Les torres d'alqueria andalusines del País Valencià

Ferran Esquilache
En els darrers temps s'han restaurat diverses torres d'alqueria andalusines al territori valencià. Després d'anys d'excavacions i obres, en 2009 s'inauguraren les torres de l'Almudaina (el Comtat) i de Torrent (Horta Sud), mentre que recentment ha acabat la rehabilitació de la torre de l'antiga alqueria de Bofilla, en terme de Bétera (Camp de Túria). Si les afegim a les que es restauraren ja fa uns quants anys, com les torres d'Almussafes i Benifaió (Ribera Baixa), ens trobem al davant d'una excel·lent notícia pel que això significa per a la recuperació de patrimoni, i alhora per l'avanç de la recerca gràcies a les excavacions arqueològiques que s'han efectuat de manera prèvia. I ho és més encara si tenim en compte la gran quantitat de torres d'aquesta tipologia que encara queden per restaurar, algunes en un avançat estat de destrucció tal com denunciava en abril l'edició comarcal del diari L-El Mercantil Valenciano per al cas de l'Horta Sud, i altres casos que ara veurem.

Les torres de l'Almudaina, Torrent i Bofilla en obres

Les torres d'alqueria valencianes, sobretot les de la comarca de l'Horta, són bastant conegudes per la historiografia gràcies a dos treballs que les van donar a conéixer científicament. Es tracta de l'article d'André Bazzana i Pierre Guichard, Les tours de defense de la Huerta de Valence au XIIIe S, publicat en 1979, i el llibre de Pedro López Elum, La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico: siglos XI a XIV, publicat el 1994. Així, apareixen citats en diversos treballs sobre les torres d'alqueria dels voltants de Córdoba i Sevilla o la vega de Granada, zones on es conserven torres amb les mateixes característiques i funcionalitat que les valencianes. Però aquestes torres no són exclusives dels voltants de les ciutats (mudum) com podria semblar per aquests treballs. És cert que, almenys en el cas valencià, la majoria es concentren en el terme general de la ciutat de València (el hawz de Madinat Balansiyya), però no únicament, ja que en trobem repartides per diverses comarques. Sí pareixen característiques de les planes costaneres o, com a molt, de les valls fluvials més amples, però no hi solen haver a l'interior més muntanyenc, encara que hi ha excepcions. Això sí, no hi ha cap ni una de Sagunt cap amunt, possiblement perquè quan es van construir a la zona nord del país ja no hi havia tanta població, o estava concentrada als castells, tot i que caldria comprovar-ho.

La torre de don Lucas en el municipi de la Victoria, a Córdoba, abans i després de la restauració

Aquesta mena de fortificacions andalusines són molt tardanes, ja que se situen entre el segle XI les més primerenques i el XIII les més tardanes, però és sens dubte al segle XII quan més se'n van construir. No tenen altra funció que la de protegir les alqueries d'atacs exteriors, si bé hi ha autors com Manuel Acién que han posat en dubte que una sola torre d'aquestes característiques puguen defendre tota una alqueria de les més grans. Òbviament no estan preparades per a resistir setges llargs, sinó que estan pensades com a refugi esporàdic davant d'un atac ràpid, des del qual veure de lluny el perill i disparar amb ballestes els atacants, mentre la resta de la població fugia amb temps a refugiar-se en la ciutat o castell més pròxim, o com a molt a l'albacar de la torre si es preveia un atac curt. No hi ha dubte, per aquestes característiques defensives concretes i per la cronologia que ha manifestat l'arqueologia, que estem al davant d'un sistema de defensa local per a evitar els perills de les ràtzies o incursions dels feudals del nord en territori andalusí amb la finalitat d'aconseguir botí i esclaus. L'exemple de l'atac a la torre de Montcada, en 1235, que conta el mateix Jaume I al Llibre dels Fets n'és ben explícit, ja que tenia la intenció d'aconseguir finançament per a la campanya de conquesta de Madinat Balansiyya dos anys després. El mateix rei explica com va decidir passar de llarg prop de Montcada en direcció al sud, amb la finalitat d'enganyar els habitants de l'alqueria, ja que en aquesta primera passada la major part de la població havia fugit a refugiar-se darrere les muralles de València hores abans. En tornar, pensant-se que els feudals passarien novament de llarg, la població es va quedar i es va refugiar a l'albacar de la torre, moment que el rei va aprofitar per atacar l'alqueria i apressar la totalitat de la població, els quals van ser venuts com a esclaus, fent-se a més amb un gran botí material. En definitiva, és un passatge que no per molt conegut deixa de reflectir la vertadera funcionalitat d'aquestes torres. Amb tot, també és possible que serviren com a graner, una hipòtesi a tindre en compte però que encara no està provada.

Recreació de l'alqueria andalusina de Bofilla amb la seua torre i albacar, basat en els dibuixos de López Elum i publicat en A. Furió (coord.), Historia de Valencia, 2000

Un altre passatge de la mateixa Crònica ens explica que quan en 1237 la host feudal passava per Sagunt, camí de Madinat Balansiyya, les torres de la costa van començar a fer senyals de foc les unes a les altres -alimares, en diu-, de manera que de seguida la totalitat de la població de la ciutat i l'horta es va assabentar i va córrer a refugiar-se darrere dels murs, tal com havien fet en 1235 els de Montcada. Aquesta narració va portar Pedro López Elum a elaborar una hipòtesi segons la qual les torres no haurien estat construïdes pels camperols com a defensa de l'alqueria, sinó per l'estat taifa com a xarxa de defensa de la ciutat de València. A més, basant-se en les seues excavacions a Bofilla proposava que no es tractaria de torres posteriors a les alqueries, sinó que les alqueries s'haurien construït al voltant de les torres d’origen estatal. Aquesta hipòtesi, que ha tingut bastant difusió entre la historiografia local i més enllà, i fins i tot entre el gran públic, està cada vegada més descartada gràcies a l'avanç de la recerca. I les excavacions de les tres torres que iniciaven el post en són una bona prova.

Sobre les característiques tècniques hi ha molta diversitat, però totes tenen elements en comú, com ara el ser quadrades, i la majoria lleugerament trapezoïdals. Estan fetes amb la tècnica de la tàpia, però no són de terra sinó de morter de calç. Solen tindre entre tres i quatre plantes amb terrassa, les quals en uns casos estan fets amb arcs o voltes d'obra, mentre que en altres casos són de bigues de fusta. A més, sembla que unes tenien matacans, mentre d'altres tenien merlets, tot i que en molts casos han estat afegits amb posterioritat per restauracions. I totes estan sempre construïdes a la part més alta dels nuclis d'habitatge, normalment aprofitant algun turó natural. L'entrada sempre està a uns quatre metres d'alçada, i s'accedia mitjançant una escala de fusta que es retirava en el moment d'un atac.

A continuació, i sense ànim de ser exhaustiu, he recollit fotografies de totes les torres d'alqueria andalusines que he trobat. Segurament n’hi ha més al llarg del país de les quals no he trobat fotografia. Fins i tot hi pot haver encara alguna amagada entre edificacions que no ha estat localitzada, o dissimulades com a campanars d'església com a Guadassuar (Ribera Alta). I això sense comptar la totalitat de torres destruïdes al llarg dels segles, des d'aquella primera de Montcada ordenada enderrocar per Jaume I, fins a les darreres que van caure sota l'avanç urbanístic dels anys 60 i 70, com per exemple la de Sollana. Crec que fins ara no s'ha fet cap estudi documental que reculla la totalitat de torres que apareixen a la documentació escrita d'època feudal, si exceptuem les cites que arrepleguen Bazzana i Guichard a l'article abans esmentat. Però qualsevol que estiga acostumat a manejar documentació dels segles XIII i XIV sap que pràcticament a totes les alqueries hi havia una torre. Vegem-ne, doncs, algunes.


l'Horta

Albal: La torre dels Moros està emplaçada al centre del poble i no ha estat excavada. Va patir algunes restauracions desafortunades fa molts anys i actualment és un museu etnològic.



Espioca: Situada en terme municipal de Picassent, front a la pressó, pertany a una alqueria despoblada al segle XIV, segurament a causa de la pesta. Està sense restaurar, però en un bon estat de conservació.



Paterna: De confirmar-se com a torre d’alqueria andalusina seria l'únic cas circular conegut, però és poc probable que ho siga, i fins i tot que tinga un origen andalusí, tot i que el seu interior té una estructura semblant a la resta. Està musealitzada.



Silla: Una de les més grans, tot i que no en alçada, el seu aspecte exterior és poc conegut, perquè està emplaçada al pati de l'ajuntament. La seua estructura interior és complexa per estar compartimentada, i també està musealitzada.



Torrent: Sens dubte la més gran de totes les conservades, fins al punt que en algun moment es va posar en dubte que fóra torre d'alqueria per la seua grandària, o que fóra d'època andalusina. Però el recent estudi arqueològic ha revelat que és del segle XI i que va ser pensada amb la mateixa funcionalitat que la resta, tot i que per a acollir un major nombre de població al seu interior.



la Ribera

Alèdua: Emplaçada en l'actual terme de Llombai, pertany a una alqueria que va quedar despoblada amb l'expulsió dels moriscos. El seu estat de conservació és acceptable, però corre risc d'enderroc.



Alfarb: Envoltada per edificis és de difícil observació, i presenta un falsos merlets de restauració. Sembla que a la seua base hi hauria inscripcions llatines en pedres reaprofitades que pertanyien a alguna vila romana, cosa que va fer pensar, des de fa segles, que aquest era el seu origen.



Almussafes: La torre de Racef està emplaçada dins del poble, i la seua restauració als anys 90 ha estat criticada per ser massa agressiva.



Antella: El seu estat de conservació també és deficient, i sembla la part superior ha estat modificada perquè va estar integrada en un palau posterior.



Benifaió: La torre de la Plaça està situada al centre del poble, i abans de la restauració estava envoltada per l'edifici de l'ajuntament. Bazzana i Guichard van descartar el seu origen andalusí per la seua estructura interior, però no van poder accedir amb facilitat pels enderrocs, mentre que l'excavació dels 90 va confirmar que és del segle XII. En l'actualitat hi ha un museu sobre ella mateixa al seu interior.



Benifaió 2: La torre de Mussa està emplaçada als afores de la població, i sembla que pertany a una altra alqueria desapareguda que no ha estat localitzada. De fet, hi ha dubtes si de veritat és una torre defensiva o és un colomer, tot i que aquesta darrera funció segurament és posterior, ja que les concavitats que presenta al seu interior han estat fets després de la construcció.



Montroi: Enlairada sobre un turó prou alt, el seu estat és deficient.



el Camp de Túria

Bofilla: Emplaçada en terme de Bétera, pertany a una alqueria que va quedar despoblada al segle XIV i és força coneguda per l'excavació qwue en va fer Pedro López Elum. Ha estat rehabilitada molt recentment i musealitzada junt a algunes restes de les cases de l'alqueria.



Olla: Emplaçada en terme de Marines és una torre molt menuda comparada amb la resta. Pertany a una alqueria despoblada, i al seu voltant es va construir un mas molt posterior.



Olocau: La torre de Pardines està emplaçada junt al palau del senyor, i queden només algunes restes de la base en un estat de conservació molt deficient.



Serra La torre del Senyor està al centre del poble i envoltada per edificis, fins i tot algun molt modern, cosa que actualment incompliria la llei de Patrimoni. El seu estat de conservació és bo, però sense restaurar.



Vilamarxant: Emplaçada al centre del poble, el seu estat de conservació és força deficient, cosa que impedeix veure amb claredat les seues característiques, i en conseqüència hi ha dubtes sobre el seu origen com a torre d'alqueria. Sembla més bé les restes d’una altra mena de fortificació més gran.



la Foia de Bunyol

Godelleta: Igual que la de Serra, està al centre de la població, en part envoltada de cases, i en bon estat però sense restaurar.



la Safor

Cotalba: El primer cas de tots els que veurem que presenta un sostre a dos aigües, segurament afegit amb posterioritat convertint els merlets en finestres. L'estructura sembla ben conservada però el seu aspecte no és bo.



torre dels Pares: No està gens clar, però la torre dels Pares podria pertànyer a una alqueria andalusina de l'actual terme de Gandia, tot i que està força canviada i integrada en una construcció posterior.



la Costera

Canals: La torre dels Borja és una torre d'alqueria andalusina, integrada posteriorment en un palau gòtic, i modificada al segle XIX quan es va enderrocar el pis superior. Actualment està exenta. La seua restauració sembla molt agresiva, ja que es va haver de reconstruïr el pis enderrocat per a la seua musealització. [actualització novembre de 2011]


la Vall d’Albaida

Carrícola: El castellet de Carrícola és en realitat una torre d’alqueria, però enlairada a la serra del Benicadell. Es conserva també la pedrera d’on s’ha extret la pedra per a la seua construcció, reutilitzada com a aljub i femer. Ha estat restaurada recentment [actualització desembre de 2012].


el Comtat

l'Almudaina: Segon exemple amb sostre afegit a dos aigües, que ha estat eliminat en la recent restauració. Emplaçada junt a un precipici, també ha estat recuperada l'entrada original en alçada, i musealitzat el seu interior.



la Marina

Torre (o torreta) de Canor: Situada al terme de Benissa, el seu aspecte és semblant al de les altres torres d'alqueria del sud valencià, de poca alçada, amb tàpia de formigó i teulada tardana a doble aigua. El seu estat de conservació no és óptim, perquè ha estat transformada en casa, però es conserva millor que altres casos. Ha estat identificada recentment com a torre d'alqueria i ha estat datada en els segle XII-XIII. Podeu trobar més informació en aquest article. [actualització abril de 2014].


l'Alacantí

Torre de les Maçanes: Seria l'exemple conegut més meridional del País Valencià si es confirma que és una torre d'alqueria, també amb un sostre afegit. Presumiblement hauria donat nom a la població, encara que el topònim Maçanes, derivat de l’àrab manzal, sembla indicar un origen molt antic de l'alqueria, i la torre sembla molt posterior, encara que andalusina. Sembla que ha estat restaurada recentment, però no he trobat foto.



Nota: Si coneixeu algun altre cas no inclós ho podeu indicar als comentaris i entre tots podem ampliar el catàleg.

23 comentaris:

Vicent Baydal ha dit...

Gràcies per la faena. Molt il·lustratiu... Amb tot, sobre la qüestió de qui les va construir, podries donar alguna raó concreta que n'indique l'origen camperol? O, si més no, no podria ser que en algunes (per la seua grandària i estructura formal, com la de Torrent) sí que intervingueren els agents de l'estat islàmic instal·lats a Balansiya?

Blai ha dit...

A Pedreguer (Marina Alta) tenim la torre de Benimarmut. Actualment està integrada en una casa de camp i només es conserven alguns murs.

Ferran Esquilache ha dit...

Vicent, com sempre, directe a posar el dit en l'ull, eh! Doncs mira, si com l'apòstol Tomàs necessites la prova fefaent que demostre l'origen camperol no n'hi ha; però indicis sí. Per contra, sobre l'origen estatal no n'hi ha ni això. És a dir, si aconseguim desprendre'ns per un moment de la nostra mentalitat contemporània que identifica automàticament un element militar o defensiu amb l'estat, i a més veiem que eixes torres ni formen cap xarxa de comunicació visual, perquè pareix que estan distribuïdes aleatòriament, ni molt menys suposen cap barrera per avançar contra la ciutat. Només serveixen, com deia al post, per defendre puntualment l'alqueria, i no massa temps. L'altre dia l'arqueòleg i l'arquitecte que han restaurant la torre de Bofilla coincidien en un seminari que havia estat construïda amb materials locals, com ara fusta de la zona per a les bigues (olivera, per exemple) i amb la mateixa caixa de tàpia de construir les cases. De tota manera, que els camperols participen en la construcció que els ha de defensar com a mà d'obra no implica necessàriament que la direcció la faça algú de l'alqueria. Al meu parer una aljama rural tenia la capacitat política i econòmica suficient per a contractar un arquitecte, però francament no crec ni que això fos necessari en la majoria de les torres. Pel que fa a les més grans, com la de Torrent, o també la de Silla, no pareix que hi haja cap diferència morfològica o funcional amb la resta, excepte que en efecte són més grans. Però és que també les alqueries de Torrent o Silla eren, presumiblement, més grans que la resta. Per tant, quanta més població, major és la torre. Ja el 1979 Guichard i Bazzana van deixar fora eixes dos torres del seu estudi de les torres de l'Horta per la seua grandària, però apuntaven exactament el mateix que acabe de dir.

Gràcies Blai per l'aportació, ho tindrem en compte.

Frederic Aparisi Romero ha dit...

Blai, què ens podries fer arribar algunes fotografies, tot i que no descartem una visita a la torre però com que aquesta hauria de ser en octubre, si la passes tu ja la tindrem incorporada.
Gràcies de bestreta

Jesús ha dit...

Jo també agraïxc la faena i el catàleg visual, ben interessant. Per raons personals, he xalat particularment amb els esments a les torres de Bétera i Serra. Potser caldria una nota mínima quant a l’ús de tecnicismes transcrits de l’àrab: més que una forma pausal «madina # Balansiya» (traduït: «una ciutat valentina»), caldria transcriure un sintagma de genitiu: «madinat Balansiya», si es vol ignorar les vocals dels casos. D’altra banda, potser fóra més coherent transcriure amb dos >y< , que reflectixquen la morfologia real de la paraula, i amb una >h< que faça palesa la هاء السكت, «Balansiyyah». I l’etimologia recta de Maçanes, per raons prosòdiques i per tal d’evitar la retroetimologia (falsa) vers l’àrab literal (فصحى), hauria de ser tal vegada una forma andalusina reconstruïble *manzal més que no manzil[un]. Però vaja, dit això, enhorabona, malgrat que un servidor es pronuncia també, si cal, per una metodologia «a la Sant Tomàs».

Ferran Esquilache ha dit...

Sóc jo el que t'ha de donar les gràcies per la correcció. No conec altra manera d'aprendre. Però ja que has obert la caixa dels trons i has dit això ací públicament, ara en compensació et demanaré que t'esplaies un poc més sobre el tema, perquè n'aprenguem tots un poc més. No sobre la qüestió de madinat Balansiya, que ja ho coneixia i en efecte accepte l'error, sinó de la qüestió de les dos y de Balansiya. Vaja per davant que des de la nostra ignorància en la llengua àrab (que també caldria parlar sobre la qüestió dels medievalistes i les llengües, que a penes si sabem llatí i res d'àrab, però no és ara el tema) quasi tots els que pul·lulem per ací escrivim Balansiya perquè sempre ho hem vist escrit així. La primera vegada que vaig veure per escrit Balansiyya no va ser a cap article científic, sinó a la premsa, perquè així van titular un musical que van fer a València el 2006 (concretament Balansiyyá), i darrerament he vist que algú també ho feia però no he tingut l'oportunitat de preguntar-li la raó. Precisament en aquell any va aparéixer al diari un article d'opinió en el qual es criticava l'elecció d'eixe nom, argumentant si ho entès bé que la forma lògica de transcriure-ho seria Balansiyyat en àrab col·loquial, però que cau la t, i Balansiyyah en àrab transcrit a l'anglosaxona. A veure si ens pots aclarir el per què de tot plegat, i fer-nos una recomanació final sobre la millor opció. Per cert, m'ha encantat el teu enllaç :)

Sobre el manzal ja et preguntaré en una altra ocasió que m'interessa per una altra qüestió. Només acabar dient que com Sant Tomàs volem ser tots, però tal com ho veig en història quan no n'hi ha no n'hi ha i cal posar-li imaginació. Entre un indici i el no res teòric em queda amb l'indici. Gràcies. Salut!

Vicent Baydal ha dit...

Això, això, aprofundeix en el tema. Particularment, em pensava que només s'escrivien amb dos "y" les paraules que nosaltres féiem agudes agudes, però es veu que no (Daniyya, Mursiyya, Balansiyya, etc.). I la "h" final seria per a representar la "ta marbuta", no? S'hauria de posar sempre o només en determinades construccions? (si tens temps d'il·luminar-nos, vaja)

Wallada ha dit...

Un tema molt il·lustratiu i molt bé estudiat! he de reconèixer que m'encanten fortaleses i castells i és per això que he gaudit d'un bon moment llegint el teu post.

per altra banda he recorda't un article de Guichard`però ja s'endinsa més en l'àmbit dels castells. Encara així si t'interesa et puc copiar el link. A més crec que et puc aportar altres torres:

torre dels Coloms (Moixent)
castell de Novelda
castell de Petrer
castell d'Elda

Sé que els tres últims són castells però bé, tambe tenen torres. Avui he anat per tercera vegada a Concentaina i a l'avinguda Jaume I me n'he trobat una altra torre de l'antiga "Qustantaniya" a la qual li he fet fotos que, si t'interesa, puc pujar-les juntament amb alguna construcció esmentada anteriorment.

enhorabona!!!!

Jesús ha dit...

Vaja, alguna cosa ha fallat perquè em pensava que m'havia subscrit als comentaris. Miraré de parar-me i donar una resposta però, en l'endemig, es pot començar per un article de Corriente, «Acerca de la transcripción o transliteración del código grafémico árabe al latino, particularmente en su variante castellana» (2002), disponible ací o ací (millor el primer vincle). A cal sabater, ganivet de fusta: en ambdues pàgines han pujat l'article sense les fonts incrustades i no s'hi veuen els caràcters de transliteració, però dóna idees, que cal prendre amb un poc de precaució.

A banda d'això, ha eixit este llibre, que supose que ja el coneixeu i jo tenia una pregunta: hi ha cap equivalent català del castellà alfoz?

Jesús ha dit...

A vore si m’ix alguna cosa amb trellat: de moment, escomencem posant nom a les coses. Tenim l’àrab «clàssic» o «literal» (de littera, no de verbatim) o «literari» o «estàndard» o fetén o فصحى. Bé, en eixa variant de l’àrab, que no és llengua materna de ningú i que no ho ha sigut en cap segle, l’accent tònic no hi juga cap paper fonològic, és a dir, no és un tret distintitu. Dit d’altra manera, tant se val que pronunciem /al’ándalus/ (com diuen molts arabistes), /al’andálus/ (a l’egípcia, per exemple) o /alandalús/ (que seria la forma reconstruïda del parlar andalusí). Així doncs, el que diu Vicent:
«Particularment, em pensava que només s'escrivien amb dos "y" les paraules que nosaltres féiem agudes agudes»
no hi cap.
A banda d’això, no entenc què vol dir amb «aguda aguda».

Jesús ha dit...

Dit això, seguint en l’àrab fetén, la >-h< representa el so /-h/ de la تاء مربوطة (que transcriu el morfema /-atu[n]/) quan tanca un segment fònic. Si gastem el sistema de casos, i fóra aconsellable de fer-ho, la frase بلنسية هي مدينة جميلة quedaria /balansiyyatu hiya madīnatun jamīlah/ («València és una ciutat bonica»), on la ة /jamīlah/ és una /-ah/ mentre que /balansiyyatu/ i /madīnatun/ porten la marca de cas (i d’indeterminació [/-n/] en /madīnatun/). És aconsellable posar la /-h/ senzillament perquè en àrab es pronuncia (no a causa d’una transliteració «anglosaxona»). De la mateixa manera, en àrab clàssic o &c, &c, les síl·labes finals de بلنسية són /siy/ + /yat[u]/ perque la yā’ (ي) porta una marca de duplicació (šaddah o tašdīd[un]), com si fóra una lettera doppia de l’italià. La /-t[un/ de la tā’ marbūṭah no cau perquè «la tâ´ marbûta no se pronuncia en árabe coloquial y por ello desaparece», como afirma David Garrido, sinó que desapareix quan està al final d’un segment fònic (també en àrab «no col·loquial») i es pronuncia, amb vocal de cas si hi toca o s’hi fa servir, si la sintaxi d’un sintagma nominal, com ara مدينة بلنسية (/madīnat[u] Balansiyyah/, i.e. «la ciutat de València»). Una cosa diferent és l’àrab andalusí, que va ser escrit relativament poc, perquè no era una llengua ‘culta’. En àrab andalusí, el nom seria paroxíton («pla»), d’acord amb la prosòdia general de l’andalusí. La vocal mitjana no sabem si seria /a/ (/balánsya/) o /e/ (/balénsya/) perquè precisament és una qüestió discutida la fonologització de la vocal /e/ en andalusí (com sabeu, només hi han tres vocals fonològiques, és a dir, que servixen per a distingir paraules, en àrab clàssic: /a/, /i/ i /u/). En qualsevol cas, la divisió sil·làbica seria /ba-láns-ya/ o /ba-lán-sya/. Un altre canvi molt important pel que fa a l’àrab andalusí és que l’accent es torna fonològic, és a dir, servix per a distingir paraules.

Jesús ha dit...

Que David Garrido esvara quan parla de llengües es nota quan escriu: «Pero téngase en cuenta que un árabe autóctono, la escritura B-L-N-S-YY-Tâ´ marbûta siempre la pronunció Balensia o Balansia en el más puro estilo clásico, que yy siempre es i». Jo, francament, no sé què vol dir, a banda, em fa l’efecte, de fer allò que al meu poble es diu tirarse el pisto. Efectivament, els valentins prejaumins arabòfons no pronunciaven el nom de la seua ciutat com l’escrivien (però sí el feien rimar d’acord amb les regles prosòdiques de l’àrab clàssic) però és que els valencians actuals tampoc no pronuncien oberta la vocal que escriuen amb un accent obert («València») ni els madrilenys han mai dit «Madrid» amb /-d/ sinó «Madrí» o «Madrith». Bé, no saber àrab no és cap crim: escriure sobre coses de lingüística àrab sense saber-ne ja resulta una mica més escandalós.

De totes maneres, per al català, amb solucions a voltes criticables, sí existix una norma de transliteració i transcripció de l’àrab.

No entraré en la capacitació lingüística dels historiadors medievalistes: tinc més motius d’escàndol per la incapacitació lingüística dels filòlegs i lingüistes medievalistes. I ausades que n’hi han, motius...

Vicent Baydal ha dit...

Moltes gràcies per l'explicació, Jesús. No calia tant! Pel que fa a això d'agudes agudes era una errada (volia dir agudes i ja està). Després de seguir el que dius (és difícil sense nocions d'àrab), supose que la millor decisió que podem prendre és posar sempre "Balansiyya". Encara que no siga la decisió més correcta, no sé quina alternativa hi ha sense tindre ni idea de fer la flexió i la pronuncia adequada en cada cas...

Per cert, d'alfoz no em sona cap traducció en valencià. Pense que sempre he vist citat hawz i au.

Jesús ha dit...

Ja advertia que no sabia si m’eixiria res amb trellat. No he estat gaire pedagògic, no... Potser podríem resumir encara més i dir que cal pensar si de veres fa falta escriure «Balansiyya» en textos en català. Ahir estava treballant un text en el qual apareixien dos formes arromançades de اِسلام: «islam», com una paraula integrada dins el cabdal lèxic de la llengua (v.g., «l’islam és una de les religions majoritàries al món») i «islām» (com ara en l’expressió transliterada dār al-islām). Una cosa és, doncs, una ‘transliteració’, que mira de representar tan fidelment com siga possible el so de la llengua d’origen; una altra cosa una ‘transcripció’, en la qual es mira d’acostar la transliteració a la fonètica de la llengua d’arribada; i finalment, l’última seria la traducció (i, contra el que es diu a vegades, els topònims, com els antropònims, són susceptibles de ser traduïts). U ha de saber què està fent en cada moment i si de veres aprofita transcriure «Balansiyya» o deixar-la transliterada. Si s’opta per transliterar-la, la transliteració té normes i pràctiques establides, que cal tindre en compte. Altrament, s’acaba fent formes innecessàries i híbrides, com «jarchas», «moaxajas», «zéjeles» o «beréberes» i, moguts per la força de la lletra, s’acaba fent de ‘habib’, que és una transcripció de l’àrab, una forma patrimonial de la llengua castellana, com ocorre en el Corpus Diacrónico del Español (CORDE) de la Real Academia, a causa de les malaurades edicions de les «jarchas» que practicà Emilio García Gómez o Álvaro Galmés de Fuentes. Una mica com aquell Arrusafí que escrivia poemes en una llengua tan angelical i alhora tan valenciana que Rita Barberá mai no ha pogut amollar una paraula en eixa llengua, per por, supose, de convertir-se en àngel i pujar al cel. La mateixa llengua que, segons Rita Barberá, parlava i escrivia Arrusafí.

PD: I com es diu aleshores 'alfoz' en català?

Jesús ha dit...

Afortunadament, hi ha qui té una habilitat pedagògica molt més gran que la meua, així que potser interesse esta reflexió d'Antonio Giménez Reíllo, fresqueta fresqueta, sobre les «emes amb un punt davall» i les misèries de la transcripció, transliteració i traducció «professionals» de l'àrab.

Hector ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Hector ha dit...

El artículo de Pierre Guichard sobre las torres de la huerta está disponible en Internet:

http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/casa_0076-230x_1978_num_14_1_2264?luceneQuery=(%2B(authors:pierre^5.0)+%2B(authors:guichard^5.0))+AND+(+%2Baccess_right:(free)+)&words=pierre&words=guichard&words=free

J ha dit...

Bon dia, xics. Excel·lent blog.

Segons el diccionari cast-cat de l'EC alfoz es tradueix per "raval" o "municipi", quan es tracta de la integració d'uns quants municipis. Supose que Jesús demana ajuda perquè no se sent gens satisfet amb això. Si es tracta de la segona accepció jo diria que la traducció és "terme general", que és com la documentació es refereix, per exemple, al de Morella, i que és l'exacte equivalent de l'alfoz.
I una pregunta: les torres d'alqueria estaven dividides en quatre plantes. Així de primeres a aquella per la qual s'accedeix jo l'anomenaria "pis noble" o "entresol", en una clara demostració d'aplicació d'incorrectes termes feudals o anacronismes. Hi ha algun terme millor o, per a la descripció novel·lística que n'estic fent m'he d'aconformar amb això?
Infinites mercès
Juli

Ferran Esquilache Martí ha dit...

Hola. Disculpa la tardança però no havia vist el comentari. I gràcies per la qualificació del blog :) Veig que no vam respondre a Jesús sobre el hawz, però estic d'acord amb tu. En efecte, la millor traducció al valencià seria terme general. Respecte al que preguntes, en efecte dir-li planta noble, o planta principal, no seria gens correcte, perquè allí no vivia ningú en època andalusina, i menys un senyor o un noble. Potser l'empraven també com a graner, però no crec que hi haguera diferències d'us entre les diverses plantes. L'opció correcta seria emprar termes àrabs, si hi ha cap, però jo ho ignore, així que lamente no poder ajudar-te en eixe sentit. De tota manera, si és per a una novel·la o relat fictici jo empraria primera planta, segona planta..., terrassa, etc. Potser és l'opció més senzilla. Gràcies pel comentari. Salutacions.

benisser ha dit...

Hola,

crec que arribe un poc tard (espere que no del tot), però he topat fa poc amb el blog i amb aquesta entrada.

Escrivia només per dir que a Benissa també es conserven les restes d'una torre d'alqueria, anomenada tradicionalment la Torreta de Canor. Us deixe ací l'enllaç d'un article sobre la qüestió, per si us interessa: http://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/197130

Ferran Esquilache ha dit...

Moltes gràcies. L'afegim a la llista.

benisser ha dit...

Hola de nou,

us indique altres tres torres islàmiques (crec que ho són totes) que veig que no teniu, de la comarca de la Costera. Les vaig veure a Moixent, on vaig estar fa poc, i són dues torres que formen part del llenç murari del castell, i una altra a prop sobre una peña, la Torre dels Coloms.

Ferran Esquilache ha dit...

Gràcies per l'aportació. Les torres que estan incloses en castells no les tenim en compte, perquè el recull és només de torres d'alqueria, una tipologia molt concreta. Altra cosa és la torre dels Coloms, de la qual tinc els meus dubtes, només per les fotos, si en efecte és una torre d'alqueria o no. Ho investigaré i si és així la inclouré en la llista. Gràcies de nou.