Terra de terrissa. ¿Què ens conta la ceràmica alt-medieval sobre els límits del territori valencià?

Autor convidat
Joan Negre Pérez
Universitat Autònoma de Barcelona

La ceràmica ha estat tradicionalment un dels indicadors històrics més rics del registre arqueològic. Es tracta de l’element més abundant als jaciments medievals, i és per això que ha rebut tradicionalment una gran atenció des del món de la investigació. I no és per menys, doncs entorn de la terrissa i els terrissaires gira també part de la nostra cultura com a poble, i és a través d’ella que accedim al coneixement d’una forma artística molt arrelada a la societat valenciana, en particular, i a la de tot el llevant peninsular, en general. La ceràmica agrupa els distints estris dissenyats per complir unes funcions específiques molt vinculades als quefers diaris i quotidians de la vida domèstica. Entre d’altres, tenim alfàbies per emmagatzemar les olives, les figues seques o les garrofes, càntirs amb els que conservem l’oli o el vi, cassoles i olles per cuinar vora el foc i gerres, pitxers i safes per servir el menjar a taula, etc. Es tracta, doncs, d’un membre més en el dia a dia de cada família amb el qual, fins la consolidació de l’actual societat consumista durant segle XX, es tenia un tracte molt curat que en molts casos li permetia sobreviure als propietaris originals. Qui no ha tingut mai a la prestatgeria de casa algun plat, pitxer o gerro de la besàvia?

L’anàlisi de la ceràmica ens descriu a més com es fabricava i fins quins indrets arribava la seua distribució. Per tant, també ens explica com la societat organitzava unes xarxes d’intercanvis per abastir-se de forma regular i els lligams estables que sorgien entre els diversos punts d’aquestes. Així, en estudiar la terrissa podem aprendre sobre diversos aspectes d’una comunitat, entre d’altres, dels mercats i l’economia a una escala general; de l’organització quotidiana de la vida domèstica i finalment, de les formes artístiques i representatives pròpies de cada centre productor, de major o menor abast. Al País Valencià, tothom ha sentit parlar de la ceràmica de Manises o la de Paterna, què tant de renom porten a les esquenes. També és possible que molta gent haja escoltat anomenar alguna vegada la ceràmica blava valenciana, la de reflexos daurats o la decorada en verd i manganès, totes elles produccions amb prestigi i molt ben estudiades en diversitat de treballs, dels quals se’n fa ressò la recent síntesi de Jaume Coll Conesa. Gràcies a l’estudi detallat d’aquestes produccions baix-medievals s’ha pogut arribar a entendre d’una forma molt més acurada els circuits de distribució de la ceràmica i per tant les relacions internacionals que representen, però també l’organització dels gremis de terrissers, les condicions de vida dels artesans o les corrents artístiques en què s’insereixen. Són qüestions en les que el treball en comú entre les fonts escrites i arqueològiques troben el seu camp idoni de col·laboració i que depassen els límits descriptius tradicionals del registre ceràmic.


Fig. 1 Ceràmica en verd i manganès (s. XIII) i en reflex daurat (s. XVI) realitzada a Manises (CC: Wikimedia)

El que hui en dia resulta molt més difícil de trobar són exemples que apropen a la gent els orígens de la producció ceràmica medieval al llevant peninsular i de les relacions d’intercanvi que engegà. Unes relacions que, si atenem als treballs dels arqueòlegs que treballem aquesta zona, podrien tenir exemples puntuals ja des de la Protohistòria, però que semblen viure un període de plenitud a les acaballes de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana. La similitud de la terrissa produïda al llarg del Golf de València és un fenomen que sembla desenvolupar-se principalment durant els moments de crisi en què els mercats a gran escala deixen de funcionar fluidament, tal i com succeí amb la caiguda de l’Imperi Romà. Així, el creixement dels mercats regionals ha conduit, de forma reiterada durant la nostra història, a posar en relleu què, tot i que encara alguns s’entesten en negar-ho, Lo Sénia no és –ni ha estat mai- frontera i durant les pròximes línies tractarem de demostrar els lligams que històricament ens han unit a banda i banda de fictícies fronteres.

El col·lapse del mercat antic i el ressorgiment dels circuits regionals

Tradicionalment, l’Arqueologia ha identificat la segona meitat del segle V com el moment de crisi dels mercats de gran abast que havia controlat l’extint Imperi Romà. Estudis recents, però, han demostrat que a pesar de la caiguda de les estructures d’estat romanes, les importacions continuaren arribant a les nostres terres fins a principis del segle VII. És no obstant també durant aquest darrer segle que comença a apreciar-se amb claredat una intensa activitat local i regional de producció de ceràmica comuna -aquella destinada a l’ús quotidià- per al seu consum en un àmbit més reduït. L’estudi d’aquest registre dins l’àmbit urbà ha demostrat ser un indicador molt efectiu a l’hora d’entendre l’evolució de les ciutats durant el període visigòtic i destriar vells tòpics historiogràfics com el declivi de les ciutats antigues, en demostrar-se el manteniment d’una important activitat urbana.

Fig. 2 Àrea del Golf de València a la que es circumscriu el text

L’estudi d’aquestes produccions regionals és clau per entendre l’evolució del territori on es distribueixen, que sembla coincidir a grans trets amb l’àrea costanera del Golf de València. Aquesta zona, coincident amb la meitat septentrional del Xarq al-Andalus (l’Orient d’al-Andalus), presenta unes característiques comunes durant l’Alta Edat Mitjana que semblen indicar l’existència d’unes fluides relacions d’intercanvi i transmissió de coneixements tècnics i culturals abans i després de la conquesta islàmica de la Península. A partir del segle IX i amb els nous governants establerts a les principals ciutats, aquests mercats regionals de marcat caràcter urbà es consolidaran definitivament, amb Tortosa i València com a principals centres d’aquesta xarxa d’intercanvi. Es tracta d’una situació que perdurarà fins a la consolidació del Califat de Còrdova, a mitjans del segle X, moment en el que el nou poder estandarditzarà les formes de producció i decoratives com a senyal de la seua capacitat de submissió de tots els territoris sota el seu control i amb una finalitat propagandística. Així, ens trobem de nou amb un mercat plenament controlat per l’Estat que restringeix de manera molt marcada la diversitat de produccions regionals que havia caracteritzat el període anterior.

La ceràmica alt-medieval llevantina, alguns exemples

Un dels grups de terrissa que ens permeten identificar amb claredat els intercanvis al llarg de l’àrea d’estudi proposada, són les olles. Es caracteritzen principalment pel seu cos globular i coll hiperboloïdal. Destinades principalment a la cocció d’aliments, són un dels elements més presents als jaciments arqueològics i solen disposar d’una base quasi-plana per tal de situar-se junt al foc i cuinar així directament els aliments. És degut a aquesta funció que en la gran majoria de casos les restes arqueològiques d’olles que es troben en excavació o prospecció, solen presentar marques d’ennegriment degudes a l’acció del foc sobre la seua superfície. Tradicionalment, han estat identificades sota l’etiqueta d’olles valencians, un nom que l’arqueòleg André Bazzana escollí per raó de la seua distribució dins dels territoris valencians que estaven sota el seu estudi. Tot i això, el propi investigador francès advertia ja als seus treballs preliminars que exemples d’aquesta sèrie apareixien sense dubte a la ciutat de Tortosa. Avui en dia, amb l’actual nivell de coneixements, es pot afirmar que aquest tipus d’olles es distribueixen al llarg de tot el Golf de València, pel que tal vegada fora més acurat anomenar-les com a olles llevantines.


Fig. 3 Diversos exemples d’olles llevantines (Esq: Prospeccions Terres de l’Ebre/ Dr: Museu de Tortosa, n.721)

No totes les olles llevantines són iguals, i l’estudi de la seua forma ens dona algunes pistes sobre la seua cronologia. Així, per exemple, les peces més antigues presenten poques decoracions, pastes poc depurades i una cocció sense oxigen, que els dona un característic to grisenc. Poc a poc, no obstant, aniran afegint-se petits detalls estilístics com decoracions pentinades al coll de les peces o el bisellat dels seus llavis. A partir del segle IX, amb la consolidació de les ciutats andalusines i l’impuls dels tallers urbans i els circuits regionals, les produccions d’olles tendiran cap a peces cada cop més estilitzades, amb el coll més desenvolupat i esglaonat per decoracions acanalades. Finalment, al segle X aquestes olles presenten una darrera modificació en presentar un trencament abrupte entre la carena i el coll, ara completament cilíndric i molt més curt, decorat amb acanalats ben definits i amb presència de nanses. Aquesta darrera forma es consolidarà durant tot el califat i el període de taifes, afegint ja durant aquest darrer moment característiques més tècniques com un revestiment vitri del seu interior.

ig. 4 Evolució morfològica i decorativa simplificada de les olles llevantines a l’àrea septentrional del Xarq

Hi ha altres sèries de terrissa que també apareixen de forma generalitzada al llarg del Golf de València i que ens confirmen els intercanvis que aquest territori mantingué durant segles. Un d’aquests exemples el trobem en un tipus concret de cassola, de forma ovalada, amb unes pastes ocres en la seua superfície i nucli grisenc, abundants inclusions –petites partícules de minerals, pedres, etc. afegits a les argiles per donar-les més resistència al calor i als cops- i nanses o mamellons als seus extrems distals. Aquestes cassoles apareixeran a finals del segle IX, probablement a l’extrem més septentrional del Xarq, i perviuran al registre ceràmic durant la resta del període islàmic, tot distribuint-se cap a terres valencianes a partir de la següent centúria.

Fig. 5 Cassola ovalada provinent de la Plaça de l’Olivera de Tortosa (Museu de Tortosa, n.1746)

Finalment, un darrer exemple que ens ajuda a delimitar aquests mercats que abasteixen el les terres del Golf de València el podem trobar en una de les peces vinculades clàssicament als intercanvis: el càntir. Considerat com una evolució d’unes àmfores tardo-antigues de tradició nord-africana, aquest recipient de grans dimensions es caracteritza principalment per les seues nanses en forma de soga retorçada, un cos globular i base plana. Els primers casos vinculats a produccions autòctones es troben associats a contextos del segle IX, caracteritzats per materials amb pastes de color rosat exterior i nucli grisenc. Aquestes peces es distribueixen àmpliament a tot el territori proposat, i es produeixen durant varis segles, pel que trobem formes més modernes amb les pastes més depurades, un revestiment d’argila blanquinosa i, en alguns casos, decoracions pintades.

Fig. 6 Exemples de càntirs amb nanses retorçades de diverses cronologies provinents de Tortosa

Una breu reflexió

Com hem vist a les darreres línies, el període comprès entre els segles VII i X marca l’auge i consolidació d’un mercat regional i unes xarxes d’intercanvis d’abast limitat al Golf de València. Si bé no podem argumentar a partir d’una situació històrica concreta com aquesta cap tipus de lligam cultural universal, no és menys cert que no és l’únic moment en el què històricament trobem que a les gents de tot el llevant peninsular els uneixen moltes més coses de les que les separen, tot mantenint unes relacions d’intercanvi estables i continuades. La Història, a través tant dels documents escrits com dels materials, ens permet veure amb una mica de perspectiva situacions de l’actualitat que processem cada dia, com ara el sempitern debat sobre la relació entre les terres a banda i banda del Sénia. Hui, 9 d’octubre, em mirava a la televisió com un polític revifava el conflicte lingüístic i cultural, com cada any, a la cerca de rèdits electorals mentre centenars de persones corejaven crits contra la nostra pròpia cultura i es plantaven en favor, els més pacífics d’entre aquesta colla, de trencar relacions amb els nostres veïns del nord. Des de la distància, resulta preocupant observar la convicció amb que parla la ignorància i de vegades fa que em plantege què estem fent malament per a que un discurs històricament absurd com el que sostenen no provoque el descrèdit generalitzat. Tal vegada és moment de recuperar la nostra disciplina i apoderar-nos d’un discurs divulgatiu, didàctic i pràctic que aprope la realitat històrica al conjunt de la gent; tal i com els companys d’Harca porten fent, amb tan bons resultats, els darrers anys.

0 comentaris: