Ningú no se'n recorda, dels assessors històrics?

Cercava uns altres llibres, novel·la negra i eròtica en valencià, però el vaig veure damunt de l'aparador: L'amor secret del rei En Jaume, d'Assumpció Cantalozella. Vaig pensar que podia estar bé -una novel·la històrica sempre ens ve bé als historiadors- i el vaig comprar temptat pel text de la contraportada: Pere el Catòlic i el comte d’Urgell van segellar un pacte de prometatge entre els seus fills, el príncep Jaume i Aurembiaix. Per preservar-la de possibles perills, abans del casament la jove comtessa va ser enviada a la cort de Valladolid, on es va haver d’habituar a un tarannà ben diferent del català. Tot i la distància, Aurembiaix es voldrà mantenir fidel al compromís amb Jaume i a l’esperit de l’“amor de lluny” cantat pels trobadors. Es reunirà amb el seu amor, cada cop més idealitzat? Passions clandestines, venjances, intrigues successòries i crims d’Estat fan d’aquesta història d’amor una novel·la intensa del principi al final. Se'm prometia la recreació d'una història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell, que efectivament foren amants, segons consta en el contracte de concubinatge que signaren en 1228. Potser en podria aprendre alguna cosa o, almenys, entretenir-me. 

  

Ingènues previsions! On són els assessors històrics? No té l'editorial Proa, una de les més importants del domini lingüístic català, uns revisors que curen per la versemblança de les publicacions de gènere històric? Perquè la novel·la és, de cap a peus, una orgia d'invencions, errades, tòpics cinèfils i destarifos, que esmussen qualsevol historiador amb un mínim coneixement sobre l'època. Comencem pel simple fet que a l'inici de la novel·la Aurembiaix està enamorada de Jaume I quan aquest tenia 6 anys! Es diu simplement que era un noi molt jove, sense especificar-ne l'edat, però en 1217, quan Jaume té 9 anys, Aurembiaix diu que voldria haver-lo avarament entre mos braços nu una nit. I es troben per primera vegada en 1221, quan ell en té 13, però ella el troba de cos ample, roent, ple d'amor. Es lleva el vestit de cavaller, que suposadament havia dut durant el sopar i el ball posterior -li costaria una mica de moure's al pobre Jaume-, i la penetra amb la fermesa poderosa del seu ésser endins el cos. Llavors es consuma l'amor trobadoresc, de lluny, que ella havia mantingut durant tants anys: ni tan sols havia jagut amb el seu marit, Álvaro Pérez de Castro, amb qui estava casada des de 1217 (en realitat fou en 1212, però això no quadrava dins del relat de la novel·la). 

D'aquest personatge es diu, a més, que és sempre a la frontera lluitant en contra o a favor dels musulmans, però alhora Aurembiaix afirma que no li toca un pèl perquè la tracta com una filla (?) i que és molt poca cosa: si lluités amb ell, l'estassaria en un tres i no res. Com quedem? Era un feroç guerrer professional o no tenia ni mitja galtada? Altrament, a la novel·la rep el nom d'Àlvar, ja que en la majoria d'ocasions es catalanitzen els noms dels nobles castellans, encara que la regla no es compleix sempre. Així, al costat d'Àlvar i Gonçalvo de Lara tenim a Gonzalo Núñez o a Diego de Avillón. Per què? Les altres concessions al castellà també són ben estranyes o errònies: es parla de l'alfaz d'Herrera (alfoz en tot cas) o de les terres del realengo (perquè no reialenc?). Però la més divertida és quan apareix una gitana llegint la mà d'Aurembiaix: Te espera el amor de un rey, mi niña (paaaya, li falta dir). Però si els gitanos van arribar a la península ibèrica en el segle XV!!! I errades d'aquest tipus n'hi ha unes quantes més, deixant de banda les ortogràfiques o gramaticals (l'host per la host, laboradori per laboratores, amb pocs dies per en pocs dies, les damas per les dames, els palaus itinerants on sojornava per els palaus on sojornava de manera itinerant, etc.).

Quant a les errades de caire històric, una de les més greus és la por constant a l'aparició del mal negre, més d'un segle abans que la Gran Pesta de 1347 introduís, efectivament, eixa por en l'imaginari col·lectiu (cal dir, d'una altra banda, que el terme "pesta negra" és molt posterior, del segle XVI). Però, a més, la novel·la posa les fams en relació amb això i descriu una escena de canibalisme, de nens abraonant-se sobre el cos mort d'una dona, esbufegant com llops afamats, que mai de la vida tindria lloc (excepte, potser, en la ment d'algun guionista). Resulta, d'una altra banda, que les fams passen en primavera, just abans que arribe la nova collita! Per no dir que a la Castella de començaments del segle XIII hi havia naus d'arcs gòtics i una catedral a Valladolid (que no va ser consagrada com a seu episcopal fins a 1595). També hi havia els reis del Principat de Catalunya, els comtes-reis i el poble del Principat, reis de Catalunya, etc. Per començar el terme "principat" aplicat a Catalunya és molt posterior, del segle XIV, i per acabar uns personatges de l'època mai no parlarien dels comtes-reis o dels reis de Catalunya, sinó, simplement, dels reis, els reis d'Aragó o, en tot cas, els comtes de Barcelona. Però bé, des del moment que a la novel·la es parla d'Aurembiaix d'Urgell, comitissa, i no d'Aurembiaix, comitissa Urgellensis (o simplement comtessa d'Urgell), què se'n pot esperar?

També es parla dels interessos d'estat, com si els monarques de l'època comentassen la jugada en eixos termes. O del suposat fet que els homes i les dones de Castella no han d'ajudar a menjar ningú més que la casa reial, ja que només es deuen al rei (sembla que no hi havia altres senyors feudals a terres castellanes). Al seu torn, les dones de la noblesa fan partides d'esgrima i curses amb cavalls, fullegen manuscrits amb un trobador a l'Estudi General de Palència, lligen constantment llibres de hores a les seues estances (el primer documentat és de c. 1240) i fan passar el vespre, mentre es recitaven les acostumades cançons de gesta i es resaven salms i pregàries. Tot a una, vinga! Fins i tot, sembla que l'embotellament de vi es feia en sèrie per aquella època. No debades, Aurembiaix arriba a afirmar que uns crits s'escampen amb la mateixa fúria que el vi novell escampa el gas després de retenir-lo dintre l'ampolla... Però el que més li agrada a Aurembiaix són els poemes trobadorescos, dels quals se'n reprodueixen molts a la novel·la sense guardar cap mena de coherència lingüística: hi ha un totum revolutum de català antic, català modern i provençal. 

L'amor "trobadoresc" és, d'una altra banda, el leitmotiv del llibre. Aurembiaix viu en un món d'amor cortés, dit així explícitament, amb uns mots i una mentalitat que mai no es donaria llavors: m'agrada moure'm amb llibertat pels cercles cortesans, diu la protagonista en un moment determinat. I es mou pel món en carrosses i carruatges, els cavallers flecten el genoll davant d'ella, besen la seua mà, etc. El súmmum d'aquest idíl·lic escenari és el moment en què Jaume I du la comtessa al castell d'Agramunt, un fet narrat al Llibre dels fets de la següent manera (en la versió moderna de Josep Maria Pujol): I així que vam haver lliurat el castell de Balaguer a la comtessa, ens n’anàrem amb ella cap a Agramunt i acampàrem al coster de la serra d’Almenara, a la vista d’Agramunt. [...] I quan al matí ens digueren que se n’havia anat, aixecàrem el campament, ens vingueren a trobar els homes, entràrem a Agramunt, i instal·làrem la comtessa al castell. En canvi, a L'amor secret del rei en Jaume això és converteix en una escena que ni Oficial y caballero, tu: El rei digué a Aurembiaix a cau d'orella - Us ofereixo aquest present, comtessa. Va afluixar la veu: - I amb ell... el meu amor. I, agafant-la amb els forts braços, franquejà la porta del castell amb ella al coll.

Però la traca final ve en el moment de la separació entre Jaume i Aurembiaix, en 1229, quan el rei prepara la conquesta de Mallorca i li explica les causes de la seua partida. No em resistisc a no copiar-ho íntegrament:

- Ni jo ni els meus avantpassats no hem desitjat extensions de terres més enllà de les antigues i obtingudes amb pactes matrimonials. Volíem consolidar les ciutats franques, centenàries, com Barcelona, Girona, Vilafranca i tantes altres. Desitjàvem que la terra produís els béns necessaris i, seguint la política empesa pel meu avantpassat Ramon Berenguer, establir pactes de frontera amb els sarraïns, que ens omplien les arques d'or... I, així, seguir essent la terra pròspera, reconeguda en temps antics com la més rica de la cristiandat.

Parlava amb orgull i deseiximent alhora:

- La riquesa de sembrats, de vinyes, de tota mena de gra que s'estén pel pla de Barcelona, per terres de Girona, a Osona, els extensos sembrats de l'Urgell, al camp de Tarragona. Ens basta per obtenir una terra ferma i organitzada. Però...

Abaixà les parpelles:

Però... ja ho heu vist. Ens han pres els feus d'Occitània i ja ve just que pugui conservar les possessions patrimonials de Montpeller.

Amb un rogall a la veu, acabà amb tristesa:

- Els francesos, beneïts pel papat, ens obliguen a girar els ulls cap a altres terres. A encetar camins de conquestes dels territoris dels àrabs cap a l'est i cap a Castelló, València, Alacant.

Et voilà, ací tens explicades les conquestes de Mallorca i València (tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón). Sóc ben conscient que tant el negoci editorial com l'audiovisual (que s'ha lluït recentment amb Toledo. Cruce de destinos) no cerquen la fidelitat històrica, sinó el resultat econòmic, però no podrien tenir una mica més de cura amb aquestes qüestions? L'editorial Proa no és capaç de contractar un assessor per a repassar les seues novel·les històriques? De veritat que no els valdria la pena? No tindrien un producte molt millor i, per tant, amb més possibilitats de venda?