El feudalisme comptat i debatut, 10 anys després (que en són 27)

Eren les 8:35 del matí del 6 de febrer de 2002, hui fa justet 10 anys, quan Vicent Baydal i jo agafàrem l'Euromed a l'estació del Nord de València, camí de Barcelona. Encara conserve el bitllet. Allà ens esperava una altra companya de classe, Empar, i l'endemà se'ns uniria Juani, per a anar tots plegats fins al port de la ciutat, al Museu d'Història de Catalunya, on els dies 7 i 8 va tindre lloc el col·loqui “El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català”. Era el primer congrés important al que assistíem, encara com a estudiants de llicenciatura, i tinc molts bons records d'aquells tres dies per tant com en vaig fruir. Tot era nou en aquell moment, quasi iniciàtic. Era estrany veure els teus professors interactuant amb altres companys de professió, en una actitud molt diferent a la que tenien en classe. Era fantàstic posar cara i veu, per fi, a tota una sèrie d'autors als que, en alguns casos, ja havíem llegit, o el treball dels quals havíem estudiat a classe. Era emocionant veure'ls a tots plegats allà reunits, acomplint fil per randa el ritual dels congressos que, aleshores, encara no coneixíem bé del tot. També n'hi havia, és clar, de desconeguts per a nosaltres, tot i que, en general, des de la nostra ignorància acadèmica, ens vàrem emportar una bona impressió de tots. Segurament els protagonistes d'aquella reunió científica no deuen tindre, la majoria, cap record especial, i més tenint en compte que, vist amb perspectiva, per a la historiografia no representa cap fita essencialment remarcable. Fou un col·loqui més dels molts que se'n fan actualment. Però per a algú que encara està en un procés molt inicial de formació en el camp del medievalisme, aquesta aura de professionalitat i cientificitat impressiona, i marca.

Museu d'Història de Catalunya, al port de Barcelona, seu de col·loqui de 2002

El col·loqui es va organitzar com a colofó final d'un projecte de recerca que en els anys anteriors havien compartit diversos professors de la Universitat de Barcelona, de l'Autònoma de Barcelona i de la Universitat de València, així com altres investigadors independents. Amb tot, pel contingut en discussió es presentava com una nova trobada amb un clar antecedent: el col·loqui que 17 anys abans (el gener de 1985, ara ja en fa 27) va tindre lloc al Col·legi Universitari de Girona (l'actual universitat) amb el títol “La formació i expansió del feudalisme català”. És a dir, el nom del projecte que acabava, i el subtítol del col·loqui de 2002. Hi van haver moltes diferències, però, entre ambdues reunions, tant de contingut com pel que fa al balanç final. A Girona estava pràcticament tot per fer des del punt de vista historiogràfic, i eren temps de reivindicació política. No s'havia fet encara quasi recerca local sobre el tema, ja que els investigadors universitaris del Franquisme havien estat massa ocupats en fer només una història política d'Espanya. Bastant mediocre i positivista, per cert. En conseqüència, els organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló i Jaume Portella, van haver d'encarregar les dues ponències principals a dos historiadors francesos, que no feia molts anys encara havien publicat les dues obres per les quals són més coneguts aquests autors: Pierre Bonnassie per a la formació (IX-XI) i Pierre Guichard per a l'expansió (XII-XIII). Les comunicacions, a més, foren també d'estrangers, o de forma més majoritària de joves investigadors locals. De catedràtics, poca cosa hi va haver a Girona.

Pierre Bonnassie llegint la seua ponència durant el col·loqui de Girona el gener de 1985

El 1985 la historiografia oficial espanyola –l'Acadèmia, en diu Barceló– encara defensava que a la península ibèrica no hi havia hagut feudalisme en l'edat mitjana, amb l'única excepció del cas català per haver estat en la perifèria de l'Imperi Carolingi. En qualsevol cas, seria un feudalisme marginal, imperfecte, diferent al feudalisme del nucli central europeu entre els rius Loira i Rin. I és que el feudalisme, és clar, era un concepte jurídic, de vassallatge, i no una organització social. Això altre eren coses de marxistes. L'expansió cristiana, a més, no hauria suposat l'exportació del feudalisme cap al sud, ja que en els nous regnes cristians, fruit de la Reconquesta, s'hauria creat una societat de camperols lliures que depenien directament del rei, i no hi hauria a penes senyors feudals. Una tesi preestablerta, doncs, que era extensible a tota la península. A Girona, però, com a Roma uns anys abans en un altre comgrés, va quedar palés que el feudalisme català, i el feudalisme mediterrani en general, no era cap anomalia marginal; i l'expansió cap al sud, a València i a Mallorca, va suposar la formació d'una nova societat feudal en aquests territoris. Però açò que ara ens pareix tan evident, el 1985 encara era tota una proclama. En aquella ja llunyana reunió, doncs, quasi clandestina com diuen els organitzadors, feta al marge del medievalisme oficial, es posaren les bases historiogràfiques que majoritàriament ha seguit la recerca desenvolupada als territoris de l'antiga Corona d'Aragó en els darrers 30 anys. La historiografia castellana és un altre món, més miscel·lani, i n'hi ha de tot. En qualsevol cas, al blog d'Harca en parlarem de tot açò pròximament amb més cura.

El feudalisme, alguna cosa més que el vassallatge

El col·loqui de Barcelona al 2002, doncs, pel que ara ens interessa, va ser molt diferent. Ara, com fa 10 anys, encara queda molt per fer, però ja s'ha avançat molt i, en conseqüència, l'objectiu no era traçar un full de ruta com el 1985, sinó fer balanç del que s'havia fet fins a aquell moment i, en certa manera, intentar reconduir la recerca. Una altra cosa és que s'aconseguira. En aquesta nova ocasió els estrangers no tingueren cap protagonisme, ja que només van estar representats per la conferència inaugural de Robert Moore, de la University of Newcastle (que en aquell moment acabava de publicar The first European Revolution), i les dues comunicacions de Pierre Guichard i Thomas F. Glick, convidats més pel seu treball anterior que no per representar cap novetat en aquest camp. També cal dir que els historiadors estrangers no foren els únics que van participar el 1985 i no ho tornaren a fer el 2002, n'hi ha d'altres noms; i altra gent que podia haver estat i no ho va fer. Pocs i mal avinguts, però la vertadera explicació només la tenen els protagonistes, i la resta són especulacions.

D'investigadors jóvens també n'hi havia en aquesta ocasió, tot i que no ho eren tant com ho havien estat els jòvens de 1985, però en qualsevol cas van participar-hi investigadors experimentats que encara no tenien plaça universitària. Per descomptat, professors titulars i catedràtics sí van assistir-hi aquesta vegada, de fet van ser el gruix dels participants, puix eren pràcticament els mateixos que a Girona encara estaven fora o en llocs perifèrics de la Universitat i ara ja hi havien accedit plenament, substituint la vella guàrdia del franquisme i el post-franquisme més immediat. A més a més, si això és vàlid per a 2002 encara ho és més 10 anys després, quan n'hi ha un bon grapat de catedràtics entre ells. “L'Acadèmia”, doncs, ha estat substituïda per una altra, i els seus membres actuen pràcticament igual que els anteriors, ja que les misèries humanes tendeixen sempre a repetir-se. I no és que ho diga jo, evidentment, és el mateix Miquel Barceló qui ho explicava perfectament en l'adreça inaugural: “no és veritat que els convocats aquí siguem diferenciables dels altres de l'ofici. No som, crec, el bloc d'historiadors de qualitat, progressistes i nacionalistes. Som poc distingibles dels altres. Som probablement el mateix”. Recorde molt bé aquella polèmica adreça inaugural, el significat de la qual nosaltres no vam acabar d'entendre en aquell moment. Era només per a iniciats. Deu anys després, però, rellegint-la en les actes, tal com es va pronunciar in situ, és veu tot amb uns altres ulls, malgrat seguir sense conéixer ben bé del tot les clavegueres del poder universitari.

tríptic, carpeta i resum de les comunicacions que es van repartir abans de començar

El col·loqui es va organitzar en quatre sessions, cadascuna amb una temàtica específica: en primer lloc Contar i comptar la formació del feudalisme; després Arqueologia d'al-Andalus i del feudalisme; en tercer lloc Conquesta o expansió? (segles XII-XIII); i finalment Pagesos i senyors (segles XIV-XV). Seria massa llarg entrar ara a comentar totes les comunicacions, però en vull destacar breument les que tenen més valor o, com açò és un text personal, alguna de les que a mi més m'han interessat als llarg d'aquests anys; sense voler menystenir-ne cap perquè, al cap i a la fi, totes són bones. Les comunicacions de Miquel Barceló i Félix Retamero versaren sobre la monetarització en els primers segles del feudalisme, encara que la primera era més un projecte de recerca que una altra cosa. Amb tot, és una crítica a la interpretació que s'ha fet fins ara dels esments de moneda en els documents, ja que la seua introducció defensada per Bonnassie hauria estat, en realitat, un sistema d'equivalències del valor de les coses sense la presència real de peces encunyades. Tampoc Josep Torró no va fer cap balanç o resum del seu treball, ni cap estudi específic. Ben al contrari, en realitat, plantejà tot un programa de treball d'arqueologia extensiva per a l'estudi de la colonització i de la substitució de la població indígena musulmana que, de fet, a alguns ens ha servit de molt com a guia. A més, tot travat per un impecable i sòlid model explicatiu colonial que conceptualitza la recerca i intenta fugir de la simple acumulació de coneixement.

A l'esquerra actes de 1986, publicades en el número 5-6 de la revista Estudi General.

A la dreta actes de 2003, publicades com un llibre de Publicacions de la Universitat de València

Sempre m'ha agradat el títol de la comunicació d'Antoni Virgili, “Els conqueridors del segle XII, com aprenen a ser-ho”, perquè amb una sola frase explicava la continuïtat de l'expansió feudal a través dels segles i la repetició dels mateixos processos d'organització social del poblament. Ara ja és obvi que la colonització de València i Mallorca al segle XIII és una versió millorada de la que es va fer al segle XII sobre la Catalunya Nova i el Baix Aragó, i que aquesta darrera es basa en la reorganització del poblament que van fer els feudals als seus propis territoris pirinencs en les centúries anteriors. D'altra banda, deu anys després encara recorde l'agradable remor de conformitat que es va estendre per l'auditori després d'escoltar la comunicació de Pau Viciano, “Pagesos que innoven”. En ella conjugà els seus estudis propis i la bibliografia existent sobre la plantació d'arròs a Castelló i canyamel a la Safor, centrant-se en els vertaders protagonistes de l'augment d'aquells conreus. Així, arribava a la conclusió que en el cas del primer producte l'expansió va ser fruit de l'aliança entre els senyors i els sectors benestants del camperolat que no aribaven a formar part de l'elit rural dirigent de les comunitats. Mentre que la canya de sucre a l'horta de Gandia, per contra, no pogué avançar sense la coerció senyorial, especialment sobre els musulmans. Finalment, caldria destacar la base de dades sobre el feudalisme i el programa informàtic que Javier Martí presentà al final de col·loqui, fruit del projecte d'investigació que acabava. Malgrat la utilitat que se'n preveia, i l'esforç de treball i diners invertits, de moment no n'hem tornat a saber res.

auditori del Museu d'Història de Catalunya, on va tindre lloc el col·loqui

Cal reconéixer que resulta molt fàcil criticar des de fora, com a simple observador, i a més amb la perspectiva que dóna el temps. Tanmateix, podríem preguntar-nos també, per exemple, si té massa sentit estudiar la formació del feudalisme català, i més encara la seua expansió, sense estudiar al mateix temps l'aragonés. És que n'hi ha cap diferència entre ells? D'ideologia és que en tenim tots els historiadors, els bons i els dolents, encara que quasi sempre intentem ser objectius. Pel que fa a la qualitat de les discussions, no se sap ben bé per què els debats posteriors a les comunicacions, que van ser breus en general, no es van transcriure en les actes, tot i que es van enregistrar expressament. I més tenint en compte la qualitat i utilitat que tenen els debats de 1985. Però hom ho pot imaginar. Al remat, el feudalisme fou molt poc comptat i gens debatut, només contat i prou. Tanmateix, aquesta no és cap crítica específica, puix ja fa anys que els debats dels congressos no es publiquen en la majoria de les actes, perquè ja no aporten res a la recerca científica i a l'avanç del coneixement històric. Més enllà de puntualitzar alguna qüestió, ara mai no es discuteix de veritat, ni s'enfronten públicament les postures –i si es fa, encara es pren com un atac personal– pervertint el significat etimològic del col·loqui. La major part de les vegades només algú pregunta sobre alguna cosa específica, per cortesia, per acomplir amb el ritual preestablert. Igual que adés, però, tampoc no és que ho diga jo. Això mateix ja ho va posar per escrit Alain Guerreau el 2001 en el seu conegut llibre L'avenir d'un passé incertain, i l'únic que ha aconseguit fins ara és que els seus companys de professió se'n riguen i li facen el buit. Sempre n'hi ha honroses excepcions, per descomptat.

l'expansió del feudalisme català... i aragonés

El pas del temps i la perspectiva ho canvien tot. Per exemple el color i la quantitat dels cabells. Però també l'opinió canvia, i aquell col·loqui que al 2002 ens va paréixer tan important als ulls d'uns jóvens estudiants, potser, no ho va ser tant. Però amb això no vull dir que el balanç final del col·loqui siga, ni moltíssim menys, negatiu. La qüestió està, precisament, en la seua normalitat acadèmica. Les actes publicades són una bona síntesi de tot l'ingent treball que s'havia avançat en aquells 17 anys que van de 1985 a 2002, i un indicador del que es continuaria fent en els anys següents. I ara, 10 anys després, es veu perfectament tot el que s'ha aconseguit. Potser no tant en la qüestió de la formació, que ja ha passat de moda en la historiografia, però molt més en la qüestió de l'expansió. Segurament podia haver-se fet més i millor, o menys i pitjor, però sense aquells antecedents, els de Girona al 1985 i els de Barcelona al 2002, els que ens hem incorporat a la recerca posteriorment no estaríem fent el que fem ara. Ni els temes d'investigació, ni tampoc l'enfocament historiogràfic. Som els seues hereus, i ixò cal dir-ho i tindre-ho molt clar. Servisca aquest post, doncs, i els que el seguiran sobre el tema, com un modest i sentit homenatge personal dels membres d'Harca a tots els que ho van fer possible, millor o pitjor, com van saber o com els van deixar.