Pierre Bonnassie i Thomas N. Bisson a Girona en 1985

Feia fred aquells dies i nits de principi de gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona, diu en Barceló. I diu que ho deu recordar en Portella, l'altre organitzador del col·loqui sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que hi va tenir lloc aleshores. Nosaltres, evidentment, no ho podem recordar. No hi érem. Teníem entre 1 i 5 anys. No era moment d'assistir a encontres acadèmics. Els nostres pares, que sempre han mirat amb cert rezel açò de la història, tampoc ho hagueren permès. Menys encara a una ciutat grisa i bruta on feia un fred terrible. Cal advertir, però, que la fredor es pot calcular amb total exactitud segons els sistemes internacionals fets per a mesurar la temperatura. La grisor i la brutor, en canvi, depenen d'uns altres paràmetres, probablement més subjectius, més vinculats al bagatge i les interpretacions particulars de la persona que emet el judici sobre el color i l'estat higiènic de la ciutat. Uns la veuran grisa i bruta, però d'altres, potser, la consideraran blanca i neta.

D'això, en certa manera, anava el col·loqui de 1985: de subvertir públicament i definitivament la interpretació tradicional que la historiografia acadèmica havia donat del feudalisme a Catalunya i la seua posterior expansió als futurs regnes de Mallorca i de València. Deia en Barceló que volien reflexionar sense dèries ideològiques o prejudicis entorn de l'estat de la recerca sobre el feudalisme català. És evident que en tenien, com tots, d'ideologia i prejudicis. Per això van acollir de bon grat una nova concepció del feudalisme, d'origen marxista, que incloïa no només una definició institucional o jurídica, sinó també -i fonamentalment- els elements de producció i de lluita de classes. En paraules de Pierre Bonnassie, per exemple, el sistema feudal es podia definir com un règim social que es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució dins de la classe dominant. Uns anys abans, en 1978, el col·loqui de Roma sobre Structures féodales et féodalisme dans l'Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècles) havia consagrat aquella visió a nivell europeu.

Així les coses, Bonassie va ser el principal ponent del col·loqui de Girona, juntament amb Pierre Guichard. La seua tesi doctoral sobre La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle: croissance et mutations d'une société, havia estat recentment publicada, en 1975-1976, bo i marcant un punt d'inflexió en els estudis sobre el feudalisme català. De fet, la seua visió sobre els orígens del sistema feudal al segle XI és la que jo encara he estudiat a la Facultat d'Història de València, no fa tants anys. I seguia els postulats proposats per Georges Duby a la seua tesi sobre La société aux XIe et XIIe siècles dans la région mâconnaise, en 1953, influenciat encara pel marxisme, segons els quals s'havia produït una mutació social sobtada entorn de l'any 1000. Aquesta idea fou aplicada paral·lelament per la historiografia francesa a diversos territoris europeus meridionals: per Pierre Toubert al Laci (Les structures du Latium Medieval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, 1973), per Jean-Pierre Poly a la Provença (La Provence et la société féodale: 879-1166. Contribution à l’étude des structures dites féodales dans le Midi, 1976) i per Pierre Bonassie a Catalunya (en l'obra esmentada). Tots ells veien que al segle XI s'havia produït un assalt al poder públic per part d'una nova casta de cavallers, que, alhora, també s'haurien apropiat violentament de les terres i els homes, lliures després de la desaparició de l'esclavisme tardoantic. L'incastellamento, en aquest sentit, hauria tingut un paper clau en la susdita mutació, origen del feudalisme i de la servitud pagesa.

La hipòtesi acabà esdevenint paradigma, sintetitzada en 1980 per Jean-Pierre Poly i Éric Bournazel a l'obra La mutation féodale. X-XIIe siècles. I és precisament la que Bonnassie exposà al col·loqui de Girona, amb la seua ponència "Sur la formation du feódalisme catalan et sa première expansion (jusqu'à 1100 environ)". Ho podem copsar al resum del text que se n'edità: A final del segle X, començaments del segle XI, la societat catalana pot ésser caracteritzada com una societat d'homes lliures. Però les llibertats pageses són fràgils i no resisteixen pas els sotracs que, en els anys 1020-1060, marquen l'adveniment del feudalisme. Les mutacions violentes que es produeixen en aquesta època són el producte de diversos factors, dels quals es pot posar en primer terme el creixement econòmic i la transformació dels mètodes de guerra. Tot plegat porta a una generalització dels lligams de dependència. La pagesia, sotmesa al regim de la senyoria banal (o castral), veu com la seva situació es degrada i ben aviat es trobara sotmesa als mals usos i a la remença (els quals, apareguts a final del segle XI, seran sistematitzats i institucionalitzats a final del segle XII i el segle XIII). La noblesa es renova amb la incorporació d'un nombre considerable de "milites castri" d'extracció, sovint, molt humil. La cohesió del nou grup nobiliari és assegurada per un desenvolupament molt accentuat de les relacions feudo-vassallàtiques, per la funció d'arbitratge que s'atribueixen els comtes de Barcelona i, finalment, pel dinamisme d'una primera expansió territorial en direcció a la Catalunya Nova, d'una banda, i cap a les terres occitanes, de l'altra. Encara més, podem sentir directament les paraules que Bonnassie pronuncià a Girona ara fa 27 anys, així com el debat posterior que generaren:

Com he apuntat, aquesta visió de la mutation féodale aplicada a la Catalunya del segle XI és encara ben viva a la nostra historiografia. I això malgrat que ha estat fortament qüestionada al seu nucli d'origen, França, on autors conservadors com Dominique Barthélemy o Jean Durliat han advocat per una transició molt més gradual, entre els segles IX i XIII. També d'altres, com Alain Guerreau o Joseph Morsel, han obviat aquest model des d'una visió més antropològica, partidària d'un feudalisme de llarg termini (des del segle V fins al XVIII), en base a les relacions de domini i de parentiu, i a la posició central de l'Església dins del sistema social. Podeu trobar un estat de la qüestió a l'alçada de 2002 en aquest article de Christian Lauranson. Igualment, també s'ha criticat des de la historiografia estatunidenca la visió encetada per Georges Duby, com ha fet, per exemple, Fredric L. Cheyette per al cas concret del Mâconnaise. Per al cas català, han continuat defensant la "revolució feudal" historiadors com Josep Maria Salrach i Thomas N. Bisson, que també participaren en el col·loqui de Girona de 1985, el primer amb una comunicació conjunta amb Joan Pau Rubiés, "Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les quatre grans cròniques", i el segon amb una altra en solitari, sobre "The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)". Podem veure la intervenció d'aquest darrer a Girona, resumint-hi en francès la seua aportació:

Bisson estudià les llistes de queixes que les comunitats camperoles presentaren davant els comtes de Barcelona durant la segona meitat del segle XII per tal de denunciar els mals usos senyorials, que estigueren a la base de la servitud pagesa de la Catalunya Vella. Tanmateix, tot i la distància temporal amb el començament de la violència cavalleresca proposat per Bonassie una centúria abans, Bisson sempre s'ha postulat del costat dels que veuen un canvi fonamental al segle XI, una transformació, si més no, quasi-revolutionary. Així ho defensà en solitari al debat sobre "The feudal revolution" que es mantingué a la revista Past and present entre 1994 i 1997, així com al seu llibre de 1998 Tormented voices: power, crisis, and humanity in rural Catalonia, 1140-1200, que és, en certa manera, una culminació d'allò presentat a Girona 13 anys abans. Per contra, d'altres autors com Gaspar Feliu o Paul H. Freedman, que també estigueren presents al col·loqui, han emprat l'argument de l'extens període de formació de la servitud catalana per tal de refutar la "mutació feudal" percebuda per Bonnassie. Segons Freedman, per exemple, fou un procés llarg i lent, des de l'Antiguitat Tardana fins al segle XIII, una visió que semblen confirmar, per al seu període final, els estudis de Lluís To i de Pere Benito.

Tot plegat, recentment Flocel Sabaté ha proposat una revisió del model mutacionista al seu article "La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme". Recollint les crítiques realitzades ací i allà per diversos autors, advoca per realitzar noves investigacions que aprofiten el gran cabdal de documents editats durant els darrers anys. Sabaté, per tant, no ofereix un nou model interpretatiu, sinó, més bé, un qüestionari entorn de cinc eixos bàsics que haurien de guiar els interessos de les properes recerques: el procés de senyorialització i castralització, el pes de la frontera i de l'expansió feudal, la importància de la violència senyorial inherent al sistema, l'adequada caracterització de les nocions de dret i justícia, i els valors i discursos ideològics assumits per la societat de l'època. En definitiva, seguint o no aquestes orientacions, serà tasca dels historiadors del present i del futur la verificació i revisió del model que Pierre Bonnassie exposà aquell fred gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona. Rendim honors, mentrestant, als nostres pares historiogràfics.