Sentint-lo parlar, no sembla estrany que Ramon Pujades haja dedicat la seua darrera obra, La Carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (2009), a un altre dels arxivers amb qui comparteix treball a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Jaume Riera. Tothom que hi haja treballat amb una certa assiduïtat coneix la seua enorme erudició històrica, el seu vast coneixement de les fonts i la seua amable predisposició a atendre els investigadors. Pujades, sens dubte, forma part de la mateixa escola i la defensa amb passió. Així, sota una imatge de Pere el Gran (1276-1285) i sense pèls a la llengua, ens va parlar sobre molts i diversos temes que afecten la nostra professió. I, no debades, la retafila d'idees i frases contundents que va desenvolupar en els 40 minuts que durà la conversa obrin moltes vies sobre les quals reflexionar a fons.
En primer lloc, de manera quasi invariable en totes les seues respostes, Pujades insistí en un mateix precepte: la crítica heurística i el coneixement de les fonts són cabdals -indispensables- per tal de bastir un coneixement historiogràfic sòlid. I per tal d'acomplir eixe requisit fonamental són necessàries dues coses, erudició i temps per a la reflexió, dels quals anem ben escassos com a conseqüència de l'actual sistema de valoració acadèmica. Ens cal presentar 50.000 comunicacions i mai tenim temps d'aprofundir, pensar i repensar un determinat tema com caldria. Picotegem d'ací i d'allà, i això entrebanca la nostra comprensió global de les societats pretèrites, a causa -paradoxalment- d'un cursus honorum basat en la producció massiva -garant de no res més que les presses i la precipitació historiogràfica. En aquest sentit, en paraules de Pujades, és un veritable drama per al coneixement històric que se li atorgue més valoració a un article de 15 pàgines, segons en quina revista estiga publicat, que a una monografia que ha implicat 10 o 15 anys de reflexió.
I no parla per parlar, sinó que predica amb l'exemple. És arxiver, però també historiador, i les seues obres mostren la reflexió, l'erudició i el bon coneixement de les fonts que ell mateix reivindica. La seua primera monografia, Als ulls de Déu, als ulls dels homes: estereotips morals i percepció social d'algunes figures professionals en la societat medieval valenciana (1999), s'endinsa en la història de les mentalitats des d'un punt de vista molt ben trobat. L'aproximació a la imatge dels juristes, els mercaders i els capellans en la literatura moralitzant i el seu contrast amb les dades arxivístiques ens demostren que realment és possible tractar d'arribar a comprendre les formes de pensar del món medieval. A continuació, les seues dos grans obres sobre cartografia nàutica medieval, la ja esmentada sobre Gabriel de Vallseca i Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007), són una bona mostra de la seua manera d'entendre la recerca històrica. En primer lloc, les fonts. I, ni llarg ni curt, Pujades recorregué el món, d'Amèrica a Àsia, per tal de localitzar i publicar totes les cartes nàutiques conservades en arxius, biblioteques i altres institucions culturals: 129 fins a l'any 1470, que han servit per tal d'aportar trellat sobre una matèria en la qual es treballava amb una escassa quarantena de documents, el que ocasionava, segons el mateix autor, teories absurdes, val a dir, molta interpretació sobre poques fonts i mal enteses. Això, evidentment, és aplicable a moltíssimes de les nostres recerques històriques; li peguem voltes a quatre documents coneguts, obviant una tasca sense la qual no pot avançar la historiografia: la cerca de documents inèdits amb els quals tenir noves dades i renovar les interpretacions.
Ultra tot això, també vam aprofitar per parlar de l'Arxiu de la Corona d'Aragó: de la riquesa dels seus fons medievals, de la pròpia institució com a procés històric i de les polèmiques polítiques que l'afecten davant una possible partició. Pujades ho té clar: separar els fons de l'ACA és la solució de Salomó, matar el xiquet. La divisió de la casa és una aberració històrica. Segurament té raó, però sembla que el darrer Estatut català no va precisament en eixe camí, en haver establert en les seues disposicions addicionals que existeixen fons propis de Catalunya situats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a l'Arxiu Reial de Barcelona, els quals s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya. Esperem que el seny i la digitalització massiva resolga aquests problemes de territorialitat, ben poc nítids per a les èpoques premodernes. Finalment, com tots els nostres entrevistats, Pujades també ens parlà de la utilitat social de l'historiador, un professional guarnidor de claus per a entendre el present i triar camins cap al futur. Ací, però, aporta un matís ben important: cal que siguem llegits. Tota la cura i el rigor historiogràfics serveixen de poc si no som capaços de fer arribar les nostres conclusions a la societat. I la primera via per a fer-ho és escriure bé, és a dir, construir discursos literaris potents que atraguen els nostres lectors potencials. Com veieu, tota una entrevista en profunditat:
1 comentaris:
Del Riera, fins i tot alguns que mai no hem xafat l'ACA hem conegut la seua enorme erudició històrica, el seu vast coneixement de les fonts (de totes les fonts) i la seua amable predisposició a atendre consultes (àdhuc ben ignorants).
Gràcies per l'entrevista; molt il·lustrativa.
Publica un comentari a l'entrada