Qui va ser el "moro Zeid"?

Placa del carrer que té a la ciutat de València, anomenat així cap a 1840

Més o menys, tots sabem qui era Al-Azraq i què va representar. Se n'han fet llibres, se n'escriuen articles i posts de tant en tant, hi ha plaques commemoratives en el seu lloc de naixement (la Vall d'Alcalà), filaes de Moros i Cristians prenen el seu nom, etc. Va ser el gran oponent de Jaume I, qui va liderar la resistència andalusina de 1247-58, tot fent de les muntanyes de l'Alcoià a la Marina la seua plaça forta, i qui, després d'haver estat expulsat del regne, encara tornà vora 20 anys després a liderar una nova revolta, en 1276. Moriria, però, en una batalla a Alcoi que encara es rememora en les festes de Sant Jordi. Tanmateix, al llarg de la història valenciana la figura musulmana de temps de la conquesta que més es va recordar no va ser, precisament, la d'Al-Azraq, sinó la de la seua antítesi: com es deia en les cròniques del segle XVI-XVII, el "moro Zeyt" o, ja més modernament, el "moro Zeit" o "moro Zeid". Se'l recordava perquè, després d'haver estat governador de la València andalusina, havia acabat ajudant a Jaume I en la seua conquesta i, a més a més, havia protagonitzat un fet prou excepcional entre la classe dominant musulmana: s'havia convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís. Era, per tant, un personatge positiu i admirable per a la Cristiandat. A partir del segle XX, en canvi, canviaren les tornes i s'imposà l'èpica de la resistència d'Al-Azraq, l'heroi màrtir, la figura respectable del líder irredempt dels vençuts de la Història, com Basset, com Bou Assegut, com Allende.

¿Però qui va ser el "moro Zeid" que en l'actualitat simplement dóna nom a un carreronet del nucli històric de la ciutat de València? En primer lloc, cal esclarir la nomenclatura. En els documents en romanç d'època de Jaume I apareix, com és habitual per la manca d'unes normes fixes i estables, amb grafies distintes, representatives de la pronúncia oral, com ara Seyt Abuzeit, Seyt Abuçeyt, Çeyt Abuceyt, etc. El seu nom real era Abd Al-Rahman ibn Abu Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abu Hafs Úmar ibn Abd Al-Mumin, però afegia davant un títol honorífic i un sobrenom (kunya en àrab, d'on ve la paraula castellana alcurnia), Sàyyid Abu Sàyyid, és a dir, literalment "el Mestre, pare del Mestre" o "el Senyor, pare del Senyor" (sàyyid, per exemple, és la paraula àrab que donà origen al sobrenom de Ruy Díaz de Vivar, el "Cid", el "Senyor"). L'expressió remarcava la seua pertinença a la família califal, ja que era descendent directe, besnét, d'Abd Al-Mumin, el fundador de la dinastia mumínida del califat almohade, instal·lada l'any 1149 a Marràqueix. Els arabistes actuals, no obstant això, prefereixen emprar la fórmula sàyyid Abu Zayd, amb la transliteració de la paraula àrab original per al títol honorífic, "sàyyid", i la mateixa paraula feta nom per a la kunya, "Abu Zayd", ja que és part del nom propi de la persona. Ací ens referirem a ell, per tant, com a sàyyid, Abu Zayd o el sàyyid Abu Zayd.

Extensió del califat almohade cap a 1195, any entorn del qual nasqué Abu Zayd

Era, doncs, un príncep califal nascut a Baeza, cap a 1195, quan el califat almohade s'estenia des del golf de Sirte, a Líbia, fins al de València, a Alandalús. Tanmateix, quan arribà a edat adulta el domini almohade feia aigües per tots els costats i a la península Ibèrica, després de la derrota de Las Navas de Tolosa de 1212, els governadors de les diverses cores o divisions administratives lluitaven uns contra altres i contra el mateix califa marroquí, alhora que havien de fer front als successius atacs cristians des del nord. En aquell context, Abu Zayd fou nomenat en 1223, com ja ho havien sigut son pare i son tio, valí o governador de València, una demarcació que anava aproximadament de Morella a Múrcia. Mentrestant, en les terres centrals d'Alandalús es produïa una guerra a mort entre els diversos governadors -anomenats "reis" en les fonts cristianes perquè a ulls dels feudals actuaven com a tals- de Sevilla, Múrcia i Baeza, on era valí el mateix germà d'Abu Zayd, dit Al-Bayyasí. Aquest cercà el suport militar de Ferran III de Castella, qui tractava de traure profit de les lluites intestines musulmanes, i el mateix Abu Zayd també se'n féu vassall en 1225, tot iniciant una relació amb la monarquia i l'aristocràcia de terres castellanes que, com veurem, correria paral·lela als seus vincles amb les aragoneses. A l'any següent, a més a més, Abu Zayd signà un pacte de no agressió amb Jaume I -que feia poc havia intentat prendre Peníscola- a canvi de pagar-li la quinta part dels ingressos fiscals obtinguts en els territoris que governava. Això, no obstant, no evità que cavallers cristians prengueren diversos castells de la frontera en 1228, amb atacs fets des del senyoriu autònom d'Albarrasí, vassall, aleshores, del rei de Navarra.

Aquell mateix any la situació es desbordà per complet per al sàyyid Abu Zayd, ja que es produïren revoltes de notables locals, d'Ibn Hud a Múrcia i de Zayyan ibn Mardanix a Onda. Així, el 24 de gener de 1229 era expulsat de la ciutat de València, que quedava en mans de Zayyan, com la major part del territori cap al nord, mentre que el d'Alzira cap al sud quedava dominat per Ibn Hud. Abu Zayd, no obstant això, es retirà amb el seu grup de cavallers musulmans cap a l'interior fronterer amb Aragó, a la zona de Sogorb, on, segons sembla, disposava de suports, incloent el de nobles aragonesos, com Blasco de Alagón, que li havien servit com a mercenaris durant cert temps. A partir de llavors començaria la progressiva integració del sàyyid en la noblesa feudal aragonesa. En primer lloc, al cap d'uns pocs mesos, el 20 d'abril a la ciutat de Calataiud, signava amb Jaume I un nou pacte, mitjançant el qual, en aquest cas, tractava d'aliar-se amb ell per a recobrar el territori perdut. Hi apareixia anomenat com a "rex Valencie" i prometia esforçar-se en conquerir terres: de les que obtinguera pel seu compte li donaria una quarta part al monarca aragonés i de les que aquest prenguera amb els seus exèrcits ell no en reclamaria res. En aquells precisos instants Jaume I preparava la conquesta de Mallorca, que l'ocuparia fins a l'estiu de 1231, i segurament Abu Zayd encara albergava esperances de recuperar la seua antiga posició de manera autònoma. Una vegada presa l'illa de Mallorca, tanmateix, tota opció del sàyyid s'esvaí, atés que els aragonesos començaren la conquesta sistemàtica dels dominis musulmans que envoltaven València. 

Diòcesi d'Albarrasí-Sogorb, fruit del senyoriu autònom d'Albarrasí

Primerament, el mateix Blasco de Alagón prengué Morella en gener de 1232 aprofitant, de fet, la presència dels fills d'Abu Zayd en la vila, que li ajudaren a ocupar-la per sorpresa. Unes poques setmanes després, a Terol, el sàyyid atorgava a Jaume I, en un nou document, tots els drets que tenia sobre les possessions i rendes de la ciutat de València i el seu terme. La decisió del rei de procedir a la conquesta, doncs, era ferma, com explica en la seua pròpia crònica: "Quan hajam presa Borriana, farem-hi venir la reina, nostra muller [des d'Hongria, on s'havia pactat el matrimoni], per tal que entenen les gents que major cor hi havem d'estar... . E quan açò sia feit, que nós hajam aquells castells, mudar-nos hem aI lloc que diuen los chrestians lo Puig de Sebolla, e és prop de València dues llegües, e d'aquí, a cavalcades que farem fer, a València... ab la volentat de Déu pendrem". En efecte, el 16 de juliol de 1233 Jaume I prenia Borriana, dos anys després, el 8 de setembre de 1235, es casava amb Violant d'Hongria i en la primavera de l'any següent, 1236, conqueria el Puig per tal de fortificar-lo i avançar sobre València. El sàyyid Abu Zayd prenia llavors la decisió de participar en la conquesta contra els seus propis congèneres i de passar definitivament al bàndol cristià, inclosa la seua fe, amb l'objectiu de mantindre la seua posició de poder.

Així es manifesta en el document pel qual dóna al bisbe d'Albarrasí-Sogorb, el 22 d'abril de 1236, els drets eclesiàstics sobre les terres que ell mateix havia ocupat durant el procés de lluita contra els andalusins. Hi apareix com a "Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vicentius" ("el sàyyid Abu Zaid o, millor, Vicent") i reconeix que s'ha convertit al cristianisme, però que no ho farà públic fins que li resulte oportú -"donec nostris commodis tempus adveniat oportunum"-, atés que, segurament, li era més fàcil fer pactes de rendició amb les aljames musulmanes si es continuava presentant com a membre de la família califal. D'una altra banda, gràcies a aquell document i d'altres posteriors en què feia donacions semblants de drets eclesiàstics, podem discernir el seu paper al llarg de la conquesta. En concret, sembla que s'associà al cavaller aragonés Ximén Pérez de Tarassona, que fou la mà dreta de Jaume I i primer lloctinent reial del regne de València, amb el qual conquerí tota una sèrie de llocs de les valls interiors del Millars i del Túria, com Arenós, la Pobla d'Arenós, Cortes, Montant, Castellmontant, Cirat, Vilamalur, Vilamalefa, Arcos de las Salinas, Aiòder, Bounegre-Argeleta, Alpont, Toixa, Domenyo, Andilla, etc. De més a més, ell mateix s'encarregà de dur a terme la part final de la conquesta, en la zona més meridional, amb la presa d'Orxeta, Torres, Tibi, Ibi, Onil i Castalla en 1244. Anteriorment, havia rebut del rei certes cases i heretats a València, així com 52 soldats musulmans de la seua mainada en diverses alqueries, com a botí per haver lluitat junt als cristians. Per tant, totes aquelles possessions passaren a ser seues com si d'un noble cristià es tractara, amb la condició de donar al rei Jaume la quarta part de les rendes segons s'havia establert en el pacte de 1229, renovat el 28 de maig 1236 per tal d'adaptar-lo a les noves circumstàncies del casament del monarca i l'atac imminent a la ciutat de València.

Segell de cera, de costum cristià, del sàyyid Abu Zayd, documentat a partir de 1236

En el document que consagra aquell nou pacte de 1236 es pot copsar, precisament, la inserció d'Abu Zayd en el món feudal, ja que per primera vegada no signa en àrab, sinó que hi afig un segell de cera, com era costum entre els cristians, en el seu cas amb la figura d'una àliga i la llegenda, en castellà, S[iello del] CIT ABUCEIT NIETO DE [EMIR AL]MOMENIN. Al mateix temps, en aquella època, quan tenia uns 40 anys, també deixà arrere les anteriors esposes musulmanes i prengué per muller l'aragonesa María Fernández, amb qui tingué dos fills, Alda Fernández, que prenia el cognom cristià de la mare, i Fernando Pérez, que possiblement el prenia del millor aliat del sàyyid, Ximén Pérez de Tarassona. De fet, Abu Zayd prometé al fill d'aquest, Blasco Ximénez, a la seua pròpia filla, Alda, quan era una xiqueta, incloent com a dot el castell d'Arenós, que fou l'origen de la baronia d'Arenós -actualment ducat de Vilafermosa-, que tanta importància tingué en el regne de València durant l'edat mitjana. L'altre fill del convers, Ferrando, morí en 1262, en plena joventut, sense descendència i el seu testament és una bona mostra de  seua integració en el cristianisme i la noblesa aragonesa:  els seus marmessors eren el bisbe -ni més ni menys- i un ardiaca de València i un cavaller aragonés, devia ser soterrat en la catedral -en la qual encara estarà el seu cos-, esmentava les seues dides Dominga Martínez i María Martín, així com vassalls, deutors i servents, tots de nom aragonés (Miguel López, Fortún Sanz, Martín Garcés, etc.) i, finalment, deixava importants quantitats de diners per a l'edificació -llavors en plena efervescència- dels convents de Sant Domingo, Santa Isabel, Santa Maria Magdalena, Santa Inés i l'hospital de Sant Vicent de València, les de Santa Maria del Puig, Sant Bernat d’Alzira i Sant Fèlix de Xàtiva i per a la construcció d'un dormitori en el convent de Sant Francesc de València, “ut rogent semper Dominum pro anima mea” (on pregaren sempre a Déu per la seua ànima). 

En la mateixa línia del zel de la conversió, sabem que en la carta pobla, a fur de Daroca, que Abu Zayd concedí en 1243 a 147 cristians aragonesos per a habitar Vilamalefa -que a partir de llavors es diria Vilafermosa- inclogué expressament una clàusula poc habitual, segons la qual tot aquell que morira sense haver rebut els darrers sagraments hauria de pagar un quint dels seus béns. Amb tot, la major part de les seues possessions sempre estigué poblada per musulmans, com així ho estaria la mateixa baronia d'Arenós durant segles, fins a l'expulsió de 1609. De fet, el palau principal del sàyyid Abu Zayd s'instal·là en un lloc de musulmans, Argeleta, on romangué en peu fins a 1942, quan fou enderrocat per a emprar la fusta en l'església de Sant Pere del Grau de Castelló. Això no fou obstacle per a que no només participara en la caiguda de la València musulmana en 1238 fent costat a Jaume I, sinó que, a més a més, també ho fera en la de Sevilla, en 1248, junt a Ferran III de Castella. No debades, com hem indicat, Abu Zayd també mantingué una relació molt estreta amb la monarquia castellana i els principals episodis de conversió que li afecten, a ell o la seua família, solen aparéixer en cròniques d'aquest origen, encara que algunes d'elles siguen de certesa dubtosa.  

Lloc d'Argeleta, a l'Alt Millars, i torres que queden del castell-palau d'Abu Zayd, enderrocat en 1942

El primer episodi és el que afecta la seua pròpia conversió, ja que, segons la tradició cristiana, hauria estat el protagonista del miracle de la creu de Caravaca en maig de 1232. Governant Múrcia sota les ordes d'Ibn Hud hauria volgut, per curiositat, que uns captius, entre els quals hi havia un capellà, li ensenyaren com era una missa cristiana; en requerir el clergue una creu, dos àngels haurien portat volant un lignum crucis, un tros de la creu en què el mateix Jesucrist estigué crucificat, davant la qual cosa Abu Zayd s'hauria convertit. Amb tot, encara que la seua conversió es degué produir, en efecte, en la dècada de 1230, com hem vist en 1232 no era ja governador de cap medina musulmana, sinó que operava per complet en el bàndol cristià. Per una altra banda, també un dels almenys tres fills musulmans que se li coneixen (Abu Muhàmmad, Abu Yahya i Abu-l Hassan) s'hauria convertit, segons les cròniques eclesiàstiques castellanes, en territori murcià. Concretament, Abu-l Hassan s'hauria batejat davant l'Arrixaca de Múrcia en 1241, en el context de la dominació castellana del territori, i hauria pres el nom d'Alfonso en honor del patronatge de l'infant Alfons de Castella -futur Alfons X el Savi. En aquest cas, tot i que per documents posteriors sabem del cert que un dels fills d'Abu Zayd es convertí, la data sembla també de difícil encaix en els esdeveniments concrets de l'època a Múrcia. Finalment, un altre familiar del sàyyid, el seu nebot Abd Al-Mon, fill de l'Al-Bayyasí esmentat abans, s'hauria convertit en conquerir Sevilla i hauria rebut el baptisme en la mesquita major acabada de consagrar en 1248, amb el nom de Fernando, que prenia del mateix rei castellà. 

Fóra com fóra, el que sembla cert, segons indiquen alguns documents i cròniques de l'orde castellanolleonesa de Sant Jaume, amb seu a Uclés, en l'actual província de Conca, és que Abu Zayd estigué molt proper als monjos guerrers del susdit orde, protagonistes principals de les conquestes a Alandalús. De fet, segons aquestes cròniques, el mateix cognom cristià del sàyyid, Bellvís, l'hauria pres per un lloc que li hauria concedit l'orde: "Vicent" pel Sant Vicent màrtir que s'associava a València i "Bellvís" pel lloc de Belvís (en l'actual municipi de San Lorenzo de la Parrilla), el nom del qual fou donat per Alfons VIII de Castella en l'any 1183 a l'antic lloc musulmà de Borjafamel, sembla que en honor del comte d'Urgell que llavors anava amb ell i posseïa, com és sabut, una vila del mateix nom en el seu comtat, Bellvís. Aquest origen del cognom del sàyyid sembla confirmat pel fet que a molts pocs quilòmetres de Belvís s'alça una fortalesa que encara hui rep el nom de Torrebuceit, el qual entronca clarament amb el d'Abu Zayd, que el degué senyorejar. En consonància amb això, algunes de les poques possessions que tenia l'orde de Sant Jaume d'Uclés al territori valencià, com els castells de Tibi, Orxeta i Torres (a l'actual Vila-joiosa), li havien estat directament traspassades pel mateix Abu Zayd en la dècada de 1240.  

Ermita de la Mare de Déu de Belvís, en terme actual de San Lorenzo de la Parrilla, a la Manxa de Conca. A uns quilòmetres es troba Torrebuceit, en terme actual de Villar del Águila. Els dos llocs pertanyien a l'orde de Sant Jaume d'Uclés

Tot plegat, tal vegada l'apropament als afers castellans després de la conquesta de Sevilla, o fins i tot l'ingrés en l'orde de Sant Jaume, siga el que explica la manca d'aparicions del sàyyid entre els documents de Jaume I durant les dècades de 1250 i 1260. De fet, documents datats a la ciutat de Múrcia l'ubiquen allà tant en 1251 com en 1262, tot i tractar d'afers relatius a les seues possessions valencianes, d'Ibi i Castalla concretament. Continuà també sent senyor dels importants dominis de la frontera valencianoaragonesa, als Serrans i l'Alt Millars, però en aquesta zona fou sobretot la seua filla Alda Fernández, que visqué fins a l'any 1300, qui tingué un protagonisme especial. D'Abu Zayd sabem poc més. Només un darrer document el situa en vida en 1264, quan devia acostar-se a la setantena d'anys. Arribava directament de la cúria romana i era una carta especial de protecció, com a neòfits, per a ell, el seu fill (segurament Abu-l Hassan) i dos nebots. El context en què s'enviava la carta, després de l'entrada en la península d'un important contingent de tropes berbers del nord d'Àfrica i el revifament de les guerres entre cristians i musulmans -fou llavors quan es rebel·laren els de Múrcia, per exemple-, potser indica que tal volta Abu Zayd i els seus estaven tenint problemes pel seu origen musulmà. 

Per molt que els seus fills estigueren integrats en la societat cristiana i que ells mateixos hagueren participat de valent en les lluites contra els andalusins, potser tot allò no era suficient per a determinats cristians. De fet, la descripció del sàyyid -que mantingué el nom àrab durant tota la seua vida- que fa la crònica de Ferran III de Castella pareix apuntar que el seu aspecte extern continuava sent el d'un notable musulmà: "Era hombre muy bien criado y comedido, humano, justo, alto de cuerpo, de aspecto real, ojos muy hermosos, rostro venerable y lleno de majestad; tenía el cabello largo y traía un bonete de seda en la cabeza; andaba siempre vestido de grana y acompañado de muchos criados y de sus hijos". Pel que sembla, en qualsevol cas, els seus descendents no tingueren dificultats per assimilar-se i formar part de la societat cristiana i, com hem assenyalat, foren l'origen de la família i la baronia dels Arenós, una de les dinasties medievals més importants del regne. Segurament ells li estigueren agraïts per la seua conversió, no així tant la comunitat islàmica, que degué veure en ell la figura d'un renegat deslleial al poble que havia de governar. Heus ací la diferència entre els que formen i volen formar part d'una classe dominant i els que, a banda d'això, també volen ser classe dirigent i tracten de guiar la societat de la qual formen part cap a l'aconseguiment d'una sèrie d'anhels col·lectius. 

Així les coses, per desairar-lo, admirar-lo o simplement imaginar-lo en persona, heu de saber, com a darrera informació, que encara podeu resseguir les passes del sàyyid Abu Zayd a la ciutat de València, ja que les seues restes descansen, teòricament, en ella. Hem de dir "teòricament" perquè totes les dades que tenim al respecte provenen de dos tradicions eclesiàstiques sense base documental ferma, encara que, curiosament, reprodueixen la dualitat entre la Corona d'Aragó i la de Castella que hem vist al llarg de la seua vida. En primer lloc, hi ha la tradició franciscana que diu conservar encara el seu crani, tot i que se li poden trobar importants punts febles. Segons relata a començaments del segle XVII l'historiador dominic Francesc Diago, basant-se en Antonino Pierozzi, el cos estaria en el convent de Sant Francesc, ja que aquest espai s'hauria instal·lat, en temps de la conquesta, sobre un real o palau que hi tenia el mateix Abu Zayd quan era governador almohade en la dècada de 1220. Allà, de fet, hauria executat dos frares franciscans italians, Pietro di Sassoferrato i Giovanni di Perugia -que li haurien profetitzat la seua futura conversió al cristianisme-, anomenats "els màrtirs de Terol", puix allà es veneren les seues restes. 

Restes d'Abu Zayd i els seus fills conservades en l'actual Convent de la Puritat de València, segons la tradició franciscana. Curiosament i per casualitat, el carrer del Moro Zeid es va crear en el segle XIX en el lloc on estava l'antic Convent de la Puritat, prop del Tossal (juntament amb eixe carrer també es van fer els de la Conquesta i de Jaume I) 

En consonància amb això, en l'antic convent de Sant Francesc hi ha constància de l'existència d'un sepulcre de marbre atribuït a Abu Zayd, que fou enderrocat per obres en 1737, segons narra un altre historiador dominic de València, Josep Teixidor. Aquest conta, tanmateix, que dipositaren provisionalment els ossos en una arca de fusta amb un pergamí que deia: "Hic iacent ossa DD. Vincentii Belvis, olim rex Azey Buzey, et filiorum eius...". Ell, amb tot, els va observar i va comprovar que només hi havia l'esquelet d'una persona, sense rastre dels hipotètics fills. De fet, documenta que quan li feren un sepulcre nou, en 1768, hi van gravar una llegenda en singular: "Hic iacet azotus maurus...". Les dècades passaren i arribà la desamortització eclesiàstica, en 1835, amb la qual cosa el convent fou traspassat a l'Estat, que instal·là un quarter militar (on hi ha actualment la plaça de l'Ajuntament). En eixa època, en 1860 segons apareix a la premsa, fou trobat el mateix sepulcre atribuït a Abu Zayd amb la mateixa inscripció en singular de 1768, però en obrir-lo trobaren un pergamí, també d'aleshores, que insistia en la pluralitat de les restes: "Hic iacet DD. Vicentius Belvis cum prole sua...". Desafortunadament, no se'n descriuen les restes, sinó que únicament s'apunta que foren donades a l'alcalde i el governador provincial, que, finalment, els portaren al convent de monges franciscanes de la Puritat, on encara estan.  

Són les tres calaveres que apareixen en la foto, amb les quals apenes ningú no ha tingut contacte, ja que es tracta d'un convent de clausura. En tot cas, com apuntàvem són molts els punts febles d'aquesta tradició. En primer lloc, en el llibre del repartiment no es fa cap esment a un real o palau d'Abu Zayd en el solar concedit a l'orde de Sant Francesc per a construir el seu convent. En segon lloc, informacions del segle XIV, del mateix Francesc Eiximenis, també franciscà, apunten que el martiri de Pietro de Sassoferrato i Giovanni di Perugia no es produí en la zona on s'erigí el convent, sinó en la plaça de la Figuera, en l'espai que actualment ocupa la plaça de la Reina, una ubicació molt més probable atesa la seua proximitat a l'antic alcàsser andalusí. En tercer lloc, les observacions del pare Josep Teixidor en el segle XVIII indiquen que possiblement en algun moment s'alteraren la quantitat de restes òssies del sepulcre per tal de concordar la creença que hi estaven Abu Zayd i els seus fills. Finalment, també fa mal d'assumir que el sàyyid, tot i la seua conversió, haguera volgut acabat soterrant-se en un lloc on havia martiritzat dos frares franciscans -deixant de banda que només tenim notícia d'un fill neòfit i no dos, com mostrarien les tres calaveres. En qualsevol cas, per qui hi vullga creure, les monges de la Puritat continuen custodiant els cranis dels quals la tradició franciscana diu que eren el sàyyid Abu Zayd i els seus fills.

Carrer de l'Ermita de Sant Jaume a València, on estava l'església de l'orde de Sant Jaume d'Uclés i potser, també, les restes d'Abu Zayd

Una altra tradició eclesiàstica, en canvi, situa les restes del convers en l'església que l'orde de Sant Jaume d'Uclés tenia en la ciutat de València, també instal·lada en època de la conquesta cristiana. L'explica a començaments del segle XVII el capellà i historiador Gaspar Escolano, contemporani de Francesc Diago, i també la recull Josep Teixidor en el segle XVIII, tot i que la qualifica d'"hablilla popular". Ell mateix s'atansà a l'esmentada església, que estava prop de la del Salvador i la del Temple, en l'actual carrer anomenat, precisament, de l'Ermita de Sant Jaume, i no observà més que un gran sepulcre en el claustre, sense inscripcions i ple d'ossos humans. És a dir, que era l'ossari on es dipositaven de manera comuna els soterrats en aquella església, per la qual cosa Teixidor va desconfiar que allà es trobaren les restes del recordat "moro Zeit". Amb tot, aquesta tradició concorda amb el que diuen les cròniques de Sant Jaume d'Uclés, segons les quals Abu Zayd hauria mort a Torrebuceit, en l'actual Conca com hem vist, però les seues restes haurien estat traslladades fins a l'església de l'orde a València. Si es poguera documentar amb certesa la presència habitual a Torrebuceit del sàyyid en la dècada de 1260, la versemblança d'aquesta tradició cobraria força. I potser hauríem d'alentir el ritme cada volta que passàrem per l'esmentat carrer de l'Ermita de Sant Jaume per a escoltar els riures -o els plors, no ho sabem- d'aquella figura fonamental de la conquesta cristiana del territori valencià a mitjan segle XIII.
 
Nota bibliogràfica: Les dades històriques del post han estat extretes dels estudis sobre Abu Zayd indicats en aquesta nota a peu de pàgina redactada per Maria Teresa Ferrer i Mallol.