Els artesans d’Alzira, els prohoms de Vilafranca i els Boïl per terres catalanes

El passat 21 d’abril tingué lloc a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (Barcelona) altra de les sessions corresponents al Seminari d’Estudis Doctorals, en la qual hi hagué la intervenció dels harquers Ivan Martínez Araque i Vicent Royo, a més de l’arxiver Salvador Ferrando, tots tres de la Universitat de València. El primer presentà la comunicació amb el títol Mobilitat social i nivells de vida. L’artesanat d’una vila valenciana durant la Baixa Edat Mitjana (Alzira, segles XIII-XV), fruit de la seua investigació sobre aquesta vila valenciana per a l’obtenció del títol del DEA, mentre que Vicent Royo i Salvador Ferrando avançaren algunes de les qüestions que actualment estan treballant sobre les elits rurals a la comarca dels Ports de Morella i la família nobiliària dels Boïl, respectivament, amb els títols Estratègies econòmiques i reproducció social del camperolat valencià. Les elits rurals de Vilafranca en el tombant del segle XIV, el primer, i Els Boïl. Estudi d’una família noble valenciana a través de les fonts judicials (segles XIV-XV), el segon.

Ben a prop del barri gòtic, les intervencions, més pausades que el tràfec de les Rambles, s’acompanyaren d’un debat posterior amb els joves investigadors del CSIC i de la Universitat de Girona que serví per establir converses fluïdes i profitoses sobre la història medieval valenciana i catalana, objectiu principal d’aquesta mena d’encontres científics. En aquest sentit, la celebració d’aquests seminaris serveix per establir xarxes de contactes i de fluidesa d’idees i experiències que ens permeten afrontar millor la nostra tasca d’historiadors i foguejar-nos en les eines pròpies de l’ofici. I també, com no, per tastar alguns plats de la potent restauració catalana i experimentar les sensacions de la nit barcelonesa. L’intercanvi, doncs, continua aquesta mateixa setmana amb la vinguda a València d’investigadors procedents de la Universitat d’Alacant i ja el proper mes de maig amb altres dos membres del CSIC.

Els professors/es d'història

Fa uns mesos vma presentar ací un breu text del llibre de Joan F. Mira, El professor d'història (Proa). Ara us presentem una entrevista a l'autor sobre els diversos aspectes que envolten l'argument central del llibre. L'entrevista es va realitzar el 27 de novembre de 2008 i té una durada de 4 minuts, 18 segons. La intenció no és altra que animar als nostres lectors/es a la lectura d'aquest llibre.

Podeu veure l'entrevista a Vilaweb ací.

Ja que els propis historiadors som pocs donats a l'autocrítica, esta bé que des de fora sigam criticats. Per cert, la paraula crítica, per si mateixa, no té el sentit negatiu, pejoratiu que la societat còmoda, conformista i consumista li ha donat.

Investigadors de la Universitat de València treballen sobre la Universitat de Gandia al llarg de l'edat moderna

Joves investigadors formats a la Universitat de València investiguen a hores d'ara els inicis i posterior evolució de la Universitat de Gandia creada per Francesc de Borja, duc de Gandia, (no el IV sinó el IX) en 1547, tot i que abans havia funcionat com a col·legi. Inicialment aquesta universitat comptava amb dues càtedres de Gramàtica, altres dues d'Arts i una de Teologia. En els pròxims setmanes esperem poder avançar-vos major informació sobre la recerca que esta duguent-se a terme en diferents arxius del País Valencià.

Crònica d’una mort anunciada o Rèquiem per una alqueria…

En els últims anys la ciutat de Gandia ha vist com eren enderrocats nombrosos edificis significatius del seu passat més recent i del més llunyà. No són o no eren grans construccions, singulars per la seua estructura, ni en elles va nàixer cap sant patró. Senzillament eren singulars perquè donaven testimoni d’un temps i d’una ciutat, formaven part de l’imaginari col·lectiu i, al remat, eren un signe d’identitat. En altres paraules, el que la llei anomena béns de rellevància local.

L’escassa incidència social dels enderrocaments té moltes explicacions, però la primera de totes pot ser el caràcter modest d’aquestes construccions –i no de totes- davant dels edificis insignes de la ciutat. Conseqüència de la marginalitat dins el discurs col·lectiu de Gandia ha estat el seu desconeixement. I allò que es desconeix no s’estima, el que no s’estima no es té cura. I així, fins la destrucció. El bar Liberty s’hi trobava al carrer major, el centre neuràlgic de la ciutat. Tenia una decoració força modernista i havia vist transcórrer bona part del segle XX. A mi, des de xicotet, m’havia cridat l’atenció perquè tenia un mostrador tot ple de vistosa fruita fresca i unes escura-buxaques que feien més llums i sorolls que cap altra. De més a més, sovint la porta era tancada així que encara provoca major curiositat en aquell xiquet que era jo. Bé, un bon dia, no fa molt, el bar Liberty fou enderrocat amb la connivència de les autoritats i sense que ningú –llevat d’uns pocs- gosés obrir la boca.

Davant aquests atemptats patrimonials realitzats pels polítics de la ciutat, però sobre tot, davant la passivitat de les autoritats culturals de la ciutat i de la comarca –no cal dir noms– dòcils a l’amo que els ha col·locat on estan, ha nascut una associació que sota el nom «Arc de Mig Punt. Associació, Memòria i Patrimoni» pretén denunciar, si més no, la destrucció d’aquest patrimoni que pertany a l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Gandia. [Visiteu-los a http://arcdemigpunt.wordpress.com/ ]

Més enllà de les seus accions a favor del patrimoni comarcal, ja el naixement d’aquesta associació evidencia les mancances de les autoritats culturals de la ciutat i encara de la comarca, centrades, qui sap si obsessivament, en el Vé centenari de Sant Francesc de Borja que es celebrarà en el 2010. Ni Gandia és sols els Borja, ni els Borja són sols sant Francesc, però això és una deducció que les autoritats polítiques i culturals de la ciutat no veuen o no volen veure.
Ara la batalla té lloc a l’Alqueria de Romaguera. Segons les investigacions realitzades per Isabel Canet i Carles Miret, tots dos historiadors, tant a través de la documentació escrita com de l’arqueològica es pot constatar que l’edifici és almenys del segle XVII, encara que hi ha indicis que animen a recular la data de construcció inicial al segle XVI o, fins i tot, el XV; indicis i dubtes que amb una recerca més acurada i amb els recursos suficients restarien solventats. Ben mirat, però, l’antiguitat de l’alqueria no deuria ser el fet important. I què més dóna si és una alqueria de finals del segle XIX (que ja voldrien molts estar en el poder 100 anys) o del segle XV, allò realment significatiu i important és que aquest tipus de construcció s’ha convertit en una raresa, que la família propietària es nega a enderrocar-la i que, molt gran o molt petita, molt nova o molt antiga, aquesta alqueria pertany a la memòria col·lectiva de la ciutat de Gandia.
Supose que tu també, estimat/a lector/a, tindràs en el teu poble béns patrimonials que protegir. Cal que et fiques a treballar abans que algun pla urbà se l’en duga per davant. No sé si aquest escrit servirà per alguna cosa o senzillament farà honor al seu títol, però no deixem de treballar pel nostre patrimoni si volem que els nostres fills el disfruten com ho hem fet nosaltres i els nostres pares abans que nosaltres i els seus pares abans que ells.

Per cert, si trobarem un document que digués que Sant Francesc de Borja féu les seues necessitats en aquell casa, això canviaria les coses? Ja sabeu que els sants fan miracles...
Vegeu altres comentaris al web d'Arqueología Medieval.

Per terres carolíngies....

La passada setmana David Mascarell, Ferran Esquilache i jo mateix vam tindre oportunitat de participar en el seminari de doctorands organitzat pels becaris de la UdG.

L’arribada a Girona s’havia allargat massa, primer amb aquell maleït euromed que no supera els 100km per hora ni corrent davant d'un bou, i després el regional que feia més aturades que el calvari. Alejandro Martínez, Xavier Marcó i Lluís Sales ens esperen a l’andana. Les seues enèrgiques salutacions ajuden a refer-se del fred sec però poc intens de la ciutat. Després de deixar l’equipatge a l’hotel (amb habitacions individuals) anem a sopar a una pizzeria. És dijous i per tant hi haurà festa universitària, però el temps passa també per a nosaltres. Les xicotes de discoteca no s’aturen a deixar-nos cap estampeta. Marxem a fer-se’n una, i de nou deguste la ratafia, una beguda de l’esperit que enterboleix l’ànima i adorm el cos a base d’herbes de muntanya i nous verdes.

De matí ens venen a recollir Alejandro i Lluís per desdejunar a la facultat, un monestir del segle XIV. Mentre prenc un Cacaolat (res a veure amb la llet bruta de casa nostra) arriben Albert Martí i Ivan Armenteros, una agradable sorpresa, més encara si pensem que Barna hi és a una hora i mitja en un tren regional que no és gens còmode. Ens porten records de Vicent Baydal, qui no gaudeix de massa bona salut en aquests dies. Parlem de Camps, d’Obama i d’Israel. Gairebé sense adonar-nos-en arriba l’hora de la batalla. A dalt esperen Lluís Tó i Pere Ortí amb el Xavier, que ha preparat la sala on parlarem. Es tracta d’una aula, però com a Barna, hi ha un piano. (M’aprope i mire d’obri-lo, però està tancat. Llàstima, tenia tantes ganes). També està Albert Reixac, un xicon de cinqué que ja va vindre a Hostalric. Ens presenta Alejandro. Uns problemes esperats amb la informàtica ens obliguen a alterar l’ordre d’actuació. En compte de començar Ferran, parlarà primer David Mascarell, després jo, i finalment Ferran. David fa una presentació del seu treball de recerca, la comunitat jueva de Gandia. Tal i com li havíem demanat es deté en les fonts per a fer una acurada presentació d’aquestes. Els objectius i els primers resultats capten l’atenció de l’auditori. Una atenció i un interés que no es perdrà al llarg del matí. Pel que a mi respecta, no vull repetir el que ja vaig presentar a Barna, així que aprofite l’ocasió per a fer una primera presentació de la tesi. És més que res un reflexió en veu alta. M’ature sobre tot en el concepte d’elits rurals. Tanmateix, presente ni que siga breument el resultats del meu treball de recerca. Ferran Esquilache ha tingut alguns problemes amb les fotos, en el seu treball indefugibles. Afortunadament pot salvar el problema gràcies a la seua previsió. També ell aprofita l’oportunitat per a dir alguna cosa més que el treball d’investigació sobre Aldaia, i ens presenta també els últims treballs de camp fets a Alèdua o Alboraia. La veritat és que els seus pwp estan força treballats i criden l’atenció de tothom, així com la hipòtesi que planteja per a l’origen de les grans hortes andalusines. El torn de debat comença amb una pregunta de Gabriel Jover per a mi. Jover havia arribat als pocs minuts d’iniciar David la seua intervenció. No em detindré en fer una acurada relació ací del debat, però sí vull dir que tothom participa amb preguntes per a tots tres, tothom manté les formes i el saber estar, especialment els tres doctors presents a la sala. Vet ací que això són mestres. Alejandro dóna per finalitzat el debat. Jover desapareix amb la mateixa facilitat que havia aparegut. A. Martí també havia hagut de marxar abans. La resta anem a dinar a un restaurant al costat mateix de la facultat. El menú és a base de plats tradicionals gironins, o com diem nosaltres, carolinigs. De fons se sent a la Maria Callas. La veritat és que, una vegada lliurada la batalla, la veu d’aquesta dona resulta força relaxant. El vi –vermell del Penedès- també hi ajuda. Acabem amb un cafè ben fort, ens donarà forces per passar la vesprada que ens han preparat els tres de Girona (tot i que cap d'ells n'és, de Girona). Ortí i Tó marxen després de dinar. De nou ens feliciten pel nostre treball i ens esperonen a continuar. Armenteros també ha d’eixir, encara li queda un bon tros fins a casa. Li agraeixo que haja vingut, i es riu del meu oriental.

De la mà d’Albert Reixac i la resta fem un recorregut pels llocs més turístics d’aquesta ciutat carolíngia. Visitem l'arxiu provicial on ens mostren documentació amb la qual treballen. Encara hi ha temps de llançar algunes pedres des de la catedral cap a les cases jueves (al remat, això és fer harca). No m’oblide de comprar la ratafia que Vicent Royo m’havia encarregat. Ferran i jo també en comprem. David prefereix uns litres de vi casolà. Finalment marxem cap a l’estació, Alejandro vindrà amb nosaltres. L’acomiadament de Lluís i Xavier no pot ser més emotiu, tots tres tenim la sensació d’haver aconseguit alguna cosa, donats els minsos recursos dels que gaudim. El tren cap a Bcn transcorre entre deliris i desficis. Alex baixa al Clot, li done records per als seus pares i per a JM Sanz; prompte ens veurem a Cia. A Sants tenim temps per a anar al super i comprar el sopar. Jo, a més, compre unes ampolles de Cacaolat. Per fi, a mitjanit, arribe a casa on algú m’espera. Em sent prou cansat, però al mateix temps tinc la sensació d’haver fet un bon treball. Apague el llum. Bona nit.

Arxiu de Girona

Les elits rurals a l'horta de Gandia (s. XV)

Oferim ací el seminari impartit el dijous 12 de març de 2009 per Frederic Aparisi, becari predoctoral del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i membre d'Harca, en el marc de la tercera sessió del Seminari d'Estudis Doctorals organitzat pel Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona. Durant una hora i deu minuts el doctorand Aparisi exposà la metodologia i part dels resultats de les seues investigacions sobre les elits de les comunitats rurals de l'horta de Gandia des de la dècada de 1370 fins a les darreries del segle XV, bo i encetant-se posteriorment un interessant diàleg entre els presents al voltant de les qüestions plantejades. S'allargà durant més de quaranta minuts però només hi tenim enregistrats aproximadament la meitat; en tot cas, s'hi pot copsar l'ambient distés de la conversa, destinada a compartir informacions i orientada a la reflexió fructífera i productiva.

Integració o segregació? Fer història de l'excepció

Musulmanes rebent el baptisme de voluntat pròpia a missa de diumenge

El cas de Loulé a l'Algarve portugués és, sens dubte, excepcional: la carta foral concedida als andalusins en 1266 era avantatjosa i les actes locals medievals revelen que fins i tot en el consell municipal els prohoms musulmans tenien veu i vot en peu d'igualtat amb els cristians. Amb tot, malgrat que això és el que representa -una gran particularitat-, hi ha qui desitja fer història de l'excepció i s'entesta a tractar de demostrar les "nombroses vies d'integració" dels musulmans en la societat colonitzadora cristiana: parlaven la llengua dels cristians, vestien més o menys iguals, eren lliures, mantenien contactes sexuals i la pena de mort inherent era perdonada en moltes ocasions... "Era una societat de privilegis en què no hi havia tolerància, però sí que hi havia 'integració', 'aculturació' i nombroses relacions".

Negar les relacions seria absurd pel fet que qualsevol cos social que coexisteix físicament amb un altre hi ha d'entrar forçosament en relació, però negar la situació de segregació i explotació a la qual eren sotmeses les minories musulmana i jueva en les societats ibèriques medievals és realment perillós. Perillós perquè relativitza i falseja el nostre passat. Salvant les distàncies, seria tant com dir que a Sudàfrica hi havia apartheid però que, al cap i a la fi, tampoc era per a tant perquè hi havia préstecs culturals, contactes i tot això i allò. De l'excepcionalitat no se'n pot fer la regla: les regulacions segregadores eren ben presents en la vida quotidiana i el seu corol·lari final foren les expulsions massives de finals del segle XV i començaments del XVII. Tanmateix, sembla que el futur del mudejarisme portugués i castellà no passa per aquesta visió...

"Kitab Ta’Rih Mayurqa"

Una vegada finalitzat l'Any Jaume I hem pogut comprovar com el discurs historiogràfic que s'ha transmés des de les institucions, a través de les exposicions i demés actes oficials, no ha sofert cap modificació rellevant des d'anteriors commemoracions. Així, tal com va passar en 1876, 1908, 1938 o 1988, tot i que amb un llenguatge més modern i actualitzat, la glorificació de la figura del rei, des del punt de vista guerrer o religiós, ha marcat el discurs. És cert que des de les reunions científiques oficials, i des de les múltiples conferències organitzades al marge de les institucions, molts historiadors han insistit en la necessitat de respectar i tindre en compte la societat andalusina vençuda en la conquesta; tot i que més com una obligada declaració ètica que com una realitat basada en una intenció de realitzar nous estudis històrics sobre aquesta societat. Però des de l'organització institucional no hi ha hagut cap referència als vençuts, els quals sembla que més bé molesten que altra cosa.

Dos pacífics comerciants catalans predicant l'Evangeli als moros de Mallorca (MNAC)

Precisament, relacionat amb els vençuts de les conquestes jaumines, la Universitat de les Illes Balears ha publicat fa poc la traducció al valencià d'una obra fins ara desconeguda: el «Kitab Ta’Rih Mayurqa», ja conegut també com a Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, del valencià Ibn 'Amira al-Mahzumi. L'existència d'aquesta obra es coneixia mitjançant una cita copiada per al-Maqqari en el segle XVII, però no es coneixia el contingut complet fins que en 2001 va ser descoberta una còpia en una biblioteca de Tinduf, a Algèria. Amb només 26 fulls escrits per ambdues cares, i barrejats amb altres documents del mateix Ibn Amira, es va descobrir tota una joia perduda. Es tracta del relat de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que segons l'autor escriu a partir del que li van contar els andalusins supervivents, tot i que segons Rosselló Bordoy, un dels responsables de la traducció, pels detalls de la narració es pot pensar que Ibn Amira hi era present a l'illa.



En realitat la nova traducció es va presentar a principis de desembre de 2008, però no va ser fins que la Vanguardia va publicar un menut reportatge (ací i ací) que la notícia ha tingut un cert recorregut per la xarxa, tot i que el Mercantil Valenciano ja hi va fer referència en l'especial del 9 d'Octubre. Així, fins que la nova publicació arribe a les nostres mans el que s'hi diu en aquest diari és l'única font que tenim, i no deixen d'haver-hi coses curioses. El «Kitab Ta’Rih Mayurqa» ha estat presentat pels responsables de la traducció com el contrapunt andalusí al Llibre dels Fets.

D'altra banda, pel que han explicat els traductors, quasi tot el relat quadra amb el que Jaume I conta a la seua Crònica, que era fins ara la principal font per a conéixer el procés, a banda de la documentació generada per la conquesta i colonització de l'illa. A més, Ibn Amira fa responsable directe de la victòria cristiana el valí almohade Abu Yahya, perquè es va dedicar a conspirar contra els habitants de l'illa abans de l'arribada de Jaume I, i després no va saber gestionar la guerra contra els invasors. En aquest sentit, com si d'una novel·la es tractara, fins i tot pareix que hi ha un heroi del relat, Ibn Sayri, que primer va encapçalar la rebel·lió dels andalusins indígenes contra els almohades que acabaven d'arribar a l'illa, després va dirigir els camperols en una de les escaramusses contra les hosts feudals, i finalment es va retirar a les muntanyes, on encara va resistir un any mantenint el contacte amb Menorca.

Xàtiva i Jaume I

Xàtiva vista per Anton van der Wyngaerde, 1563 (imatge estreta de la Viquipèdia)

Quan es parla de la història de Xàtiva a molta gent li ve de seguida a la ment la crema de la ciutat per les tropes d'Asfeld després de la batalla d'Almansa, i el retrat de Felip V penjant cap per avall al museu de l'Almodí. Però Xàtiva té una història molt llarga des d'època ibèrica, i pel que fa a l'edat mitjana aquesta madina va tindre una gran importància durant el període andalusí en l'organització urbana del Xarq. A més, cal destacar el paper de la ciutat en el procés de conquesta feudal dins de les lluites amb Castella pels territoris del sud valencià, i com a base d'operacions en les guerres contra al-Azraq, així com en l'organització administrativa posterior del nou regne de València. És per això que ara, a poques setmanes ja de la fi de l'Any Jaume I, s'acaba de presentar un dels darrers llibres escrits al caliu d'aquesta commemoració, amb la finalitat de donar a conéixer al gran públic la història de la ciutat durant el regnat del Conqueridor. Es tracta de «Xàtiva en temps de Jaume I», una obra escrita per Frederic Aparisi, Noelia Rangel i Vicent Royo, que ha estat publicada per l'editorial Ulleye, dins de la seua col·lecció d'història local «Una ullada a la història».

El text ha estat dividit en tres parts clarament diferenciades, d'acord amb els tres grans temes que es volien tractar: Xàtiva durant el període andalusí (els antecedents), la conquesta de Jaume I i la consegüent colonització, i l'organització municipal de la vila després de la conquesta. Tal com destaca Antoni Furió al pròleg de l'obra, no es tracta en realitat d'una nova investigació. Els autors, però, han sabut recollir i sintetitzar perfectament la bibliografia existent sobre Xàtiva en un treball de reflexió històrica d'acord a les més recents línies d'investigació. Així, per exemple, per a l'etapa andalusina és encara cabdal el llibre de M. de Epalza i M.J. Rubiera «Xàtiva musulmana» (1987), però ací no s'han limitat a recollir al peu de la lletra les interpretacions d'aquests dos autors, sinó que les dades aportades han estat emprades i reinterpretades d'acord amb les teories més àmpliament acceptades actualment pels medievalistes sobre la funció dels castells andalusins o sobre l'organització social de les ciutats, les alqueries i els rafals. La segona part integra perfectament, d'una forma quasi novel·lada, els fets de la conquesta i la colonització de Xàtiva en una explicació més ampla sobre el procés d'expansió feudal. Així, els tradicionals “repobladors” passen ara a ser colons amb la finalitat d'explotar el territori desposseït als seus anteriors propietaris, amb la implantació d'un nou ordre agrari típicament feudal. Finalment, l'organització municipal de la nova vila cristiana, la de la moreria i la del call formen la tercera part del llibre, en la qual les institucions, els tributs reials i municipals o la complexa coexistència interreligiosa formen el conjunt d'un bon relat.

Per tot plegat, en conseqüència, el lector té ara al seu abast una obra completament rigorosa des del punt de vista científic, però amb un llenguatge clar i entenedor per al públic no especialitzat. D'aquesta manera, els autors acompleixen la funció social més important de tot historiador: la divulgació; i així, a partir d'ara, els xativins i qualsevol persona interessada poden conéíxer aquest període tan convuls, però apassionant, que és, al cap i a la fi, el nostre origen com a poble.

La presentació del llibre, divendres 23 de gener a la Casa de la Cultura de Xàtiva, va estar a càrrec de l'editor, Antoni López, i de l'historiador Ferran Garcia-Oliver. Aquest darrer, mestre dels autors en el Departament d'Històra Medieval de la Universitat de València, i a qui està dedicat el llibre, va lloar l'obra i aquesta nova fornada de medievalistes valencians. A més, va voler destacar que l'Any Jaume I ha estat profitós pel que fa a les publicacions, i en conseqüència l'herència que aquesta commemoració deixa per al futur.

D'esquerra a dreta Frederic Aparisi, Vicent Royo, Ferran Garcia-Oliver, Noelia Rangel i Antoni López

De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales

Unes 40 persones han omplit a vessar l'aula 40.041 de l'edifici Roger de Llúria de la Universitat Pompeu Fabra per assistir a la presentació del llibre De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, editat per la Universitat de València i fruit de les III Jornades de Debat que organitzàrem els doctorands d'aleshores sobre "La transversalitat del terme colonialisme. De l'Antiguitat als nostres dies".

En primer lloc la professora Ana Delgado, especialista en la colonització fenícia del sud de la península ibèrica, ha fet un repàs al propi procés de naixement del llibre a través de les Jornades i ha ressaltat la importància de la seua perspectiva innovadora en l'àmbit de la historiografia hispànica. Tot i que el llibre, a banda d'una breu introducció, no inclou cap article de reflexió global sobre la utilització diversa del concepte de colonialisme en les diferents èpoques històriques per part de la historiografia, la sola lectura conjunta de l'ús que en fan els arqueòlegs que treballen l'antiguitat, certs medievalistes o els modernistes i contemporaneistes, promou el debat i l'afinació de perspectives d'una manera que seria impossible si ens limitàrem a consultar els autors de les nostres pròpies especialitzacions historiogràfiques. Amb la seua lectura, potser els d'antiga palesaran que el seu concepte de colonialisme és realment divers a l'emprat en èpoques posteriors, els de moderna i contemporània que el "seu" colonialisme té uns orígens medievals ben identificables, i els medievalistes que en èpoques posteriors han existit pràctiques colonials de vegades molt similars a les que nosaltres mateixos treballem.

A continuació, seguint amb la presentació del llibre, Glòria Cano -l'altra editora- ha insistit en la diversitat de perspectives i la necessitat de noves i profundes investigacions que comporta la dedicació a les històries colonials, tot donant donat pas al seu propi director de tesi, el professor filipí Reynaldo Ileto, de la Universitat de Singapur, un dels pioners dels "estudis subalterns" amb el seu llibre Pasyon and revolution: Popular movements in the Philippines, 1840-1910 (1979). Fetes unes interessants reflexions sobre els usos ideològicament perversos de la història i també sobre la concepció d'orientalisme encunyada per Edward Said, s'ha donat peu a un breu debat en què novament ha destacat Ileto, bo i remarcant que no ens han d'importar els nous corrents historiogràfics que ataquen les perspectives crítiques amb el colonialisme i la dominació, sinó que hem de tractar de transformar les historiografies pròpies a través dels nostres treballs i posicionaments.

En eixe sentit, un investigador de cada època dels que vam organitzat les Jornades farem una ressenya del llibre des de la nostra pròpia perspectiva; per continuar amb el debat i l'afinació de perspectives... Potser, a més a més, també es faça una presentació a la Universitat de València. Pagaria la pena.