Les torres de Quart: art a les muralles?

La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.



Arrancada de l'escala de la Llotja de València



Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).

En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.