La carestia de 1521-1522 a Barcelona

Fa uns mesos, a tall d'un llarg debat internacional al voltant de "Les crisis alimentàries medievals, parlàvem al blog d'Harca sobre les crisis de subsistència produïdes a les societats premodernes de forma recurrent. En condicions normals no hi havia pràcticament cap dècada de la vida dels nostres avantpassats que experimentara una manca d'abastiment de cereals, de major o menor intensitat, a causa de l'inestable equilibri entre la producció, la demanda, la demografia, el clima, el mercat, etc. És per això que la principal missió dels regidors municipals de les ciutats i viles europees, més enllà de les tradicionals atribucions de govern ressaltades per la historiografia, era garantir la provisió de cereal als seus habitants. Així ho expressaven, per exemple, els consellers de la ciutat de Barcelona a mitjan segle XV: lo principal càrrech que als regidors de les coses públicas s’esguarde és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries. 

Els mecanismes posats en marca pels magistrats locals per tal d'assegurar l’avituallament cerealístic eren diversos. En el mateix cas de Barcelona, l’estratègia habitual era la d’afavorir l’arribada del gra a la ciutat i garantir-ne la suficiència de l’oferta mitjançant l’adquisició directa a mercaders de l’interior i el sud de Catalunya, que el trametien des dels ports de Tortosa i Tarragona. Ultra això, en temps d’especial fretura els consellers optaven per una via múltiple: tractaven d’obtenir del rei o el lloctinent la inhibició de la treta de forments del Principat, vigilaven les mars amb galeres pròpies per tal d'interceptar els vaixells en trànsit fent ús d'un privilegi reial que els en permetia la incautació, enviaven comissionats especials per comprar forments on n’hi hagués i, alhora, feien servir les prerrogatives de la ciutat que garantien el guiatge i l’assegurament de totes les vitualles destinades a la capital, bo i tractant d’escapar així de les prohibicions de venda locals que es declaraven en moments de carestia. Finalment, la possessió directa de la baronia de Flix com a senyoriu del Consell de Barcelona era també clau a l’hora de detenir les naus carregades de cereal que baixaven pel riu Ebre amb la intenció d’obligar-los a dur la càrrega a la ciutat, una tàctica que es compaginava amb la cerca de blats a les illes de Sicília i Sardenya. 

Tanmateix, hi havia ocasions en què tots aquests mètodes no eren suficients per salvar la manca de blats en els cellers i en els mercats, de manera que el malestar popular, per pura inanició, s'incrementava fins a límits que fregaven la revolta social. El cas de la crisis frumentària de 1521-1522, general a bona part de l'Europa occidental, pot exemplificar alguns dels processos que acabem d'esmentar des de l'òptica municipal barcelonina. Ja a finals de 1520 es començaren a donar els primers problemes d'avituallament, de forma que els consellers de la ciutat hagueren de mobilitzar els seus contac tes a la zona de l'Urgell i Tarragona, els primers perquè comprassen blats i els segons per tal que els carregassen en naus via cap a Barcelona. Igualment, també s’hagueren d'enviar cartes als algutzirs reials i altres oficials municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a la capital catalana. No debades la situació començava a ser perillosa, com demostra el fet que els propis regidors municipals de Tarragona havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins per traure’n el gra i distribuir-lo en el mercat tarragoní. La situació de stretura de forments a finals d'any degué d’extremar-se fins al punt que en tenim con stància de l’empenyorament d’una xiqueta d’onze anys a canvi de 4 quarteres de forment per part de la seua mare Joana Solà, una vídua d'una parròquia propera a Barcelona.

Reproducció d'una fogassa de pa medieval

Amb tot, la conjuntura millorà circumstancialment durant la primera meitat de 1521 fins que en estiu, atesa la nova mala anyada, els problemes d’aprovisionament frumentari esdevingueren apressants. Pel setembre, en demanar al virrei de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors barcelonins mostraren la seua preocupació per un possible esclat popular: Que no sie dada causa als mals hòmens, dels quals sempre se troben alguns en les comunitats, de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot moure los pobles. De fet, la necessitat s’agreujà tant que pel novembre de 1521 els consellers que acabaven de ser triats per a regir la ciutat durant la següent anualitat confessaven que aquella "sort" no ho era tal, sinó més bé una desgràcia: nos hauria molt plagut [que la sort] fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e principat mas encara en tots los regnes occíduus.

Consegüentment, les missives trameses a mercaders, oficials reials, governs locals i autoritats estrangeres es repetiren desesperadament, cercant fins i tot l’auxili del papa Adrià VI, al qual se li demanà la intercessió per importar blats de la terra de Romanya, on, segons deien els informants, hi havia molta abundància. Tanmateix, aquelles provisions no pogueren evitar l’esclat popular a finals de març de 1522, quan les reserves de l'anyada havien deixat de fornir els mercats locals, tant per l'escassesa productiva com per l'especulació mercantil lligada a aquells moments de fretura. Així les coses, el divendres 26 de març lo poble trencà les portes dels magatzems municipals de cereal de forma que, com relataven els consellers, ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells... y comensar de pendre forsívolment del dit forment, fins que els propis magistrats i el governador reial aconseguiren controlar la situació. El dissabte 27, en canvi, foren exclusivament les dones les que encapçalaren la protesta popular: les dones en gran nombre vingueren a casa del dit governador y de allí en casa de la Ciutat y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment.

Davant l'emergència de la situació, el Consell municipal s’aplegà d’urgència el sendemà, diumenge, per tal de trobar alguna solució que garantís l'arribada de gra a tots els veïns. La mesura aplicada fou que a partir de llavors les escasses reserves de cereal comprat directament per la ciutat es repartiren entre els flequers per tal que aquests les redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que vendrien les fogasses per les places acostumades. Per tant, s'atorgà a l'enquadrament social estructurat per l'organització gremial un paper primordial, el que, de fet, aconseguí reposar momentàniament els ànims. Això no evità, però, que encara durant les següents setmanes apareguessen cartells per places y cantons, dirigits a criticar els magistrats municipals.

Flequer i el seu aprenent coent pa al forn

Finalment, sembla que l’adquisició de blats d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses frumentàries des dels ports de Tarragona i Tortosa permeté superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril de 1522 fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny, que en aquest cas abastí els mercats amb regularitat. Tot plegat, la carestia de 1521-1522 és un bon exemple de les típiques "crisis de subsistència" produïdes periòdicament a l'Europa de l'Antic Règim. Com dèiem, a més a més, mostra uns governants contínuament preocupats perquè no·s seguescha gran moviment, scàndol y dan força irreperable, davant el malestar social creixent que provocava la manca d'alimentació. Aquestes situacions foren superades al món occidental amb la revolució agrotecnològica de l'època contemporània: els mercats sempre estan ben abastits i per a l'home occidental la memòria de la fam, ben present en les generacions pretèrites, ha desaparegut per complet. Tanmateix, ni de lluny, la fam ha desaparegut del món, ja que, com constata la FAO, vora 1.000 milions de persones -el 16% de la població mundial-, pateix de malnutrició i molts països corren el risc de patir crisis alimentàries de forma recurrent. Fet i fet, com ens recordava Richard Hoyle recentment, la seguretat alimentària serà un dels principals reptes que haurà d'abordar la Humanitat en aquest segle XXI, davant el creixement demogràfic constant. La història pot tornar a repetir-se -com sempre amb noves característiques- i tal vegada es repetisca. Però la qüestió no ens pareixerà cap problema greu fins que no ens afecte directament a nosaltres. Això també sembla una llei universal...

Creixement de la població mundial al llarg de la història