La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

"La fam al món. Passat i present". Entrevista a Josep Maria Salrach

El passat dia 6 de novembre de 2009, arran de la visita de Josep Maria Salrach al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València per impartir unes classes en un dels cursos del Màster d’Història Medieval organitzat pel dit Departament, aprofitàrem l’ocasió per seure amb ell una bona estona i parlar de diversos temes, com podreu veure en l’entrevista que segueix (demanem disculpes per la baixa qualitat de la imatge, compensada, això sí, per la bona qualitat del so).

Josep Maria Salrach, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, vingué a València per parlar sobre el tema que l’ha preocupat en els últims temps, com és de la fam i la seua incidència en la societat al llarg de tota la història. Així mateix, aprofità el marc del Seminari i dels cursos de Màster per presentar-nos el producte de la seua recerca al voltant d’aquesta qüestió, el llibre La fam al món. Passat i present, on estableix les diferències entre les fams i les caresties i també ofereix una visió diacrònica de les diverses fams que ha patit la humanitat i la seua diferent incidència en relació a cada període històric.

Amb aquest pretext, les nostres preguntes s’adreçaren vers el tema de la fam al món medieval, però també cap a altres temes que el professor Salrach coneix força bé, com ara el paper del mercat en la societat rural d’època baixmedieval. Per últim, no poguérem evitar preguntar-li per la magna tasca de coordinació que dugué a terme en el volum corresponent a l’Edat Mitjana de la Història Agrària dels Països Catalans. Però ja no avance més coses i us convide a veure l’entrevista sencera perquè, malgrat que és un poc llarga, resultà força interessant.

De la fundació d'una madina a la creació d'una vila: "l'almoina" d'Alzira?

En una de les principals viles del País Valencià medieval, en concret a Alzira, està desenvolupant-se una campanya arqueològica que potser siga la més important dels darrers anys. Amb motiu de les obres d'adaptació per als vianants en el centre històric, s’està excavant el que fou la plaça Major –actualment plaça de la Constitució-, al bell mig del clos emmurallat, encara hui conegut com el barri de la Vila.

El que restava de l’illa d’Alzira a mitjan segle XX, abans del soterrament del braç del Xúquer

Malgrat la lamentable història de l’urbanisme d’aquesta ciutat –com la de tantes altres-, les troballes semblen que són remarcables. Es dóna la circumstància que aquella plaça fou eixamplada, i derruïda bona part de l’herència medieval i moderna que li conferia els seus pòrtics, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, que vingué a ser substituïda per diverses casones amb tocs modernistes i de l’arquitectura de la taronja. A diferència del que ha ocorregut en l’antic carrer Major –hui Major Santa Caterina-, on en els anys seixanta es malbaratà el que restava i les excavacions que es van realitzar no han donat grans resultats, des d’un punt de vista arqueològic, és un jaciment que no es limita a un solar a edificar, és a dir, del tot descontextualitzat del que podria ser la seua extensió; en la plaça de la Constitució, una part dels fonaments d’algunes de les edificacions quedaren soterrats en una zona que no va ser posteriorment urbanitzada al seu damunt, a més que, en situar-se en una quota més elevada, les riuades del Xúquer han tingut menys incidència.

Vista de les excavacions en l’antiga plaça Major (amb la democràcia, el monòlit als caiguts del bàndol colpista es remodelà en el monument a la Constitució)

Tot plegat, s’han excavat algunes de les plantes baixes, cellers i magatzems de les botigues que envoltaven la plaça, moltes d’elles d’origen baixmedieval i a pocs centímetres de l’empedrat actual, i també materials andalusins; a més que s’ha excavat la façana de l’almodí, la llotja de gra ensorrada el 1898. De moment, les referències que hi ha a l’abast són les adreçades als mitjans de comunicació comarcals (ací teniu un enllaç, també arreplegat per arqueologiamedieval.com) i poca cosa de rellevància científica s’ha avançat. Això no obstant, esperem que hi puga haver una publicació molt més exhaustiva dels resultats, malgrat la desaparició de la revista al-Gezira d’estudis històrics d’Alzira i de la Ribera, ben al contrari del que ha succeït fins ara.

Restes de tenalles i d’un baix comercial de les botigues que rodejaven la plaça

No hem d’oblidar que es troba aquest jaciment en el centre del que fou tant la medina com la vila –adjacent a la mesquita i després església principal de la localitat-, i la informació del procés d’ocupació musulmà i posteriorment el feudal pot suposar una aportació de primer ordre en la història local valenciana d’aquest període: tant del moment fundacional en la segona meitat del segle IX i quines pautes se seguiren, de la seua evolució posterior (complementant-ho amb les restes d’enterraments trets a la llum i la creació de les muralles després de l’any mil), o del que suposà l’establiment d’un nou sistema social amb la conquesta feudal.

I+D+i = !

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.

Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.