Sabem comptar?

Actualment i des de fa alguns anys la Plaça Major de la ciutat de Gandia està presidida per una estàtua del seu patró, Sant Francesc de Borja. Tanmateix, l’escultura es presenta a Francesc de Borja (endavant, FB) en la seua vessant civil com a duc de Gandia que va ser entre els anys 1543 i 1546. Com podeu veure en la fotografia, als peus de l’estàtua una llegenda ens informa de qui és el personatge: “Al IV duc Sant Francesc de Borja”. IV duc?, a mi no m’ixen els comptes, ni a mi ni a ningú que conega la història del ducat de Gandia. Sant Francesc de Borja o, senzillament, Francesc de Borja no és el IV duc de Gandia. A tot estirar, el IV duc Borja de Gandia.

No és una simple qüestió d’exactitud històrica, ni cap bovada local, sinó que estem al davant d’un fet que evidencia les mancances estructurals que la vida cultural de la ciutat sofreix. Per un costat, es posa de manifest el desconeixement de la història local que professen els governants d’aquella ciutat (l’Ajuntament està a l’altra banda de carrer, així que els polítics passen tots els dies per davant de l’errata). Per altra banda, i això és pitjor encara, la negligència d’alguns científics que no denuncien l’obsessió borgiana dels polítics i fins i tot de la mateixa ciutat, sinó més bé participen d’aquesta idolatria. Al remat, el que queda clar és la marginació i l’oblit amb que les autoritats civils, religioses i culturals tracten els ducs reials [Alfons el Vell, Alfons el Jove, Joan de Navarra i Carles de Viana].

Així són les coses: el 13 d’abril de 1399 el monarca Martí eleva a ducat el senyoriu de Gandia, aleshores en mans del seu oncle (en segon grau), Alfons el Vell. Amb aquest atorgament, el monarca pretenia refer l’orgull i la dignitat del vell Alfons, a qui acabava de ser-li confiscat el Marquesat de Villena al regne veí de Castella, i, al remat, un membre de la família reial (llegiu Alfons el Vell. Duc reial de Gandia, J. Castillo, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 1999). A la mort d’Alfons el Jove sense descendència legítima el ducat retornà al patrimoni reial, tal i com prescrivien les condicions de donació signades entre el rei Jaume II, o Jaume el Just (no Jaume II el Just), i Pere de Ribagorça el 1323. En 1425 Alfons el Magnànim concedeix el ducat al seu germà Joan de Navarra, qui una vegada arribe al tro l’atorgarà al seu fill Carles de Viana. La mort en estranyes circumstàncies del jove duc provoca la reincorporació del ducat de Gandia al patrimoni reial fins a la seua venda als Borja el 1485.

S’entén que en èpoques passades el mite dels Borja i el pes dins la societat que fins a dates recents ha tingut l’orde dels Jesuïtes menyspreara la memòria dels ducs reials, obviant-los en el compte de ducs, però no es pot admetre que aquest menyspreu haja arribat fins els nostres dies després de centenars de llibres, investigacions, col·loquis i exposicions.
Aquestes dificultats per als números s’evidencien en obres de caire divulgatiu com puga ser La imatge dels Borja, un llibre a càrrec de Santiago Laparra, historiador (d’època moderna) i José M. Borja (oftalmòleg i col·leccionista de fotografies) publicat el 1993. A les planes 64, 67 o 71 podeu trobar alguns exemples on la història dels ducs reials és aniquilada per complet. Vet ací la plana 64: “Els dos primers ducs de Gandia moriren aviat: Pere Lluís, el 1458, i el seu germà Joan nou anys després.” No em pregunteu com compten les diòptries. Més recentment, en els últims dos anys el professor Santiago Laparra ha donat diverses conferències sobre la família dels Borja -per preparar la societat local per al centenari- on de nou omet en els seus comptes els ducs reials.
Laparra, però, no és l’únic que participa d’aquesta omissió. Fins i tot un Institut Internacional d’Estudis Borgians diu en el seu web: «En morir el seu pare el 1543, esdevé el quart duc de Gandia i es dedica a l’administració del patrimoni familiar, que combina amb la pràctica de la meditació espiritual, sobretot a partir de la mort de la seva muller (1546).»

Que quede clar, el I duc Borja = el Vé duc de Gandia.

El pitjor és que aquesta omissió no respon a la seua ignorància (Déu em lliure!) sinó més bé a una qüestió de mercat, de vendre el producte. Però si és el marketing i no la ciència el que ens guia, i al remat, si no fem bé la nostra feina, quina classe de professionals som?, més encara, com pretenem guanyar-se el respecte i la consideració de la societat vers la nostra professió i encara vers nosaltres mateixos. Així les coses, com a historiador i com a ciutadà de Gandia fique el crit en el cel. El Vé centenari de SFB és una bona ocasió per a refer aquest dany a la memòria col·lectiva no sols dels ciutadans de Gandia sinó de tots aquells que formaren part del seu ducat.

Per cert, SFB en el compte global dels ducs de Gandia fou el VIIIé duc.

Tercera sessió del Seminari de Joves Medievalistes

El passat divendres 24 d’abril de 2009 tingué lloc al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València la tercera sessió del Seminari de Joves Medievalistes, que comptà amb la participació dels becaris de la Universitat d’Alacant, Héctor Garcia i Santiago Ponsoda. El primer, amb la comunicació titulada El patrimoni real valenciano a inicios del siglo XV: el memorial de 1426, analitzà l’esmentat document de 1426 en el qual es recullen les rendes de la batlia general del regne de València, aspecte que forma part del seu treball d’investigació, dedicat a analitzar el funcionament d’aquesta institució valenciana al llarg del segle XV. Héctor Garcia centrà la seua explicació en l’estructura de les rendes de la batlia i l’aportació que en feien cadascuna de les peces del patrimoni reial que la composaven, mentre que els investigadors assistents li suggeriren, entre altres coses, la possible atenció al desenvolupament d’una incipient burocràcia reial al voltant de la institució i al caliu del sorgiment de l’Estat, així com també la possibilitat d’estudiar la nòmina d’arrendadors de les diverses rendes i el seu paper dins dels diversos àmbits econòmics locals i comarcals.

Per la seua banda, Santiago Ponsoda presentà la comunicació amb el títol La política defensiva a la Governació d’Oriola (1429-1430), en la qual oferí una panoràmica de la defensa del sud valencià al segle XV. Després d’estudiar l’antroponímia de les comarques meridionals a través del Llibre del Repartiment per a la confecció del seu treball d’investigació, el jove investigador alacantí analitzà al dit Seminari l’organització militar a la Governació d’Oriola durant la guerra amb Castella de 1429-1430 i la dinàmica pròpia d’una terra de frontera, com són les comarques del sud valencià, arran de les permanents incursions castellanes i granadines. Així mateix, el professor Narbona li suggerí que, més enllà de la necessària visió local i comarcal del conflicte, totes les accions que envolten la política del Magnànim s’han d’analitzar des d’un punt de vista macroscòpic i s’han d’incorporar totes les variables de la situació peninsular i mediterrània, ja que es tracta del primer monarca plenament modern.

El Seminari de Joves Medievalistes organitzat des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València finalitza les seues sessions aquest curs acadèmic el proper 22 de maig amb la visita de dos investigadors del CSIC-Institució Milà i Fontanals, concretament Mario Orsi i Ivan Armenteros, els quals ens il·lustraran sobre les seues experiències investigadores al voltant de l’armada reial de la campanya de 1353-1354 i el mercat d’esclaus a la Barcelona del segle XV, respectivament.

Els artesans d’Alzira, els prohoms de Vilafranca i els Boïl per terres catalanes

El passat 21 d’abril tingué lloc a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (Barcelona) altra de les sessions corresponents al Seminari d’Estudis Doctorals, en la qual hi hagué la intervenció dels harquers Ivan Martínez Araque i Vicent Royo, a més de l’arxiver Salvador Ferrando, tots tres de la Universitat de València. El primer presentà la comunicació amb el títol Mobilitat social i nivells de vida. L’artesanat d’una vila valenciana durant la Baixa Edat Mitjana (Alzira, segles XIII-XV), fruit de la seua investigació sobre aquesta vila valenciana per a l’obtenció del títol del DEA, mentre que Vicent Royo i Salvador Ferrando avançaren algunes de les qüestions que actualment estan treballant sobre les elits rurals a la comarca dels Ports de Morella i la família nobiliària dels Boïl, respectivament, amb els títols Estratègies econòmiques i reproducció social del camperolat valencià. Les elits rurals de Vilafranca en el tombant del segle XIV, el primer, i Els Boïl. Estudi d’una família noble valenciana a través de les fonts judicials (segles XIV-XV), el segon.

Ben a prop del barri gòtic, les intervencions, més pausades que el tràfec de les Rambles, s’acompanyaren d’un debat posterior amb els joves investigadors del CSIC i de la Universitat de Girona que serví per establir converses fluïdes i profitoses sobre la història medieval valenciana i catalana, objectiu principal d’aquesta mena d’encontres científics. En aquest sentit, la celebració d’aquests seminaris serveix per establir xarxes de contactes i de fluidesa d’idees i experiències que ens permeten afrontar millor la nostra tasca d’historiadors i foguejar-nos en les eines pròpies de l’ofici. I també, com no, per tastar alguns plats de la potent restauració catalana i experimentar les sensacions de la nit barcelonesa. L’intercanvi, doncs, continua aquesta mateixa setmana amb la vinguda a València d’investigadors procedents de la Universitat d’Alacant i ja el proper mes de maig amb altres dos membres del CSIC.

Els professors/es d'història

Fa uns mesos vma presentar ací un breu text del llibre de Joan F. Mira, El professor d'història (Proa). Ara us presentem una entrevista a l'autor sobre els diversos aspectes que envolten l'argument central del llibre. L'entrevista es va realitzar el 27 de novembre de 2008 i té una durada de 4 minuts, 18 segons. La intenció no és altra que animar als nostres lectors/es a la lectura d'aquest llibre.

Podeu veure l'entrevista a Vilaweb ací.

Ja que els propis historiadors som pocs donats a l'autocrítica, esta bé que des de fora sigam criticats. Per cert, la paraula crítica, per si mateixa, no té el sentit negatiu, pejoratiu que la societat còmoda, conformista i consumista li ha donat.

Investigadors de la Universitat de València treballen sobre la Universitat de Gandia al llarg de l'edat moderna

Joves investigadors formats a la Universitat de València investiguen a hores d'ara els inicis i posterior evolució de la Universitat de Gandia creada per Francesc de Borja, duc de Gandia, (no el IV sinó el IX) en 1547, tot i que abans havia funcionat com a col·legi. Inicialment aquesta universitat comptava amb dues càtedres de Gramàtica, altres dues d'Arts i una de Teologia. En els pròxims setmanes esperem poder avançar-vos major informació sobre la recerca que esta duguent-se a terme en diferents arxius del País Valencià.

Crònica d’una mort anunciada o Rèquiem per una alqueria…

En els últims anys la ciutat de Gandia ha vist com eren enderrocats nombrosos edificis significatius del seu passat més recent i del més llunyà. No són o no eren grans construccions, singulars per la seua estructura, ni en elles va nàixer cap sant patró. Senzillament eren singulars perquè donaven testimoni d’un temps i d’una ciutat, formaven part de l’imaginari col·lectiu i, al remat, eren un signe d’identitat. En altres paraules, el que la llei anomena béns de rellevància local.

L’escassa incidència social dels enderrocaments té moltes explicacions, però la primera de totes pot ser el caràcter modest d’aquestes construccions –i no de totes- davant dels edificis insignes de la ciutat. Conseqüència de la marginalitat dins el discurs col·lectiu de Gandia ha estat el seu desconeixement. I allò que es desconeix no s’estima, el que no s’estima no es té cura. I així, fins la destrucció. El bar Liberty s’hi trobava al carrer major, el centre neuràlgic de la ciutat. Tenia una decoració força modernista i havia vist transcórrer bona part del segle XX. A mi, des de xicotet, m’havia cridat l’atenció perquè tenia un mostrador tot ple de vistosa fruita fresca i unes escura-buxaques que feien més llums i sorolls que cap altra. De més a més, sovint la porta era tancada així que encara provoca major curiositat en aquell xiquet que era jo. Bé, un bon dia, no fa molt, el bar Liberty fou enderrocat amb la connivència de les autoritats i sense que ningú –llevat d’uns pocs- gosés obrir la boca.

Davant aquests atemptats patrimonials realitzats pels polítics de la ciutat, però sobre tot, davant la passivitat de les autoritats culturals de la ciutat i de la comarca –no cal dir noms– dòcils a l’amo que els ha col·locat on estan, ha nascut una associació que sota el nom «Arc de Mig Punt. Associació, Memòria i Patrimoni» pretén denunciar, si més no, la destrucció d’aquest patrimoni que pertany a l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Gandia. [Visiteu-los a http://arcdemigpunt.wordpress.com/ ]

Més enllà de les seus accions a favor del patrimoni comarcal, ja el naixement d’aquesta associació evidencia les mancances de les autoritats culturals de la ciutat i encara de la comarca, centrades, qui sap si obsessivament, en el Vé centenari de Sant Francesc de Borja que es celebrarà en el 2010. Ni Gandia és sols els Borja, ni els Borja són sols sant Francesc, però això és una deducció que les autoritats polítiques i culturals de la ciutat no veuen o no volen veure.
Ara la batalla té lloc a l’Alqueria de Romaguera. Segons les investigacions realitzades per Isabel Canet i Carles Miret, tots dos historiadors, tant a través de la documentació escrita com de l’arqueològica es pot constatar que l’edifici és almenys del segle XVII, encara que hi ha indicis que animen a recular la data de construcció inicial al segle XVI o, fins i tot, el XV; indicis i dubtes que amb una recerca més acurada i amb els recursos suficients restarien solventats. Ben mirat, però, l’antiguitat de l’alqueria no deuria ser el fet important. I què més dóna si és una alqueria de finals del segle XIX (que ja voldrien molts estar en el poder 100 anys) o del segle XV, allò realment significatiu i important és que aquest tipus de construcció s’ha convertit en una raresa, que la família propietària es nega a enderrocar-la i que, molt gran o molt petita, molt nova o molt antiga, aquesta alqueria pertany a la memòria col·lectiva de la ciutat de Gandia.
Supose que tu també, estimat/a lector/a, tindràs en el teu poble béns patrimonials que protegir. Cal que et fiques a treballar abans que algun pla urbà se l’en duga per davant. No sé si aquest escrit servirà per alguna cosa o senzillament farà honor al seu títol, però no deixem de treballar pel nostre patrimoni si volem que els nostres fills el disfruten com ho hem fet nosaltres i els nostres pares abans que nosaltres i els seus pares abans que ells.

Per cert, si trobarem un document que digués que Sant Francesc de Borja féu les seues necessitats en aquell casa, això canviaria les coses? Ja sabeu que els sants fan miracles...
Vegeu altres comentaris al web d'Arqueología Medieval.

Per terres carolíngies....

La passada setmana David Mascarell, Ferran Esquilache i jo mateix vam tindre oportunitat de participar en el seminari de doctorands organitzat pels becaris de la UdG.

L’arribada a Girona s’havia allargat massa, primer amb aquell maleït euromed que no supera els 100km per hora ni corrent davant d'un bou, i després el regional que feia més aturades que el calvari. Alejandro Martínez, Xavier Marcó i Lluís Sales ens esperen a l’andana. Les seues enèrgiques salutacions ajuden a refer-se del fred sec però poc intens de la ciutat. Després de deixar l’equipatge a l’hotel (amb habitacions individuals) anem a sopar a una pizzeria. És dijous i per tant hi haurà festa universitària, però el temps passa també per a nosaltres. Les xicotes de discoteca no s’aturen a deixar-nos cap estampeta. Marxem a fer-se’n una, i de nou deguste la ratafia, una beguda de l’esperit que enterboleix l’ànima i adorm el cos a base d’herbes de muntanya i nous verdes.

De matí ens venen a recollir Alejandro i Lluís per desdejunar a la facultat, un monestir del segle XIV. Mentre prenc un Cacaolat (res a veure amb la llet bruta de casa nostra) arriben Albert Martí i Ivan Armenteros, una agradable sorpresa, més encara si pensem que Barna hi és a una hora i mitja en un tren regional que no és gens còmode. Ens porten records de Vicent Baydal, qui no gaudeix de massa bona salut en aquests dies. Parlem de Camps, d’Obama i d’Israel. Gairebé sense adonar-nos-en arriba l’hora de la batalla. A dalt esperen Lluís Tó i Pere Ortí amb el Xavier, que ha preparat la sala on parlarem. Es tracta d’una aula, però com a Barna, hi ha un piano. (M’aprope i mire d’obri-lo, però està tancat. Llàstima, tenia tantes ganes). També està Albert Reixac, un xicon de cinqué que ja va vindre a Hostalric. Ens presenta Alejandro. Uns problemes esperats amb la informàtica ens obliguen a alterar l’ordre d’actuació. En compte de començar Ferran, parlarà primer David Mascarell, després jo, i finalment Ferran. David fa una presentació del seu treball de recerca, la comunitat jueva de Gandia. Tal i com li havíem demanat es deté en les fonts per a fer una acurada presentació d’aquestes. Els objectius i els primers resultats capten l’atenció de l’auditori. Una atenció i un interés que no es perdrà al llarg del matí. Pel que a mi respecta, no vull repetir el que ja vaig presentar a Barna, així que aprofite l’ocasió per a fer una primera presentació de la tesi. És més que res un reflexió en veu alta. M’ature sobre tot en el concepte d’elits rurals. Tanmateix, presente ni que siga breument el resultats del meu treball de recerca. Ferran Esquilache ha tingut alguns problemes amb les fotos, en el seu treball indefugibles. Afortunadament pot salvar el problema gràcies a la seua previsió. També ell aprofita l’oportunitat per a dir alguna cosa més que el treball d’investigació sobre Aldaia, i ens presenta també els últims treballs de camp fets a Alèdua o Alboraia. La veritat és que els seus pwp estan força treballats i criden l’atenció de tothom, així com la hipòtesi que planteja per a l’origen de les grans hortes andalusines. El torn de debat comença amb una pregunta de Gabriel Jover per a mi. Jover havia arribat als pocs minuts d’iniciar David la seua intervenció. No em detindré en fer una acurada relació ací del debat, però sí vull dir que tothom participa amb preguntes per a tots tres, tothom manté les formes i el saber estar, especialment els tres doctors presents a la sala. Vet ací que això són mestres. Alejandro dóna per finalitzat el debat. Jover desapareix amb la mateixa facilitat que havia aparegut. A. Martí també havia hagut de marxar abans. La resta anem a dinar a un restaurant al costat mateix de la facultat. El menú és a base de plats tradicionals gironins, o com diem nosaltres, carolinigs. De fons se sent a la Maria Callas. La veritat és que, una vegada lliurada la batalla, la veu d’aquesta dona resulta força relaxant. El vi –vermell del Penedès- també hi ajuda. Acabem amb un cafè ben fort, ens donarà forces per passar la vesprada que ens han preparat els tres de Girona (tot i que cap d'ells n'és, de Girona). Ortí i Tó marxen després de dinar. De nou ens feliciten pel nostre treball i ens esperonen a continuar. Armenteros també ha d’eixir, encara li queda un bon tros fins a casa. Li agraeixo que haja vingut, i es riu del meu oriental.

De la mà d’Albert Reixac i la resta fem un recorregut pels llocs més turístics d’aquesta ciutat carolíngia. Visitem l'arxiu provicial on ens mostren documentació amb la qual treballen. Encara hi ha temps de llançar algunes pedres des de la catedral cap a les cases jueves (al remat, això és fer harca). No m’oblide de comprar la ratafia que Vicent Royo m’havia encarregat. Ferran i jo també en comprem. David prefereix uns litres de vi casolà. Finalment marxem cap a l’estació, Alejandro vindrà amb nosaltres. L’acomiadament de Lluís i Xavier no pot ser més emotiu, tots tres tenim la sensació d’haver aconseguit alguna cosa, donats els minsos recursos dels que gaudim. El tren cap a Bcn transcorre entre deliris i desficis. Alex baixa al Clot, li done records per als seus pares i per a JM Sanz; prompte ens veurem a Cia. A Sants tenim temps per a anar al super i comprar el sopar. Jo, a més, compre unes ampolles de Cacaolat. Per fi, a mitjanit, arribe a casa on algú m’espera. Em sent prou cansat, però al mateix temps tinc la sensació d’haver fet un bon treball. Apague el llum. Bona nit.

Arxiu de Girona

Les elits rurals a l'horta de Gandia (s. XV)

Oferim ací el seminari impartit el dijous 12 de març de 2009 per Frederic Aparisi, becari predoctoral del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i membre d'Harca, en el marc de la tercera sessió del Seminari d'Estudis Doctorals organitzat pel Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona. Durant una hora i deu minuts el doctorand Aparisi exposà la metodologia i part dels resultats de les seues investigacions sobre les elits de les comunitats rurals de l'horta de Gandia des de la dècada de 1370 fins a les darreries del segle XV, bo i encetant-se posteriorment un interessant diàleg entre els presents al voltant de les qüestions plantejades. S'allargà durant més de quaranta minuts però només hi tenim enregistrats aproximadament la meitat; en tot cas, s'hi pot copsar l'ambient distés de la conversa, destinada a compartir informacions i orientada a la reflexió fructífera i productiva.

Integració o segregació? Fer història de l'excepció

Musulmanes rebent el baptisme de voluntat pròpia a missa de diumenge

El cas de Loulé a l'Algarve portugués és, sens dubte, excepcional: la carta foral concedida als andalusins en 1266 era avantatjosa i les actes locals medievals revelen que fins i tot en el consell municipal els prohoms musulmans tenien veu i vot en peu d'igualtat amb els cristians. Amb tot, malgrat que això és el que representa -una gran particularitat-, hi ha qui desitja fer història de l'excepció i s'entesta a tractar de demostrar les "nombroses vies d'integració" dels musulmans en la societat colonitzadora cristiana: parlaven la llengua dels cristians, vestien més o menys iguals, eren lliures, mantenien contactes sexuals i la pena de mort inherent era perdonada en moltes ocasions... "Era una societat de privilegis en què no hi havia tolerància, però sí que hi havia 'integració', 'aculturació' i nombroses relacions".

Negar les relacions seria absurd pel fet que qualsevol cos social que coexisteix físicament amb un altre hi ha d'entrar forçosament en relació, però negar la situació de segregació i explotació a la qual eren sotmeses les minories musulmana i jueva en les societats ibèriques medievals és realment perillós. Perillós perquè relativitza i falseja el nostre passat. Salvant les distàncies, seria tant com dir que a Sudàfrica hi havia apartheid però que, al cap i a la fi, tampoc era per a tant perquè hi havia préstecs culturals, contactes i tot això i allò. De l'excepcionalitat no se'n pot fer la regla: les regulacions segregadores eren ben presents en la vida quotidiana i el seu corol·lari final foren les expulsions massives de finals del segle XV i començaments del XVII. Tanmateix, sembla que el futur del mudejarisme portugués i castellà no passa per aquesta visió...

"Kitab Ta’Rih Mayurqa"

Una vegada finalitzat l'Any Jaume I hem pogut comprovar com el discurs historiogràfic que s'ha transmés des de les institucions, a través de les exposicions i demés actes oficials, no ha sofert cap modificació rellevant des d'anteriors commemoracions. Així, tal com va passar en 1876, 1908, 1938 o 1988, tot i que amb un llenguatge més modern i actualitzat, la glorificació de la figura del rei, des del punt de vista guerrer o religiós, ha marcat el discurs. És cert que des de les reunions científiques oficials, i des de les múltiples conferències organitzades al marge de les institucions, molts historiadors han insistit en la necessitat de respectar i tindre en compte la societat andalusina vençuda en la conquesta; tot i que més com una obligada declaració ètica que com una realitat basada en una intenció de realitzar nous estudis històrics sobre aquesta societat. Però des de l'organització institucional no hi ha hagut cap referència als vençuts, els quals sembla que més bé molesten que altra cosa.

Dos pacífics comerciants catalans predicant l'Evangeli als moros de Mallorca (MNAC)

Precisament, relacionat amb els vençuts de les conquestes jaumines, la Universitat de les Illes Balears ha publicat fa poc la traducció al valencià d'una obra fins ara desconeguda: el «Kitab Ta’Rih Mayurqa», ja conegut també com a Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, del valencià Ibn 'Amira al-Mahzumi. L'existència d'aquesta obra es coneixia mitjançant una cita copiada per al-Maqqari en el segle XVII, però no es coneixia el contingut complet fins que en 2001 va ser descoberta una còpia en una biblioteca de Tinduf, a Algèria. Amb només 26 fulls escrits per ambdues cares, i barrejats amb altres documents del mateix Ibn Amira, es va descobrir tota una joia perduda. Es tracta del relat de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que segons l'autor escriu a partir del que li van contar els andalusins supervivents, tot i que segons Rosselló Bordoy, un dels responsables de la traducció, pels detalls de la narració es pot pensar que Ibn Amira hi era present a l'illa.



En realitat la nova traducció es va presentar a principis de desembre de 2008, però no va ser fins que la Vanguardia va publicar un menut reportatge (ací i ací) que la notícia ha tingut un cert recorregut per la xarxa, tot i que el Mercantil Valenciano ja hi va fer referència en l'especial del 9 d'Octubre. Així, fins que la nova publicació arribe a les nostres mans el que s'hi diu en aquest diari és l'única font que tenim, i no deixen d'haver-hi coses curioses. El «Kitab Ta’Rih Mayurqa» ha estat presentat pels responsables de la traducció com el contrapunt andalusí al Llibre dels Fets.

D'altra banda, pel que han explicat els traductors, quasi tot el relat quadra amb el que Jaume I conta a la seua Crònica, que era fins ara la principal font per a conéixer el procés, a banda de la documentació generada per la conquesta i colonització de l'illa. A més, Ibn Amira fa responsable directe de la victòria cristiana el valí almohade Abu Yahya, perquè es va dedicar a conspirar contra els habitants de l'illa abans de l'arribada de Jaume I, i després no va saber gestionar la guerra contra els invasors. En aquest sentit, com si d'una novel·la es tractara, fins i tot pareix que hi ha un heroi del relat, Ibn Sayri, que primer va encapçalar la rebel·lió dels andalusins indígenes contra els almohades que acabaven d'arribar a l'illa, després va dirigir els camperols en una de les escaramusses contra les hosts feudals, i finalment es va retirar a les muntanyes, on encara va resistir un any mantenint el contacte amb Menorca.