Amb un vell post vàrem encetar una sèrie de breus articles al voltant de textos cèlebres referents a l'Edat Mitjana, ja arreplegats i analitzats per altres autors. Tanmateix, la nostra intenció és tractar de compilar alguns d'aquells que ben bé parlen per si soles, oferir-los a un públic no especialitzat i, al mateix temps, possibilitar noves lectures o debats per a altres col·legues.
En aquesta ocasió, portem ací a col·lació l'extracte d'una homilia de Rupert de Deutz (1075-1129), prior de l'abadia benedictina de la localitat de Deutz consagrada a sant Heribert. Sobre l'incendi que assolà el lloc el 1128, Rupert intenta donar una explicació a les causes últimes que van originar el foc, producte de l'aglomeració urbana que des de les darreries del segle XI emergí al voltant del monestir, a la riba dreta del Rin.
Il·lustració del desaparegut monestir de Sant Heribert a Deutz (Renània), prop dels passos sobre el Rin que comunicaven amb Colònia
A un mateix temps, un altre aspecte interessant és que Rupert relata la història de l'abadia, eregida sobre les runes d'una de les fortaleses de l'antic limes romà, molt prop de l'antiga Colònia Agripina. Però, el que sura en les següents línies és la condemna moral a un fenomen imparable, vist com una novetat que trastocava l'ordre que s'estava construint en els segles plenomedievals. Un text que inevitablement ens remet a la defensa de la societat estamental, tripartita, que oferí Adalberó de Laó, mitjançant una visió molt particular de les Sagrades Escriptures. El fet és que ni el mateix autor comprén les activitats que tenien lloc a les portes de l'abadia o tampoc qui les podia desenvolupar.
Dibuix que representa a Rupert de Deutz
Permeteu-me ara dir per què l’incendi triomfant es va apoderar amb tanta rapidesa de les torres d’aquest odiós castell (...). Teniu en compte, estimats amics, (...) que el que jo odie intensament no són les pedres o les muralles, sinó la injustícia que habita en elles (...). ¿Qui ignora que la possessió d’aquest castell fou consagrada a Déu? Les tradicions sobre la construcció del castell varien fortament, uns pensen que fou obra de Juli Cèsar (...). Aquest castell, notable per la seua bellesa i el seu poder, subsistí fins a temps de l’emperador Otó I. Son germà, Bruno, arquebisbe de Colònia, el va manar ensorrar. Sant Heribert (...) va consagrar a Déu el lloc del castell, completament en runes, que les va utilitzar per a l’edificació d’un monestir (...) i va purificar el lloc de qualsevol ocupació secular i va instal·lar en la part externa de la muralla aquells que havia expulsat.
Rupert de Deutz, De victoria verbi Dei
Però, amb el temps, l’enorme negligència dels nostres predecessors, massa acomodada amb els homes del segle, ha donat alè a la desmesura (...). Aquells han ocupat el castell. I no són solament les torres i les muralles allò que han alçat per a albergar en elles a persones decents segons el món, sinó que han llogat a gent de vida dubtosa, de condició desconeguda, sense reputació, els soterranis dits cellers, semblants a cavernes obscures i amagatalls quasi invisibles. Per això, les persones serioses que ens envolten consideren aquests locals negocis immunds (...). Justament, encara que l’incendi tingués unes altres causes, jo diria que aquella ha estat la causa major, i que es tracta d’un judici de Déu. Així és com jo, en somnis, havia vist l’incendi abans que no es produís.
Va ser Caí el primer qui va construir una ciutat (...). Abraham, Isaac i Jacob no construïren ciutats ni castells, ans al contrari, van fugir de les ciutats per habitar en tendes i alçaren el més oposat a les ciutats i als castells: un altar en honor a Déu.
Rupert de Deutz, De incendio oppidi Tuitti, cap. 8-12.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada