Banys públics a la València medieval

Ferran Esquilache
N’hi ha un tòpic molt estès socialment, que la literatura i el cinema s’encarreguen de difondre a sovint, que diu que els cristians en l’edat mitjana no es banyaven mai. Per contra, els musulmans haurien estat més nets, com demostraria el fet que tenien banys públics. Evidentment, la gent no es banyava diàriament, però sembla que el costum del bany setmanal (probablement els dissabtes) estava tan generalitzat com ho va estar fins a temps ben recents, i tampoc no devia haver-hi massa diferències amb els musulmans en aquest tema. De fet, els cristians també tenien banys públics, no sols a les ciutats andalusines conquerides, com València, sinó també als seues llocs d’origen, com ara els desapareguts Banys Nous de Barcelona o els banys “àrabs” de Girona, ambdues instal·lacions construïdes al segle XII. Per tant, sembla que va ser ben entrada l’edat moderna quan els banys públics van començar a perdre importància, segurament més per la moral que es va anar imposant amb la Contrareforma (que condemnava la nuesa en públic per pudor) que no per una manca d’higiene generalitzada.

Escena d’un banyista agafant aigua de la caldera en una miniatura

Els banys àrabs, o hammam, són una herència de les termes romanes, i foren adoptades a través de Bizanci i dels territoris conquerits pels àrabs durant la seua expansió alt-medieval. Funcionen exactament igual, amb una caldera exterior que escalfa l’aigua i l’interior de l‘edifici a través d’un sistema d’aire subterrani, murs gruixuts per a retindré el calor a l’interior, i finestra més que unes obertures en el sostre per a deixar entrar la llum, normalment amb forma d’estrela i tapats amb vidre. En ambdós casos, a més, tenen una estructura tripartida dividida en una sala freda (el frigidarium romà, o bayt al-barid àrab), una tèbia (el tepidarium o bayt al-watani) i una sala calenta (caldarium o bayt al-sakhun). A banda, en l’entrada solia haver-hi un vestíbul o rebedor que servia també de vestuari  (apodyterium o bayt al-maslakh), i a una vora les latrines. L’estructura, doncs, és bàsica i constant. El que es va anar modificant amb el temps va ser la grandària de les sales. En els dissenys més antics de banys públics la sala tèbia era la més gran, ja que era el lloc on més temps es passava i per tant on més gent es concentrava, per això era l’espai més destacat de sociabilitat. Per la seua estructura solia tindre una volta com a sostre.

reconstrucció idealitzada d’una banys en Granada

Més endavant la sala temperada va anar perdent importància, i a partir del segle XII es va anar imposant una estructura molt més simplificada i tècnicament més senzilla, en la que les tres sales eren quasi iguals, estretes i paral·leles, totes amb una volta de canó. És la que més es va extendre i la que van agafar majoritàriament els cristians. Un dels exemples millors conservats al País Valencià de banys amb aquesta estructura són els banys de Torres-Torres (Camp de Morvedre), en els que la sala tèbia només és lleugerament més gran que les altres dues.

Banys de Torres-Torres. Sala freda
Banys de Torres-Torres. Sala tèbia
Banys de Torres-Torres. Sala calenta
(aquestes fotos estan agafades de Flickr i el seu autor és l’usuari Abariltur)

Es calcula que a la ciutat de València n’hi hauria al voltant de 20 o 25 banys públics en el moment de la conquesta de Jaume I, segons es desprén de les donacions del Llibre del Repartiment. Fa uns anys, per exemple, es va poder excavar un hammam al carrer poeta Querol, davant mateixa de l’església de Sant Joan de la Creu (al costat del Palau del Marqués de Dos Aigües, per més senyes), tot i que no va ser possible datar-lo. La seua estructura, però, segons l’arqueòloga que se’n va ocupar, apunta a una cronologia antiga per la presència d’un gran vestíbul, lleugerament inferior al que es pot trobar als banys del Bañuelo de Granada o als de Ronda. Amb tot, cal tindre en compte que es tracta d’una simple hipòtesi i que no se'n sap molt més.

Sala tèbia dels banys de Bañuelo, a Granada
Banys de Ronda

Dels que no n’hi havia dubte és que a principis del segle XIV aquest hammam andalusí va ser arrasat, i al damunt es va formar un fossar, el de la parròquia de Sant Andreu. No va ser l’únic. Molts dels banys públics que n’hi havia a València en el segle XIII havien desaparegut pocs anys després de la conquesta. Uns directament arrasats per a construir al seu damunt, i altres van seguir en ús durant un temps fins que van quedar abandonats, mig enrunats, i finalment enderrocats. Però atenció, perquè això no vol dir que no n’hi haguera banys públics en la València baix-medieval. És que se’n van construir de nous en altres emplaçaments. Llavors, per què es van abandonar i enderrocar els banys àrabs que estaven en funcionament per a construir-se de nous en altres llocs amb una estructura, una tècnica de construcció i un funcionament idèntics? Aquesta aparent incongruència també se la van plantejar Josep Torró i Concha Camps quan van estudiar els coneguts com a banys de l’Almirall, i van donar una doble resposta.

Museïtzació dels Banys de Carreró, més coneguts posteriorment com a Banys de l’Almirall

En primer lloc una de caràcter tècnic, ja que la humitat i el calor a la que estan sotmeses aquesta mena d’instal·lacions les feien malbé molt fàcilment i els nous posseïdors no els reparaven com calia si no eren rendibles, de manera que acabaven enderrocant-se. I una de caràcter social. La ciutat andalusina estava dividida en barris amb uns paràmetres de funcionament molt independents (propis d'una societat d'origen tribal), cadascun amb la seua mesquita, el seu forn i per descomptat el seu bany, mentre que en la ciutat cristiana aquesta estructura no existeix. En la societat feudal totes les instal·lacions d’ús públic estan sotmeses a la extracció de renda, i els banys no eren menys, ja que els seues propietaris havien de pagar al rei pel dret d'explotació. En compensació, aquest decretava zones d’exclusió, en les quals no es podien construir nous banys per a no crear-hi competència. Com que a València els banys funcionaven amb aigua subterrània de la capa freàtica, estreta amb una sènia, i no n’hi havia cap impediment per a obrir uns banys en qualsevol lloc, tampoc no n'hi havia cap raó per a construir els banys nous al mateix lloc que els anteriors. De manera que tot plegat explica la ràpida desaparició de la xarxa de banys públics de la Balansiyya andalusina, i la seua substitució per una altra xarxa semblant en mida i estructura.

Sens dubte, el millor bany conservat dels construïts després de la conquesta és el Bany del Carreró, o de l’Almirall en època més recent, que tradicionalment havia estat qualificat com a bany d'origen andalusí però que va ser construït a principis del segle XIV. Va estar en funcionament fins a finals del segle XIX, tot i que en la darrera etapa el propietari va instal·lar banyeres individuals d'acord amb la moda europea.

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 1895
Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 2008

Pel que fa al funcionament dels banys, era molt senzill. L’ordre de les sales (freda, tèbia i calenta) no és el del bany, sinó que és conseqüència de la necessitat de concentrar el calor al fons de l’edifici, on se situa la caldera. De la zona de vestuari, on es despullava la gent, es passava a la sala freda, on n’hi havia una basa amb aigua que es podia agafar amb poals, i es podia fer un primer rentat (almenys a l'estiu). A la sala tèbia es produïa el bany pròpiament dit, amb aigua calenta i freda barrejada al gust. No n’hi havia piscines, ni banyeres, ni tines per a immersió, per la qual cosa no era un bany pròpiament dit. L’acte de neteja es produïa segut en un banc, abocant l’aigua per damunt amb poals i galledes. Posteriorment es passava a la sala calenta, un lloc per a relaxar-se en un ambient càlid i humit pel vapor de l'aigua calenta (sense arribar a ser una sauna, per descomptat). I, finalment, es retornava a la sala freda, on els homes podien afaitar-se (també ho podien fer al principi del procés) i les dones es perfumaven, s’untaven de diverses substàncies, i es podien maquillar. De fet, en les dones aquesta darrera fase del bany era fonamental.

Podeu veure una representació del procés en aquest vídeo de la museïtzació dels banys de l’Almirall:



Per descomptat, hòmens i dones no anaven junts als banys, ni entre cristians ni entre musulmans. Existien rotacions, o bé de dies, o bé de matins i vesprades. Per tant, és evident que no era possible la pràctica del sexe, com es feia en altres tipus de banys de l’occident europeu on hòmens i dones es podien barrejar i a voltes es produïen certs encontres de caire més intim. Així ho manifesta la literatura i la iconografia francesa, per exemple. En el hammam els hòmens solien acudir sols, o en menor mesura amb familiars mascles, com ara els fills adults. Les dones anaven totes juntes (familia, amigues o veïnes), amb els fills mascles menors d’edat, i si eren de posició acomodada amb les esclaves perquè les ajudaren a banyar-se i a carregar els poals d’aigua. El sòl podia estar cobert d’estoretes, o bé es posaven esclops de fusta. Els utensilis propis del bany (sabó, tovalles, perfums...) es portaven de casa, però normalment també podien comprar-se a l’entrada, quan es pagava per l’ús de les instal·lacions i de l'aigua calenta.

Un bany europeu, amb hòmens i dones barrejats, on es disposa de tines per a immersió, i d'algun llit en zones discretes

Hi ha publicat un document fantàstic del que es pot extraure molta informació sobre els fucionament dels banys medievals entre els cristians, que és de finals del segle XIV i que fou exhumat del llibre del Justícia Criminal de València. Fou un incident en el bany d’en Suau (el bany propietat de Joan Suau), quan una dona acudí al bany un dissabte acompanyada de familiars i veïnes. Sembla que va abusar de l’aigua, ja que es va posar a llavar roba (rentar alguna peça solta sembla que era prou comú). L’esclava al servei del bany li ho va recriminar, i van arribar a les mans. Podeu llegir la història ací.

Per acabar només resta recomanar un poc de bibliografia sobre banys àrabs medievals, que és abundantíssima, però cal destacar els treballs clàssics de Torres Balbás, o els més recents de Rafael Azuar. Sobre els banys a la València medieval en general, i sobre els banys de l’Almirall en particular, vegeu el llibre de Concha Camps i Josep Torró El Palacio y los baños del Almirante, o bé el resum que podreu trobar en aquesta pàgina web prou antiga.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això de "és evident que no era possible la pràctica del sexe" no hauria de ser tan contundent. Es pot descartar el sexe homosexual en saunes, encara que no fos el més habitual?

Ferran Esquilache ha dit...

És cert que el comentari està fet pensant sols en el sexe heterosexual, però no pareix que el sexe homosexual fóra possible en esta classe de banys, en les que hi ha una única sala pública. No hi havia cap lloc on retirar-se en privat.