Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.
El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.
Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.
Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).
Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.
8 comentaris:
Molt interessant. Moltes gràcies.
Em sembla que es pot afegir a la bibliografia que doneu les ressenyes de Luis Molina (de Granada) i de Guichard mateix dins els Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. 37, n.º 1 (2007), pàgs. 252-262, sobre el llibre d'Eduardo Manzano Moreno del qual Guichard mateix parla en l'entrevista: Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de al-Andalus, Barcelona, Crítica, 2006, del qual també es pot llegir la ressenya, bastant crítica des del punt de vista metodològic però diferent de la crítica que pot fer-li Guichard, que en féu Mercedes García Arenal en la Revista de Libros, n.º 123 (2007), disponible ací. De fet, resseguint el que diu García Arenal, tant se val que critiquem Manzano Moreno o que critiquem Guichard perquè tots dos pecarien d'un excés de «materialisme històric» i d'una falta d'interés pels vessants religiosos i culturals tant dels nouvinguts berbers conqueridors com dels indígenes ibèrics. De fet, i esta és una impressió personal, el que em dóna més pena ('donar pena': «molestar, fer nosa») de les tesis de Guichard és una certa tendència a l'essencialisme tribal, com si les estructures antropològiques de les societats foren tan inamovibles com el component 'racial' dels hispans que tant car els era al cor als Beni Codera. A més, que Guichard donara com a tesis incontrovertibles una sèrie de conclusions sobre l'estructura antropològica dels berbers invasors a partir de treballs sobre l'antropologia històrica dels berbers, quan tot això estava en bolquers als anys 70 i seguix sense passar l'estat pre-adolescent en l'actualitat, m'ha paregut sempre un treball poc fi d'allò que els anglesos en diuen cherry-picking i que, en bon valencià, es diria 'fer anar l'aigua al seu molí' (i deixar seques les altres séquies).
Que Guichard diga –com va escriure– que les tesis de Manzano Moreno semblen continuïstes de les tesis anteriors «hispano-àrabs» dels Beni Codera (Simonet, Codera, Ribera, García Gómez, Vallvé, &c.), tot i que no en faça esment explícitament en l'entrevista (però qui tinga orelles...), em sembla un plaisir malin divertit de la part d'en Guichard, però no trau res a carregador si pensem que Manzano Moreno és l'autor de «El problema de la invasión musulmana y la formación del feudalismo: un debate distorsionado», dins «Romanización» y «reconquista» en la Península Ibérica : nuevas perspectivas, Salamanca, 1998, pàgs. 339-354; «La creación de un esencialismo: la historia de al-Andalus en la visión del arabismo español», dins M. Feria i G. Fdez. Parrilla (eds.), Orientalismo, exotismo y traducción, Toledo, 2000, pàgs. 23-38; o «La construcción histórica del pasado nacional», dins Juan Sisinio Pérez Garzón (ed.), La gestión de la memoria : la historia de España al servicio del poder, Madrid, Crítica, 2000, pàgs. 34-62.
Ausades que li cou, el llibre del Manzano a Guichard.
Moltes gràcies a tu, Jesús, per les aportacions bibliogràfiques i per fer el comentari. Hi ha molts que lligen i no diuen res.
No sé si a Guichard li pica o no el llibre de Manzano, perquè no estic al seu cap, i jo només sé el que em pica a mi. Ara bé, si vols que especulem sobre allò que li pica a cadascú, jo diria que a tu també et piquen les paraules de Guichard. Però ja et dic, només és una especulació. :) No, parlant seriosament, és obvi que Manzano no segueix al cent per cent els postulats d'això que anomenes els Beni Codera -només faltaria-, però si dividim els historiadors entre “continuistes” i “rupturistes” respecte al canvi produït al segle VIII, necessàriament l'haurem d'enquadrar entre els continuistes. Encara que ell es vulga situar al mig, com si al centre estigués la virtut; però això és fer trampa, perquè al seu llibre insisteix, com diu Guichard a l'entrevista, en una sèrie de pactes entre els àrabs (l'exercit, és clar) i l'oligarquia visigoda, com a mètode pel qual continuar controlant la societat indígena. I no es pot negar que els pactes es van donar, al principi, però al relat de Manzano no apareix ni un sol camperol àrab, només “conqueridors”. De fet, ho diu clarament, els àrabs no van vindre fins ací per a plantar hortalisses, passant per alt tota la recerca recent sobre això, que indica tot el contrari. L'arqueologia l'utilitza de passada, i només quan li dóna la raó.
D'altra banda, no sé si els treballs sobre antropologia històrica dels berbers estaven o no en bolquers als anys 70, i tampoc no t'ho discutiré perquè ho desconec. Però el que sí sembla evident és que la societat musulmana, almenys durant el procés de formació d'Alandalús, era tribal a l'Àfrica i a la península. No per casualitat les ciutats fundades al Magrib al segle VII, i probablement també les andalusines del VIII i el IX, estaven dividides en barris tribals separats entre ells. No per casualitat els grups de camperols araboberbers s'establien en assentaments conjunts, però amb àrees de treball (hortes) separades. I que la societat indígena es va acabar integrant en aquest model perquè “la tribalitat crea tribus”, també sembla evident. No sé si això és essencialisme tribal, però hi ha tants, d'essencialismes, que per un més tampoc no passaria res. Sí, les estructures antropològiques de les societats evolucionen, però no ho fan de la nit al dia, tarden segles i segles, i que a la Granada nassarita, després de segles d'evolució social andalusina i de les influències dels regnes cristians, encara hi ha rastres de tribalitat, també sembla clar. Però només és una opinió.
Des de la meua visió forana a aquesta discussió (forana perquè sempre mai no m'he posat a fer investigació directa del període andalusí) el llibre iniciàtic de Guichard sempre em deixà la sensació que Jesús defineix com a cherry-picking (anar agafant les cireretes que et convenen de teories i treballs dispersos i dispars). Ja ho vaig dir en el seu moment en fer una ressenya estudiantil per al mestre Ballestín després de llegir-lo: fixa en un reduït 10-15% l'aportació poblacional araboberber i agafa d'ací i d'allà pel que fa a l'antropologia del tribalisme i l'assimilació. L'explicació sembla insuficient.
Ara bé, el que sembla irrefutable -i particularment és el que més m'interessa- és que en el moment de les conquestes del XII i el XIII -i abans- la societat andalusina era una societat de tipus oriental i dominada per la tribalitat. Per tant, el procés "d'orientalització" es donà efectivament, tot i que no coneixem ben bé el procés: caldria, doncs, continuar investigant en temes claus que l'afecten, com ara els processos d'assimilació i conversió, aprofundir en la quantificació de l'aportació poblacional araboberber o en les revoltes muladís dels segles IX i X. Si hi ha fonts i possibilitats per fer això, més enllà del que s'ha fet, no ho sé. Això és qüestió dels que s'hi dediquen...
Haguera volgut tornar al debat amb alguna cosa de trellat, però, urgència sobre urgència, no m'han deixat tornar. Torne hui un momentet per a contradir-me a mi mateix. Un col·lega analitzava fa poquet unes afirmacions molt recents (o publicades molt recentment) d'Eduardo Manzano Moreno que m'han deixat astorat: puix que no és ignorància, només les entenc per ingenuïtat. En qualsevol cas, he de contradir el que afirmava: no tant pel que fa a la continuïtat programàtica i ideològica entre la (censurable) escola historiogràfica (i lingüística, ja ficats) dels «Beni Codera» i Manzano Moreno, sinó de la constatació que fa Manzano Moreno del rigor dels «Beni Codera», un rigor que, tot començant per la primera condició d'un «arabista» ('saber' àrab) mai no s'ha donat entre els «Beni Codera» ni entre l'enorme majoria (desgraciada majoria) dels arabistes de formació filològica (espanyols i bona cosa d'estrangers. Poca broma: نصف العلم أخطر من الجهل) En fi, mai no és tard si la contradicció d'u mateix és bona.
!عش تر ما لم تر
PD: Amb l'honradesa professional que és la que practica sempre, el col·lega del qual faig esment diu que va enviar la seua anotació a l'Eduardo Manzano mateix, per tal que exercira el seu dret de rèplica. Vorem si s'explica...
Jesús, restarem amatents a veure si contesta. La qüestió és que, també des de fora, la impressió que fa és que Manzano Moreno ha actualitzat l'escola dels Beni Codera, els ha recobert de "rigor", però al final ve a dir el mateix... Segurament és una opinió d'ignorant en la matèria, però pense que per ací anaven les paraules de Guichard.
A benefici d'inventari, potser convindria parar atenció en el recull que edita Manuela Marín en què publica Manzano Moreno el seu article. Jo m'he detingut en les contribucions de Dolors Bramon («Alandalús y la historiografía catalana»), que trobe desigual o massa poc analítica; Pierre Guichard («Al-Andalus vu de Valence»), que ja direu vosaltres si us escau què ha de semblar; Félix Retamero («La sombra alargada de Wittfogel: irrigación y poder en Al-Andalus»), que em pareix que toca els interessos d'alguns harqueros però que jo no en puc opinar perquè sóc ignorant de la matèria; Cyrille Aillet («La question 'mozarabe': bilan historiographique et nouvelles approches»), que convindria completar amb un recull anterior, ¿Existe una identidad mozárabe?, on Federico Corriente publicà una aportació interessant («Vigencia del romandalusí y su documentación en los botánicos, particularmente Abulhayr») per a comprendre, juntament amb el seu recentíssim Romania arabica, els punts de la «qüestió lingüística» mossàrab, que tanta passió antiquària ha esperonat i esperona encara al País Valencià; i, per acabar, m'ha colpit veure descrita per Maribel Fierro, em pense que per primera vegada en un article d'investigació, la filiació ideològica d'un autor que ha conegut ben dissortadament un èxit important en alguns àmbits: «Al-Andalus en el pensamiento fascista español: La revolución islámica en Occidente de Ignacio Olagüe».
Eduardo Manzano ha contestat (i li han deixat avís d'esta discussió de per ací). Comenta una cosa que m'ha cridat l'atenció: «en todo el contenido del artículo hay siempre un interés comparativo entre las trayectorias recientes de ambas disciplinas -arabismo y medievalismo- y entre sus modos y usos. Es desde este punto de vista desde el que señalo la primera observación que tanto te llamado tu atención y tu crítica: -el discurso subyacente autocrítico que se respira dentro del arabismo y que, desde luego, se encuentra ausente en el campo del medievalismo. Un medievalista es alguien que se dedica a estudiar la Edad Media y eso le puede llevar a plantearse su concepto de la Historia, su metodología o su interpretación historiográfica, pero que no le lleva a cuestionarse el contenido de su disciplina. En el arabismo, en cambio, las cosas son muy distintas, hasta el punto de que creo que se podría hablar de cierta melancolía disciplinar.»
Hola Jesús. Vaja per davant que, rellegint ara els comentaris de setembre, no sé si em vaig passar de sorneguer amb això del que li picava (per coïa) a cadascú. Les meues disculpes.
Dit això, també m'agradaria assenyalar un aspecte no massa clar. No he pogut llegir la ressenya de Guichard sobre Conquistadores, emires y califas i no sé en quin sentit empra la paraula “continuisme” ni si ho fa; però en l'entrevista que li férem sí l'empra dues vegades i, fonalmentalment a la segona, que és la interessant, jo interprete que ho fa en el sentit que ja vaig expressar a setembre. El continuisme és el de la població indígena, front al trencament social de les aportacions àrabs i berbers que Guichard plantejava. Tanmateix, crec que tu ho has interpretat com l'acusació d'un continuisme historiogràfic amb l'arabisme dels Beni Codera. No sñe ben bé si és així.
Pel que a mi respecta no vull entrar ara a valorar això últim, de la qual cosa “els nous fets” han aportat més informació, però no és del que jo estava parlant en aquell moment. Per cert, a mi també em crida molt l'atenció això de la falta d'autocrítica en el medievalisme... en fi.
Pel que fa al que comentes del llibre editat per Marín, en efecte és ben interessant. Com a harquer indirectament al·ludit diré que, certament, el vaig comprar fonamentalment per l'article de Retamero, amb el qual estic absolutament d'acord excepte en dos matisos que no venen ara al cas. L'article de Guichard l'he trobat una mica superficial, però com que ell mateix ho adverteix al principi tampoc se li pot acusar de res a l'home. A més, que de “l'arabisme valencià” supose que tampoc hi ha molt més a dir, hehe; és el que n'hi ha.
Publica un comentari a l'entrada