Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.
Ferrutx
La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.
Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat
En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.
El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009
Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.
La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC
El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.
Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País
La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.
Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País
3 comentaris:
Un article molt oportú. Gràcies. Una curiositat: per què sabem que els Ait Iraten eren els pobladors d'Artà? Hi ha cap relació etimològica entre Artà i Ait Iraten? Hi ha cap font de l'època que faça servir eixe epònim?
La identificació entre els berbers Ayt Iraten i el topònim Artà de Mallorca, com també el d'Artana, el va establir Miquel Barceló en un article anomenat “Els Ayt Iraten i els altres: Immigració i assentaments berbers a Sharq al-Andalus”, Acculturazione e mutamenti. Prospettive nell’archeologia medievale del Mediterraneo, Florència, 1995, p. 29-52. Crec que no està en línia, però jo el tinc per ací i et puc transcriure el paràgraf amb les explicacions lingüístiques:
“A Mayurqa un dels districtes administratius (aza’, sing. uza’) és el de Yrtan. En català aquesta forma Yrtan ha donat Artà, amb un desplaçament clar de la tònica. Però, justament, la forma Yrtan planteja un problema que, a la vegada, fa possible identificar la realitat lingüística que s’amaga sota la forma Ar.tana/Artana. El text llatí del Llibre de Repartiment vocalitza Jartan/Iartan. Aquesta vocalització –dels torcimanys o dels seus informadors– és, tal vegada, el resultat de la contaminació que la forma àrab Ar.tana/Artana imposa sobre la forma berber, que, cal no oblidar-ho, dóna nom a tot el districte. Yr.tan és clarament Yraten. […] La Y inicial és l’indici de la tercera persona del masculí singular (ell). La forma YRTN és un perfecte exemple de nom verbal complex: Y+verb+TEN/ASEN. La desinència -TEN (els) produeix col. lectius. I així Y-RNA-TEN (ell els ha vençut) en els textos àrabs és confon fàcilment amb Y-RA-TEN (ell els estima). La forma YRUT.N, esmentada per al-Bakr, és molt pròxima a Y-UGUR-TEN (ell és més fort que ells). Així, doncs, es tracta de formes antroponímiques, que poden esdevenir epònims, producte d’un patró força rígid de formació de noms verbals complexes. L’arabització de YRTN és Ar.tana/Artana. La desinència -TEN és substituîda per -A (.ta’ marbu.ta) a l’esment d’al-‘Udri, éssent aquesta -A final una de les formes àrabs de produir col.lectius. La Y inicial o desapareix o és substituîda per una W, com en el cas de Yuriken > Warika. La vocalització berber de YRTN devia ser forçosament vacil.lant atès que, per una part, es manté encara avui la vocalització Yraten i l’arabització va ser sempre Ar.tana/Artana, trencant la pauta ben establerta de manteniment de la consonant inicial que segueix a la partícula Y: Iznagen > Zanaga, Imkiten > Mak1ta, Iguzulen > Gazzula, Isekten > Sektana, Suktana, Izanaten > Zanata. D’haver seguit aquest patró la forma YRTN s’hauria arabitzat en, per exemple, Ratana. No fer-ho així és indici clar d’aquesta vacil.lació.”
Moltes gràcies. El volum sencer l'he trobat ací:
http://www.bibar.unisi.it/node/302
Publica un comentari a l'entrada