El record del rei

Ferran Esquilache
El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO

Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.

1 comentaris:

J.E.R.O. ha dit...

Interessant article.
Salutacions cordials als dos Vicents!