteix únicament en el canvi climàtic coetani com a causa de la catàstrofe, obviant totes les vulnerabilitats que l'estructura socioeconòmica de l'època causava. En tot cas, a banda d'això, mereix molt la pena la seua visualització, que és molt entretinguda, puix enganxa a llecs i profans, per exemple relacionant la plaga amb el risc actual d'epidèmies (encara a Madagascar la pesta bubònica és una malaltia bastant activa) o acudint al cas de persones particulars, com un sabater i una família de cerers, per tal de reviure més intensament el drama de 1349. Finalment, des del punt de vista historiogràfic, expliquen un mètode enginyós per tal de calcular el ritme de morts durant l'epidèmia: estudiar les dates de publicació dels testaments fets amb anterioritat, que en aquest cas indiquen que la plaga començà a Londres en desembre de 1348, arribà al seu punt àlgid en maig de 1349 i comença a remetre en setembre del mateix any. Tot plegat, una nova mostra de producció britànica relacionada amb la història que des de terres ibèriques -no tenim problema a admetre-ho- ens causa admiració i enveja.

ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

La pobla de les àvols fembres a la ràdio

Dijous passat van entrevistar la nostra companya i amiga Noelia Rangel a RNE. Tot va començar fa unes setmanes quan el diari Valencia Plaza publicava a la seua secció de cultura un llarg article sobre la prostitució medieval i el prostíbul de València. Ho feia arran de la inauguració d’unes rutes culturals per la ciutat, organitzades per una agència de turisme, que ensenyen i rememoren aquell ambient medieval. En l’article periodístic, ben documentat en obres científiques, es citava entre d’altres un treball de Noelia Rangel, publicat en 2008 a Miscelania Medieval Murciana, anomenat “Moras, jóvenes y prostitutes: acerca de la prostitución valenciana a finales de la edad media”. Per aquesta raó, la nostra companya fou cridada per la ràdio per a fer aquesta entrevista, amb un notable èxit.

Aquesta ha estat una nova oportunitat per a trencar la barrera entre historiadors i periodistes, i difondre un altre passatge de la història al gran públic a través dels mitjans de comunicació. De fet, periodistes, si us animeu, el tema encara té molt de recorregut per a aprofundir-ne en altres mitjans.

En definitiva, a continuació us oferim la seua intervenció en un vídeo que hem editat amb l’àudio de l’entrevista i algunes imatges al·lusives. Fruïu-lo i compartiu-lo.

L’Hospital d’en Clapers, a València

L’agost de 2013 alguns diaris portaren la notícia que s’havia descobert a Jerusalem un hospital del temps de les Croades, que havia estat fundat al segle XI i gestionat per l’Orde de Sant Joan de l'Hospital. En realitat no era exactament una troballa, ja que la part de l’hospital identificada continua en peu i ha servit de mercat de fruites els darreres dos-cents anys. A més, està situat en el barri de Muristan, a la part cristiana, que és un topònim que deriva de la paraula persa per a ‘hospital’. Amb tot, deixant de banda l’exagerat esment a la premsa de qualsevol troballa arqueològica a l’anomenada ciutat santa, el més interessant d’allò era la seua capacitat (es calcula que cabrien unes 2.000 persones), i també la seua funció, ja que estava destinat a acollir tota classe de malalts, pobres i pelegrins. Aquesta era, de fet, una de les principals funcions d’aquest ordre fundat a Jerusalem, protegir els peregrins d’una banda, i acollir-los per una altre.

Foto hospital Jerusalem

Ja fa un temps publicàrem al blog d’Harca un post sobre els hospitals medievals, centrat especialment en els de Barcelona i València. En aquell moment ja s’explicava la diferència entre el concepte d’hospital medieval i el concepte actual, puix els hospitals medievals eren llocs fonamentalment d’acollida de pobres i malalts. Més que res perquè ambdues coses anaven generalment unides. En aquells hospitals, doncs, el que es buscava no era tant la curació, sinó l’atenció, i tenien un fonament caritatiu. En conseqüència els primers hospitals foren obra de l’Església, i en menor mesura de la monarquia, com demostra el fet que tots els hospitals de València i Barcelona que existien al segle XIII havien estat fundats per aquestes dues institucions. Però a partir del segle XIV començaren a aparèixer hospitals de caràcter laic, fundats per particulars, que a poc a poc van anar derivant-se cap a la gestió per part dels governs municipals, com una manera de controlar la caritat i l’ordre públic. Poc a veure ja, doncs, amb la mena de funció que tenia l’hospital de Jerusalem amb el que s’obria aquest post.

Un d’aquells hospitals civils que van aparèixer a la València del Tres-cents fou l’Hospital d’En Clapers, possiblement un dels més importants fins a la fundació de l’Hospital General al segle XVI. Aquest hospital medieval és conegut pels investigadors des de fa molts anys, ja que apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com a lloc de referència. Als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc. Però, a més a més, és possiblement l’hospital de la València medieval millor conegut actualment, gràcies als treballs publicats per Agustín Rubio Vela basats en la poca documentació directa de gestió de l’hospital que s’ha conservat.

Emplaçament de l’hospital d’en Clapers

Bernat Desclapers (que en la major part de les publicacions apareix esmentat incorrectament com a Bernat des Clapers, per influència del nom amb el que es coneixeria després l’hospital) fou un ric mercader valencià de finals del segle XIII i principis del XIV. La seua família havia arribat a la ciutat de València molt poc després de la conquesta de 1238, tot i que no se’n sap molt més. En qualsevol cas, els negocis de Bernat van prosperar durant els seus primers anys com a mercader, arribant a ser un dels més rics i poderosos del moment. Així ho demostra el patrimoni que va acumular al final de la seua vida. A més a més, va intervindre en la política municipal, com era habitual en aquest grup social, la majoria de les vegades com a simple conseller, però almenys dues vegades com a jurat. Una vegada cap a 1285 i una altra cap a 1309. A la seua mort, en 1311, sense descendència directa, va deixar la major part de les seues possessions a un nou hospital que s’hauria de crear d’acord amb el seu desig, cosa que es faria tres anys després. Oficialment portaria el nom d’Hospital de Santa Maria, però en la pràctica tothom el coneixeria com l’Hospital d’en Clapers.

Les disposicions testamentaries deien que s’havia de crear al camí de Sant Julià, l’actual carrer de Sagunt, en el creuament amb l’actual carrer del poeta Monmeneu. En efecte, sembla que a principis dels anys 90 del segle XX, abans de la construcció de la finca que ocupa hui en dia eixe lloc, el SIAM va excavar aquest l’hospital medieval. Evidentment, al segle XIV aquesta era una zona extramurs de la ciutat, on estaven quasi tots els hospitals medievals. Molt a prop estava el de Sant Llàcer, que encara avui conserva la seua esglèsia en peu, i també estava fora el més important fins llavors, el del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, però en el vessant sud, com va establir el mateix Jaume I. Sembla que no s’ha publicat res o quasi res dels resultats d’aquella excavació. Amb tot, el ben cert és que la detallada descripció de l’edifici que apareix en un inventari de bens de 1384 ens deixa ben clar que es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, suficientment gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i en el claustre n’hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats, una d’homes i una altra de dones, que acollien un total de 34 llits, més la capella, la cuina i diversos magatzems.

Suposada excavació de l’hospital d’en Clapers el 1993

Em pregunte si aquesta disposició, que no és exactament l’habitual, no serà conseqüència del reaprofitament per a l’hospital d’un antic real andalusí (un riyad, un hort enjardinat que en alguns casos incloïa una casa amb pati central i estances al voltant), que perfectament podia haver estat comprat per Desclapers. De fet, en el moment de la conquesta aquesta era una zona de reals i horts. En qualsevol cas, real andalusí o nova fàbrica, el ben cert és que al voltant de l’edifici estava l’hort, o els horts, ja que sembla que n’hi havia dos, un més gran i un altre més menut, travessats per diverses séquies. L’hort era fonamental en un hospital medieval, on es cultivaven verdures i plantes medicinals que fornirien d’aliment els malalts i els pobres allotjats. Per descomptat, l’aliment principal no era aquest, sinó el pa, com era habitual en la dieta medieval. Aquest, però, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. I calia pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.

Una d’aquestes fonts d’ingressos eren les donacions caritatives, però tractant-se d’un hospital laic no eren gens habituals, ja que la caritat a l’edat mitjana serveix perquè els pecats siguen perdonats, i per tant les donacions es dirigeixen a les institucions de l’Església. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també les subvencions del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat. La major part dels ingressos de l’hospital, doncs, venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per tota la seua horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Desclapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fos engrossit per alguna donació puntual.

Amb tot, sembla que ja al segle XV els ingressos havien disminuït. Jaume Roig, que a més del conegut autor de L’Espill també era metge, fou administrador de l’hospital d’en Clapers entre 1450 i 1478, nomenat pel Consell de la ciutat. Evidentment això el converteix en un bon coneixedor d’aquest hospital en concret, i de la vida hospitalària en general, cosa que es reflecteix en aquest passatge de la seua obra, en el que es queixa de la manca de recursos:

La gran fretura | prest matengué | ym reprengué | gran malaltia, | mare, ni tia | nom acollíren, | ni may bullíren | ordi per mi, | tirí camí | foral portal | ves lespital | denclapés dit. | Aquella nit | laspitalera, | falsa roncera, | ella, y sa móça, | percint é bósa | fins al cotó | del meu gipó | mescorcollaren, | puix no hi trobaren | un diner sols, | dix, sens llançols | huí dormiréu, | demàus niréu | vos à captar, | no pot bastar | est spital, | ni té cabal | per mantenir, | ni llits fornir | pera tants pobres, | per fer les obres, | e tantes dides, | no hi basta envides, | no portau taça, | ni carabaça, | barça, cerró, | en un porró | aygua beuréu, | foch, sal hauréu, | é sols lestage, | pa, companage, | vi, sin voléu, | queus ne cerquéu. | A Déu plagué | que nom tingué | mólt la terçana, | una semana | hi mentjí blets, | cols, é brots frets, | prou ensalada, | may carn cuinada.

De tot açò, doncs, s’encarregava l’administrador o hospitaler. Sembla que l’esposa de Desclapers fou la primera administradora de l’hospital, però a la mort d’aquesta fou el Consell de la ciutat l’encarregat de nomenar qui ocuparia aquest càrrec, a més d’estar encarregat de vigilar els comptes de l’administració dues vegades a l’any. Entre aquets fou el més conegut, com deia abans, Jaume Roig.

L’hospital d’en Clapers, finalment, desapareixeria exactament dos-cents anys després de la seua fundació, en 1512, quan tots els hospitals es van tancar i es van fusionar en el nou Hospital General mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.

Notes manuscrites del segle XV adjuntes a infants abandonats a l’hospital d’en Clapers

Bibliografia: Per a ampliar més podeu veure el llibre d’Agustín Rubio Vela, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV, de 1984, i concretament sobre l’hospital d’en Clapers, a banda de la informació que ja es conté en aquest llibre, l’article del mateix autor, “Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)”, en Dynamis, 1 (1981), p. 17-49 (en línia). Existeixen més treballs d’aquest autor sobre hospitals medievals valencians, així com tota l’obra de Mercedes Gallent.