La miraculosa banya d'unicorn en temps de Joan I de Girona (1377-1378)

Vicent Baydal
«L'unicorn, a causa de la seua manca de temprança, sense saber com controlar-se davant el plaer que sent per les donzelles, s'oblida de la seua ferocitat i salvatgia i, deixant a un costat tota por, va cap a les donzelles assegudes i s'adorm en la seua falda; és llavors quan el caçador el pot prendre». Això era el que Leonardo da Vinci deixava escrit a finals de la dècada de 1470 en un dels seus llibres de notes, en el qual, alhora, dibuixava aquests bells traços. Sí, Leonardo da Vinci, el geni universal, l'home del Renaixement, també creia en els unicorns, com la resta d'europeus de la seua època. ¿Per què no havia de fer-ho, si això era precisament el que deien els llibres amb els quals s'havia format? De fet, tothom sabia que els unicorns existien, era vox populi; potser ningú no n'havia vist cap o potser alguns pocs sí que ho afirmaven, tornats de viatges a llocs llunyans, on n'havien sentit parlar de la seua existència i, fins i tot, perjuraven haver-los vist. Els unicorns, en l'imaginari col·lectiu d'Occident i de Pròxim Orient, existien pràcticament des de sempre. Eren citats en els tractats perses, grecs i romans, que els ubicaven a l'Índia, i, per si fóra poc -la prova definitiva per a un home medieval- apareixien en diversos passatges bíblics, com els Psalms o els llibres d'Isaïes i Job (fent referència, probablement, a un tipus de bou salvatge amb les banyes simètriques, tal i com el podem veure en aquest baix-relleu assiri). En tot cas, l'obra clau de l'Antiguitat de la qual begueren tots els bestiaris medievals fou el Physiologus, un manuscrit anònim sobre animals, plantes i roques, escrit en grec a Alexandria durant el segle II. En ell apareixen les característiques que Leonardo da Vinci encara recollia tretze segles després: l'unicorn era un animal menut, però realment ferotge, impossible de caçar per l'home si no era a través d'una trampa: posant-li com a esquer una dona verge, ja que els unicorns sentien una feblesa especial per elles i s'amansaven de tal manera que s'adormien a la seua falda, únic moment en el qual podien ser capturats. D'ací a la reinterpretació cristiana d'aquell comportament hi havia un pas: l'unicorn era una al·legoria de Jesucrist, menut per la seua humilitat, ferotge en la seua lluita contra el dimoni i pacífic davant les verges, que representaven Maria i tota l'Església universal; la banya, poderosa i enroscada, era correlat de la connexió mística entre Déu i el seu fill.




A esquerra i dreta, gàrgoles amb forma d'unicorn a les catedrals de Barcelona i Ciutadella. 
En el centre, un dels tapissos de la sèrie La Dame à la licorne, teixits en Flandes a finals del segle XV per a un noble de la cort reial francesa

Dels poders terapèutics de les banyes de l'unicorn, precisament, parlava un altre tractat grec de l'Antiguitat, l'Indica de Ctesias, segons el qual estaven fetes d'una substància especial, l'alicorn, que podia purificar tota mena de substància emmetzinada i guarir aquells qui havien estat objecte d'enverinament. És per això que aquest element amb suposats poders protectors es convertí en un preuat objecte de desig en l'entorn de les corts medievals, especialment les de reis, prínceps i altres grans senyors, sempre pendents del risc que comportaven les conxorxes per eliminar-los físicament a través de tot tipus de verins. Així, com va mostrar Odell Shepard en el seu clàssic estudi The Lore of the Unicorn (1930), començà un veritable tràfic d'alicorn per tota Europa, bé en forma de petits trossos que servien com a antídot i amulet, bé en forma d'objectes artesanals destinats als poderosos (anells, empunyadures, ceptres, etc.), bé en la seua matèria primera: les banyes d'unicorn senceres, en tota la seua esplendor. Aquestes darreres eren les que reforçaven el convenciment total en l'existència d'aquells animals dels quals parlaven els llibres de ciència de l'època; qui n'havia vist una no podia dubtar-ho: els unicorns existien. I quina mena de banya era la que veien alguns pensant que era d'unicorn? Doncs ni més ni menys que les procedents dels narvals, una espècie àrtica de cetaci caracteritzada per tindre un gran ullal, de fins a dos metres i mig, com els que podeu veure en les imatges següents. Així, com han documentat Bruno Faidutti, Alexander Pluskowski i molts altres, els ullals de narval, que eren capturats per esquimals a Grenlàndia, s'introduïren en els mercats europeus fent-se passar per banyes d'unicorn, de manera que a la darreria del segle XV, per exemple, el duc de Borgonya Carles el Calb en tenia fins a sis complets, que exhibia orgullosament en els festins i celebracions més importants (entre les joies de la Corona austríaca, d'altra banda, encara se'n conserva un, l'ainkhürn). De més a més, amb ells es confeccionaven objectes de luxe, també per als àmbits cortesans, dels quals segurament el més espectacular és el tron de la Corona danesa, fet en el segle XVII suposadament amb alicorn i que, analitzat contemporàniament, ha donat com a resultat la seua elaboració amb ullals de narval.


A l'esquerra, un grup de narvals. Enmig, els seus ullals. A la dreta, el tron de la coronació del rei de Dinamarca (1662-1671)

Els membres de la casa reial aragonesa, com no podia ser d'una altra manera, també anaren darrere del preuat alicorn. Probablement ho feren tots, però de qui tenim constància plena és de Joan, fill de Pere el Cerimoniós, que regnà la Corona entre 1387 i 1396 i es guanyà el malnom de Joan el Caçador, l'Amador de la gentilesa, o el Descurat, ja que els seus principals interessos estaven en els sumptuosos plaers de la cort i no el govern dels regnes. El cronista saragossà Jerónimo Zurita deixà escrit que «en todo eran sus cosas tan singulares y raras, y de tan excesivo precio, que en ninguna otra corte se pudiesen no solamente igualar, pero ni aun hallar», una impressió que el barceloní Josep Maria Roca reforçà en la seua biografia moderna, Johan I d'Aragó (1930), en la qual insistí, amb ulls contemporanis, en el pretés caràcter supersticiós del personatge. Allò ben cert, en tot cas, és que gràcies a aquest treball tenim ben documentat l'interès de Joan per les banyes d'unicorn i la seua utilització, si més no durant el seu període com a duc de Girona, el títol que a partir d'ell reberen els hereus de la Corona. Sabem, per exemple, que en 1377, quan Joan comptava amb 27 anys i havia vist morir tres fills mascles de manera consecutiva, demanà al bisbe de Lleida la banya que es trobava a la capella funerària d'Ot de Montcada, dins de la catedral, fent esment dels seus poders antiavortius: «qui·n tenga ab si, no·s pot de son prenyat afollar». El prelat, tanmateix, li indicà que l'havia agafada el comte d'Urgell, a qui s'adreçà Joan reclamant-li-la «tota o ço que n'hajats» diverses vegades, «cor la hajam molt necessària». El comte, finalment, li la trameté, informant-lo que, a més a més, tenia constància de l'existència d'altres dues banyes d'unicorn, «la una que és a Roncesvalls, en Navarra, e l'altra que és en una esgleya ermitana de illa de mar». El primogènit, en correspondència, prometé tornar-li un fragment i li féu relació dels miraculosos poders de l'alicorn, segons havia pogut comprovar recentment, quan un escuder del seu cunyat, el comte d'Armanyac, li'n donà un tros a Perpinyà, «quaix en quantitat de una amel·la», que havia portat de l'illa de Rodes. A la mateixa ciutat de Perpinyà, com li comentà l'escuder que havia vist fer al mestre de l'Hospital a Rodes, féu enverinar dos gossos i, posteriorment, tocà només un amb l'alicorn: «e aquell qui no fou tocat de la dita banya tantost morí e l'altre guarí». Encara més, el poder d'aquell trosset de banya d'unicorn havia estat certificat amb la intervenció en diversos casos de persones emmetzinades o malaltes a la ciutat de Girona:
Lo dia de Divenres Sant, e anants per les esgleyes segons és acostumat, e passants per un carrer, oym en una casa grans crits e plós e nós volguem saber què ere allò, e digueren-nos que eren dues criatures poques qui havien menjat realgar [arsènic], e nós entram en la casa on eren e veem les criatures qui eren fort inflades e quaix a la mort, traguem aquell troç de l'unicorn que nós ara portam e metem-lo en aygua, e de la dita aygua begueren les dites criatures e tantost foren guarides, axí que huy són vives e sanes... Aprés una dona vídua d'aquesta ciutat, la qual segons fama no és bona de son cors, e sos amichs per la desonor que n'avien donaren-li metzines a menjar, e tantost que ella se sentí metzinada trameté a nós per l'aygua, en què tocà lo dit unicorn e begué de la dita aygua, e guarí tantost, e huy en dia és sana e despuys no la han gosada metzinar... Aprés una dona d'amor de Déu [molt pobra] vench a nós e va·ns dir que son fill stave a la mort, e nós demanam-li què mal havie e ella dix-nos que havie la mala buanya [una malaltia cutània] e demanà·ns de la dita aygua, e nós donam-li'n e enviam a un cavaller nostre, e féu-li beure de la dita aygua e ruxaren-li la cara on havie la mala buanya segons que nós li haviem manat, e dintre dos dies lo fadrí guarí e és viu e sa... Altre jorn una dona de poch stament vench ab una filla sua al braç a nós e dix-nos que a la dita sa filla un scurpí la havie picada en la cara, e veem-li la cara tota inflada, e dix-nos si l'aygua del unicorn li seria bona e nós diguem-li que hoc, e banyam en l'aygua l'unicorn e fem-li'n beure e ruxar la cara, e açò li fem continuar dos dies arreu e guarí tantost, e huy en dia és sana.
De la mateixa manera, segons es relatava en la mateixa lletra, Joan volia provar amb dos coloms o dos polls -enverinant-los fortament- les propietats de la banya d'unicorn que el comte d'Urgell li havia tramès. La prova, no obstant això, no es realitzà finalment amb animals, sinó amb persones -amb persones, però, de segona categoria a ulls del primogènit, és a dir, musulmans i jueus. Als pocs mesos d'aquella carta informà als oficials reials de justícia que: «per assayar e provar alscunes coses qui són bones contra verí mortal, en tant que preserven de mort qualsevol persona que y aja d'aquell reebut, havem ordenat e acordat que en los primers dos moros o mores, o juheus o juhies, que sien condempnats o condempnades a mort en aquest regne [d'Aragó] e en aqueix [de València] façam fer assaig e prova de les coses dessús dites». Si algun dels dos subjectes sotmès a l'experiment -el mateix que el dels gossos- eixia amb vida, seria perdonat i tingut per absolt... La realitat, però, fou ben diferent. Finalment només s'utilitzà un condemnat a mort, un jueu del regne d'Aragó, per al qual dos dels metges reials, Guillem Colteller i Joan d'Ordàs, prepararen «les pus forts metzines que pogueren» i li les donaren a beure. En prendre el verí caigué a terra «com a mort» i llavors li donaren «per força V cullerades d'aygua en què la dita banya era estada banyada e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines e tornà tantost en son seny axí com si res no fos estat». De fet, el jueu «visch després V jorns aytant sa com d'abans», però aleshores, sense commiseració, el príncep ordenà que el penjassen: «mas despuys lo faem penyar». Allò important per a ell, en qualsevol cas, era que, segons l'experiment, la banya d'unicorn que tenia en el seu poder funcionava a l'hora d'evitar la mort per enverinament. 

La seua fe en l'objecte, evidentment, no degué ser cega ni degué evitar que continués prenent tota mena de mesures preventives a l'hora de beure i menjar, però, més enllà de la seua efectivitat, Joan obtingué amb aquells experiments una altra cosa realment important: encara més prestigi i autoritat simbòlica. La notícia degué córrer entre tots els grans senyors de la Corona i de seguida començà a rebre peticions per tal de compartir trossos de la banya: del comte d'Empúries, del comte de Cardona, del mateix comte d'Urgell, del bisbe de València, de la infanta de Sicília, etc. I no només li'n demanaven, sinó que ell mateix en repartia, utilitzant l'objecte en les seues relacions diplomàtiques, per exemple, amb el comte d'Armanyac, el comte de Flandes, el duc de Borbó, el rei d'Armènia i, fins i tot, el papa d'Avinyó, a qui trameté un anell amb un tros de banya per tal que: «tota vegada que de metzines hagués dubte o de verí, bevén aygua en què lo dit anell o troç fos banyat no hauria perill de res, e no·s maravell com l'anell és axí tort, car aytal és la banya». L'anell, evidentment, devia contenir un fragment d'ullal de narval, sense cap mena de propietat antitòxica. La creença en els unicorns i la utilització curativa de les seues preteses banyes fins al segle XVIII arreu d'Europa ens mostra, tanmateix, com de diferents eren els homes precontemporanis, respecte a nosaltres, a l'hora de concebre físicament el món i, alhora, com de similars eren a l'hora d'exercir les seues relacions de poder.  
 

2 comentaris:

Pau Turon i Izquierdo ha dit...

I se sap com arribà la banya a la capella dels Montcada?

Vicent Baydal ha dit...

Ara no tinc la documentació a mà, però crec que a través d'algun noble occità o francés...