Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati