No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.
Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.
L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.
2 comentaris:
Extraordinàriament didàctic senyor Esquilache.
Amb tot, em resta una pregunta: les informacions que ofereix la doctora Carmen Trillo es refereixen només a alqueries properes a les medines? O també a les més allunyades?
Gràcies per la lloança, però potser ho he volgut fer tan senzillet que m'he passat i he donat a entendre el que no era. En realitat la divisió jurídica de les terres de l'alqueria està basada en textos d'arreu de l'islam i de diverses èpoques, el més clar de tots és, segons Trillo, el jurista al-Kāšānī (m. 1191). El que passa és que ella sempre ho aplica a exemples de la Granada nassarita. Però vaja, que és aplicable a totes les alqueries de qualsevol època, tant a les dels voltants de les medines com de les més allunyades (generalment a la muntanya) i independentment del nombre d'habitants de les mateixes.
Publica un comentari a l'entrada