Pierre Bonnassie i Thomas N. Bisson a Girona en 1985

Vicent Baydal
Feia fred aquells dies i nits de principi de gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona, diu en Barceló. I diu que ho deu recordar en Portella, l'altre organitzador del col·loqui sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que hi va tenir lloc aleshores. Nosaltres, evidentment, no ho podem recordar. No hi érem. Teníem entre 1 i 5 anys. No era moment d'assistir a encontres acadèmics. Els nostres pares, que sempre han mirat amb cert rezel açò de la història, tampoc ho hagueren permès. Menys encara a una ciutat grisa i bruta on feia un fred terrible. Cal advertir, però, que la fredor es pot calcular amb total exactitud segons els sistemes internacionals fets per a mesurar la temperatura. La grisor i la brutor, en canvi, depenen d'uns altres paràmetres, probablement més subjectius, més vinculats al bagatge i les interpretacions particulars de la persona que emet el judici sobre el color i l'estat higiènic de la ciutat. Uns la veuran grisa i bruta, però d'altres, potser, la consideraran blanca i neta.

D'això, en certa manera, anava el col·loqui de 1985: de subvertir públicament i definitivament la interpretació tradicional que la historiografia acadèmica havia donat del feudalisme a Catalunya i la seua posterior expansió als futurs regnes de Mallorca i de València. Deia en Barceló que volien reflexionar sense dèries ideològiques o prejudicis entorn de l'estat de la recerca sobre el feudalisme català. És evident que en tenien, com tots, d'ideologia i prejudicis. Per això van acollir de bon grat una nova concepció del feudalisme, d'origen marxista, que incloïa no només una definició institucional o jurídica, sinó també -i fonamentalment- els elements de producció i de lluita de classes. En paraules de Pierre Bonnassie, per exemple, el sistema feudal es podia definir com un règim social que es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució dins de la classe dominant. Uns anys abans, en 1978, el col·loqui de Roma sobre Structures féodales et féodalisme dans l'Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècles) havia consagrat aquella visió a nivell europeu.

Així les coses, Bonassie va ser el principal ponent del col·loqui de Girona, juntament amb Pierre Guichard. La seua tesi doctoral sobre La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle: croissance et mutations d'une société, havia estat recentment publicada, en 1975-1976, bo i marcant un punt d'inflexió en els estudis sobre el feudalisme català. De fet, la seua visió sobre els orígens del sistema feudal al segle XI és la que jo encara he estudiat a la Facultat d'Història de València, no fa tants anys. I seguia els postulats proposats per Georges Duby a la seua tesi sobre La société aux XIe et XIIe siècles dans la région mâconnaise, en 1953, influenciat encara pel marxisme, segons els quals s'havia produït una mutació social sobtada entorn de l'any 1000. Aquesta idea fou aplicada paral·lelament per la historiografia francesa a diversos territoris europeus meridionals: per Pierre Toubert al Laci (Les structures du Latium Medieval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, 1973), per Jean-Pierre Poly a la Provença (La Provence et la société féodale: 879-1166. Contribution à l’étude des structures dites féodales dans le Midi, 1976) i per Pierre Bonassie a Catalunya (en l'obra esmentada). Tots ells veien que al segle XI s'havia produït un assalt al poder públic per part d'una nova casta de cavallers, que, alhora, també s'haurien apropiat violentament de les terres i els homes, lliures després de la desaparició de l'esclavisme tardoantic. L'incastellamento, en aquest sentit, hauria tingut un paper clau en la susdita mutació, origen del feudalisme i de la servitud pagesa.

La hipòtesi acabà esdevenint paradigma, sintetitzada en 1980 per Jean-Pierre Poly i Éric Bournazel a l'obra La mutation féodale. X-XIIe siècles. I és precisament la que Bonnassie exposà al col·loqui de Girona, amb la seua ponència "Sur la formation du feódalisme catalan et sa première expansion (jusqu'à 1100 environ)". Ho podem copsar al resum del text que se n'edità: A final del segle X, començaments del segle XI, la societat catalana pot ésser caracteritzada com una societat d'homes lliures. Però les llibertats pageses són fràgils i no resisteixen pas els sotracs que, en els anys 1020-1060, marquen l'adveniment del feudalisme. Les mutacions violentes que es produeixen en aquesta època són el producte de diversos factors, dels quals es pot posar en primer terme el creixement econòmic i la transformació dels mètodes de guerra. Tot plegat porta a una generalització dels lligams de dependència. La pagesia, sotmesa al regim de la senyoria banal (o castral), veu com la seva situació es degrada i ben aviat es trobara sotmesa als mals usos i a la remença (els quals, apareguts a final del segle XI, seran sistematitzats i institucionalitzats a final del segle XII i el segle XIII). La noblesa es renova amb la incorporació d'un nombre considerable de "milites castri" d'extracció, sovint, molt humil. La cohesió del nou grup nobiliari és assegurada per un desenvolupament molt accentuat de les relacions feudo-vassallàtiques, per la funció d'arbitratge que s'atribueixen els comtes de Barcelona i, finalment, pel dinamisme d'una primera expansió territorial en direcció a la Catalunya Nova, d'una banda, i cap a les terres occitanes, de l'altra. Encara més, podem sentir directament les paraules que Bonnassie pronuncià a Girona ara fa 27 anys, així com el debat posterior que generaren:


Com he apuntat, aquesta visió de la mutation féodale aplicada a la Catalunya del segle XI és encara ben viva a la nostra historiografia. I això malgrat que ha estat fortament qüestionada al seu nucli d'origen, França, on autors conservadors com Dominique Barthélemy o Jean Durliat han advocat per una transició molt més gradual, entre els segles IX i XIII. També d'altres, com Alain Guerreau o Joseph Morsel, han obviat aquest model des d'una visió més antropològica, partidària d'un feudalisme de llarg termini (des del segle V fins al XVIII), en base a les relacions de domini i de parentiu, i a la posició central de l'Església dins del sistema social. Podeu trobar un estat de la qüestió a l'alçada de 2002 en aquest article de Christian Lauranson. Igualment, també s'ha criticat des de la historiografia estatunidenca la visió encetada per Georges Duby, com ha fet, per exemple, Fredric L. Cheyette per al cas concret del Mâconnaise. Per al cas català, han continuat defensant la "revolució feudal" historiadors com Josep Maria Salrach i Thomas N. Bisson, que també participaren en el col·loqui de Girona de 1985, el primer amb una comunicació conjunta amb Joan Pau Rubiés, "Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les quatre grans cròniques", i el segon amb una altra en solitari, sobre "The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)". Podem veure la intervenció d'aquest darrer a Girona, resumint-hi en francès la seua aportació:


Bisson estudià les llistes de queixes que les comunitats camperoles presentaren davant els comtes de Barcelona durant la segona meitat del segle XII per tal de denunciar els mals usos senyorials, que estigueren a la base de la servitud pagesa de la Catalunya Vella. Tanmateix, tot i la distància temporal amb el començament de la violència cavalleresca proposat per Bonassie una centúria abans, Bisson sempre s'ha postulat del costat dels que veuen un canvi fonamental al segle XI, una transformació, si més no, quasi-revolutionary. Així ho defensà en solitari al debat sobre "The feudal revolution" que es mantingué a la revista Past and present entre 1994 i 1997, així com al seu llibre de 1998 Tormented voices: power, crisis, and humanity in rural Catalonia, 1140-1200, que és, en certa manera, una culminació d'allò presentat a Girona 13 anys abans. Per contra, d'altres autors com Gaspar Feliu o Paul H. Freedman, que també estigueren presents al col·loqui, han emprat l'argument de l'extens període de formació de la servitud catalana per tal de refutar la "mutació feudal" percebuda per Bonnassie. Segons Freedman, per exemple, fou un procés llarg i lent, des de l'Antiguitat Tardana fins al segle XIII, una visió que semblen confirmar, per al seu període final, els estudis de Lluís To i de Pere Benito.

Tot plegat, recentment Flocel Sabaté ha proposat una revisió del model mutacionista al seu article "La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme". Recollint les crítiques realitzades ací i allà per diversos autors, advoca per realitzar noves investigacions que aprofiten el gran cabdal de documents editats durant els darrers anys. Sabaté, per tant, no ofereix un nou model interpretatiu, sinó, més bé, un qüestionari entorn de cinc eixos bàsics que haurien de guiar els interessos de les properes recerques: el procés de senyorialització i castralització, el pes de la frontera i de l'expansió feudal, la importància de la violència senyorial inherent al sistema, l'adequada caracterització de les nocions de dret i justícia, i els valors i discursos ideològics assumits per la societat de l'època. En definitiva, seguint o no aquestes orientacions, serà tasca dels historiadors del present i del futur la verificació i revisió del model que Pierre Bonnassie exposà aquell fred gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona. Rendim honors, mentrestant, als nostres pares historiogràfics.

8 comentaris:

Alex ha dit...

Hola Vicent, tengo una pequeña duda histórico-matemática, haber tú qué opinas.
¿Tiene lógina que desde los condados de la “Cataluña Vieja”, en cuestón de un par de cientos de años saliesen tantos repobladores como para repoblar la “Cataluña Nueva”, la “Cataluña Norte” las Islas Baleares, la “Franja de Poniente”, el “País Valencano”, el “Carche Murciano”, y hacerlo en tan gran proporción como para modificar definitivamente su lengua? Y, pese a todo quedar gente en esos territorios como para continuar siendo una próspera región. Por cierto las denominaciones Cataluña Norte, Cataluña Vieja y Cataluña Nueva en qué año aparecen documentadas por primera vez, me ha sido imposible encontrar algo sobre el tema.

Gracias, que sepas que pese a lo suspicaz de mi obsevación soy admirador y seguidor de vuestro trabajo.

Alex

Vicent Baydal ha dit...

Sí, Alex, bàsicament eres el que se'n diu un troll de manual, però deixant això de banda, et contestaré per parts.

La "Catalunya Nord", com tu dius, és evident que no va ser poblada a partir de cap conquesta catalanoaragonesa vers els musulmans perquè és evident que estava al nord, als comtats del Rosselló, Cerdanya, Conflent i Capcir, de població catalana antiga (no foren dominats pels musulmans) i que entre els segles XII i XIII s'incorporaren al Casal de Barcelona. El terme "Catalunya Nord" és una creació contemporània, del segle XX, perquè, evidentment, mentre aquells comtats eren part de Catalunya (fins al segle XVII), no tenia sentit una denominació semblant (bastava amb el nom dels comtats, englobats normalment sota el nom del principal, el del Rosselló)

Quant al terme "Catalunya Nova", sorgí per oposició a la relativa llibertat que hi havia en comparació amb la "Catalunya vella", on els camperols patien els mals usos dels senyors feudals. És una divisió manifesta pel que coneixem històricament (només cal pensar en la revolta dels remences al segle XV) i va ser feta per primera vegada coneguda pel jurista Pere Albert al codi de les "Commemoracions", del segle XIII (només cal que vages a una biblioteca i el busques per comprovar-ho).

D'una altra banda, les principals terres de la Catalunya Vella van ser conquerides entorn de 1150 i el regne de València ho va ser entre 1233 i 1245. Un segle de diferència, que es diu prompte, sembla suficient per a colonitzar eixe territori, sobretot si tenim en compte que estem parlant de nombres poblacionals molt baixos en comparació amb els actuals. O és que et penses que el regne de València i Mallorca tenien 6 milions d'habitants com hui en dia? Entorn de 1300 és possible que hi hagueren 80.000 cristians a València i 40.000 a Mallorca. I d'eixa població, és evident que no tota era immigrada (de Catalunya, però també una tercera part d'Aragó en el cas valencià), sinó que una part era fruit de la reproducció dels primers immigrants (que, com és ben lògic, tenien fills i anaven augmentant la població). Cal comptar, a més, que la colonització no fou resultat d'una primera onada d'immigrants, sinó que estes seguiren al llarg de tota l'Edat Mitjana, durant la qual -més de dos segles- continuaren arribant pobladors.

Però, a més, com que és cert que en principi el territori era gran per a índexs poblacionals relativament baixos, també es comptà amb els musulmans. Molts senyors preferiren mantindre'ls als seus dominis en compte de repoblar amb cristians perquè, com a vençuts, podien explotar-los amb més força. En conseqüència, també entorn de 1300 és possible que hi haguera uns 100.000 musulmans al regne de València. Amb el temps, com és ben sabut, eixos musulmans, que vivien segregats, acabaren per ser expulsats en 1609. A Mallorca, en canvi, se n'exterminà la població islàmica ja en el segle XIII i s'optà per la mà d'obra esclava (que hi fou molt nombrosa fins al XV).

Les comarques aragoneses de parla catalana no eren cap cas específic en tot el que estem parlant. Eren part de comtats limítrofs entre Aragó i Catalunya que s'anaren poblant al mateix temps. Per la seua banda, al Carxe es parla valencià únicament des del segle XIX, probablement com a fruit de l'emigració de diverses famílies del Pinós.

Anònim ha dit...

Alex dice:

"haber tú qué opinas".

Se nota que le respalda una sólida formación lingüística.

¿Y con esta gente perdéis el tiempo los de Harca?

Alex ha dit...

Hola Vicent, disculpa la tardanza en dar respuesta. Lo primero me parece desconsiderado llamar troll a uno de vuestros lectores, me parece propio de un erudito y casposo profesor universitario atrincherado en su cátedra cavernaria o mejor, un arrogante e insidioso titulado obnubilado por su brillante porvenir. En cualquier caso, con decirme que no comentara, habría sido suficiente.

Sinceramente, pensaba haber argumentado mi respuesta pero al llegar al término friqui-científico de “conquesta catalanoaragonesa” me ha entrado la pereza. El vídeo, muy corto, es clarificador.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/corona-catalano-aragonesa-nunca-existio/1008613/

Si tu argumento te parece suficiente como historiador, no insistiré, personalmente sigo con mis serias dudas numéricas.

Anónimo, ¿que te molesta?, mi formación lingüística, o en general, la gente curiosa que no se conforma con argumentaciones sospechosas de ser ideológicamente sectarias.

Que la fuerza os acompañe.

Vicent Baydal ha dit...

Es veu molt clarament la teua capacitat argumentativa: no em convenç i au. Sobre l'expressió "conquesta catalanoaragonesa", supose que saps diferenciar les paraules "conquesta" i "Corona". La conquesta del regne de València va ser "catalanoaragonesa" perquè la van fer molt majoritàriament catalans i aragonesos, a l'igual que la conquesta de Terol, Lleida o Tortosa (de la mateixa forma que la de Toledo, Extremadura o Andalusia van ser fetes molt majoritàriament per castellanolleonesos, gent procedent dels regnes de Castella i Lleó). Com la qualificaries si no? Dis-me la teua alternativa, a vore si em covenç... D'una altra banda, a la unió dinàstica d'Aragó i Catalunya (els comtats catalans aplegats davall el domini del comte de Barcelona) se li pot dir "Corona catalanoaragonesa" fins a Jaume I, ja que només hi havia aquells dos territoris. A partir de llavors cal dir "Corona d'Aragó", un terme més genèric (encara que no coetani dels medievals) que pot englobar els altres regnes, com Mallorca, València, Sicília o Sardenya.

Quant al fet que comentes o deixes de comentar, eres ben lliure de fer-ho. I nosaltres, evidentment, som ben lliures de dir-te "troll" ("algú que intenta provocar a d'altres publicant o enviant missatges que intenten excitar emocions en una comunitat en línia per aconseguir una reacció per part dels altres usuaris o bé per causar problemes"). Tu a soles et retractes molt bé. Però no per això has d'emprar el fet per a refusar el debat. Simplement és que no tens argumentacions que puguen refutar o invalidar el que diem. Nosaltres no tenim problema a discutir, punt per punt, sobre tot el que tingues dubtes. Ara bé, pense que el resultat sempre serà el mateix: no et convenç i au. Doncs res, sigues feliç amb el teu anticatalanisme i el teu antivalencianisme ideològics.

Anònim ha dit...

Álex:

Eres un troll, un provocador y otras cosas más que me vienen a la cabeza y que prefiero no decir. Tú vienes aquí a insultar. Tú, que no sabes ni escribir correctamente tu preferida lengua castellana, irrumpes en el foro cuestionando con simplezas la preparación, la incesante tarea diaria, de unos investigadores reconocidos que dedican todos sus esfuerzos al estudio y la producción de conocimientos cada vez más complejos y útiles para la comprensión del pasado medieval. Tú, que no ves más allá de los estrechos límites marcados por tus obsesiones ideológicas, te atreves, nada menos, a poner en tela de juicio la honestidad de unos jóvenes medievalistas que anteponen su vocación y su curiosidad entusiasta a unas perspectivas de consolidación profesional difíciles, cuando no sombrías.

Tú vienes aquí a insultar, a faltar el respeto, a provocar, con la intención de llevarte la gente a ese campo de juego que tanto te gusta, donde no hay reglas y puedes dar patadas a placer. No te mereces nada. No entiendo como te dejan acceder a este blog.

Punto final.

Anònim ha dit...

Hola Vicent, el vídeo sencer es pot trobar? de totes les comunicacions, vull dir. Gràcies!

Ferran Esquilache ha dit...

Ací tens tots els vídeos del congrés: http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/932/browse