"Tot o veya monsényer Sen Vicent"

Al blog d'Harca ja hem parlat amb anterioritat de les fonts judicials i, en alguna d'aquestes ocasions, ens hem fet ressò d'històries com la que tot seguit explicaré. Per descomptat hi ha milers que es poden donar a conéixer, i qui ha treballat aquesta font bé que ho sap. Però jo vaig a contar una que ja fa alguns anys vaig emprar en un estudi sobre paisatge de l'horta per alguns detalls que dóna el relat, demostrant-se així la gran versatilitat d'aquestes fonts pel que fa a la informació que proporcionen. Ara es pot llegir la transcripció completa en l'edició dels Llibres del Justícia de València que van fer la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual ja en vam parlar també en el seu moment. Però si l'explique ara ací serà, més bé, per una altra característica d'aquest cas concret, i és el de les particularitats de la justícia medieval pel que fa a la resolució dels casos criminals.

Era una nit tancada de mitjans de setembre de 1285, i segurament encara feia calor, quan els germans Ferrer i Joan de Calataiud guaitaven la collita en l'era del seu camp armats amb llances. Quan ja s'havia fet fosc, després de tocar el seny del lladre, Joan es va apartar del grup i se'n va anar a sota d'una figuera, en la riba d'una séquia, a menjar figues. Òbviament tothom sap, al segle XIII i al XXI, que les figues es mengen de nit, i a fosques. I en això estava, degustant tranquil·lament la fruita a la fresca de la séquia, quan, de sobte, li va vindre un esternut (un ahuir). Sembla que aquesta parcel·la afrontava directament amb el camí de València a Quart i, gràcies al so que produí, delatà la seua presència a un grup de gent armada que passava pel camí reial –diuen que moros conversos–, els quals van començar a cridar “fotuts barbamerdosos, muiren los traïdors”, i intentaren atacar-lo amb llances i coltells. Com que a l'edat mitjana els canals de terra eren prou més amples que els d'ara, la séquia que separava el camp del camí el va protegir per un moment, però de seguida els tres perseguidors van aconseguir creuar-la al crit de “per assí passem”, i van anar darrere de Joan, que ja fugia cap a l'era en busca del seu germà. Arribats allí, els dos germans es van retirar cap a la vinya del veí, però els seus perseguidors els van caçar i van continuar atacant-los amb les llances i a pedrades; i així, mentre Ferrer, que era el major, responia amb la seua llança, Joan es limitava a parar les ganivetades com podia, mentre rebia les pedrades i repetia una i altra vegada “Santa Maria, val-me”. En qualsevol cas, en la brega van nafrar Ferrer, i sembla que va morir algun dels atacants.

Una figuera vora séquia

Davant d'aquesta situació, els germans de Calataiud van fugir de l'escena, refugiant-se en una altra vinya propera, on es van adonar de la nafra de Ferrer, que aparentment era greu. Sembla que Joan li va llavar un poc la ferida amb aigua de la séquia i li'n va donar a beure, amb la qual cosa es demostra -valga'm l'incís- que a l'edat mitjana l'aigua de les séquies de l'horta de València no era com la d'ara. Joan va intentar tornar cap a casa, deixant sol el seu germà Ferrer, qui va fugir cap a l'església de Sant Vicent de la Roqueta pel camí que va “ora la séquia de Favara”. Per a qui no ho sàpiga, la casa i hospital de Sant Vicent és un complex monàstic extramurs, situat en el camí de Xàtiva sobre una antiga església mossàrab on, segons la tradició, va ser soterrat Sant Vicent Màrtir. Per tant, mentre la baralla es produïa a l'oest de la ciutat de València, l'acció es traslladava ara al sud. Mentrestant, Joan, que havia arribat a la ciutat, ja va escoltar rumors sobre la mort d'algú en estranyes circumstàncies, per la qual cosa va decidir fer marxa enrere i anar a buscar el seu germà travessant per mig dels camps. Per aquesta raó, i perquè Ferrer anava ferit, l'aconseguí a meitat camí gitat sobre un arrossar; ja que al segle XIII l'arròs, que encara no estava massa estés com a cultiu a València, es plantava en l'horta i no en la marjal, amb els consegüents problemes que això suposava. En qualsevol cas, una vegada junts, ambdós germans van arribar a Sant Vicent travessant per les vinyes quan ja clarejava i, en arribar, Ferrer es va deixar caure sobre un matalàs de l'hospital i es va adormir. Unes hores després, de bon matí, Ramon de Riu-sec i Berenguer Dalmau es van presentar, armats i a cavall, amb un grup d'hòmens a la porta de l'església, i van traure tots dos germans, portant-los al davant del justícia de València. I a partir d'ací començà el procés, amb el clam i el primer interrogatori als denunciats: Ramon de Riu-sec acusava els germans de Calataiud d'haver matat el seu oncle, Francesc de Maçó.

En realitat no sabrem si el difunt Francesc es trobava entre els hòmens de la brega, ni qui el va matar en veritat. De fet, al justícia això poc l'importa en eixe moment, i el llarg procés que es va iniciar aquell matí no es centraria en els fets en qüestió, sinó únicament en saber si Ferrer i Joan de Calataiud havien eixit de Sant Vicent per la força o per voluntat pròpia. És ben coneguda l'existència en el dret canònic del dret d'asil eclesiàstic, pel qual la justícia civil no pot apressar ni actuar sobre ningú que s'haja refugiat en sagrat; això és, en una església, un monestir, un hospital o un cementeri, i el complex de Sant Vicent ho tenia tot. Així, els refugiats en sagrat estan sota la protecció de l'Església, que s'haurà d'encarregar del seu penediment i penitència, i l'acusat només serà lliurat a la justícia civil si ho autoritza el rector de l'església en concret. A més, en aquest cas, s'afegeix l'especial privilegi atorgat per Jaume I a Sant Vicent en 1261, amb la intenció inicial de convertir-lo en el més gran complex religiós de la ciutat, pel qual no es podia exercir la violència en cap de les seues possessions. Així, doncs, dos dies després del clam els germans de Calataiud es presenten de nou davant del justícia i acusen Ramon de Riu-sec d'haver-los tret de l'església per la força, ja que, de fet, en el primer interrogatori això no ho havien deixat massa clar. En conseqüència, Tomàs Fabre es veu obligat a obrir un procés paral·lel sobre l'assumpte, per la qual cosa a mitjans d'octubre ha de dirigir una carta a Pere del Rei, prior de Sant Vicent –en aquell moment en mans dels mercedaris fins a 1289– i sagristà de Lleida –ciutat en la que residia– en la qual se l'informava de la situació i es demanava el seu permís per interrogar els clergues. Aquest va delegar l'assumpte en un jurisperit, donant també llibertat a tots els clergues per donar testimoni del que va passar aquell matí del 15 de setembre de 1285 a l'església de Sant Vicent de València.

El monestir de Sant Vicent de la Roqueta en l'actualitat, en un mal estat de conservació. L'aspecte neogòtic de la façana és fruit de les remodelacions del segle XIX

No va ser fins a mitjans de març de l'any següent que s'iniciaren les compareixences. I així, segons els testimonis cridats pels germans de Calataiud, l'esmentat Berenguer Dalmau va entrar a l'església i va traure Ferrer a punta de llança al pati o corral que hi havia davant de la porta. Això, segurament, devia ser l'espai que encara actualment ocupa el claustre del monestir, que aleshores encara no s'havia construït. Molt probablement, però, la porta lateral tardoromànica que actualment es conserva ja devia ser la mateixa per la qual van entrar i eixir els nostres protagonistes, construïda a partir de 1240. Una vegada fora, al pati, tot el grup armat va envoltar Ferrer i, mentre l'apuntaven amb les llances, aquest va començar a balbucejar “A, barons, ho·m lexats estar o·m donats aigua”. Cal recordar que estava nafrat i ja devia haver perdut molta sang, per la qual cosa estava assedegat. El seu germà Joan, mentrimentres, en la mateixa situació, cridava amb més força “Barons, gran tort a nós fan, que per força m'an pres e·m trahen de l'esgleia; tota res o veya monsényer Sen Vicent!!”. Ramon de Riu-sec, per contra, va aportar testimonis majoritàriament relacionats amb el seu nivell social, els quals van negar que Ferrer i Joan hagueren eixit de l'església per la força, i declararen que els acusats van acompanyar el grup armat de bona voluntat. Cal recordar que els Riu-sec, la major part dels quals s'anomenaven Ramon o Ramonet, era un dels llinatges de cavallers més actius que residia en aquells moments a la ciutat de València.

La porta en qüestió

En definitiva, els testimonis es contradeien, com era ben habitual. Davant d'aquesta situació –afegint també que del crim en qüestió només s'havia presentat el testimoni d'un criat en casa del pare de Riu-sec, per la qual cosa no havia estat acceptat– el justícia Tomàs Fabre va tirar pel camí del mig, i després de consultar amb experts en dret i altres membres del consell de la ciutat, va dictar sentència a mitjans de maig. D'una banda donava la raó a Ramon de Riu-sec i no considerava provat que els acusats hagueren estat extrets per la força de Sant Vicent, per la qual cosa els negava el dret a ser-hi retornats. Per una altra banda, considerava que no hi havia proves per condemnar Ferrer i Joan d'assassinat, per la qual cosa els deixava en llibertat. Tot i això, cap de les dues parts va acceptar la sentència, de manera que a mitjans de junt van recórrer-la, i es va iniciar un nou procés que ja no s'ha conservat. Comptat i debatut, més enllà de l'anècdota de la història, que ja de per si és una curiositat, tot plegat ens dóna molta informació històrica sobre el període. Del relat dels fets d'aquella nit durant l'interrogatori es poden aprofitar moltes coses, i així un acte tan usual, i alhora tan poc conegut a través de les fonts, com devia ser el fet de vigilar la collita en l'era per la nit, se'ns presenta en ple segle XIII. També se'ns informa sobre com era el monestir de Sant Vicent en aquell moment, pràcticament en els inicis de la seua construcció, i altres coses més. Però tot i això, com que som humans, després de llegir la història la pregunta que queda en l'aire, i que a tots ens mou la curiositat com en una novel·la qualsevol, és saber què va passar vertaderament. Tanmateix, sembla que mai ho sabrem.