En els últims anys la ciutat de Gandia ha vist com eren enderrocats nombrosos edificis significatius del seu passat més recent i del més llunyà. No són o no eren grans construccions, singulars per la seua estructura, ni en elles va nàixer cap sant patró. Senzillament eren singulars perquè donaven testimoni d’un temps i d’una ciutat, formaven part de l’imaginari col·lectiu i, al remat, eren un signe d’identitat. En altres paraules, el que la llei anomena béns de rellevància local.
L’escassa incidència social dels enderrocaments té moltes explicacions, però la primera de totes pot ser el caràcter modest d’aquestes construccions –i no de totes- davant dels edificis insignes de la ciutat. Conseqüència de la marginalitat dins el discurs col·lectiu de Gandia ha estat el seu desconeixement. I allò que es desconeix no s’estima, el que no s’estima no es té cura. I així, fins la destrucció. El bar Liberty s’hi trobava al carrer major, el centre neuràlgic de la ciutat. Tenia una decoració força modernista i havia vist transcórrer bona part del segle XX. A mi, des de xicotet, m’havia cridat l’atenció perquè tenia un mostrador tot ple de vistosa fruita fresca i unes escura-buxaques que feien més llums i sorolls que cap altra. De més a més, sovint la porta era tancada així que encara provoca major curiositat en aquell xiquet que era jo. Bé, un bon dia, no fa molt, el bar Liberty fou enderrocat amb la connivència de les autoritats i sense que ningú –llevat d’uns pocs- gosés obrir la boca.
Davant aquests atemptats patrimonials realitzats pels polítics de la ciutat, però sobre tot, davant la passivitat de les autoritats culturals de la ciutat i de la comarca –no cal dir noms– dòcils a l’amo que els ha col·locat on estan, ha nascut una associació que sota el nom «Arc de Mig Punt. Associació, Memòria i Patrimoni» pretén denunciar, si més no, la destrucció d’aquest patrimoni que pertany a l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Gandia. [Visiteu-los a http://arcdemigpunt.wordpress.com/ ]
Més enllà de les seus accions a favor del patrimoni comarcal, ja el naixement d’aquesta associació evidencia les mancances de les autoritats culturals de la ciutat i encara de la comarca, centrades, qui sap si obsessivament, en el Vé centenari de Sant Francesc de Borja que es celebrarà en el 2010. Ni Gandia és sols els Borja, ni els Borja són sols sant Francesc, però això és una deducció que les autoritats polítiques i culturals de la ciutat no veuen o no volen veure.
Ara la batalla té lloc a l’Alqueria de Romaguera. Segons les investigacions realitzades per Isabel Canet i Carles Miret, tots dos historiadors, tant a través de la documentació escrita com de l’arqueològica es pot constatar que l’edifici és almenys del segle XVII, encara que hi ha indicis que animen a recular la data de construcció inicial al segle XVI o, fins i tot, el XV; indicis i dubtes que amb una recerca més acurada i amb els recursos suficients restarien solventats. Ben mirat, però, l’antiguitat de l’alqueria no deuria ser el fet important. I què més dóna si és una alqueria de finals del segle XIX (que ja voldrien molts estar en el poder 100 anys) o del segle XV, allò realment significatiu i important és que aquest tipus de construcció s’ha convertit en una raresa, que la família propietària es nega a enderrocar-la i que, molt gran o molt petita, molt nova o molt antiga, aquesta alqueria pertany a la memòria col·lectiva de la ciutat de Gandia.
Supose que tu també, estimat/a lector/a, tindràs en el teu poble béns patrimonials que protegir. Cal que et fiques a treballar abans que algun pla urbà se l’en duga per davant. No sé si aquest escrit servirà per alguna cosa o senzillament farà honor al seu títol, però no deixem de treballar pel nostre patrimoni si volem que els nostres fills el disfruten com ho hem fet nosaltres i els nostres pares abans que nosaltres i els seus pares abans que ells.
Per cert, si trobarem un document que digués que Sant Francesc de Borja féu les seues necessitats en aquell casa, això canviaria les coses? Ja sabeu que els sants fan miracles...
Vegeu altres comentaris al web d'Arqueología Medieval.
L’escassa incidència social dels enderrocaments té moltes explicacions, però la primera de totes pot ser el caràcter modest d’aquestes construccions –i no de totes- davant dels edificis insignes de la ciutat. Conseqüència de la marginalitat dins el discurs col·lectiu de Gandia ha estat el seu desconeixement. I allò que es desconeix no s’estima, el que no s’estima no es té cura. I així, fins la destrucció. El bar Liberty s’hi trobava al carrer major, el centre neuràlgic de la ciutat. Tenia una decoració força modernista i havia vist transcórrer bona part del segle XX. A mi, des de xicotet, m’havia cridat l’atenció perquè tenia un mostrador tot ple de vistosa fruita fresca i unes escura-buxaques que feien més llums i sorolls que cap altra. De més a més, sovint la porta era tancada així que encara provoca major curiositat en aquell xiquet que era jo. Bé, un bon dia, no fa molt, el bar Liberty fou enderrocat amb la connivència de les autoritats i sense que ningú –llevat d’uns pocs- gosés obrir la boca.
Davant aquests atemptats patrimonials realitzats pels polítics de la ciutat, però sobre tot, davant la passivitat de les autoritats culturals de la ciutat i de la comarca –no cal dir noms– dòcils a l’amo que els ha col·locat on estan, ha nascut una associació que sota el nom «Arc de Mig Punt. Associació, Memòria i Patrimoni» pretén denunciar, si més no, la destrucció d’aquest patrimoni que pertany a l’imaginari col·lectiu dels veïns i veïnes de Gandia. [Visiteu-los a http://arcdemigpunt.wordpress.com/ ]
Més enllà de les seus accions a favor del patrimoni comarcal, ja el naixement d’aquesta associació evidencia les mancances de les autoritats culturals de la ciutat i encara de la comarca, centrades, qui sap si obsessivament, en el Vé centenari de Sant Francesc de Borja que es celebrarà en el 2010. Ni Gandia és sols els Borja, ni els Borja són sols sant Francesc, però això és una deducció que les autoritats polítiques i culturals de la ciutat no veuen o no volen veure.
Ara la batalla té lloc a l’Alqueria de Romaguera. Segons les investigacions realitzades per Isabel Canet i Carles Miret, tots dos historiadors, tant a través de la documentació escrita com de l’arqueològica es pot constatar que l’edifici és almenys del segle XVII, encara que hi ha indicis que animen a recular la data de construcció inicial al segle XVI o, fins i tot, el XV; indicis i dubtes que amb una recerca més acurada i amb els recursos suficients restarien solventats. Ben mirat, però, l’antiguitat de l’alqueria no deuria ser el fet important. I què més dóna si és una alqueria de finals del segle XIX (que ja voldrien molts estar en el poder 100 anys) o del segle XV, allò realment significatiu i important és que aquest tipus de construcció s’ha convertit en una raresa, que la família propietària es nega a enderrocar-la i que, molt gran o molt petita, molt nova o molt antiga, aquesta alqueria pertany a la memòria col·lectiva de la ciutat de Gandia.
Supose que tu també, estimat/a lector/a, tindràs en el teu poble béns patrimonials que protegir. Cal que et fiques a treballar abans que algun pla urbà se l’en duga per davant. No sé si aquest escrit servirà per alguna cosa o senzillament farà honor al seu títol, però no deixem de treballar pel nostre patrimoni si volem que els nostres fills el disfruten com ho hem fet nosaltres i els nostres pares abans que nosaltres i els seus pares abans que ells.Per cert, si trobarem un document que digués que Sant Francesc de Borja féu les seues necessitats en aquell casa, això canviaria les coses? Ja sabeu que els sants fan miracles...
Vegeu altres comentaris al web d'Arqueología Medieval.
1 comentaris:
Gràcies per aportar aquestes línies a la defensa de l'alqueria.
Una abraçada,
Jordi
Publica un comentari a l'entrada