Pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats. Una altra historia de la família

Vicent Royo
En la societat medieval tot gira al voltant de la família i, des de fa moltes dècades, els estudis referits al teixit social de les comunitats rurals i urbanes així ho han posat de manifest. La participació política dels individus en els afers comunitaris, el pagament de la renda i els impostos, l’organització del treball i la gestió de l’explotació domèstica, tot té com a punt de referència la cèl·lula conjugal formada pel matrimoni i els seus fills. També s’ha insistit, i molt, en les calculades estratègies matrimonials de la pagesia i les classes urbanes, siga quina siga la posició que ocupen en l’escala social, des de la noblesa fins les capes populars, passant pel patriciat i els camperols benestants. Tot casament és fruit de dures negociacions entre les famílies de procedència dels novençans i de la conjunció d’interessos polítics i econòmics per part dels llinatges que s’uneixen a través del matrimoni. Tal ha estat el punt d’abstracció amb que s’ha analitzat el tema que fins i tot s’ha parlat de mercat matrimonial, com si fórem al davant del mercat de la terra o del crèdit. L’amor, per tant, només està present en els relats dels trobadors i en les històries dels joglars.


...l’amor...

Han estat aquests temes els que han omplert les fulles d’articles i llibres i han ocupat les intervencions dels especialistes en col·loquis, encontres i congressos dedicats a la família, força nombrosos dels anys setanta del segle XX ençà. I açò és, fins cert punt, normal, perquè les fonts estan plenes de documents que parlen de matrimonis, dots, aixovars, casaments fracassats, transmissions del patrimoni de pares a fills i molts altres aspectes que permeten construir aquesta visió de les famílies medievals, tant a l’àmbit rural com a l’urbà. Hi ha altres documents, tanmateix, que són menys habituals en les fonts i que, per contra, mostren una altra realitat de la família, de les relacions socials, tant propera a la vida quotidiana dels protagonistes dels nostres estudis com els fets que he esmentat ara fa un moment. En efecte, més enllà d’una visió, podríem dir, “idíl·lica” de les relacions familiars i del comportament d’homes i dones, la societat medieval, com l’actual, conegué també situacions que s’allunyen d’aquest relat. Fins el moment, només s’havia negat l’existència de l’amor en la contractació dels matrimonis, però s’havia dit ben poca cosa de les relacions extramatrimonials, de l’adulteri i dels fills no desitjats, segurament perquè la seua presència a les fonts és quasi marginal. En canvi, formen part del dia a dia de viles i pobles, com alguns documents excepcionals posen de manifest. Fem una ullada a alguns exemples per il·lustrar aquesta altra història de la família.

El 23 de setembre de 1353, Jaume Saera, veí de Cantavella, fa donació a Antònia, vídua de Domingo Navarro, de Vilafranca, d’una pensió censal de quatre cafissos de forment i els drets que a ell pertanyen sobre un préstec de 600 sous. La raó, ben explícita al document notarial, la «remissió de nos peccats, com [la dita Antònia] age messa en mala fama nomenada de mala fenbra». A primera vista, fa la impressió que, després de la mort del seu marit, com succeeix amb moltes dones de les classes populars, Antònia ha caigut en les xarxes de la prostitució i la pobresa i un “benevolent” i ric Saera li lliura les dites pensions com a mostra de la seua solidaritat. Ella accepta la donació «de vós, sènyer en Jacme Çaera, enadín a aquella que si per ventura yo defalya o faya adulteri de fornicació ab altra persona o prenia marit sens vostre consell e de nos amichs, que la dita donació per vós a mi feta sie nulla e a mi no puxe valer ni aver» i que «tots altres béns que yo auré sien vostres e de aquells façats a les vostres pròpies voluntats». Antònia es compromet, doncs, a no tenir relacions sexuals amb cap altra persona i a no contraure matrimoni sense l’aprovació de Saera i els seus «amichs», com a prova de la seua gratitud. Ara bé, el contracte posterior canvia tot el sentit d’aquest acte de Saera i fa més comprensibles les paraules d’Antònia. En ell, Jaume lliura a Maria Ferrera, filla d’Antònia «e mya» 500 sous, «los quals vull que age de mos béns, e açò per amor de Déu e per remyssió de nos peccats». Uns diners que li seran lliurats en el temps del seu matrimoni i que mentrestant romandran en mans de Bartomeu Saera, germà de Jaume i tutor de la jove. Heus ací la raó vertadera d’ambdues donacions. Jaume Saera ha tingut una filla no desitjada amb Antònia i, per evitar que cap de les dues caiguen en les xarxes de la pobresa i la prostitució, les forneix amb uns ingressos suficients per garantir la seua existència i perquè Maria puga accedir a un matrimoni digne amb un veí del sector mitjà de la comunitat, garantint també que si Antònia es torna a casar ho farà amb algú acceptat per ell. Què seria de la reputació del ric i poderós Jaume Saera si la seua companya de jocs sexuals i la seua filla (bastarda) es dedicaren a practicar la prostitució al lloc? Què dirien d’ell? On quedaria el seu honor? Cal que els membres de les elits rurals mantinguen la seua posició de preeminència i actes com aquests contribueixen a fer-ho, malgrat que suposen el reconeixement d’una relació adúltera.


...al llit...

Tanmateix, hi ha mares que es desentenen de la cura dels fills si no poden fer-s’hi càrrec. El març de 1344, Teresa, filla del veí de Vilafranca Domingo Centelles, reconeix davant del justícia del lloc i de molts altres prohoms, present també Domingo Asensi, «que havie aüt hun fill engenrat per lo dit Domingo Asensio e per nom Domingo Asensio, axí e aytal nom com lo dit pare seu, e que alcun hom carnalment no havie agut afer ab ella que alcuna sospita puxen ésser possada ne que altre engenràs aquell, sinó lo dit Domingo Asensio». Teresa deu ser molt jove encara i Domingo deu estar ja casat, així que ella mateix «liura e dona per fill al dit Domingo Asensio lo dit Domingo, fill seu, e que nenguna altra persona no ha part en aquella criatura sinó lo dit Domingo Asensio». Ella no deu poder fer-se càrrec i el fet de tenir un nadó sota la seua custòdia deu ser un impediment per contractar un matrimoni amb altre jove del lloc, així que el millor és lliurar-lo al seu pare.

Altres dones decideixen desfer-se dels fills una vegada han decidit refer la seua vida i arranjar un nou matrimoni. El 6 d’agost de 1395, el llaurador de Vilafranca Miquel Gil disposa en el seu testament que el tutor del seu fill Miquelet serà el ric i poderós Bartomeu Sala i aquest haurà de dimittere dictum filium in posse dicti Violante, uxor mee, per tempus trium annorum cui dicte Violante, pro sustentatione et labore dicti filii mei mitendi, dimitto C solidos. Pocs dies després, el testament és publicat pel notari Antoni Esquerdo i tots els familiars allí presents l’aproven, amb l’excepció de la dita Violant, la qual protesta per l’assignació de 100 sous feta pel seu home difunt per tenir cura del seu fill, «com ella l’entena criar, mes no per aquell preu, com sie sotil». Bartomeu Sala tampoc no es vol fer càrrec de l’orfe i, finalment, és Guillem Ortí, un parent molt llunyà del xiquet, qui assumeix la tutoria de Miquelet i qui lliura 200 sous a Violant «per lactar, e nodrir e criar lo dit pubill» durant el primer any després de la mort de Miquel Gil, «com no·l volgués criar ne tenir per soldada que lo dit deffunt en son testament li havie lexada per la dita rahó».


...parint...

Passat quasi mig any, el tutor lliura a la vídua altres 55 sous «per lactar, tenir e nodrir lo dit pubill per cinch meses e mig que·l tingué, ... a rahó de VI lliures per any», i després és ell mateix qui se’n fa càrrec del pubill «per VI meses e mig, ... aprés que la dita na Violant fon casada, com no·l volgués tenir pus ne complir l’any que l’avia a tenir e provehir». Tot i això, una vegada passat aquest termini i després de viure una temporada amb el seu oncle Simó Ortí i la seua dona Maria, germana del difunt Miquel Gil, el tutor deixa l’orfe en mans d’un llaurador del lloc durant quatre anys i es compromet a pagar-li 140 sous corresponents a la provisió del jove Miquelet. Durant tot aquest temps ningú no ha volgut assumir la responsabilitat de criar el xiquet en els primers anys de la seua vida i el nadó ha anat d’unes mans a altres fins ser col·locat amb una persona aliena a la família a través d’un contracte d’afermament. Sovint els xiquets esdevenen càrregues que les famílies no volen o no poden suportar, de manera que es desfan d’ells el més aviat possible. Com ja s’havia dit, només els interessos propis determinen les decisions dels homes i les dones medievals i els sentiments es deixen de costat, fins i tot amb els fills nascuts del propi ventre.

Un últim exemple pot testimoniar la valoració dels interessos i les situacions personals per sobre dels sentiments. L’agost de 1345 Domingo Sanxo Sàrsola, instigat pel vicari de Vilafranca, «confessor meu», i penedit pel seu acte, «com la misericòrdia de Déu sie atorgada als vers penidents e confessats», reconeix que «defraudà» a la seua dona Òria «en temps que fiu matrimoni ... en lo preament dels béns» que havia d’aportar a la nova empresa domèstica. D’aquesta forma, només li atorgà 200 sous, quan, en realitat, la suma que devia haver aportat era de 500 sous i per aquesta raó ara li lliura 200 sous i li atorga la fermança sobre dos trossos de terra que tenen un valor de 100 sous, completant, així, els 500 sous que havia d’haver satisfet. El document, tant atípic com expressiu, testimonia els fraus comesos per marits i pares a l’hora de contractar els matrimonis, fets que sovint engendren enfrontaments entre les famílies dels cònjuges i, sobretot, entre els seus descendents a l’hora de repartir l’herència.


...les noces...

Aquests quatre exemples mostren, doncs, una altra història de la família, una visió que sovint escapa als ulls dels historiadors, potser massa entestats en el volum dels dots, les relacions establertes a través dels matrimonis i les vies de promoció social que aporten, sobretot entre els rics. Es tracta també, com ja s’ha dit, d’una visió imposada per la documentació, perquè els exemples de pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats no sovintegen en les fonts. I no ho fan perquè els mateixos protagonistes s’afanyaven a amagar-ho i a desmentir-ho, perquè això tacava el seu honor, en una societat on cada persona s’havia de mirar a l’espill de la col·lectivitat cada dia per mantenir la seua reputació. Només quan era inevitable, com ocorregué amb Jaume Saera, Antònia i la filla nascuda de les seues relacions extramatrimonials, els afectats havien de posar-hi solució i és aleshores quan surten a la llum a través dels documents. Així, doncs, caldrà escorcollar un xic més per atansar aquesta altra realitat de les famílies i els homes medievals, una realitat tant quotidiana com la que s’ha descrit fins el moment.

0 comentaris: