El sacerdot i historiador Roc Chabàs (Dénia, 1844-1912)
L'historiador de la Renaixença valenciana. Així l'anomenà el bibliòfil Manuel Bas en la biografia que li dedicà en 1995, en ocasió del 150 aniversari del seu naixement. Potser siga una qualificació excessiva, ja que la influència del romanticisme liberal d'un autor anterior, Vicent Boix (1813-1880), possiblement tingué un efecte més directe sobre les primeres generacions de renaixencistes que s'interessaren plenament pel passat històric valencià durant la segona meitat del segle XIX. En qualsevol cas, el ben cert és que Roc Chabàs ocupà un paper primordial dins dels inicis de la historiografia valenciana moderna i des d'El blog d'Harca volem recordar la seua figura aprofitant l'avinentesa que tot just demà farà 100 anys que va morir, puix va faltar el 20 d'abril de 1912. Així ho commemorarà també la ciutat on va nàixer, Dénia, on hi ha preparada tota una sèrie d'actes per homenatjar-lo, com ara el descobriment d'una placa a la seua casa natal, la impartició de dues conferències sobre el seu llegat fotogràfic i la seua tasca com a historiador, o la inauguració d'una petita exposició a la Casa de Cultura.
La veritable importància de Roc Chabàs, com va destacar Mateu Rodrigo en estudiar la seua faceta com a medievalista, radica en el fet que fou el primer autor que aplicà rigorosament el mètode positivista a l'estudi de la història valenciana. Amb ell començà al País Valencià la investigació moderna en els arxius i l'anàlisi crítica de la tradició anterior mitjançant l'examen directe de les fonts. És a dir, que a partir d'ell la historiografia valenciana començà a esdevenir una ciència en la qual totes les afirmacions realitzades anaven acompanyades del seu corresponent suport documental. Eixa obsessió fou la que l'acompanyà durant tota la seua carrera en uns moments en què els arxius valencians restaven en silenci, davant l'escassa activitat de la historiografia local. I en fou més conscient, com més estudià i més investigà. Sabia que l'exhumació de la ingent quantitat de dades conservades als arxius era una condició sine qua non per a l'avanç de la història valenciana: depositados están en informe montón, pasto de ratones y sabandijas, los documentos de la venerable antigüedad.
El seu primer estudi, però, atengué a un únic arxiu, el de Dénia, les informacions del qual combinà amb obres anteriors i informacions arqueològiques per compondre la seua Historia de Denia (1874-1876). Exercia llavors, als 30 anys, com a rector d'una parròquia de la mateixa ciutat valenciana i la monografia li valgué per a ser admès com a acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. En 1880 continuà amb els temes locals, publicant la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1582-1658), on aplegava la vida i molts dels escrits d'un popular franciscà denienc del segle XVII. I uns anys més tard, en 1886, començà la tasca que li donaria renom i on publicà una bona part dels seus estudis i dels centenars de documents que transcrigué amb tota cura paleogràfica: la revista El Archivo, que ell mateix dirigia i sufragava. En ella, a més a més, col·laboraren molts altres historiadors i filòlegs valencians, espanyols i europeus, arribant a ser considerada la millor revista de ciències històriques de l'Espanya de l'època. Chabàs, per exemple, hi publicà sobre temes tant diversos com els mossàrabs de Balansiya, els orígens de la vila de Gandia, el primer senyor nobiliari de Dénia, la conquesta cristiana d'Alzira, els pactes entre al-Azraq i Jaume I, o l'amant d'aquest últim, Teresa Gil de Vidaure (actualment es poden consultar els índexs preparats en 1978 per Carmen Barceló).
Revista El Archivo (1886-1893), editada per Roc Chabàs
El Archivo es publicà durant set anys, fins a 1893, però els nous càrrecs eclesiàstics que ocupà Chabàs l'obligaren a deixar-ho estar. En efecte, en 1891 fou nomenat canonge de la catedral de València i un poc més tard arxiver capitular, de forma que a partir de llavors la sistematització de l'enorme fons arxivístic de la seu valentina ocupà els seus esforços prioritaris. I, ultra això, continuà publicant altres treballs, com l'edició del manuscrit Antigüedades de Valencia (1895) de Josep Teixidor, que havia restat inèdit des de 1767, un opúscul sobre Arnau de Vilanova (1899), una interpretació sobre la iconografia de la porta romànica de la catedral de València (1899), un exemplar estudi sobre la Génesis del derecho foral valenciano (1902) o les primeres edicions modernes de La brama dels llauradors de l'horta de València de Jaume Gassull (1901) i L'Espill de Jaume Roig (1905). Finalment, a més a més, ocupà els darrers anys de la seua vida en la confecció de l'Episcopologio valentino, un vast estudi sobre la història del cristianisme a la diòcesi de València, del qual només pogué publicar el primer volum (1909), des del segle I al XIII.
Tot plegat, el llegat de Roc Chabàs, passat pel tamís dels 100 anys de corrents historiogràfics que ens separen d'ell, és ben vigent. La passió pels arxius, per les informacions inèdites que poden contenir els documents originals, és encara una de les bases de la història ben feta. Sabem que això no és tot. Cal la formulació prèvia de qüestions rellevants i la interpretació global de les dades reunides, però l'anàlisi crítica d'un corpus documental consistent continua constituint un dels fonaments cabdals de la història com a ciència.
La veritable importància de Roc Chabàs, com va destacar Mateu Rodrigo en estudiar la seua faceta com a medievalista, radica en el fet que fou el primer autor que aplicà rigorosament el mètode positivista a l'estudi de la història valenciana. Amb ell començà al País Valencià la investigació moderna en els arxius i l'anàlisi crítica de la tradició anterior mitjançant l'examen directe de les fonts. És a dir, que a partir d'ell la historiografia valenciana començà a esdevenir una ciència en la qual totes les afirmacions realitzades anaven acompanyades del seu corresponent suport documental. Eixa obsessió fou la que l'acompanyà durant tota la seua carrera en uns moments en què els arxius valencians restaven en silenci, davant l'escassa activitat de la historiografia local. I en fou més conscient, com més estudià i més investigà. Sabia que l'exhumació de la ingent quantitat de dades conservades als arxius era una condició sine qua non per a l'avanç de la història valenciana: depositados están en informe montón, pasto de ratones y sabandijas, los documentos de la venerable antigüedad.
El seu primer estudi, però, atengué a un únic arxiu, el de Dénia, les informacions del qual combinà amb obres anteriors i informacions arqueològiques per compondre la seua Historia de Denia (1874-1876). Exercia llavors, als 30 anys, com a rector d'una parròquia de la mateixa ciutat valenciana i la monografia li valgué per a ser admès com a acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. En 1880 continuà amb els temes locals, publicant la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1582-1658), on aplegava la vida i molts dels escrits d'un popular franciscà denienc del segle XVII. I uns anys més tard, en 1886, començà la tasca que li donaria renom i on publicà una bona part dels seus estudis i dels centenars de documents que transcrigué amb tota cura paleogràfica: la revista El Archivo, que ell mateix dirigia i sufragava. En ella, a més a més, col·laboraren molts altres historiadors i filòlegs valencians, espanyols i europeus, arribant a ser considerada la millor revista de ciències històriques de l'Espanya de l'època. Chabàs, per exemple, hi publicà sobre temes tant diversos com els mossàrabs de Balansiya, els orígens de la vila de Gandia, el primer senyor nobiliari de Dénia, la conquesta cristiana d'Alzira, els pactes entre al-Azraq i Jaume I, o l'amant d'aquest últim, Teresa Gil de Vidaure (actualment es poden consultar els índexs preparats en 1978 per Carmen Barceló).
Revista El Archivo (1886-1893), editada per Roc ChabàsEl Archivo es publicà durant set anys, fins a 1893, però els nous càrrecs eclesiàstics que ocupà Chabàs l'obligaren a deixar-ho estar. En efecte, en 1891 fou nomenat canonge de la catedral de València i un poc més tard arxiver capitular, de forma que a partir de llavors la sistematització de l'enorme fons arxivístic de la seu valentina ocupà els seus esforços prioritaris. I, ultra això, continuà publicant altres treballs, com l'edició del manuscrit Antigüedades de Valencia (1895) de Josep Teixidor, que havia restat inèdit des de 1767, un opúscul sobre Arnau de Vilanova (1899), una interpretació sobre la iconografia de la porta romànica de la catedral de València (1899), un exemplar estudi sobre la Génesis del derecho foral valenciano (1902) o les primeres edicions modernes de La brama dels llauradors de l'horta de València de Jaume Gassull (1901) i L'Espill de Jaume Roig (1905). Finalment, a més a més, ocupà els darrers anys de la seua vida en la confecció de l'Episcopologio valentino, un vast estudi sobre la història del cristianisme a la diòcesi de València, del qual només pogué publicar el primer volum (1909), des del segle I al XIII.
Tot plegat, el llegat de Roc Chabàs, passat pel tamís dels 100 anys de corrents historiogràfics que ens separen d'ell, és ben vigent. La passió pels arxius, per les informacions inèdites que poden contenir els documents originals, és encara una de les bases de la història ben feta. Sabem que això no és tot. Cal la formulació prèvia de qüestions rellevants i la interpretació global de les dades reunides, però l'anàlisi crítica d'un corpus documental consistent continua constituint un dels fonaments cabdals de la història com a ciència.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada