De visita per l’Archivo Histórico Nacional i el CSIC-CCHS (Madrid)

Fa vora dues setmanes, i després de molts anys d’espera, vaig poder xafar Madrid. En pujar al tren, vaig tornar a sentir la il·lusió d’aquell jovenell que prenia eixe cavall de ferro (els camins del qual han desfet bona part dels nostres paisatges) per abandonar el seu territori feréstec i escarpat amb direcció a la plana horta de València, a la recerca del passat medieval del seu país i dels goigs propis de la joventut. Anys després, el sentiment es tornà a reproduir, tot just quan la màquina posà rumb a l’interior i, poc després, deixà enrere les terres de vinya que marquen la fi del nostre país per endinsar-se a l’immens oceà castellà de cereals. Prompte, illes senceres d’edificis, coronades per metàl·liques xarxes d’antenes i cables, trenquen l’harmonia del viatjant i desfan la grogor que enlluerna la terra. El destí, Madrid, i la il·lusió, la mateixa que anys enrere: retrobar el documents medievals del Maestrat natal, ara a l’Archivo Histórico Nacional.
 

seu de l'Archivo Histórico Nacional

Havia estat molt el que havia llegit sobre els seus fons documentals. Havien estat molts els documents editats que havia pogut consultar, gràcies a la tasca dels historiadors que hi passaren llargues estones de recerca, sobretot al llarg dels anys vuitanta, i que publicaren els seus treballs al Boletín de la Sociedad Castellonense. Però res comparat a poder posar-hi els peus, inspirar el regust antic i ranci de la conjunció documental i seure allí per bussejar entre milers de papers desconeguts. Quin cúmul de sensacions!

Només travessar la porta d’entrada, que flanqueja un edifici enorme construït als anys cinquanta, s’aprecia un aire d’antiguitat i sobrietat que transporta el visitant a la fi del segle XIX (vegeu ací un vídeo sobre el centre). El vestíbul du a la memòria l’ambient dels salons decimonònics, on intel·lectuals de tota mena compartien vetllades, coneixements, alcohol i tabac fins la matinada. Uns enormes finestrals deixen passar la llum procedent d’un petit jardí que hi ha al seu interior i, al fons, es trasllueix la figura d’una escala imponent, amb lloses de marbre, que reforça eixa imatge decimonònica. L’encant, tanmateix, el trenca l’existència d’elements que retornen el viatger al present. Les taules de catàleg de la secretaria, les taquilles de la gèlida garita prèvia a la sala d’investigadors, els escrupolosos tràmits burocràtics que s’han de seguir per poder accedir-hi...

Tot, però, s’oblida quan s’obri la porta, típica dels anys cinquanta, que permet l’accés a l’interior de la sala d’investigadors i, per tant, a la consulta dels documents. Tampoc no importen els tràmits que s’han de realitzar de nou per poder seure perquè, allà dins, centenars de diccionaris i catàlegs, antics i recents, omplen les prestatgeries. I entre tots ells, els llibres que he vingut a buscar. Secció: Ordes Militars. Tipologia: pergamins, llibres, lligalls i carpetes de l’Hospital, el Temple, Calatrava i, finalment, Montesa. Tot plegat, bona part de la història medieval dels pobles del Maestrat, lluny de casa, molt lluny.

vestíbul de l’AHN

El 1866, per reial decret, es creà l’Archivo Histórico Nacional amb la finalitat de convertir-se en un gran arxiu d’Estat, continuador del de Simancas, que havia de recollir tota la documentació de les institucions religioses desamortitzades durant aquestes dècades (ací podeu llegir, i escoltar, la història de l’arxiu). És així com van a parar allà els fons dels ordes militars que havien ocupat el nord valencià després de la conquesta del segle XIII i del seu successor, l’orde de Santa Maria de Montesa. Aquest últim incorporat a la Corona espanyola durant el regnat de Felip II i desintegrat per la desamortització de 1835, fins l’assimilació dels religiosos a la jurisdicció dels diocesans ordinaris i la seua progressiva desaparició.

Entre les caixes de Montesa, els pergamins del segle XIII que dirimeixen el repartiment del territori, l’establiment dels límits dels senyorius i l’exercici de la jurisdicció; lligalls i llibres de l’administració dels mestres de Montesa dels segles XIV i XV, tant de la justícia com de les rendes i el govern propi del territori; cartes dels privilegis concedits pels diversos monarques als diferents ordes militars; i molts altres documents de caire reial, eclesiàstic i particular, excepcionals per reconstruir la vida del Maestrat medieval, en tots els seus aspectes. A mesura que escorcollo, la il·lusió inicial es dilueix i es combina amb un sentiment profund de tristesa que inunda l’esperit. Què hi fa tot açò ací? Per què els nats al Maestrat hem de venir fins ací per poder conéixer el nostre passat?

Després d’açò, de la resta, ben poc a dir, encara que bo. L’accés a l’arxiu esdevé una quimera tots els dies per tots els filtres que s’han de travessar. Això, tanmateix, s’oblida per l’amabilitat del personal que hi treballa, la seua disponibilitat per ajudar els investigadors i, sobretot, el seu coneixement respecte al seu treball. Sembla una obvietat, però no ho és. No tots els arxivers ni els tècnics d’arxiu coneixen bé els fons documentals amb què conviuen i sovint les preguntes dels desconeixedors cauen en sacs buits. Dependrà de la seua capacitat o de la sort trobar allò que busquen. Ací, en canvi, tractes amb persones conscients del que fan i com ho fan i, la veritat, la diferència amb altres arxius més propers i coneguts és més que notable. S’agraeix també que estiga tot informatitzat, especialment el procés de demanda de documents, així com també la rapidesa del servei de documents, que facilita la tasca de l’investigador en jornades que s’allarguen de manera ininterrompuda entre les 8’30 h. i les 18 h. La veritat, dóna gust treballar allí.

seu del CCHS

Els dies a Madrid serviren també per a visitar el CSIC, en concret el Centro de Ciencias Humanas y Sociales, situat al carrer Albasanz. Es tracta d’un complex grandiós i enorme, on ressalta la facilitat per treballar dels investigadors. La instal·lació és moderna i funcional, però res més adient per a dur a terme la tasca quotidiana. Els despatxos són amplis i tenen les comoditats per a poder desenvolupar allí llargues jornades de treball. Al mateix centre hi ha, a més, una biblioteca que compta amb quasi un milió d’exemplars i una hemeroteca amb més de mil revistes, tot obert als investigadors i als estudiants. De tot plegat us podreu fer una idea amb el següent reportatge breu que va emetre Televisió Espanyola fa dos anys, que si bé es centra en diverses recerques arqueològiques de laboratori, que és la part que més pot cridar l’atenció al gran públic, dóna compte del nivell de les instal·lacions. El complex, insistisc, incita al treball.

De la mà d’Ana Rodríguez i Isabel Alfonso, dues investigadores del CCHS del Instituto de Historia, vaig poder assistir a un seminari que se celebrà durant aquells dies. La temàtica, La cámara Santa de Oviedo, és una revisió des de la perspectiva de la història de l’art de la construcció del poder i la seua incidència social. Ara bé, més que el contingut de l’exposició, el que vull ressaltar és l’organització del seminari. La doctoranda que realitzava la intervenció era de la casa perquè, com és costum allà, els joves investigadors donen a conéixer el seu treball entre els membres de les seues àrees de coneixement abans de sortir fora i exposar els resultats de la seua recerca. És a dir, primer són els de casa els que analitzen el treball, lloen les bondats i en trauen els defectes. Això sempre és menys cruel que sortir a fora, desemparat, i exposar-te a les crítiques d’historiadors consagrats, que creuen que un jove investigador mai pot fer res ben fet. El sistema no evita l’atac de catedràtics orgullosos, és cert, però sí ofereix la possibilitat de corregir determinats aspectes de la investigació que el propi autor mai veu i que sempre li ha de fer veure un altre. A més, em sorprengué la capacitat de tots i cadascun dels assistents, tant joves com veterans, per expressar-se en una llengua que no era la seua. De fet, tant la intervenció com el col·loqui posterior es féu en anglés, cosa impensable en molts altres llocs, i no cal anar molt lluny per trobar exemples. En resum, vaig sortir d’allí amb la impressió d’haver visitat un autèntic centre d’investigació, que camina al fil dels corrents europeus més innovadors.

Dit tot açò, no puc fer més que acomiadar-me d’una ciutat insofrible però insubstituïble, que m’ha retornat la il·lusió per l’escorcoll documental, pel passat medieval de la meua terra, i m’ha transmès una energia enorme per a continuar endavant. Aquest és el relat del meu viatge a Madrid, curt, però intents. Un resum de tot un cúmul de sensacions i sentiments que estan ben revestits pel caliu d’una canya i una tapa als típics bars madrilenys, i de l’amabilitat de la seua gent. Més que per acomiadar-me, en pujar al tren em vaig girar per dir un “fins prompte”, abans de penetrar en l’oceà de cereals, travessar la terra de vinyes i desembarcar definitivament a l’horta fluvial de València.