La plantada de Gandesa (1319)

Matrimoni reial entre Ferran III de Castella i Beatriu de Suàbia (1219)

Parlàvem l'altre dia de relacions conjugals i filials al segle XIV a través de quatre exemples d'una comunitat rural valenciana. Hui ens detindrem a explicar un cas ben diferent i que no és exemple de res, sinó més bé al contrari, una excepció en tota regla. Es tracta del casament en 1319 de l’infant Jaume d'Aragó, fill major de Jaume II i hereu de la Corona, amb la infanta castellana Elionor, filla de Ferran IV de Castella. Es tracta, sens dubte, d'un dels episodis de la història política catalanoaragonesa menys coneguts, malgrat la seua transcendència, puix, no debades, la historiografia pàtria no li ha concedit excessiva importància, tot tractant de fer lluir gestes de més volada, com ara les conquestes territorials protagonitzades pels monarques aragonesos. Tots coneixem passatges de la conquesta de Mallorca, de València o de les lluites mediterrànies amb genovesos, grecs, sards i angevins, però ben poc en sabem d'aquell matrimoni, atès el seu catastròfic final.

Cal dir, en primer lloc, que fou evidentment pactat. Si s'acordaven les aliances dins de les comunitats rurals o urbanes, no vulguem pensar-ho en el món aristocràtic i reial. Era una de les seues característiques essencials. En aquest sentit, fou en el context del Tractat d'Alcalà d'Henares, signat per Jaume II i Ferran IV en 1308, que es concordà el futur casament. I val remarcar que aquell pacte es féu per tal d'iniciar un atac conjunt contra l'emirat nassarita de Granada, que es traduí en les fracassades croades d'Almeria i Algesires de l'any següent. Per tant, es tractava d'una doble aliança: militar i politicofamiliar. En relació amb això, també cal indicar que ambdós eren els primogènits: Jaume, que llavors tenia 12 anys, però ja havia estat nomenat procurador general de la Corona i futur monarca, i Elionor, que acabava de nàixer i a penes si arribava a l'any i mig de vida. Així les coses, com era usual en aquells casos, la filla lliurada en matrimoni fou desplaçada d'immediat al territori del futur espòs, de manera que Elionor es traslladà a València, on cresqué, encara que envoltada d'un seguici i uns servidors preeminentment castellans.

D'aquesta forma, uns pocs anys després, en 1312, es preparà el casament previst, per al qual s'hagué d'obtenir la corresponent dispensa papal, puix, no en va, els contraents eren parents de tercer grau, ja que la mare d'Elionor i el mateix Jaume eren cosins germans. Això és, que l'avi i el besavi dels nuvis era la mateixa persona: Pere el Gran. Amb tot, la mort sobtada de Ferran IV aquell mateix any i les disputes iniciades entre els magnats castellans davant la successió d'Alfons XI, que llavors era un xiquet acabat de nàixer, feren ajornar el casament dels susdits infants. Calgué esperar fins a 1319, quan Jaume tenia 23 anys i Elionor 12, per tal d'efectuar l'esperada boda. Tanmateix, en aquells moments hi havia un altre obstacle, ben diferent, que enterbolia el futur del matrimoni: feia un temps que el primogènit Jaume es mostrava dubitatiu a l'hora d'acceptar el seu destí com a nou monarca de la Corona d'Aragó. Primer s'acostà a un cert misticisme religiós, tal vegada marcat per la influència del pensament d'Arnau de Vilanova i de Ramon Llull en la cort reial d'aquell moment. Posteriorment, arribà a afirmar que no entendía regnar por cosa del mundo.

Probablement mai coneguem les raons de l'actitud de l'hereu de Jaume II, però el que sabem del cert és que en aquells moments representava un autèntic desastre per al propi rei. La data de la boda s'apropava i, en conseqüència, s'incrementaven els neguits del jove Jaume, qui veia que, després del casament, no hi hauria volta enrere. Seria el proper monarca d'Aragó, amb totes les seues conseqüències. El que molts anhelaven i veien com un somni inabastable, ell ho percebia com una missió angoixant. Tant, que a penes uns dies abans de les noces, el 15 d'octubre de 1319, Jaume II el convocà a Tortosa per tal de pressionar-lo, juntament amb un Consell General dels principals dirigents de tota la Corona, i assegurar que acceptés les responsabilitats que li corresponien com a primogènit. Així ho contava el mateix rei a la regent Maria de Molina, mare d'Alfons XI de Castella:

Fiçiemos plegar los arçobispos de Tarragona e de Çaragoça, e otros prelados e ricos homnes de los mayores d’Aragón e de Cathalunya, e homnes buenos de las mayores cibdades de nuestra senyoria porque traven con él [l’infant Jaume] e con Nos en uno, en quantas guisas pudieren, a retenerlo que finque al mundo e que regne enpués Nos.

L'infant hi accedí jurant i perjurant que compliria el seu deure, de manera que tota la comitiva aplegada a Tortosa es traslladà fins a Gandesa, on havia de tenir lloc la cerimònia nupcial. I, en efecte, la boda se celebrà amb certa normalitat. Però, tot just en acabar l'enllaç, succeí l'impensable: el nuvi, bo i aprofitant la gernació que ocupava l'església, escapà del temple, muntà el seu cavall i fugí galopant de la vila. L'escàndol fou majúscul. La casa reial castellana ho considerà un enorme afront; la germana d'Alfons XI havia estat plantada i humiliada pel casal d'Aragó. De poc valgueren les excuses d'un desesperançat Jaume II, que no tingué més remei que apartar el seu fill gran dels drets de successió: el matrimoni fou anul·lat i un parell de mesos més tard l'infant Jaume ingressà en l'orde militar i religiós de l'Hospital de Sant Joan. Així, s'alliberava d'exercir com a monarca a un preu ben alt per al seu pare. D'una banda, la deshonra davant els seus homònims europeus i davant els seus propis súbdits. D'una altra banda, el secundogènit, Alfons, havia de passar a ocupar la primogenitura. Però aquest ja s'havia casat amb una noble, Teresa d'Entença.

Tot plegat, la decisió de l'infant Jaume tingué importants conseqüències polítiques. En primer lloc, els dirigents de l'estament reial aplegats a Gandesa aprofitaren la posició de feblesa en la qual quedà Jaume II per tal de fer-li declarar un privilegi de suma importància per al futur de la Corona: el Privilegi de la Unitat, segons el qual els monarques posteriors haurien de mantenir units els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, alhora que es comprometrien a no alienar més patrimoni reial -el que estaria a la base de rebel·lions posteriors, com ara els fets de Vinatea o la revolta de la Unió. Altrament, impulsà la immediata conquesta de Sardenya, ajornada una i una altra vegada des de la concessió del regne per part del papa en 1297, més de 20 anys abans. Ara, però, tal vegada per recuperar el prestigi perdut i per exalçar la figura del nou hereu Alfons, es mamprengué definitivament la presa de l'illa, duta a terme entre 1322 i 1324. Probablement la decisió de l'infant Jaume, anomenat per uns el Dissortat i per altres el Forassenyat, va canviar el decurs de la història a la Corona d'Aragó. Però tampoc és qüestió de parar-nos a pensar què hagués succeït si no hagués renunciat a la Corona. Les ucronies no haurien d'ésser tasca dels historiadors. Prou tenim amb el que, de fet, va passar.