També hi hagué "fracassos": Almeria 1309

Setge croat de Damieta (Egipte), any 1218

Qui més qui menys coneix alguna part de la història de les victòries militars cristianes ibèriques produïdes durant l'Edat Mitjana. Des de la pírrica de Pelai en el segle VIII fins a la gloriosa dels Catòlics davant Boabdil a les acaballes del XV, passant per un llarg etcètera, com la de Toledo en l'any 1085, les coetànies del Cid, la de Lisboa en 1142, la de Tortosa en 1148, la de Palma en 1229, la de Còrdova en 1236, la de València en 1238 o la de Sevilla en 1248. Del que ja no tenim tanta idea són de les derrotes, a no ser que siguen èpiques o punts d'inflexió destacadíssims. Molts pocs saben que Jaume I tornà, cames ajudeu-me, d'una fracassada expedició de croada a Terra Santa en 1269 o que l'illa de Sardenya va ser en alguns moments del segle XIV -valga la destrellatada comparació- un autèntic Vietnam per a la Corona d'Aragó.

Un altre fracàs poc conegut dels monarques aragonesos va ser el de la frustrada conquesta d'Almeria en 1309. La tendència bèl·lica i expansionista inherent a les dinasties feudals comportà que el descendents de Jaume I continuaren impulsant les conquestes territorials: en 1283 era Sicília, en 1287 Menorca, entre 1296 i 1304 part del regne de Múrcia (la futura governació d'Oriola) i en 1309 li tocà el torn al soldanat nassarita de Granada. Restablertes les paus amb els castellans després del conflicte murcià, Jaume II pactà amb Ferran IV a Alcalá de Henares un atac conjunt contra els musulmans peninsulars: Castella assetjaria Algesires i Gibraltar mentre que Aragó faria el mateix amb Almeria, rebent en compensació la sisena part del territori granadí, precisament aquella porció oriental.

Així, després de mobilitzar les hosts feudals d'Aragó, Catalunya i València, engegar els mecanismes fiscals de recaptació entre cristians, jueus i musulmans, armar dues esquadres amb desenes de galeres, concentrar ingents quantitats de bescuit i de vi per a la soldada així com de farratge per als cavalls i fustes per als enginys d'assalt, l'exèrcit cristià, que devia superar els 10.000 homes entre combatents a cavall, escuders, peons i ballesters, es concentrà al cap de l'Aljub en juliol de 1309 i arribà poc després davant les portes d'Almeria, on instal·laren el seu campament. Els d'Al-Mariya i la seua horta s'havien afanyat a tancar-se en la ciutat fent aprovisionament de totes les vitualles que havien pogut i, tot i perdre una batalla campal iniciàtica, rebutjaren els primers intents d'assalt encara al ple de l'agost.

De fet, cap dels nombrosos enfrontaments que tingueren lloc en les setmanes següents desequilibrà la balança en favor dels cristians, malgrat que Jaume II havia previst que amb una ràpida expedició de quatre mesos seria suficient per a fer caure la ciutat. A més a més, en l'equador de la campanya, el 15 d'octubre de 1309, es produí un incident que segons Ahmad Ibn al-Qadi fou una de les majors humiliacions que pogueren patir els invasors:

Hi hagué una batalla per terra i per mar. El rei embarcà en un dels vaixells de la seua flota i disposà les seues tropes entorn de la ciutat, tant del costat de la mar com del costat de la terra. Els cristians havien preparat tantes torres i escales que cap argúcia en combat obert haguera pogut donar compte d'elles. La situació s'agreujà per als musulmans (...) Llavors algú cridà: "Tireu-los el contingut de les latrines. Res pot humiliar-los tant!" Les gents s'apressaren a retirar dels fossats les matèries fecals que contenien i les portaren a les muralles, des d'on les llançaven sobre els assaltants. Encertaren sobre manera en fer-ho perquè així uniren dues coses que sempre van juntes: els hispans i els excrements. Tothom és sempre víctima d'eixa treta. Els cavallers, vestits amb belles vestidures, es cobriren de porqueria i foren objecte de befa per part dels seus companys.

Els cristians continuaren insistint dia rere dia i segons el mateix autor bastiren fins a onze fonèvols amb què bombardejaren constantment la plaça. Tanmateix, els musulmans aconseguiren resistir durant tota la tardor i, finalment, el 19 de desembre proposaren la pau al monarca aragonés quan sabien que aquest hauria d'acceptar. El setge s'havia allargat excessivament, havien mancat les vitualles, els soldats que no havien caigut ferits o mutilats passaven fam i començaren les desercions en massa. L'exèrcit alçà el campament, cremà el palau del soldà de Granada que quedava als afores d'Almeria i esperà les galeres que els havia de retornar a la Corona d'Aragó. Alguns s'aventuraren a tornar per via terrestre i acabaren morint, la resta emmalaltí i molts d'ells falliren al port d'Alacant. Una altra font àrab tardana, la del poeta Al-Qaysi, parla del tràgic final cristià en un zajal:

Si els hagueres vist tornar a les seues tendes de campanya, que es trencaren en trossos.
Amb dificultat es van retirar i cada veu pronunciava un gemec:
- Tingueu pietat de nosaltres, vosaltres que teniu bon cor! (...)
Els que tornaren amb les seues famílies les contaminaren, i els seus veïns se n'adonaven.
Els altres van morir de malaltia durant el trajecte, i jauen en els camins.

Miranduolo

Era un menut assentament camperol a la Toscana quan va nàixer al segle VII, i va acabar sent un castell feudal. Miranduolo és, sens dubte, una bona oportunitat per a estudiar arqueològicament l’aparició del feudalisme, ara a l’abast de tothom gràcies a la xarxa.

El jaciment es troba en el municipi de Chiusdino, a la província de Siena, i per tant a la Toscana. El projecte d’excavació va nàixer a finals dels 90, quan una prospecció per a fer la carta arqueològica de Siena va individualitzar el jaciment del castell de Miranduolo, documentat aleshores per les fonts escrites a principis del segle XI. Però no va ser fins el 2001 que va començar la primera de les campanyes d’excavació, les quals han continuat anualment i ininterrompuda fins al 2009, amb uns excel·lents resultats. De fet, diversos incendis al llarg dels segles van segellar les diverses etapes evolutives del jaciment, de manera que això ha facilitat la distinció estratigràfica, acompanyat de datacions per C14.

Vista aèria del jaciment

Amb tot, com ja vaig explicar fa poc en un altre post, el que caracteritza aquesta excavació, i per això se’n parla en Harca, és que a través del seu web podem conéixer un resum per escrit amb fotografies del que es va trobar en tots i cadascun dels dies en els quals s’ha excavat, des del primer dia fins a l’últim. Tot acompanyat amb un GIS de tota l’excavació que situa cadascuna de les troballes al seu lloc, distingides per etapes històriques i per campanyes arqueològiques. A més a més, tots i cadascun dels edificis excavats, de totes les èpoques, disposen d’un resum de les troballes i les interpretacions, acompanyat de fotografies específiques, plànols i reconstruccions. També es posen a la lliure disposició del lector les anàlisis arqueobotàniques, els estudis del territori, i la documentació escrita disponible, a banda d’altres moltes coses. És obi que per a fer aquest web s’han deixat de banda molts dels mals usos d’alguns arqueòlegs, en general recelosos de les seues troballes, tot i que no necessariament això vol dir que al web estiga tot. Així i tot, la transparència arriba al punt que es van filmar les reunions d’interpretació de l’equip d’arqueòlegs de la campanya del 2008, actualment penjades a la xarxa, encara que quede al vostre juí el nivell de representació que puga haver-hi als vídeos.

Reconstrucció de Miranduolo cap al segle IX

En definitiva, resumint molt, allò que les excavacions han mostrat fins ara és l’assentament d’un grup de camperols cap a la meitat del segle VII -al voltant de les 25 cabanyes-, els quals combinaven l’activitat agrària amb la metal·lúrgica, fruit de l’extracció de mineral a la vall de Merse. Cap al segle IX s’observa una reorganització de l’espai, amb l’aparició d’una casa principal i una tanca de pals defensiva que envoltava el conjunt, la qual cosa ha estat interpretada pels arqueòlegs com una hacienda curtense. És a dir, l’aparició d’una família dominant que controlava els magatzems i l’activitat industrial. Cap a la segona meitat del segle X hi va haver un incendi, i la zona es va reestructurar amb la construcció de murs més sòlids i un nou edifici principal. Al 1004 Miranduolo apareix per primera vegada esmentat a la documentació escrita, i ho fa com a “castell”, referint-se precisament a aquest nou edifici, ja que arqueològicament pareix demostrat que només es va construir en pedra ben avançat el segle XI, després d’un nou incendi violent. Estarà ocupat, a partir d’ara, per un senyor territorial, que empra el castell com a residència. Destruït de nou a la primera trentena del segle XII per un incendi durant un setge arran d'una guerra (probablement en 1133), es va abandonar momentàniament a causa de disputes jurisdiccionals. Comprat i reconstruït com un palau per la família Cantoni al segle XIII per a consolidar la seua pujança econòmica a un burg proper, va passar posteriorment per diverses mans, fins que es va abandonar definitivament al segle XIV quan ja només era una granja.
Comptat i debatut, el que s’ha vingut a demostrar arqueològicament és que el castell feudal va estar precedit, al mateix emplaçament, per un assentament camperol en època altmedieval, seguit d'un domini en època carolíngia, la qual cosa ve a revisar en certa manera, com ja s'apuntava no fa molt, el procés històric de l’incastellamento a la Toscana, i a Europa occidental en general.

Reconstrucció de Miranduolo cap al segles XI-XII

De tot plegat podeu informar-vos a la publicació conjunta, editada per Marco Valenti, Miranduolo in alta val di Merse (Chiusdino, Siena). Archeologia di un sito di potere del Medioevo toscano, Florència, 2008 (l'index ací). Mentrimentres ens podem conformar amb la magnífica periodització realitzada en els següents vídeos divulgatius (en italià, és clar), amb major nombre de detalls, a través de fotografies i reconstruccions artístiques, per boca del mateix director de l’excavació.

Els orígens de Miranduolo

Miranduolo al segle VIII

Miranduolo al segle IX

Miranduolo al segle X

Miranduolo als segles XI i XII

Miranduolo als segles XII i XIII

Miranduolo als segles XIII i XIV

Les crisis alimentàries medievals a debat (2004-2010). Entrevista a Pere Benito

Aquests darrers dies el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, celebrat a la Universitat de Lleida, ha clos un llarg debat al voltant de les causes de les crisis alimentàries medievals a nivell europeu iniciat a l'Ecole Française de Roma en 2004 amb l'encontre Les disettes dans la conjoncture de 1300 en Méditerranée occidentale. Entremig han tingut lloc les reunions sobre Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la edad media a la Universidad de Sevilla i sobre Disette, famine et mortalité dans l’Europe médiévale: le temps et l’espace des crises de cycle court a la Université de Paris I. Hi han participat experts en el tema a les antigues corones d'Aragó, Castella, França, Anglaterra, els estats italians i l'Europa centro-oriental, especialment coordinats per Pere Benito i Monclús, que ha desenvolupat el seu projecte de recerca postdoctoral al Laboratoire de Médiévistique Occidental de Paris al voltant de les "Fams, caresties i crisis de mortalitat a l'Occident medieval" sota la direcció de Laurent Feller, i ara forma part, com a investigador Ramon y Cajal, del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals "Espai, poder i cultura" de la Universitat de Lleida, on és l'investigador principal del projecte "Carestia, fam i mortalitat a la Catalunya medieval: explicacions i representacions de les crisis de cicle curt i els 'mals anys' en la Història".

En Harca hem tingut el plaer d'entrevistar-lo tot just en finalitzar el darrer dels col·loquis esmentats, que segons comenta posa fi d'alguna manera als models explicatius bastits per Ernest Labrousse i Pierre Vilar, que, emmarcats sota els conceptes de "crisi de subproducció agrícola" o "crisi de tipus antic", primen els factors productius, demogràfics i climàtics a l'hora d'interpretar les causes de les fams i caresties premodernes. El mateix Benito defensà a Lleida el paper del comerç internacional en les crisis supraregionals d'una data tan primerenca com el segle XIII, tot i que d'altres autors presents, com Josep Maria Salrach, continuaren incidint en la importància cabdal dels components conjunturals que afectaven les societats anteriors a la revolució agrícola dels segles XIX-XX. Tot plegat, el debat resultà ben estimulant, encara que no devem oblidar que les crisis alimentàries són un factor més dels esdeveniments històrics, no el seu causant estructural o de fons. En aquest sentit, la intervenció de Philip Slavin resultà certament polèmica en tant que atribuí a les fams a Occident dos moviments croats: el que encetà els atacs contra el Proper Orient en 1095 i el dels Pastoreaux de 1319. En aquest segon cas, protagonitzat eminentment per gent pobra i que prengué la forma d'agressió als jueus i l'autoritat reial, és evident que l'agreujament d'una carestia hi tingué un paper important, però tractar d'explicar la primera Croada per una crisi alimentària resulta, a totes llums, excessivament reduccionista.

Us deixem, en tot cas, amb les valoracions globals de Pere Benito al voltant d'aquest debat sobre les crisis alimentàries i d'altres qüestions que afecten al medievalisme i la nostra professió:

Entrevista a James Casey

Amb motiu de la XIII Assemblea d’Història de la Ribera, celebrada a Llombai entre els dies 29 i 31 de gener 2010, ens visità James Casey, professor de la Unversity of East Anglia (Norwich, Regne Unit), per fer la conferència inaugural de la secció monogràfica de la reunió, dedicada a l’expulsió dels moriscos, que dugué per títol Leyendo entre línias: Bleda, Escolano y los Moriscos. A banda de les interessants reflexions que féu en la seua intervenció, el professor Casey tingué l’amabilitat de seure una estona amb nosaltres per prendre un café i, al mateix temps, respondre a les qüestions que li plantejàrem. Com no podia ser d’altra manera, les preguntes anaren dirigides als fonaments de la seua dilatada carrera investigadora, amb una especial atenció a temes com l’expulsió dels moriscos, els aspectes culturals i ideològics de les societats de l’Antic Règim i, en última instància, el concepte de família. En aquest sentit, més que per oferir unes conclusions quasi definitives, les seues sàvies paraules serveixen per testimoniar les reflexions i les preocupacions d’un brillant intel·lectual que ha estat capaç de copsar la dinàmica de subjectes i processos històrics fonamentals i d’aplicar els seus resultats a la comprensió dels problemes propis del seu temps. Unes paraules que, d’altra banda, crearen un ambient quasi místic gràcies al carisma del professor Casey i que deixaren en tots nosaltres una petjada ben difícil d’esborrar. Esperem, doncs, que pugueu gaudir de l’entrevista com ho férem nosaltres.

P.D.: Hem d’agrair també al professor James Casey l’esforç que féu per respondre a les nostres preguntes en català. Ens digué que era una de les poques ocasions en què ho havia fet i ens sorprengué la seua predisposició per superar nous reptes. Gràcies de tot cor.

"When the Moors ruled in Europe"

Comentàvem en el darrer post el salt qualitatiu que signifiquen les noves tecnologies en la producció i la difusió del coneixement. Això també passa, evidentment, a nivell de divulgació i, en eixe sentit, a la xarxa comencen a trobar-se nombrosos documentals d'història de lliure accés, entre els quals predominen aclaparadorament els d'àmbit anglosaxó, com els que es poden trobar als webs Top documentary films o Documentary Storm. The best documentaries on the net. Entre els disponibles ara per ara hi ha alguns relatius a l'edat mitjana, com The black death, The knights Templar, The saint and the hanged man -sobre la testificació de la resurrecció d'un penjat com a conseqüència d'un suposat miracle-, Kublai Khan's lost fleet, The Crusades -que insisteix fins a la sacietat en el leitmotiv holy war vs. yihad- o The strangest viking, que segueix la hipòtesi segons la qual el famós víking que envaí Anglaterra, Ivar Ragnarsson -el personatge que interpreta Michael Douglas amb el nom canviat a Els víkings-, deuria el seu malnom, "el Sense ossos", al fet que patira d'osteogènesi imperfecta.

Imatge de The strangest viking, en què es recrea la figura d'Ivar el Sense ossos
amb osteogènesi imperfecta, la mateixa malaltia que pateix l'actor que apareix alçat damunt de l'escut

Però entre tots ells en destaca un altre que fa referència directa a la història medieval de la península Ibèrica, When the Moors ruled in Europe, produït per la BBC4 i presentat per l'especialista en història antiga Bettany Hughes. Es tracta d'un ràpid recorregut a la història d'Alandalús centrat eminentment en els aspectes culturals més cridaners i en el qual participen alguns dels autors més coneguts de l'arabisme espanyol -bàsicament de l'Espanya castellanoparlant. Així, Antonio Fernández-Puertas explica les raons de l'harmonicitat de l'Alhambra, Julio Samsó i María Ángeles Gallego incideixen en els aspectes científics, Lauro Olmo i Antonio Vallejo parlen de les excavacions que dirigeixen a Recópolis i Medina Azahara, Pedro Chalmeta disserta sobre la propietat de la terra al món andalusí, Eduardo Manzano comenta el procés d'islamització i arabització -que compara amb la romanització- i Antonio Almagro fa una breu exposició sobre l'arquitectura mudèjar a partir de l'exemple de l'alcàsser de Sevilla.

En línies generals, el documental és agradós de mirar i pot representar una introducció bàsica a la temàtica andalusí que atraga l'interés d'adolescents i joves. Ara bé, a l'hora de traçar una visió del significat històric d'Alandalús en la història europea i ibèrica desconec qui els va assessorar però en quedaren ben lluïts. D'una banda, Amalia Zomeño explica raonablement l'ús polític que va fer el franquisme d'aquell període en presentar-lo com un continuum històric que no afectava l'essència hispànica immemorial, però, d'una altra banda, els autors del documental són capaços d'exposar conjuntament les opinions d'Emilio González Ferrín, que nega la invasió islàmica i afirma l'europeïtat dels andalusins, i de Serafín Fanjul, conegut pel seu rebuig de tot allò que representa Alandalús per a la història ibèrica. Per acabar-ho d'adobar, a més a més, s'hi dóna crèdit a les afirmacions de la duquesa de Medina Sidonia, segons la qual Guzmán el Bo era musulmà nascut a Amèrica...

Unes "petites" i inexplicables incongruències que llancen a perdre la trama argumental del documental, tot i que, encara que siga per curiositat i per la resta del metratge, paga la pena veure.

Debat historiogràfic i noves tecnologies: una adaptació necessària

Les noves tecnologies de la comunicació van introduint-se a poc a poc en la nostra vida, en el nostre treball, i a penes ni ens n'adonem. A través del correu electrònic podem entrar en contacte amb qualsevol historiador del món, i fa pocs anys no podíem ni imaginar que consultaríem documents des de casa sense anar a l'arxiu, amb una resolució excel·lent, gràcies al PARES, per exemple. Contínuament consultem els reculls bibliogràfics especialitzats, com ara Dialnet o el Repertorio del CSIC, on trobem els títols dels llibres i articles que necessitem, i els cerquem al fons on-line d'una biblioteca, a la qual només anem si l'obra no està penjada a GoogleBooks o a qualsevol hemeroteca especialitzada, com per exemple la de Biblioarqueología. Fins i tot es poden llegir tesis doctorals en línia, les quals, en no publicar-se, eren fins ara el paradigma de la dificultat per a accedir als resultats de la recerca historiogràfica.

La xarxa ofereix ja actualment noves possibilitats de comunicació que han estat pensades per a altres àmbits, però que es poden adaptar perfectament a la investigació. No solament Harca té un usuari al Facebook, també el té l'excavació arqueològica de Madinat Ilbira. A més, aquesta xarxa social ofereix altres possibilitats, com ara la d'afegir-se als grups de les excavacions arqueològiques de la pobla d'Ifach o de Miranduolo perquè et donen informació; o la pàgina del Grup de recerca d'estudis medievals “Espai, Poder i Cultura" de la Universitat de Lleida, de la qual et pots fer admirador amb la mateixa finalitat. Són només alguns exemples del que es pot fer amb una xarxa social pensada originàriament per a altres coses. En realitat, encara que això no aporte res directament a la investigació, sí que aporta relacions socials entre investigadors i ajuda a crear comunitat científica més enllà de les grans reunions tradicionals que ja valen per a ben poc. De fet, a banda del facebook hi ha altres eines d'internet que ens podrien fer avançar en la recerca i el debat historiogràfic, però que encara no s'utilitzen, i probablement mai s'empraran, pels vicis que arrossega la historiografia.

Quan Alain Guerreau va publicar L'avenir d'un passé incertain, ben conegut entre els membres de la nostra professió, segur que a molts no els van agradar gens ni miqueta les crítiques a la finalitat actual dels congressos d'història. Poques coses han canviat en aquest aspecte. Resulta una obvietat, i a ningú se li escapa ja a hores d'ara, que un congrés clàssic amb ponents d'encàrrec i comunicacions descontextualitzades en uns pocs minuts sense cap debat posterior val de ben poc des del punt de vista científic. Ni tal sols la publicació de les actes aporta ja res especial des del punt de vista purament acadèmic, puix als que han de fer currículum ni tan sols els donen ja punts per això. Ara estan de moda els col·loquis, en els quals els organitzadors conviden els participants a tractar un tema molt concret i, normalment, hi ha debat posteriorment. No hi ha dubte que des del punt de vista de la recerca i l'avanç del coneixement històric, és a dir, el debat entre historiadors, la comunicació és molt més efectiva, perquè centra l'intercanvi d'idees en un tema concret entre especialistes amb un nivell de coneixement similar; però alhora també té alguns inconvenients, i és que en desaparéixer el públic assistent als congressos es priva de l'accés a la informació a altres investigadors interessats en el tema, i la recerca es tanca sobre si mateixa.

Això però, ja té fàcil solució: hi ha prou amb enregistrar les intervencions i els debats amb una càmera, i penjar-ho a qualsevol web de vídeos de la xarxa. Això és exactament el que fan sempre, per exemple, al Dipartimento di Archeologia de la Università degli Studi di Siena: enregistrar els congressos, col·loquis i seminaris que organitzen i penjar-los al seu arxiu multimèdia, que no és en realitat sinó una pàgina web amb una serie d'enllaços a vídeos pujats en Youtube. I així, entre els diversos congressos, col·loquis, i taules redones organitzades per aquest grup de recerca, com a mostra podem veure si volem, ara i ací, la intervenció de Chris Wickham el 4 de desembre de 2009 al IV Seminari Internacional Italia, 888-962: una svolta? que va tindre lloc a Poggibonsi, prop de Florència. Com si volem veure, de fet, totes les intervencions i, el que és més important, els debats de cada sessió, i això des de qualsevol lloc del món, a qualsevol hora, igualment ara com d'ací 20 anys. El debat entre historiadors a disposició de tot investigador o estudiant per sempre més.

Tota aquesta organització es fa des dels webs que tenen alguns grups de recerca o projectes historiogràfics; com també hi ha d'altres de caire més divulgatiu, però per a professionals, com ara Medievalismo.org o Arqueología Medieval. L'arqueologia, de fet, que en el cas medieval tants anys ha estat als afores del medievalisme, porta la davantera en l'aspecte tecnològic. Hi ha diversos projectes arqueològics que informen diàriament a través de la xarxa de les troballes i avanços, pràcticament a peu d'excavació; i això, òbviament, no es tracta de gran divulgació, sinó que té l'objectiu d'informar altres professionals que no tenen res a veure amb el projecte, però els pot interessar estar informats dels avanços. Ho fan a Madinat Ilbira, com ja vam informar des d'Harca, ho fan a la gran excavació de Miranduolo, a Itàlia, i a casa nostra ho fan a l'excavació de la pobla d'Ifach. En el darrer cas no han necessitat ni tan sols d'una costosa pàgina web per acomplir la mateixa funció, i han tingut prou amb un simple i gratuït, però acurat, blog.

Els blogs són, de fet, un altre dels nous serveis que ofereix internet, els quals no havien estat pensats originàriament per a un ús professional, i que s'hi poden adaptar perfectament. Ara mateixa ningú estaria llegint el meu text sense l'obertura informativa que ha suposat la xarxa, i cal tindre en compte que no es tracta només de cosa de jóvens. Es poden destacar els 8 blogs que manté, amb una major o menor assiduïtat, el professor Jordi Bolós de la Universitat de Lleida, sobre diversos temes. La major part dels posts són en realitat microressenyes de la bibliografia més recent que va apareixent sobre la història del paisatge, o l'alta Edat Mitjana per exemple. Hi ha també altres usos que s'allunyen encara més de la idea inicial d'un blog. Actualment ja no hi ha congrés que no tinga el seu web, i ja hi ha hagut casos en que s'ha emprat aquesta eina per a donar a conéixer tota la informació referent, tant l'organitzativa com la científica. Cal tindre present que un web tradicional fet expressament suposa una inversió econòmica i de treball que no compensa el temps que el web dóna servei, mentre que un blog és debades, fàcil d'emprar, i es pot tancar en qualsevol moment.

Finalment, caldria referir-se a les publicacions científiques virtuals. De moment únicament algunes revistes de les més importants tenen una versió digital, com ara l' Anuario de Estudios Medievales o Hispania; però són complements a la versió oficial en paper, que només apareixen amb posterioritat i que només són de lliure lectura quan apareix el següent número en paper mesos després. Tot plegat és una mostra que els professionals encara no se'n refien de l'edició virtual, i que el pas a la versió digital única resulta psicològicament molt difícil. El paper té un cost econòmic i ecològic que a hores d'ara resulta superflu amb les noves eines informàtiques de què disposem, les quals són, a més a més, molt més còmodes pel que fa a l'accés a la informació. L'edició sempre és limitada i aplega a una quantitat reduida de persones, i al final sol ser necessari el desplaçament a una hemeroteca (que no sempre són de lliure accés), una acció que en molt casos acaba per suposar una nova despesa de paper en fotocòpies. Per contra, és evident que una versió en línia permet el lliure accés de qualsevol investigador, una vegada més des de qualsevol lloc del món. Tampoc la digitalització de les publicacions en paper amb un escanner és cap solució, ja que si bé els avantatges virtuals són els mateixos, en molts casos els cercadors d'internet no funcionen, i la despesa en paper continua sent la mateixa. Però almenys és un primer pas, és clar.

Bon Nadal i fins prompte

Jaume I celebrant el Nadal de 1229 a Mallorca. Als infidels, però, no els va fer gens de gràcia

És temps de pau i treva i, en conseqüència, els membres d'Harca anem a prendre'ns uns dies de descans per a analitzar el que hem realitzat fins ara i agafar forces amb les quals encarar el nou any amb l'esperit de grup renovat. Cal girar la vista arrere i fer un repàs de tot el que hem fet i del que no hem fet, del que hem fet bé i també del que hem fet malament o podríem millorar. Al cap i a la fi, es tracta d'aprendre dels encerts i de les errades per a afrontar els nous projectes historiogràfics conjunts que hem engegat. Esperem continuar escrivint tots plegats després de festes i poder fer públics al nostre web les noves propostes comunes que continuaran el camí encetat amb els congressos internacionals de Càller i Utrecht, en els quals hem participat al llarg de l'any que ara es clou.

En definitiva, els cinc membres d'Harca volem desitjar-vos un Bon Nadal, alhora que us animem a tots vosaltres, amics i lectors, a continuar llegint el nostre blog al llarg de l'any 2010, que esperem que vinga carregat de felicitat, salut i treball per a tothom. D'altra banda, els que teniu facebook ja podeu fer-vos amics d'Harca i d'aquesta manera estareu informats al dia de les nostres activitats i de les actualitzacions del blog.

Finalment, a instància de part donem a conéixer el col·loqui internacional que tindrà lloc a l'Alhambra de Granada entre el 28 i el 30 de gener sobre la continuïtat entre la conquesta d'Alandalús i la d'Amèrica. Ens sembla un tema fascinant i al que en certa manera ja hem tractat d'apropar-nos professionalment mitjançant la sessió que vam organitzar l'agost passat al XV Congrés d'Història Econòmica Mundial; per això, recomanem encaridament l'assistència, per a la qual cal que demaneu la inscripció -gratuïta- als organitzadors, de la forma indicada en el mateix programa del col·loqui.

El neomedievalisme que ve?

En 1977 el professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics, Hedley Bull, publicava The Anarchical Society, una anàlisi de l'ordre polític mundial que posava el centre d'atenció en la progressiva pèrdua de poder dels Estats-nació i en l'aparició d'un nou escenari en què prenien un paper destacat altres tipus de corporacions polítiques, econòmiques o socials, com ara els governs regionals, les oenagès, les empreses multinacionals o les comunitats ètniques i religioses. La situació, en paraules, de Bull podia arribar a qualificar-se de new medievalism, en existir una xarxa de sobiranies compartides i superposades que recordava l'atomització de poders de l'Europa dels segles XII i XIII; en conseqüència, com atribuïa a aquells temps, l'autor australià preveia un panorama general d'insegurat global ocasionada per l'increment dels conflictes bèl·lics "privats" -no estatals.

La hipòtesi assentà un nou paradigma dins l'Escola Anglesa de Relacions Internacionals i amb el pas del temps, la caiguda del mur de Berlín, la desintegració del bloc soviètic i l'avanç de la mundialització, guanyà nous adeptes. En la mateixa línia, en 1994, un any després de la formulació del famós 'xoc de civilitzacions' de Samuel Huntington, el periodista Robert Kaplan -que recorda per moments la figura de Murray Thwaite a Els fills de l'emperador- publicà l'article "The Coming Anarchy. How scarcity, crime, overpopulation, tribalism and disease are rapidly destroying the social fabric of our planet" en què, d'una manera o d'una altra, s'insistia en els efectes nocius de la pèrdua d'autoritat dels Estats-nació tradicionals. Geogovern en múltiples nivells, descontrol del poder, augment de la violència, caos social, conflictes constants, etc. La visió féu fortuna entre molts sectors de la intel·lectualitat anglosaxona fins al punt que aquell article ha donat nom a un dels blogs sobre afers internacionals més seguits de la xarxa.

Igualment, també en l'àmbit acadèmic s'han desenvolupat i actualitzat les intuïcions de Bull, especialment des de la segona meitat de la dècada de 1990 i després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ara sota el nom de neo-medievalism. Es pot donar una ullada a les interpretacions d'aquests politòlegs i experts en seguretat internacional al llibre Neo-medievalism and civil wars, publicat en 2004, amb la foto d'un talibà amb metralleta en la portada. En aquest sentit, una part dels estudis sobre la qüestió incideixen ara en la consolidació dels grups armats transnacionals i la multiplicació de les comunitats ètniques intranacionals que, gràcies a la recent integració tecnològica del món, poden mantenir la cohesió més enllà dels Estats nacionals i operar sobre una base territorial escassa. Al-Qaida i els musulmans, 'evidentment', en serien l'exemple bàsic. De fet, segons explica Bruce Holsinger sembla que el plantejament neomedievalista hauria servit de guia a l'administració Bush en la seua lluita contra el terrorisme internacional.

Tot plegat, malgrat que efectivament és un model que -més enllà de l'escaiença del seu nom- pot servir per explicar i comprendre algunes de les tendències sociopolítiques del nou ordre mundial, la veritat és que la seua proximitat a teories com la de l'esmentat 'xoc de civilitzacions' fan pensar que sobretot revela un estat d'incertesa i angoixa davant la pèrdua del poder tradicional dels qui controlen el món. Si més no, la solució a l'aparició de nous poders no estatals no hauria de ser en cap cas la contraposició d'Estats autoritaris, sense garanties jurídiques i d'adhesions incondicionals. Fet i fet, si haguéssem de fer cas al símil medieval, el resultat final no seria massa esperançador: jerarquització social, oligarquització política, tendència a l'absolutisme, raó d'Estat, intolerància religiosa, persecució de la dissidència...

Entrevista a Antoni Riera Melis

Fa unes setmanes estigué a València el catedràtic de la Universitat de Barcelona Antoni Riera, amb motiu de la seua participació en el master d'història medieval de la nostra Universitat. Aprofitant la seua estada, Harca volgué fer-li una entrevista per a tractar els principals temes de recerca que el professor Riera ha treballat: les manufactures i l'alimentació a l'edat mitjana. Historiogràficament són dos temes que segueixen camins diversos, ja que mentre un camp està plenament consolidat, el segon, encara avui, es troba als afores del medievalisme. En efecte, la historia de l'alimentació, i altres línies subsidiàries com la pesca, no gaudeixen encara del respecte i la consideració de tots els medievalistes. Cal destacar, a més, que aquest menyspreament no és generacional, perquè hi ha alguns joves historiadors que no tenen en compte línies de treball com aquestes. Tampoc és europeu, tot el contrari, ja que a Anglaterra, França i especialment Itàlia compten amb sucosos treballs sobre la història de l'alimentació. Amb els treballs d'Antoni Riera i altres historiadors, com ara Juan Vicente Garcia Marsilla, la historiografia catalana -en sentit ampli- s'ha inserit, també en aquest tema, de ple en els circuits historiogràfics europeus. Tanmateix, calen encara noves investigacions que milloren el nostre coneixement de la història de l'alimentació en el conjunt de la Corona d'Aragó. En aquest sentit, estaria bé recuperar els congressos d'història de l'alimentació que fa uns anys van tindre lloc a Lleida.

Sense més, ací teniu l'entrevista, bon profit!

Trames reticulars ací i allà

El Congrés d'Història de Barcelona va cloure amb un d'aquells apunts que serveixen de ben poc en la tasca historiogràfica, però resulten ben interessants per a periodistes, urbanistes, arquitectes i, perquè no dir-ho, bloguistes amb ganes de fer un post simplement pour parler. La idea era contraposar un mapa de la centuriació romana de Barcelona traçada en el segle I dC* amb un plànol de la proposta d'Eixample feta per Ildefons Cerdà en 1860 per tal de fer notar que, d'alguna manera, el genius loci -l'adaptació dels dissenys espacials als contextos on s'ubiquen- hauria estat recuperada de forma racional per l'enginyer català al pla de Barcelona dèneu segles després del seu desplegament sobre l'ager de Barcino.

Planimetria de la xarxa viaria romana i de la teòrica trama centuriada de Barcino (Quarhis, 5, p. 113)

Trama urbana actual de Barcelona presa de Google Maps

La qüestió, evidentment, no és tan senzilla i si bé és cert que Cerdà basà el seu pla en part de la xarxa viària i els paleocanals fossilitzats des de l'Antiguitat, la veritat és que la coincidència visual es tracta d'una simple casualitat històrica que podria no haver-se donat mai. Sense anar més lluny tenim el cas de la ciutat de València, on igualment s'han documentat traces de la centuriació de l'ager circumdant, però la seua estructura, que amb retrocessos considerables de la superfície conreada arribà a època visigòtica, fou pràcticament esborrada a partir del segle VIII a causa de la nova organització espacial desenvolupada pels colonitzadors araboberbers. L'ocupació feudal iniciada cinc centúries més tard en subvertiria els usos i modificaria part del paisatge, però sense modificar de forma substancial les estructures viàries i hidràuliques bastides pels musulmans. I, a grans trets, eixa trama és la que ha servit de base per a les evolucions posteriors, sense que mai no s'haja recuperat el traçat reticular d'ampli abast.

Proposta de reconstrucció de la centuriació de l'ager valentinum

Xarxa de sèquies majors de la vega de València

Finalment, un altre cas ben diferent és el de les ciutats colonials de l'Amèrica hispana, on s'aplicaren les Ordenanzas de nueva población (1573), que establien la forma reticulada dels assentaments, i a partir d'ací -en funció de la topografia de cada lloc- generalment les urbs sí que han tendit a desenvolupat aquella trama inicial. Es pot observar, per exemple, en el cas de Buenos Aires:

Plànol fundacional de Buenos Aires (1583)

Plànol de Buenos Aires en 1800

Trama actual de Buenos Aires presa de Google Maps

* Molt recentment ha estat realitzada una nova proposta de la retícula centuriada de Barcelona mitjançant l'ús de tècniques SIG i l'aplicació d'estudis de visibilitat espacial. Aquests darrers, en aplicar-se a les centuriacions, tracten de recrear el procés de planificació dels gromatici a partir de les visuals creades pel locus gromae i altres punts topogràfics de gran visibilitat territorial. En el cas de Barcelona, com que no s'ha trobat auguraculum, s'ha suposat el locus gromae en el punt més alt de la colònia, on hi hagué el fòrum, i, d'altra banda, s'han considerat com a principals punts de referència visual el turó del Putget, el turó de les Tres Creus i el peu de Montjuïc (Quarhis, 5, p. 106-123).