Dijous 24 d'abril Josep Maria Salrach, catedràtic d'història medieval de la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar les IV Jornades de Debat de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives, "Pensar històricament", entorn de l'ètica, l'ensenyament i els usos de la història. La seua conferència sobre els límits ètics de la tasca historiogràfica va anar farcida d'anècdotes personals, especialment relacionades amb Pierre Vilar, a través de les quals Salrach va posar en relleu la necessitat de fer una història transparent, sincera i rigorosa. Una història que, com deia E. H. Carr, explique per què va passar el que va passar i, tot citant Ferran Garcia Oliver, servisca per fer arrelar el gran arbre que és la humanitat. Esperem que el text d'en Salrach, destinat sobretot als estudiants i joves investigadors, siga publicat. Paga la pena.
Modestia aparte, and friends
Frederic Aparisi Romero
El passat dimecres tingué lloc a la Casa del Llibre de València la presentació del llibre d'Ernest Berenguer, Jaume I i el seu temps, i de la versió espanyola d'aquet, jaime I y su tiempo.
Intervengueren l'autor Ernest/o, segons uns o altres, Enric Guinot i Paulino Iradiel.
Poca cosa es digué amb un mínim de trellat.
Millor comentar les absències, vergonyoses per part dels medievalistes. Pense que en aquests temps cal un poquet més de companyerisme, encara que sigui per fer la foto. Els de Moderna, com sempre, ens guanyen en les formes, si més no.
Afortunadament, però, alguns membres del departament són conscients de quant té aquesta professió de joc, de relacions, i mogueren els seus peons de forma escaient.
M'agradaria estendre'm més però no tinc temps. Ahí estan les fotos.
Crònica del IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas.
Vicent Royo
Cuán largo me lo fiais
Entre els dies 5 i 8 de març de 2008 es celebrà a Lorca (Múrcia) el IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, que va reunir a la ciutat murciana investigadors del món medieval provinents de diversos punts de l’Estat espanyol i també de l’estranger, tots ells menors de 30 anys. L’objectiu del simposi és posar en contacte un grup d’investigadors amb horitzons científics distints dins la historiografia medieval, amb la finalitat de donar a conèixer els temes d’investigació més actuals i també esdevenir un punt de trobada capaç d’aportar noves idees, recursos bibliogràfics i informàtics als ponents. Objectiu que s’assolí amb un èxit rotund a causa de la previsió i la tasca realitzada per l’organització i també pel caràcter dels assistents, perquè el debat i la discussió al voltant de temes historiogràfics foren presents des de l’arribada a Lorca fins l’acomiadament a l’estació, al davant d’un café, d’una cervesa o d’un bon plat de migas. Una bona experiència personal i científica, sens dubte, per recolzar la tasca investigadora d’un grup de joves que tot just comença ara a donar uns fruits molt sucosos.
Bona part del seguici de joves medievalistes arribà a Lorca la nit del dia 4 de març i des d’aquest moment els parlaments sobre història medieval i l’intercanvi d’experiències foren continus. Ja el dia 5 de març, després de la preceptiva benvinguda dels participants per part de les autoritats locals i d’un bon dinarot, s’iniciaren les sessions del simposi. Trencà el gel Susana Aparicio Rosillo –Universidad Pública de Navarra– que ens aportà una panoràmica molt exhaustiva de la política territorial pro-aragonesa en el Bearn, des dels temps de Gastó IV fins els Montcada, testimoni dels ordits familiars i polítics de la noblesa navarra a les dues bandes dels Pirineus entre els segles XI-XII. Més endavant, Vicent Baydal Sala –Institució Milà i Fontanals, CSIC, Barcelona– abordà els principals trets que caracteritzen el pactisme inicial dels territoris que conformen la Corona d’Aragó, especialment els primers anys de l’arribada al tron de Jaume II (1291-1293). Tot seguit Inés Calderón Medina –Universidad de Valladolid– ens oferí les directrius per seguir l’experiència vital de Pedro Peláez de Maia i Velasco Fernández de Soberosa, dos nobles portuguesos –possiblement d’origen gallec– al servei del rei de Lleó entre 1157 i 1187. Tancà aquesta primera sessió de treball Rodrigo Da Costa Dominguez –Universidad de Oporto, encara que d’origen brasiler– amb les contradiccions que s’establiren al món portugés del segle XV entre la usura i la pràctica del comerç, a més dels problemes i les solucions que s’arbitraren en l’economia creditícia abans i després de l’expulsió dels jueus.
El dia 6 de març les sessions començaren bon de matí amb la intervenció de Pablo García Acosta –Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, malgrat que és canari de naixement–, que ens aproximà a les tesis místiques i quasi prohibides de Marguerite Porete a través de l’estudi acurat de Miroir des simples ames, convidant els més rudes a pujar cadascuna de les escales de la virtut que ens aproximen a l’Amor i a la Divinitat, en definitiva, a la comprensió de la mística medieval pròpia de l’Europa central i septentrional. Tot seguit, el discurs canvià radicalment amb la intervenció de l’arqueòleg Iker Gómez Tarazgo –CSIC, Escuela Española de Historia y Arqueología de Roma–, el qual ens oferí els resultats de la seua investigació en el despoblat medieval de Loranco (Burgos), una petita aldea d’època altomedieval, testimoni de les transformacions sofertes per la societat rural entre les estructures romanes i les feudals. Més endavant, Roberto González Zalacaín –Universidad de La Laguna, Canàries– presentà bona part de les conclusions que ofereix el seu treball d’investigació al voltant dels conflictes familiars a la Corona de Castella al final de l’Edat Mitjana, aplicats concretament al cas de Tenerife, en relació a la violència de gènere, els conflictes per les possessions materials i les disputes entre les famílies de l’elit que controlen el poder –hi ha coses que no canvien mai!
Després de prendre un café i interpel·lar alguns dels ponents al voltant de les tesis defensades a la taula, reprenguérem la sessió del matí amb la intervenció d’Óscar López Gómez –Universidad de Castilla La Mancha–, el qual ens dugué a fer una passejada pels espais d’opressió a Toledo a la baixa Edat Mitjana, és a dir, les presons de la ciutat, les seues estàncies, els mètodes repressius, els delictes i moltes altres qüestions que testimonien bona part dels aspectes de la vida quotidiana a les ciutats medievals. Quotidianitat que no abandonà els discurs de Jerónimo Méndez Cabrera –Universitat de València–, encara que des d’una altra perspectiva. El filòleg valencià ens introduí en el món escatològic i sexual de les dones medievals a través de l’anàlisi del «Col·loqui de dames», on una beata, una dama i una vídua conversen al recer de la catedral de València sobre la desafortunada vida amorosa i sexual de cadascuna d’elles.
Es féu hora de dinar i compartir amb els companys les impressions que els «predicadors» ens havien transmès durant el matí. Les xarrades del dinar, profitoses i molt útils historiogràficament, es convertiren en una continuació de la sessió del matí, però calgué tornar a la seu de Huerto Ruano i seguir amb la sessió de la vesprada. Era el torn d’Esther Martí Sentañes –Universitat de Lleida, encara que desenvolupa la seua tesi a Sardenya–, la qual aprofundí en el pactisme d’un dels territoris de la Corona d’Aragó i ens oferí una anàlisi prosopogràfica dels membres de l’oligarquia urbana que assisteix als parlaments sards i a les corts catalanes al llarg del segle XV, combinant l’estudi de l’actuació d’aquestes elits als càrrecs municipals i també en la representació del territori davant la corona. Després fou Nicolás Menéndez González –Universitat zu Köln, Colònia, Alemanya– l’encarregat de fer trontollar els fonaments de la catedral gòtica de Burgos. L’asturià ens proposà una crítica rotunda cap a tots aquells que en algun moment han defensat que les torres de la catedral de Burgos foren construïdes per Juan de Colònia, amb la finalitat de fer pal·lès la dubtosa procedència de l’alemany i també que no fou l’únic artífex de la construcció. Més endavant, Víctor Muñoz Gómez –Universidad de Valladolid– plantejà les directrius de l’administració senyorial i del govern urbà als territoris de Ferran d’Antequera i Leonor d’Alburquerque entre 1392 i 1421, els quals s’estenen al regne de Castella des de la frontera amb Navarra fins la frontera amb Portugal, fixant la seua atenció en la figura dels corregidors en l’entramat del govern municipal.
Aturàrem la sessió una altra estoneta per berenar i la reprenguérem amb la intervenció de Mario Orsi Lázaro –Institució Milà i Fontanals, CSIC, Barcelona– que exposà molt gràficament la formació de l’armada reial de Pere el Cerimoniós en la campanya de Sardenya (1354), amb una atenció especial al reclutament dels «vaguerosos e malendrins» i «ballesters bons e bé atreçats», tot un terratrèmol al regnat del Cerimoniós. Tancà la sessió de la vesprada el narrador d’aquesta crònica, Vicent Royo Pérez –Universitat de València–, el qual dugué humilment la petita població de Culla (Alt Maestrat, Castelló) fins la internacionalitat d’un simposi d’aquestes característiques a través de l’estudi de la fiscalitat municipal i les finances locals del lloc entre 1398 i 1407. En aquesta petita aldea els membres que formen l’equip de govern s’encarreguen de dirigir la política econòmica del lloc, amb una sèrie de mecanismes fiscals que es sustenten fonamentalment en la peita i en el recurs als censals per poder afrontar les inversions dirigides a millorar el benestar dels veïns, mantindre l’administració local i, sobretot, pagar al senyor, al rei i als creditors censalistes, vertaders beneficiaris del desenvolupament del sistema fiscal municipal. L’aridesa del tema escollit, tanmateix, no allunya els resultats de la investigació d’aproximar l’historiador al camperol, a la petita comunitat rural i al seu comportament col·lectiu i també individual. El debat conclogué la sessió vespertina i tots marxàrem a pendre una cervesa i a sopar al Paso Azul, que ens ho havíem guanyat de bona veritat.
L’endemà anàrem a conèixer Lorca, que també paga la pena, malgrat el fort vent que intentava sabotejar la nostra visita a La fortaleza del sol. Començàrem el dia amb un recorregut pel Museu Arqueològic de la ciutat, on coneguérem bona part dels secrets que s’amaguen al davant i al darrere de l’organització de l’edifici i del seu contingut. Després, una passejada al voltant de les restes de muralla que es conserven i que s’estan excavant amb molt diligència ens permeté descobrir l’articulació de l’entramat medieval de la ciutat i les modificacions –destruccions– que l’home és capaç d’infringir al patrimoni urbanístic. Ja per la vesprada ens dirigírem al castell que domina la ciutat i les dues valls que ací conflueixen. Territori de frontera durant molts segles, la fortalesa esdevé el baluard defensiu de la ciutat i de la població que hi viu des d’una posició privilegiada. La màgia dels segles medievals, especialment de l’època d’Alfons X el Savi, impregna tots els racons del castell i a nosaltres mateix, gràcies a la diligència i el bon treball del director de la visita i artífex de la posada en valor del monument, Juan Francisco Jiménez Alcázar. Cal anar-hi almenys una vegada en la vida.
I finalment el dia 8 de març emprenguérem la sessió que posà fi al simposi. Les encarregades de cloure’l foren dues investigadores amb alguns anys d’experiència al darrere. Amparo Rubio Martínez –Universidad Complutense de Madrid– exposà amb una claredat esfereïdora l’estructura fiscal dels dominis territorials de l’arquebisbat de Santiago de Compostel·la i la senyorialització d’un impost reial a aquestes terres, fruit d’una llarga investigació. Tancà la sessió i, per tant, el simposi Concepción Villanueva Morte –Universidad de Zaragoza–, la qual ens dugué a fer un passeig pels diversos territoris i també alguns personatges del regne d’Aragó en temps de Jaume I, a través de la crònica «El llibre dels feyts». Comptat i debatut.
Després ja ens assaltaren les presses, perquè molts havíem de marxar de seguida. Perdoneu aquest humil narrador si en algun moment ha oblidat alguna qüestió d’una importància vital en el contingut de les ponències, però... Si voleu més informació consulteu les actes que sortiran ben prompte (això ens asseguraren). Paga la pena fer-se amb elles, perquè de segur que són molt més interessants que el s’ha pogut transmetre ací.
Tot això a banda, cal dir que ha estat una experiència realment molt valuosa, almenys per al narrador, un dels membres més joves del grup. La interacció entre joves investigadors provinents de diversos llocs i tradicions historiogràfiques ha estat útil per conèixer el panorama científic en què es mou o es mourà la investigació ens els anys propers i, sobretot, ha estat profitosa per posar en contacte un grup d’incipients científics d’una qualitat humana extraordinària que espere tornar a veure molt prompte. I tot això sota l’atenta ullada d’un director d’orquestra exquisit, que ha sabut reunir-nos en un bell emplaçament per mostrar-nos les diverses sortides que l’experiència vital ens pot deparar. A tots ells, la meua gratitud i les meues felicitacions. Salut.
Entre els dies 5 i 8 de març de 2008 es celebrà a Lorca (Múrcia) el IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, que va reunir a la ciutat murciana investigadors del món medieval provinents de diversos punts de l’Estat espanyol i també de l’estranger, tots ells menors de 30 anys. L’objectiu del simposi és posar en contacte un grup d’investigadors amb horitzons científics distints dins la historiografia medieval, amb la finalitat de donar a conèixer els temes d’investigació més actuals i també esdevenir un punt de trobada capaç d’aportar noves idees, recursos bibliogràfics i informàtics als ponents. Objectiu que s’assolí amb un èxit rotund a causa de la previsió i la tasca realitzada per l’organització i també pel caràcter dels assistents, perquè el debat i la discussió al voltant de temes historiogràfics foren presents des de l’arribada a Lorca fins l’acomiadament a l’estació, al davant d’un café, d’una cervesa o d’un bon plat de migas. Una bona experiència personal i científica, sens dubte, per recolzar la tasca investigadora d’un grup de joves que tot just comença ara a donar uns fruits molt sucosos.
Bona part del seguici de joves medievalistes arribà a Lorca la nit del dia 4 de març i des d’aquest moment els parlaments sobre història medieval i l’intercanvi d’experiències foren continus. Ja el dia 5 de març, després de la preceptiva benvinguda dels participants per part de les autoritats locals i d’un bon dinarot, s’iniciaren les sessions del simposi. Trencà el gel Susana Aparicio Rosillo –Universidad Pública de Navarra– que ens aportà una panoràmica molt exhaustiva de la política territorial pro-aragonesa en el Bearn, des dels temps de Gastó IV fins els Montcada, testimoni dels ordits familiars i polítics de la noblesa navarra a les dues bandes dels Pirineus entre els segles XI-XII. Més endavant, Vicent Baydal Sala –Institució Milà i Fontanals, CSIC, Barcelona– abordà els principals trets que caracteritzen el pactisme inicial dels territoris que conformen la Corona d’Aragó, especialment els primers anys de l’arribada al tron de Jaume II (1291-1293). Tot seguit Inés Calderón Medina –Universidad de Valladolid– ens oferí les directrius per seguir l’experiència vital de Pedro Peláez de Maia i Velasco Fernández de Soberosa, dos nobles portuguesos –possiblement d’origen gallec– al servei del rei de Lleó entre 1157 i 1187. Tancà aquesta primera sessió de treball Rodrigo Da Costa Dominguez –Universidad de Oporto, encara que d’origen brasiler– amb les contradiccions que s’establiren al món portugés del segle XV entre la usura i la pràctica del comerç, a més dels problemes i les solucions que s’arbitraren en l’economia creditícia abans i després de l’expulsió dels jueus.
El dia 6 de març les sessions començaren bon de matí amb la intervenció de Pablo García Acosta –Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, malgrat que és canari de naixement–, que ens aproximà a les tesis místiques i quasi prohibides de Marguerite Porete a través de l’estudi acurat de Miroir des simples ames, convidant els més rudes a pujar cadascuna de les escales de la virtut que ens aproximen a l’Amor i a la Divinitat, en definitiva, a la comprensió de la mística medieval pròpia de l’Europa central i septentrional. Tot seguit, el discurs canvià radicalment amb la intervenció de l’arqueòleg Iker Gómez Tarazgo –CSIC, Escuela Española de Historia y Arqueología de Roma–, el qual ens oferí els resultats de la seua investigació en el despoblat medieval de Loranco (Burgos), una petita aldea d’època altomedieval, testimoni de les transformacions sofertes per la societat rural entre les estructures romanes i les feudals. Més endavant, Roberto González Zalacaín –Universidad de La Laguna, Canàries– presentà bona part de les conclusions que ofereix el seu treball d’investigació al voltant dels conflictes familiars a la Corona de Castella al final de l’Edat Mitjana, aplicats concretament al cas de Tenerife, en relació a la violència de gènere, els conflictes per les possessions materials i les disputes entre les famílies de l’elit que controlen el poder –hi ha coses que no canvien mai!
Després de prendre un café i interpel·lar alguns dels ponents al voltant de les tesis defensades a la taula, reprenguérem la sessió del matí amb la intervenció d’Óscar López Gómez –Universidad de Castilla La Mancha–, el qual ens dugué a fer una passejada pels espais d’opressió a Toledo a la baixa Edat Mitjana, és a dir, les presons de la ciutat, les seues estàncies, els mètodes repressius, els delictes i moltes altres qüestions que testimonien bona part dels aspectes de la vida quotidiana a les ciutats medievals. Quotidianitat que no abandonà els discurs de Jerónimo Méndez Cabrera –Universitat de València–, encara que des d’una altra perspectiva. El filòleg valencià ens introduí en el món escatològic i sexual de les dones medievals a través de l’anàlisi del «Col·loqui de dames», on una beata, una dama i una vídua conversen al recer de la catedral de València sobre la desafortunada vida amorosa i sexual de cadascuna d’elles.
Es féu hora de dinar i compartir amb els companys les impressions que els «predicadors» ens havien transmès durant el matí. Les xarrades del dinar, profitoses i molt útils historiogràficament, es convertiren en una continuació de la sessió del matí, però calgué tornar a la seu de Huerto Ruano i seguir amb la sessió de la vesprada. Era el torn d’Esther Martí Sentañes –Universitat de Lleida, encara que desenvolupa la seua tesi a Sardenya–, la qual aprofundí en el pactisme d’un dels territoris de la Corona d’Aragó i ens oferí una anàlisi prosopogràfica dels membres de l’oligarquia urbana que assisteix als parlaments sards i a les corts catalanes al llarg del segle XV, combinant l’estudi de l’actuació d’aquestes elits als càrrecs municipals i també en la representació del territori davant la corona. Després fou Nicolás Menéndez González –Universitat zu Köln, Colònia, Alemanya– l’encarregat de fer trontollar els fonaments de la catedral gòtica de Burgos. L’asturià ens proposà una crítica rotunda cap a tots aquells que en algun moment han defensat que les torres de la catedral de Burgos foren construïdes per Juan de Colònia, amb la finalitat de fer pal·lès la dubtosa procedència de l’alemany i també que no fou l’únic artífex de la construcció. Més endavant, Víctor Muñoz Gómez –Universidad de Valladolid– plantejà les directrius de l’administració senyorial i del govern urbà als territoris de Ferran d’Antequera i Leonor d’Alburquerque entre 1392 i 1421, els quals s’estenen al regne de Castella des de la frontera amb Navarra fins la frontera amb Portugal, fixant la seua atenció en la figura dels corregidors en l’entramat del govern municipal.
Aturàrem la sessió una altra estoneta per berenar i la reprenguérem amb la intervenció de Mario Orsi Lázaro –Institució Milà i Fontanals, CSIC, Barcelona– que exposà molt gràficament la formació de l’armada reial de Pere el Cerimoniós en la campanya de Sardenya (1354), amb una atenció especial al reclutament dels «vaguerosos e malendrins» i «ballesters bons e bé atreçats», tot un terratrèmol al regnat del Cerimoniós. Tancà la sessió de la vesprada el narrador d’aquesta crònica, Vicent Royo Pérez –Universitat de València–, el qual dugué humilment la petita població de Culla (Alt Maestrat, Castelló) fins la internacionalitat d’un simposi d’aquestes característiques a través de l’estudi de la fiscalitat municipal i les finances locals del lloc entre 1398 i 1407. En aquesta petita aldea els membres que formen l’equip de govern s’encarreguen de dirigir la política econòmica del lloc, amb una sèrie de mecanismes fiscals que es sustenten fonamentalment en la peita i en el recurs als censals per poder afrontar les inversions dirigides a millorar el benestar dels veïns, mantindre l’administració local i, sobretot, pagar al senyor, al rei i als creditors censalistes, vertaders beneficiaris del desenvolupament del sistema fiscal municipal. L’aridesa del tema escollit, tanmateix, no allunya els resultats de la investigació d’aproximar l’historiador al camperol, a la petita comunitat rural i al seu comportament col·lectiu i també individual. El debat conclogué la sessió vespertina i tots marxàrem a pendre una cervesa i a sopar al Paso Azul, que ens ho havíem guanyat de bona veritat.
L’endemà anàrem a conèixer Lorca, que també paga la pena, malgrat el fort vent que intentava sabotejar la nostra visita a La fortaleza del sol. Començàrem el dia amb un recorregut pel Museu Arqueològic de la ciutat, on coneguérem bona part dels secrets que s’amaguen al davant i al darrere de l’organització de l’edifici i del seu contingut. Després, una passejada al voltant de les restes de muralla que es conserven i que s’estan excavant amb molt diligència ens permeté descobrir l’articulació de l’entramat medieval de la ciutat i les modificacions –destruccions– que l’home és capaç d’infringir al patrimoni urbanístic. Ja per la vesprada ens dirigírem al castell que domina la ciutat i les dues valls que ací conflueixen. Territori de frontera durant molts segles, la fortalesa esdevé el baluard defensiu de la ciutat i de la població que hi viu des d’una posició privilegiada. La màgia dels segles medievals, especialment de l’època d’Alfons X el Savi, impregna tots els racons del castell i a nosaltres mateix, gràcies a la diligència i el bon treball del director de la visita i artífex de la posada en valor del monument, Juan Francisco Jiménez Alcázar. Cal anar-hi almenys una vegada en la vida.
I finalment el dia 8 de març emprenguérem la sessió que posà fi al simposi. Les encarregades de cloure’l foren dues investigadores amb alguns anys d’experiència al darrere. Amparo Rubio Martínez –Universidad Complutense de Madrid– exposà amb una claredat esfereïdora l’estructura fiscal dels dominis territorials de l’arquebisbat de Santiago de Compostel·la i la senyorialització d’un impost reial a aquestes terres, fruit d’una llarga investigació. Tancà la sessió i, per tant, el simposi Concepción Villanueva Morte –Universidad de Zaragoza–, la qual ens dugué a fer un passeig pels diversos territoris i també alguns personatges del regne d’Aragó en temps de Jaume I, a través de la crònica «El llibre dels feyts». Comptat i debatut.
Després ja ens assaltaren les presses, perquè molts havíem de marxar de seguida. Perdoneu aquest humil narrador si en algun moment ha oblidat alguna qüestió d’una importància vital en el contingut de les ponències, però... Si voleu més informació consulteu les actes que sortiran ben prompte (això ens asseguraren). Paga la pena fer-se amb elles, perquè de segur que són molt més interessants que el s’ha pogut transmetre ací.
Tot això a banda, cal dir que ha estat una experiència realment molt valuosa, almenys per al narrador, un dels membres més joves del grup. La interacció entre joves investigadors provinents de diversos llocs i tradicions historiogràfiques ha estat útil per conèixer el panorama científic en què es mou o es mourà la investigació ens els anys propers i, sobretot, ha estat profitosa per posar en contacte un grup d’incipients científics d’una qualitat humana extraordinària que espere tornar a veure molt prompte. I tot això sota l’atenta ullada d’un director d’orquestra exquisit, que ha sabut reunir-nos en un bell emplaçament per mostrar-nos les diverses sortides que l’experiència vital ens pot deparar. A tots ells, la meua gratitud i les meues felicitacions. Salut.
Seminari d'Història Medieval a la Universitat de València
Frederic Aparisi Romero
El passat 7 de març tingué lloc a la sala d'actes del Dept. d'Hª Medieval de la Universitat de València-Estudi General una nova sessió del Seminari d'Història Medieval organitzat pel departament. En aquesta ocasió ens visitava el professor Emilio Martín Gutiérrez, de la Universitat de Cadis, amb una xarrada que portava per títol: "El paisaje rural en la baja Edad Media: Fuentes, métodos y perspectivas". Durant gairebé dues hores i mitjà, el professor Martín Gutierrez ens exposà la metodologia que va aplicar el seu estudi sobre el paisatge de Xeres de la Frontera. Aquesta metodologia té els seus fonaments en, per un costat, la interdisciplinarietat, i per l'altre, la complementarietat de les fonts, és a dir, l'ús de tots els tipus de fonts.
El debat fou força viu, sobre tot per part del catedràtic Guinot, qui presentà algunes objeccions a la metodologia així com algunes mancances en la recerca de Emilio Martín. El també catedràtic Furió realitzà algunes crítiques a la base teòrica del professor Martín, si bé tingué més cura amb les formes.
Els joves estudiants ompliren la sala, tot i que algunEs es podrien haver quedat a casa, donada la imatge de mala educació i mancança de professionalitat que varen oferir. Ivan Martínez intervingué per a preguntar al professor de la Universitat de Cadis sobre la intensitat de les transformacions a finals del segle XIV. Frederic Aparisi interrogà al gadità sobre el paper i l’actitud del camperolat davant la introducció d’una agricultura cada vegada més comercial i especulativa. Preguntes que el professor Martín Gutiérrez respongué amb diligència. Les transformacions del paisatge xeresà es concentren en la segona meitat del segle XV, encara que molt possiblement siga aquesta conclusió un miratge documental (les fonts sobre Xerès es concentren a partir del XV, abans hi ha molt poc). Pel que fa l'actitut del camperolat, aquest es mostrà favorable a les transformacions i a la introducció de nous conreus més comercials i a la participació en activitats més especulatives, com l’explotació de les salines. La principal crítica que se li va fer al professor Martín fou la mancança absoluta de treball de camp, parlar del paisatge des de la butaca, així com d'un parcel·lari que reflectís o almenys suggerís, les àrees productives de la comarca. Al remat, però, un interessantíssim debat, força productiu.
El debat fou força viu, sobre tot per part del catedràtic Guinot, qui presentà algunes objeccions a la metodologia així com algunes mancances en la recerca de Emilio Martín. El també catedràtic Furió realitzà algunes crítiques a la base teòrica del professor Martín, si bé tingué més cura amb les formes.
Els joves estudiants ompliren la sala, tot i que algunEs es podrien haver quedat a casa, donada la imatge de mala educació i mancança de professionalitat que varen oferir. Ivan Martínez intervingué per a preguntar al professor de la Universitat de Cadis sobre la intensitat de les transformacions a finals del segle XIV. Frederic Aparisi interrogà al gadità sobre el paper i l’actitud del camperolat davant la introducció d’una agricultura cada vegada més comercial i especulativa. Preguntes que el professor Martín Gutiérrez respongué amb diligència. Les transformacions del paisatge xeresà es concentren en la segona meitat del segle XV, encara que molt possiblement siga aquesta conclusió un miratge documental (les fonts sobre Xerès es concentren a partir del XV, abans hi ha molt poc). Pel que fa l'actitut del camperolat, aquest es mostrà favorable a les transformacions i a la introducció de nous conreus més comercials i a la participació en activitats més especulatives, com l’explotació de les salines. La principal crítica que se li va fer al professor Martín fou la mancança absoluta de treball de camp, parlar del paisatge des de la butaca, així com d'un parcel·lari que reflectís o almenys suggerís, les àrees productives de la comarca. Al remat, però, un interessantíssim debat, força productiu.
Entrevista amb Stefano Cingolani
Vicent Baydal
Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956)
Doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma. Ha estat professor universitari a Roma i Barcelona, però en l’actualitat es dedica exclusivament a la investigació. Especialista en alguns dels grans autors de la literatura catalana medieval, com ara Bernat Metge o Joan Roís de Corella, en la darrera dècada s’ha convertit en el millor coneixedor de la historiografia catalana dels segles xi al xiv, tot destacant per l’edició de textos inèdits i per l’aprofundiment en l’hermenèutica dels ja coneguts. Acaba de publicar la biografia Jaume I. Història i mite d’un rei (2007) i l’assaig sobre les quatre grans cròniques La memòria dels reis (2007). Així mateix, té en preparació els primers volums de la col·lecció de fonts històriques Monuments d’Història de la Corona d’Aragó.
Entrevista feta per Vicent Baydal i Eduard Martí per al Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.
Doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma. Ha estat professor universitari a Roma i Barcelona, però en l’actualitat es dedica exclusivament a la investigació. Especialista en alguns dels grans autors de la literatura catalana medieval, com ara Bernat Metge o Joan Roís de Corella, en la darrera dècada s’ha convertit en el millor coneixedor de la historiografia catalana dels segles xi al xiv, tot destacant per l’edició de textos inèdits i per l’aprofundiment en l’hermenèutica dels ja coneguts. Acaba de publicar la biografia Jaume I. Història i mite d’un rei (2007) i l’assaig sobre les quatre grans cròniques La memòria dels reis (2007). Així mateix, té en preparació els primers volums de la col·lecció de fonts històriques Monuments d’Història de la Corona d’Aragó.Entrevista feta per Vicent Baydal i Eduard Martí per al Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.
Els dos darrers llibres que li han donat més notorietat pública, una biografia de Jaume el Conqueridor i un assaig sobre les quatre grans cròniques, han coincidit amb la celebració del vuitè centenari del naixement d’aquell mateix rei. Pensa que les grans commemoracions públiques ajuden a la tasca historiogràfica?
A la de la difusió sí. A la tasca historiogràfica no necessàriament, però sí a la difusió ja que possibiliten que alguns llibres arribin al gran públic. Ajuden també amb col·loquis com, per exemple, en el cas de Jaume I del qual feia 30 anys que no se n’organitzaven, però tot depèn de qui i com els organitza i qui hi va a dir què.
En aquest sentit pensa que el vuitè centenari jaumí s’està celebrant com es caldria per part de les institucions catalanes?
Sincerament no ho sé perquè de moment les institucions públiques no l’estan celebrant, a part de l’organització d’un col·loqui per part de l’Institut d’Estudis Catalans, només Duran i Lleida li ha portat una corona de flors. Hi ha mínim ressò a la premsa i la televisió, també l’Ajuntament de Barcelona està fent una sèrie de petits documentals i una pàgina web sobre Jaume I... Evidentment no fa falta el que estan fent a València: el Te Deum i les cavalcades. Poden faltar coses més populars, no en el sentit de folklòriques, sinó en el sentit de difusió bàsica.
Precisament destaca la diferència amb el País Valencià i les Illes Balears, on els actes organitzats són molt més nombrosos i on, potser com afirma Antoni Furió, Jaume I és més ben recordat que a Aragó i Catalunya.
Tant a Mallorca com a València és com a mínim una figura més popular. Aquí el cas és una mica més contradictori: fa uns anys va ser triat com el personatge favorit de la història de Catalunya mitjançant la votació d’un programa de la televisió pública catalana, però a nivell historicoinstitucional no té una gran presència. En l’àmbit popular em temo que és més un nom vehiculat per novel·les que no pas per tradicions comunes o per llibres d’història, ja que, per exemple, des de Ferran Soldevila no hi havia sortit res de nou.
També a la Catalunya de fa cent anys es va celebrar amb molta més intensitat el setè centenari del naixement de Jaume el Conqueridor i és evident que les quatre grans cròniques i la història medieval catalana van complir un paper cabdal en la formació del primer nacionalisme català. Podria ser que una vegada que el catalanisme ha hegemonitzat el sistema polític ja no atén tant a la base historiogràfica que el va ajudar a nàixer?
Podria ser. Tinc alguna sospita, però no n’estic del tot segur. Crec que hi ha una certa confluència de diferents coses. Des del punt de vista de les bases historiogràfiques del catalanisme, Jaume I és poc nacionalista, és poc “català” tot plegat. I almenys des que vaig arribar aquí he copsat que el nacionalisme català se centra sempre més en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, els actes en què Catalunya és sola contra el món. Per la seva part, com que Jaume I pertany a la Corona d’Aragó, crea València i crea Mallorca, és una cosa més pancatalanista que potser no identifica tant a Catalunya de forma particular. Potser, a més, Jaume I no forma part dels grans mites catalans nacionalistes; pel que fa al Casal de Barcelona, per exemple, Guifré el Pilós és millor considerat, tot i que no en sabem res d’ell.
Per altra banda, a nivell semiintel·lectual es nota la prevalença que té la crònica de Ramon Muntaner sobre la de Jaume I. Muntaner agrada més perquè és molt més patriòtic, dóna més satisfacció popular nacionalista i conta l’expansió catalana europea mentre que el rei Jaume és “massa” ibèric encara. Tal vegada el lector contemporani troba més gust en llegir Muntaner per la simplificació de criteris literaris contemporanis.
Així mateix, en aquell cert abandonament de la història política medieval potser influeix també el tipus d’historiografia que es fa a Catalunya. Aquí les últimes biografies de reis són les dels anys ’50; després, la historiografia ha fet altres coses. En canvi, a la península ibèrica hi ha molt bones obres recents sobre els reis medievals d’Astúries, de Lleó, de Castella, de Navarra o de l’Aragó independent. Caldria, doncs, recuperar la gran història política de l’edat mitjana catalana. I que no se n’hagi fet gaire, possiblement influeix també en la seva escassa divulgació popular. Particularment en el que pugui m’hi posaré i ja tinc prevista la biografia de Pere el Gran (1276-1285).
Al Seminari de l’IUHJVV vam tractar fa dos anys la biografia com a mètode historiogràfic. Quines virtuts i quins defectes en destacaria?
A banda que no existeix “el mètode” per fer res, les biografies medievals –que són diferents segons l’època i el tipus de fonts a l’abast– permeten d’aprofundir més en aspectes de les capes socials altes i de la història del poder. Són una molt bona eina per veure com s’estructura la pràctica i la concepció del poder, mentre que per a l’estudi de les relacions diplomàtiques i dels esdeveniments polítics no són necessàries però són un instrument útil.
Potser hi ha de vegades un excés d’història psicològica en el gènere biogràfic medieval?
Això depèn del joc que doni la documentació disponible i del tipus de biografia. En el cas d’aquelles divulgatives, per interessar el lector, cal una mica d’història psicològica, tot i que amb mesura. També hi ha qui es llença a les reconstruccions biograficonovel·lesques sense base documental suficient, però particularment la biografia em sembla una bona eina de relat historiogràfic sempre i quan es tracten les fonts amb cientificitat.
Sí que té certa base psicològica una de les seves hipòtesis més importants –i potser polèmiques– segons la qual el Llibre dels fets de Jaume I va ser escrit entre 1270 i 1276 com a resposta a l’obra De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, ja que aquesta menystenia el paper de la dinastia del Casal de Barcelona en la història ibèrica. És el segle XIII un mena d’origen de les disputes territorials de l’Espanya actual?
Potser sí. Espanya, en el sentit geogràfic del terme, sempre hi ha hagut, des dels romans. El problema és que fins al segle XII és bàsicament on estan els andalusins i a partir del XIII és on estan els cristians. És més aviat la ideologia de les històries castellanes medievals –Lucas de Tuy, Rodrigo Jiménez de Rada i les cròniques alfonsines– les que elaboren la idea d’una única Espanya i del lloc que han de tenir els altres que hi són. Jaume I sembla prou solidari amb el que en podríem dir, salvant les distàncies, una Espanya plural, en què tots són cristians i cada regne va a la seva, però hi ha una idea de conjunt, com, per exemple, quan en marxar del Concili de Lió (1245) afirma que gràcies a ell “hem fet honor a tota Espanya”.
D’altra banda, des del punt de vista de la psicologia del rei Jaume, arriba cert moment en què comença a sentir-se el més gran de tots els governants ibèrics. Com que no aconsegueix vèncer Castella ni tampoc fer-se amb el regne de Navarra al qual aspirava, juga, doncs, la carta de l’autoritat moral i comença a actuar com si fos el rei més important de tots, el que explica, per exemple, la conquesta de Múrcia (1266) en favor del seu gendre Alfons X de Castella. Aquella frase del Concili de Lió s’entén sobretot des de la seva idea de ser el monarca més representatiu i més prestigiós de les monarquies cristianes que hi eren a Espanya.
En relació amb tot això i amb les teories contemporaneistes sobre el nacionalisme que han estat elaborades els darrers vint-i-cinc anys, caldria més treball de reflexió sobre els conceptes d’estat i nació dins el medievalisme català?
Em sembla que ens vam quedar a les posicions romanticopositivistes i nacionalistes del primer catalanisme, les hem eliminat per un afany correcte de modernització i ara ens hem quedat exactament en no saber què passa, on, ni quan, respecte d’aquest tema. Pel que jo he pogut veure no podem dir que a l’època de Jaume I hi hagi nacionalisme ni tampoc hi ha present una diferenciació clara entre Catalunya i Aragó com a entitats nacionals. Hi ha els catalans i els aragonesos com a grup de gent de la qual refiar-se més o menys i, per exemple, el cronista Desclot és clarament antiaragonès, però no sé en quins termes això va més enllà.
Potser seria el cas de tornar a examinar aquests aspectes, tot i que és complicat. Les fonts medievals poden ser massa ambigües al respecte, però si alguna persona amb molt de seny i molt d’equilibri s’hi volgués tornar a posar, almenys per fer un punt de la situació prou exacte, no estaria gens malament, ja que encara continuem veient les cròniques a través dels ulls de la Renaixença i del catalanisme de primeries del segle xx.
Aquest any organitzarem a l’IUHJVV un col·loqui sobre l’ús ètic de la història. En quina mesura hi ha uns límits ètics per al historiador?
No s’hi val qualsevol cosa. Jo sóc més instintiu que no teòric, però qualsevol cosa no s’hi val. La interpretació de les fonts és un límit: cal treure la màxima info rmació possible però cal ser el màxim de rigorós possible.
En el meu àmbit d’estudi he hagut d’incorporar nous mètodes per llegir les fonts, ja que fins el moment, entre la desconfiança absoluta de Bofarull vers les cròniques medievals catalanes i la propensió a creure-les de Soldevila, no hi havia hagut una crítica com calia. Les cròniques, a banda dels fets narrats, sempre donen més info rmacions sobre el moment històric en què han estat escrites, però per extreure aquestes info rmacions és necessària la seva crítica històrica i sempre ha de ser una crítica molt afinada. Així, a banda dels fets erudits, podem identificar la mentalitat segons la qual els cronistes donaven una determinada visió dels fets en funció de la seva ideologia i de diverses estratègies de comunicació pública. La confrontació minuciosa amb els fets i els documents coneguts ens permet de donar noves interpretacions sobre la visió particular que els autors de les cròniques volien oferir.
Respecte d’això, la crítica de les fonts medievals resultaria molt més senzilla si tinguérem a l’abast més edicions documentals.
Clarament, com més elements tens a disposició més fàcil és fer la crítica de les fonts. Dels documents del segle xiii en tenim uns quants, sobretot de Jaume I, però no estan del tot publicats ni molt menys Hi ha dos problemes. Un és la mà d’obra disponible per editar fonts: amb molta gent podrem publicar molt, en cas contrari treballarem menys i de forma més parcel·litzada. L’altre problema afecta a la concepció de l’edició de documents: recentment se n’han publicat moltíssims a Catalunya, però les línies que s’han privilegiat són les de l’època carolíngia i els cartularis eclesiàstics o municipals; el que falta totalment respecte d’altres països –tornant a la mateixa raó per la qual no es fan biografies– són els corpus diplomàtics dels comtes o dels reis.
A l’Aragó d’abans de la unió amb Catalunya estan publicats gairebé tots els documents reials, i igual per a d’altres reis castellans, francesos o anglesos. Aquí no hi ha pràcticament cap. Hi ha la sèrie de documents de l’Arxiu Comtal de Barcelona, importantíssima, però si vols estudiar qualsevol sobirà a partir de Ramon Berenguer I (1035-1076) has d’anar a buscar els documents a un miler de llocs diferents i uns quants els perdràs perquè són a publicacions inesperades i impensades. Com que no hi ha un estudi polític de la història, tampoc hi ha una publicació de la documentació política. Sembla, a més, que la cosa funcioni d’una manera ocasional, segons els interessos d’un o d’un altre investigador.
Això quant a les fonts d’arxiu. I respecte de les fonts de biblioteca, en què vostè ha destacat per exhumar alguns manuscrits inèdits, també queda tant per fer?
Queda per fer, sigui pel que encara és inèdit i tenim constància que existeix o que va existir però no sabem si es conserva enlloc, sigui per «republicar» ben publicats els textos que ja tenim. En això darrer acabem de començar: el servei de Publicacions de la Universitat de València editarà aquest any els dos primers volums dels Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, una col·lecció de fonts cronístiques medievals de la Corona des del segle xi fins al xv, hagin restat inèdites o estiguin ja publicades amb criteris d’edició antics. De moment els primers dos volums són cròniques, les Gestes en català i el Llibre dels reis, el tercer seran els Annals de Ripoll i el quart serà la versió primitiva del Gesta Comitum.
Finalment, com a darrera qüestió, sabem que vostè es dedica exclusivament a la investigació en l’actualitat. Comença a ser possible viure com a investigador d’humanitats en la societat catalana?
No, evidentment. T’has de dedicar a altres feines tangencials com ara la revisió editorial de textos o la publicació de llibres de divulgació. Actualment no dóna per viure de la investigació, sinó per malviure.
No, evidentment. T’has de dedicar a altres feines tangencials com ara la revisió editorial de textos o la publicació de llibres de divulgació. Actualment no dóna per viure de la investigació, sinó per malviure.
Notícies de la premsa escrita
Ivan Martínez Araque
Nuevos estudios lingüísticos refuerzan la tesis de la valencianidad del "Curial e Güelfa"
El Mercantil Valenciano, 19-II-08
La valencianidad del Curial e Güelfa ofrece cada día menos dudas. Así lo creen, al menos, los especialistas. El último experto en sumarse a esta teoría ha sido el catedrático de Filología de la Universitat Autònoma de Barcelona y director del Atles Lingüístic del Institut d´Estudis Catalans (IEC), Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932).Alfons Garcia, Valencia
El prestigioso profesor presentó recientemente un estudio lingüístico en un congreso en la sede de la Universidad de Alicante en La Nucia en el que concluía el origen valenciano del texto que nos ha llegado del Curial. "Estoy convencido en un 99,9% de posibilidades de que la obra que nos ha llegado corresponde a un escribano valenciano", resumió a este diario.Su argumento es la frecuencia de aparición de grafías y términos característicos del habla valenciana. Veny ha profundizado en la línea sugerida por Antoni M. Badia i Margarit y reforzada después por otro romanista de prestigio, el valenciano Germà Colón.
El catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando ha sido quien ha realizado más aportaciones en los últimos años a esta tesis de la valencianidad del Curial. Ferrando, responsable de la última edición de la obra (la primera en 75 años), realizada por la firma francesa Anacharsis y presentada en la última Feria del Libro de Fráncfort -dio cuenta de ello Levante-EMV-, se fundamenta también en los usos lingüísticos peculiarmente valencianos detectables en la importante novela anónima.
El Curial e Güelfa es un libro de caballerías del siglo XV y está considerado una de las obras fundamentales de la literatura en lengua propia. No obstante, está rodeado de enigmas, dado que no se conoció el manuscrito hasta principios del siglo XX (la primera edición, de Rubió i Lluch, es de 1901). Ello ha dado pie a que algún autor haya puesto en duda su autenticidad y haya considerado que era obra del erudito Manuel Milá i Fontanals. Esta teoría, sin embargo, no ha logrado crédito entre los especialistas. El origen de la novela ha planteado, no obstante, diferencias entre los estudiosos, debido principalmente a que -a diferencia de otras lenguas- el catalán no planteaba notables divergencias dialectales en el siglo XV. Pese a todo, en los últimos años ha tomado fuerza la corriente teórica que atribuye la obra a una mano valenciana. La profundización en los análisis lingüísticos -antes tuvieron prioridad los literarios y culturales- ha llevado a este estado de la situación. En los últimos meses se han realizado dos congresos sobre la obra en Santander y La Nucia. Una de las participaciones más relevantes, debido a su prestigio, ha sido la de Joan Veny, quien tras estudiar el Curial para su ponencia ha ratificado la tesis de su valencianidad.
El lingüista ha elaborado 22 mapas de rasgos fonéticos y léxicos que le "invitan" a sostener el citado criterio, sobre el cual su "olfato dialectológico" ya le había alertado hace más de 40 años, cuando realizó su tesis doctoral. Uno de los datos que subraya Veny es que en el texto que nos ha llegado del Curial e Güelfa la e gráfica átona corresponde a una e fónica (temple, colze), como ocurre en el habla valenciana. En cambio, en los dialectos orientales del catalán se observa una confusión entre e y a que con frecuencia se traslada a los escritos.Otros usos léxicos por los que el filólogo defiende la valencianidad de la novela es la preferencia por formas como oroneta frente a oreneta, acurtar frente a acurçar, juí frente a judici, o aplegar frente a arribar. Son sólo algunos ejemplos. Se trata, en definitiva, de una cuestión "numérica", de "acumulación de formas", argumenta. "Puede aparecer alguna expresión del catalán oriental, pero no continuidad ni con la intensidad" con la que se detectan las valencianas.
El Mercantil Valenciano, 19-II-08
La valencianidad del Curial e Güelfa ofrece cada día menos dudas. Así lo creen, al menos, los especialistas. El último experto en sumarse a esta teoría ha sido el catedrático de Filología de la Universitat Autònoma de Barcelona y director del Atles Lingüístic del Institut d´Estudis Catalans (IEC), Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932).Alfons Garcia, Valencia
El prestigioso profesor presentó recientemente un estudio lingüístico en un congreso en la sede de la Universidad de Alicante en La Nucia en el que concluía el origen valenciano del texto que nos ha llegado del Curial. "Estoy convencido en un 99,9% de posibilidades de que la obra que nos ha llegado corresponde a un escribano valenciano", resumió a este diario.Su argumento es la frecuencia de aparición de grafías y términos característicos del habla valenciana. Veny ha profundizado en la línea sugerida por Antoni M. Badia i Margarit y reforzada después por otro romanista de prestigio, el valenciano Germà Colón.
El catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando ha sido quien ha realizado más aportaciones en los últimos años a esta tesis de la valencianidad del Curial. Ferrando, responsable de la última edición de la obra (la primera en 75 años), realizada por la firma francesa Anacharsis y presentada en la última Feria del Libro de Fráncfort -dio cuenta de ello Levante-EMV-, se fundamenta también en los usos lingüísticos peculiarmente valencianos detectables en la importante novela anónima.
El Curial e Güelfa es un libro de caballerías del siglo XV y está considerado una de las obras fundamentales de la literatura en lengua propia. No obstante, está rodeado de enigmas, dado que no se conoció el manuscrito hasta principios del siglo XX (la primera edición, de Rubió i Lluch, es de 1901). Ello ha dado pie a que algún autor haya puesto en duda su autenticidad y haya considerado que era obra del erudito Manuel Milá i Fontanals. Esta teoría, sin embargo, no ha logrado crédito entre los especialistas. El origen de la novela ha planteado, no obstante, diferencias entre los estudiosos, debido principalmente a que -a diferencia de otras lenguas- el catalán no planteaba notables divergencias dialectales en el siglo XV. Pese a todo, en los últimos años ha tomado fuerza la corriente teórica que atribuye la obra a una mano valenciana. La profundización en los análisis lingüísticos -antes tuvieron prioridad los literarios y culturales- ha llevado a este estado de la situación. En los últimos meses se han realizado dos congresos sobre la obra en Santander y La Nucia. Una de las participaciones más relevantes, debido a su prestigio, ha sido la de Joan Veny, quien tras estudiar el Curial para su ponencia ha ratificado la tesis de su valencianidad.
El lingüista ha elaborado 22 mapas de rasgos fonéticos y léxicos que le "invitan" a sostener el citado criterio, sobre el cual su "olfato dialectológico" ya le había alertado hace más de 40 años, cuando realizó su tesis doctoral. Uno de los datos que subraya Veny es que en el texto que nos ha llegado del Curial e Güelfa la e gráfica átona corresponde a una e fónica (temple, colze), como ocurre en el habla valenciana. En cambio, en los dialectos orientales del catalán se observa una confusión entre e y a que con frecuencia se traslada a los escritos.Otros usos léxicos por los que el filólogo defiende la valencianidad de la novela es la preferencia por formas como oroneta frente a oreneta, acurtar frente a acurçar, juí frente a judici, o aplegar frente a arribar. Son sólo algunos ejemplos. Se trata, en definitiva, de una cuestión "numérica", de "acumulación de formas", argumenta. "Puede aparecer alguna expresión del catalán oriental, pero no continuidad ni con la intensidad" con la que se detectan las valencianas.
Harca. Joves Medievalistes Valencians
Grup Harca
Harca naix amb un doble objectiu: coordinar els joves medievalistes valencians i difondre la seua tasca historiogràfica. Els requisits per formar-ne part són tres: ser llicenciat en història i medievalista, tindre menys de 35 anys i escriure al blog almenys una vegada al mes.
Els temes a tractar estaran relacionats amb la nostra pròpia investigació historiogràfica, ja siga per tal de difondre-la, ja siga per tal d'ajudar-nos uns a uns altres mitjançant el plantejament de qüestions generals o particular. En tot cas, el blog també naix amb voluntat divulgadora, per la qual cosa tractarem de fer un esforç per fer arribar el nostre treball a la societat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
