Problemes d’ahir, problemes d’avui. La violència contra les dones a l’època medieval

Vicent Royo
Segur que recordeu la història de dos esclaus que fa un temps relatàrem en aquest mateix indret. Es tractava de dos fugitius de Castelló d’Empúries que pretenien començar una nova vida i que buscaven la seua llibertat lluny de la vila i de les cases que havien esdevingut la seua “presó” quotidiana. El seu somni, a pesar de la distància temporal que els separa, és el mateix que encara avui en dia comparteixen molts immigrants africans, asiàtics i sud-americans que escapen dels seus llocs d’origen a la recerca de noves oportunitats a un nou món. I és que els mals de la humanitat s’hereten d’uns temps a als altres, d’uns segles envers els següents, i molts dels problemes de la societat actual troben, amb freqüència, el seu reflex en els temps pretèrits. El tema sobre el que avui volem reflexionar, la violència de gènere o, millor dit, la violència contra les dones, n’és una bona mostra.



Per desgràcia, les notícies de maltractaments, morts i assassinats de dones a mans de les seues parelles ocupen sovint un lloc destacat a les portades dels diaris i omplen la secció de successos dels telediaris. Les iniciatives per posar-hi fi són nombroses, però, tot i això, no aconsegueixen acabar amb una pràctica ben arrelada a “l’avançada” societat occidental des de fa molts segles. No pretenem ací fer una anàlisi exhaustiva de les xifres, les causes i les possibles solucions al problema, tampoc no és el lloc per fer-ho. Intentarem, així mateix, tractar el tema amb la màxima cura possible, perquè som conscients de les dificultats que genera aproximar-se a un problema tan complex i tan delicat com el de la violència contra les dones. Simplement volem fer veure que, com dèiem abans, molts dels mals de la nostra societat tenen unes arrels ben profundes i, al mateix temps, la nostra intenció és la de conscienciar els nostres lectors, encara més si s’escau, de la gravetat del problema. Tot plegat, no és aquesta la funció de l’historiador?

Tres exemples ens serviran per ordir el fil argumental del relat i per il·lustrar la realitat d’aquest problema als temps medievals. I es tracta de tres casos ben distints, de tres dones maltractades pertanyents a tres grups socials diferents, testimoni de l’extensió de les pràctiques violentes a tots els estrats de la societat. Pau Viciano, en un dels seus articles («Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV», Hispania, 2006, vol. LXVI, núm. 224, p. 851-882), ens proporciona el primer cas. L’agost de 1467, Jaume Cerdà, un agricultor benestant de la vila de Castelló, colpejà a una criada que tenia al seu servei mentre la jove «plegava palla per a la era» en un indret proper a la vila, de manera que «donà una gran punyada a la dita fadrina entre cap e coll e lançà-la en terra, e aprés amb la punta del peu li dava, e la dita fadrina cridava e per tota la partida la podien hoyr». El relat fet davant del justícia local és ben explícit. Poca cosa cal afegir per imaginar-nos un succés que sovint es repetia a ciutats, viles i llocs d’arreu d’Occident.


A l’època medieval, la violència esdevé el llenguatge que codifica les relacions quotidianes i l’instrument que utilitzen els distints actors socials per resoldre els enfrontaments que se susciten entre ells. I, en aquest sentit, les criades, els mossos i els esclaus eren l’objecte de les ires d’uns amos i uns patrons que descarregaven la seua fúria contra els més desvalguts, aquells que ocupaven els esglaons més baixos de l’escala social i que a dures penes podien oferir resistència als atacs. Només tenien dues opcions: aguantar les pallisses i els maltractes o pegar a fugir, eixida aquesta segona que no sempre garantia la millora en les condicions de vida. Ans al contrari, moltes joves criades fugien de les vexacions infringides pels seus amos empentades per les promeses d’uns futurs marits que prompte oblidaven les seues paraules i les sotmetien a un nou jou molt més difícil d’eludir, perquè l’home tenia reconegut el dret a corregir amb violència les faltes de l’esposa i les insubordinacions de les criades, això sí, sempre que el càstig no fóra excessivament cruel. De fet, com assenyala Pau Viciano, allò que una veïna de Castelló recrimina a Jaume Cerdà no és que la seua criada fóra castigada quan ho “mereixia”, sinó que «lo batre de la fadrina lo devia fer sa muller, e que ell no li devia dar tant desmoderament».

Objecte de pallisses i maltractes, les fadrines són també el desig de molts joves ansiosos per mostrar la seua virilitat i per conéixer els plaers del sexe. El bordell queda lluny dels fadrins dels pobles i els que viuen a les ciutats sovint no disposen dels diners necessaris per pagar les prostitutes, de manera que els ardors de la carn provoquen atacs i violacions que no sempre queden impunes, especialment a les aldees més menudes, on tot se sap. El 1334 el camperol de Vilafranca Arnau Sala emet una carta de perdó en favor de Llorenç Vicent, un jove del mateix lloc que ha comès aliqua crimen ratione fornicationis in personam Matheue, la seua filla. Llorenç ha tacat l’honor de la jove i el seu pare surt en la seua defensa per netejar el nom de la família. Cal mantenir el prestigi en la comunitat i una afronta d’aquestes característiques no és qualsevol cosa. Qui voldria contractar un matrimoni amb la filla del ric Sala sabent que ha mantingut relacions sexuals amb un jove provinent d’una de les famílies més pobres del lloc? Per descomptat que Sala no vol que la seua filla es case amb Llorenç, perquè el seu destí és emparentar amb un membre d’altra de les famílies benestants del poble.


En aquest sentit, la dona esdevé una peça clau a l’hora d’ordir les xarxes de sociabilitat i de solidaritat, ja que a través dels matrimonis es converteix en la clau de volta que permet cercar vies d’ascens i promoció social per als seus parents més pròxims, pares, oncles, germans i cosins que trauran molt de profit a un bon matrimoni arran de l’establiment de nous lligams socials, polítics i econòmics. És per aquesta raó que tots els homes de la família s’impliquen en la defensa de les dones de la casa i no dubten en acudir a la violència si qualsevol jove ha ofès el seu cognom, el seu prestigi. Així, doncs, el pobre Llorenç Vicent segurament veuria com Arnau Sala, acompanyat dels seus «parents, amichs e valedors», voldrien fer-li pagar per l’ofensa comesa fins que, gràcies a la intermediació d’altres prohoms, el ric camperol s’abstindria de dur a terme qualsevol represàlia contra el jove i emetria una carta de perdó que posaria fi al succés, testimoniant, al mateix temps, la seua benevolència a la resta de la comunitat.


Criades, filles de camperols i, finalment, dones de la noblesa. Cap d’elles escapa a les vexacions i els maltractes infringits pels homes. Ara bé, el tracte que reben les unes i les altres, com hem pogut veure fins ara, no és el mateix, i encara ho és menys per a un membre de l’aristocràcia. Cert és que estan sotmeses al jou de la violència, però les dones disposen de distints graus de protecció atenent a la seua condició social. El 1447 Joan de Navarra, germà d’Alfons el Magnànim i lloctinent general del regne de València, emet una carta dirigida al batle general del regne perquè prenga sota la seua protecció Caterina de Villena, filla de Jaume d’Aragó, i reba les informacions pertinents en el cas del seu divorci amb el cavaller Joan de Corella. Després de les súpliques dels seus pares, cosins germans del monarca, i atenent el perill que corria la vida de Caterina si romania al costat del seu marit, Joan de Navarra decideix intervenir per posar fi a dictam opressionem et custodiam violenter sibi factam per dictum virum eius, raó per la qual la dita Caterina totaliter est destituta preter et contra voluntatem suam. Quantes dones haurien volgut que el mateix lloctinent general del regne intercedira per traure-les de l’infern que vivien al costat dels seus homes! Era, però, una possibilitat que només estava en mans d’unes poques famílies de la noblesa valenciana.


Com en el cas de les filles dels camperols, dels artesans, dels burgesos i dels mercaders, les dones de la noblesa són la peça que permet els barons teixir els vincles necessaris per a l’eixamplament i la perpetuació del llinatge. Els matrimonis esdevenen calculades operacions contractuals entre els caps de les famílies aristocràtiques, ja que, amb l’eixida de les dones, surt de la casa una part important de la riquesa familiar a través del dot, cada vegada més composat per sumes monetàries exorbitants, però també en forma de terres i senyorius. I ací rau un dels principals cavalls de batalla de la noblesa valenciana, especialment al llarg del segle XV, a causa de la migradesa de les seues possessions patrimonials. Desconeixem les causes del divorci entre Caterina de Villena i Joan de Corella, però, a banda dels maltractes i de les vexacions que al·lega la família, que a ben segur degueren existir, potser cal buscar altres raons més prosaiques. El matrimoni amb Corella segurament no havia eixit com esperaven els progenitors i, amb la separació, el dot, en diners o en terres, havia de tornar íntegre a la família d’origen de la jove, el que es tradueix en una bona injecció econòmica i en una nova possibilitat per contractar un nou matrimoni. Així, doncs, la violència deu estar entre les causes principals del divorci i, en última instància, de la intervenció de Joan de Navarra, però cal atendre també a altres motius que no són menys importants.


Fóra com fóra, aquest últim cas de Caterina de Villena és ben il·lustratiu per copsar, d’una banda, que la violència contra les dones arriba a tots els estrats de la societat i, de l’altra, que la condició social de les víctimes determina també les diferents respostes que poden oferir als maltractes. En aquest sentit, no tots els estaments socials estan en disposició d’iniciar un procés de divorci i, en cas de fer-ho, no totes les dones que ho aconsegueixen disposen del mateix grau de protecció per assolir amb èxit el seu propòsit. Ans al contrari, les dones, especialment les més pobres, sovint es veuen desprotegides davant els atacs de pares, marits, germans, amos i patrons que actuen al recer d’uns paràmetres socials que aproven la submissió de la dona. Per entendre aquesta violència es pot apel·lar, com s’ha fet, a valors antropològics com la virilitat, l’honor i el culte a la guerra i la cultura cavalleresca, valors que permeten analitzar una dimensió clau dels enfrontaments violents. Però, si ho fem així, l’explicació tendeix a aïllar el fenomen de la violència de la resta de manifestacions de la conflictivitat que articula la societat medieval. Com hem vist, els distints estrats socials adopten diversos comportaments en relació a la violència, en aquest cas en relació a la violència contra les dones, però tots ells comparteixen dues característiques. D’un costat, les víctimes i de l’altre, la direcció de les agressions, sempre en sentit descendent, és a dir, cap als elements més dèbils, més vulnerables, entre ells les dones. És ací on rau la clau de volta de l’explicació de la violència cap a les dones en època medieval.

Som, per tant, al davant d’un fenomen força complex, que té el seu reflex en la societat actual. Els exemples han servit per veure els protagonistes, els escenaris, els atacs i també les respostes, a banda d’unes causes que, lluny de transformar-se amb el pas del temps, són ben presents encara avui en dia en cadascun dels successos de violència contra les dones que els mitjans de comunicació ens fan arribar de manera habitual. Caldrà, doncs, atendre a tots aquests elements i conéixer-los bé si volem entendre un problema que es reprodueix segle rere segle i que, per desgràcia, sembla lluny d’arribar a la seua fi.

0 comentaris: