Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Vicent Baydal
Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.
 
Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.
 
Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,un de la Marina us felicita des de Vilafranca del Penedès per aquest interessant article. Continueu així.