Construint el país de l'Ebre

Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa

Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.