També hi hagué "fracassos": Almeria 1309

Vicent Baydal
Setge croat de Damieta (Egipte), any 1218

Qui més qui menys coneix alguna part de la història de les victòries militars cristianes ibèriques produïdes durant l'Edat Mitjana. Des de la pírrica de Pelai en el segle VIII fins a la gloriosa dels Catòlics davant Boabdil a les acaballes del XV, passant per un llarg etcètera, com la de Toledo en l'any 1085, les coetànies del Cid, la de Lisboa en 1142, la de Tortosa en 1148, la de Palma en 1229, la de Còrdova en 1236, la de València en 1238 o la de Sevilla en 1248. Del que ja no tenim tanta idea són de les derrotes, a no ser que siguen èpiques o punts d'inflexió destacadíssims. Molts pocs saben que Jaume I tornà, cames ajudeu-me, d'una fracassada expedició de croada a Terra Santa en 1269 o que l'illa de Sardenya va ser en alguns moments del segle XIV -valga la destrellatada comparació- un autèntic Vietnam per a la Corona d'Aragó.

Un altre fracàs poc conegut dels monarques aragonesos va ser el de la frustrada conquesta d'Almeria en 1309. La tendència bèl·lica i expansionista inherent a les dinasties feudals comportà que el descendents de Jaume I continuaren impulsant les conquestes territorials: en 1283 era Sicília, en 1287 Menorca, entre 1296 i 1304 part del regne de Múrcia (la futura governació d'Oriola) i en 1309 li tocà el torn al soldanat nassarita de Granada. Restablertes les paus amb els castellans després del conflicte murcià, Jaume II pactà amb Ferran IV a Alcalá de Henares un atac conjunt contra els musulmans peninsulars: Castella assetjaria Algesires i Gibraltar mentre que Aragó faria el mateix amb Almeria, rebent en compensació la sisena part del territori granadí, precisament aquella porció oriental.

Així, després de mobilitzar les hosts feudals d'Aragó, Catalunya i València, engegar els mecanismes fiscals de recaptació entre cristians, jueus i musulmans, armar dues esquadres amb desenes de galeres, concentrar ingents quantitats de bescuit i de vi per a la soldada així com de farratge per als cavalls i fustes per als enginys d'assalt, l'exèrcit cristià, que devia superar els 10.000 homes entre combatents a cavall, escuders, peons i ballesters, es concentrà al cap de l'Aljub en juliol de 1309 i arribà poc després davant les portes d'Almeria, on instal·laren el seu campament. Els d'Al-Mariya i la seua horta s'havien afanyat a tancar-se en la ciutat fent aprovisionament de totes les vitualles que havien pogut i, tot i perdre una batalla campal iniciàtica, rebutjaren els primers intents d'assalt encara al ple de l'agost.

De fet, cap dels nombrosos enfrontaments que tingueren lloc en les setmanes següents desequilibrà la balança en favor dels cristians, malgrat que Jaume II havia previst que amb una ràpida expedició de quatre mesos seria suficient per a fer caure la ciutat. A més a més, en l'equador de la campanya, el 15 d'octubre de 1309, es produí un incident que segons Ahmad Ibn al-Qadi fou una de les majors humiliacions que pogueren patir els invasors:

Hi hagué una batalla per terra i per mar. El rei embarcà en un dels vaixells de la seua flota i disposà les seues tropes entorn de la ciutat, tant del costat de la mar com del costat de la terra. Els cristians havien preparat tantes torres i escales que cap argúcia en combat obert haguera pogut donar compte d'elles. La situació s'agreujà per als musulmans (...) Llavors algú cridà: "Tireu-los el contingut de les latrines. Res pot humiliar-los tant!" Les gents s'apressaren a retirar dels fossats les matèries fecals que contenien i les portaren a les muralles, des d'on les llançaven sobre els assaltants. Encertaren sobre manera en fer-ho perquè així uniren dues coses que sempre van juntes: els hispans i els excrements. Tothom és sempre víctima d'eixa treta. Els cavallers, vestits amb belles vestidures, es cobriren de porqueria i foren objecte de befa per part dels seus companys.
Els cristians continuaren insistint dia rere dia i segons el mateix autor bastiren fins a onze fonèvols amb què bombardejaren constantment la plaça. Tanmateix, els musulmans aconseguiren resistir durant tota la tardor i, finalment, el 19 de desembre proposaren la pau al monarca aragonés quan sabien que aquest hauria d'acceptar. El setge s'havia allargat excessivament, havien mancat les vitualles, els soldats que no havien caigut ferits o mutilats passaven fam i començaren les desercions en massa. L'exèrcit alçà el campament, cremà el palau del soldà de Granada que quedava als afores d'Almeria i esperà les galeres que els havia de retornar a la Corona d'Aragó. Alguns s'aventuraren a tornar per via terrestre i acabaren morint, la resta emmalaltí i molts d'ells falliren al port d'Alacant. Una altra font àrab tardana, la del poeta Al-Qaysi, parla del tràgic final cristià en un zajal:
Si els hagueres vist tornar a les seues tendes de campanya, que es trencaren en trossos.
Amb dificultat es van retirar i cada veu pronunciava un gemec:
- Tingueu pietat de nosaltres, vosaltres que teniu bon cor! (...)
Els que tornaren amb les seues famílies les contaminaren, i els seus veïns se n'adonaven.
Els altres van morir de malaltia durant el trajecte, i jauen en els camins.

3 comentaris:

Marina Kleine ha dit...

Interesante el texto, nunca está de más recordar que la historia no se escribe sólo con glorias pasadas.
Un detalle: Sevilla, 1247? Es una referencia al inicio del cerco, una revisión de la historiografía o simplemente un lapsus teclati?

Vicent Baydal ha dit...

És un lapsus personae! :d
Al principi havia posat Palma en 1230 i Lisboa en 1141... És el que té escriure els posts quan es fa de nit i la ment comença a bloquejar-se. Per cert, t'afegim als enllaços!

El problema de veure la història només a través de grans victòries és que pareix que siga lineal i irremeiable, com si les decisions col·lectives i quotidianes no hi tingueren quasi res a veure...

Marina Kleine ha dit...

Ei, gràcies!
Harca también ya está en la cámara, con las arcas. ;-)