L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

Vicent Royo
El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.



P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.

0 comentaris: