A propòsit d'un ban de Rita Barberà: Felip VI i la seua "legitimitat històrica" davant dels valencians

La nova família reial en la coronació de Felip VI. El macer reial, amb els símbols de la Corona de Castella.

L'alcaldessa de València, Rita Barberá Nolla, no ha tingut una altra ocurrència que fer un ban municipal per tal d'"animar tots els valencians" a celebrar la proclamació del nou rei Felip VI de Borbó i expressar-li "la nostra lleialtat i confiança". Podria semblar un fet normal davant el canvi de la màxima autoritat de l'Estat, però la lectura sencera del text produeix vergonya aliena pels constants cants al sol, les mentires interessades, el panxacontentisme flagrant i la interpretació esbiaixada de la història. Podeu trobar el ban enllaçat en la pàgina web de l'Ajuntament i, encara que és breu, haurem d'analitzar quasi tots els paràgrafs perquè no se'n salva pràcticament ni un. En primer lloc, fent referència a la Constitució de 1978, indica que "la Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica". Quan s'afirma això, sempre s'oblida que Joan Carles I no té més legitimitat històrica que la que li va donar el dictador Francisco Franco, ja que els drets successoris dels Borbons van quedar interromputs després de l'eixida d'Espanya d'Alfons XIII en 1931 i la proclamació de la Segona República, com a conseqüència d'una massiva victòria electoral, posteriorment enderrocada per un colp militar. Qui va decidir que Joan Carles I seria el cap d'Estat del règim ixent de la Dictadura va ser Franco, no cap successió dinàstica prèvia -en eixe cas hauria estat son pare, Joan, qui hauria regnat. A més d'això, si parlem de "dinastia històrica" dels valencians, cal recordar que n'hem tingut quatre: les Cases d'Aragó, Trastàmara, Àustria i Borbó. I de totes elles la que menys legitimitat té per a considerar-se pròpia dels valencians és la dinastia borbònica, ja que va ser, precisament, la que en 1707, sis anys i mig després de la seua arribada al tron, va abolir les estructures polítiques i jurídiques que havien configurat el Regne de València durant 369 anys. ¿Quina dinastia històrica pot ser per als valencians una que acaba amb la seua autonomia política i tracta d'arrasar la pròpia història valenciana per assimilar-la al model castellà?

Implícitament, el ban dóna resposta a això, privilegiant el paper dels Borbons en la història recent espanyola. Diu, en concret, que "els valencians, com la resta d'espanyols, hem viscut una transició exemplar i els millors anys de progrés i benestar gràcies al decidit -i decisiu- impuls de la Corona, encarnada en SM Joan Carles I de Borbó". Només faltaria que els valencians no haguérem viscut els millors anys de progrés i benestar de la història, no ja com la resta d'espanyols, sinó com la resta d'europeus, atés que això ha estat un fenomen general, no protagonitzat per cap cap d'Estat, sinó pel progrés econòmic i social que ha facilitat la modernització de la societat occidental. D'una altra banda, parlar de "transició exemplar", obviant els morts, la violència, la corrupció permanentment tolerada o un colp d'Estat que condicionà tot el desenvolupament polític posterior, resulta un acudit que potser faria gràcia si molts dels problemes de l'Espanya actual no provingueren, justament, d'aquella manca d'exemplaritat de la Transició. Però, ¿què importa el significat de les paraules en un text que diu, al mateix temps, que el nou rei, Felip VI, "sempre ha estat amb el poble valencià, de manera que ha mostrat el seu interés i proximitat amb les nostres inquietuds i legítimes aspiracions"? En especial, pareix que sempre "ha mostrat el seu suport a la ciència, cultura i tradicions valencianes". Que ens ho expliquen. ¿En què, concretament, Felip VI ha impulsat la ciència, la cultura i les tradicions valencianes? Pensàvem que potser tindria un gos rater valencià i compraria la roba a modistes valencians com a exemple del seu amor a les glòries valencianes, però no, sembla que té un schnauzer i vesteix marques madrilenyes.

Siga com siga, segons el ban de la nostra alcaldessa, el nou monarca ho té facilet amb nosaltres, els valencians, ja que "la ciutat de València fa gala en el seu escut de l'ensenya de ser 'dos vegades lleial', símbol de la seua històrica i indestructible fidelitat a la Corona". Indestructible i històrica... Anem a pams. Primerament, respecte a la institució monàrquica, els valencians han trencat la seua lleialtat a la Corona diverses vegades, quan així ho han considerat necessari i han pogut deslligar-se de les estructures de dominació que tal forma de govern comportava. Així, les tropes reials han hagut de sotmetre els valencians a la força en diversos moments històrics, quan han sostingut fermament posicions contràries a les de la pròpia monarquia, com van fer els moviments de la Unió de 1347-1348, les Germanies de 1519-1521, la Segona Germania de 1693, l'austriacisme de 1705-1707 o el republicanisme de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX. D'una altra banda, recórrer al símbol de les dos "L", "dos vegades lleial", que la ciutat de València té en el seu escut per adular la Casa borbònica és d'un mal gust o d'una ignorància supines. No debades, fou una concessió feta per Pere el Cerimoniós d'Aragó després que la ciutat ressistira dos setges consecutius de Pere el Cruel de Castella en 1363 i 1364. Per tant, eixe símbol representa la lleialtat valenciana a la Corona d'Aragó, no a la de Castella, que precisament va ser qui la va fer desaparéixer, i amb ella el Regne de València, a través dels Decrets de Nova Planta de 1707-1715, promulgats, com hem dit, pel primer Borbó hispànic. I per si la nostra alcaldessa, com sospitem, no ha tingut mai el gust de llegir la crònica de Pere el Cerimoniós en què es relata el segon setge de València, el de 1364, ací li deixem uns fragments del passatge corresponent. Com veurà, l'ajuda immediata que el monarca aragonés oferí a la ciutat de València, tot i posseir un exèrcit molt inferior al de Pere el Cruel de Castella, fou la raó per la qual els valencians estaven tan orgullosos d'ell i l'admiraven. Desconeixem, però, els riscos i les molèsties que s'ha pres Felip VI pels valencians. Diríem que cap...

Representació d'un setge medieval un segle posterior al de València, de mitjan segle XV

 

Crònica de Pere el Cerimoniós. Segon setge de València (1364)

Vench a nós ardit de València, que era assetjada per lo rey de Castella y que estava perillosa per fretura de viandes, lo qual ardit portà a nós, de part de la ciutat de València, un frare preycador elet de Marrochs, qui així com entrà per lo dit loch de Cessa, cridava en altes veus: "Via fos! Via fos! Via fos!" E, ab aquell crit mateix cridant, entrà en nostre hostal y metia tants grans crits que no·l podia hom fer callar, emperò, supplicans humilment per part de la dita ciutat y dels habitadors de aquella, y encara de tot lo regne de València, per tal com la dita ciutat és cap de aquell, que fos nostra mercé de anar lla personalment per delliurar-la dels enemichs qui la tenien assetjada y oppremuda de viandes. Y nós, oyts los dits, y entesa la dita feta a nós per lo dit frare preycador, tots los ulls nostres, axí mentals com corporals, pervengueren en plor. E per aquesta rahó moguts, axí com a rey qui ama carament los seus sotsmesos y cobejants lo delliurament, axí com per gràcia de Déu se seguí, partim del dit loch de Cessa lo XXVI dia del dit mes de març del dit any MCCCLXIIII... Trobàrem per veritat que érem MDCCXXII hòmens a cavall e lo rey de Castella era ab VI mil hòmens a cavall. Y tantost applegam nostre Consell per quina forma devíem fer nostre camí a València y demanàrem si aquí havia dengú del regne de València qui sabés bé tots los camins, per ço que mils hi poguéssem acordar, y no y havia sinó mossén Ramon de Vilanova y mossén Pere Centelles...

En hora de sol exit, ab la gràcia de Déu, fom tots replegats al Grau de Murvedre y los de Murvedre, sintents nostra venguda, faeren grans fumades en lo castell per tal que fos notificada la nostra venguda al dit rey de Castella, qui era en lo Grau de València. E tantost, sabuda la nostra venguda, manà levar sa host y trametre companyia per guardar lo pas hon nós érem... E nós, pensant que allò no podia partir sens batalla, fem-nos acostar tota nostra gent y diguem-los aquestes paraules: "Bona gent, null temps haguem plaer de dir mal de nengú ni desonrar, mas ara veig que·l rey de Castella e yo som davant lo juhí de Déu: yo dich que ell, àvolment y falsa, y com a gran traydor, m'a feta he·m fa guerra en ço del meu y requir a nostre senyor Déu que vuy en aquest dia me faça justícia d'ell... E vull-vos fer uns prechs, que yo sia lo primer qui ferra en la batalla y que·ls peus primers dels vostres cavalls sien ab los peus derrers del meu cavall"... E, dites aquestes paraules, tota la nostra gent se alegrà y s'escalfà en lo nostre servey e de la nostre real Corona... 

Y, estants aquí per espay de dues hores esperants si los altres se volien combatre, veents que ells no daven loch a la batalla, acordam que faéssem nostre camí vers València... Y en aquesta manera anam tots vers la ciutat de València. Y mossén Elfo de Pròxida, qui ab les galeres nostres estava en la marina, pres terra, faent lo camí que nós fahíem per tal que haguéssem en ajuda les dites galeres. Y lo dit rey de Castella levàs del dit Grau de València y muntàs-se'n vers lo camí general que va de Murvedre a València y anàs-se'n tot dret al castell de Murvedre, axí que nós, ab la benedicció de Déu y de la verge madona Sancta Maria y del benaüyrat Sanct Jordi, entram en la ciutat de València, y tots aquells qui eren en la dita ciutat reberen-nos ab gran alegria y gran goig, de la misericòrdia que Déu nos havia feta a nós y a ells, y mostraven-nos dels pans del arroç y dels altres mestalls de què vivien, car no n'havien de forment. Y ab aquesta honor, goig y alegria, passant per la dita ciutat, totes les gents, de goig ploroses, de goig que havien, corrien-nos besar les mans, els peus, hoc les faldes de les armadures de nostra persona y de nostre cavall. Y aturam allí fins al terç dia del mes de maig aprés següent.