Les Journées Romanes de Saint-Michel de Cuxa

Vicent Royo

Entre els dies 5 i 12 de juliol de 2010 se celebraren les Journées Romanes a l’abadia de Saint -Michel de Cuxa, Codalet (França), dedicades al tema monogràfic de Mémoires, tombeaux et sépultures à l’epoque romane. La trobada serví per aplegar a l’entorn d’un escenari ple de la sobrietat i l’encant que transmeten les muntanyes dels Pirineus un bon grup d’historiadors de l’art que discutiren sobre els rituals de la mort i les seues expressions als segles altmedievals a l’Europa Occidental. No anem a fer ací un recorregut exhaustiu per les ponències i les comunicacions que tingueren lloc al llarg de les jornades, resum, d’altra banda, innecessari, ja que el contingut prompte estarà disponible pers als interessats en Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, que s’editen ininterrompudament des de 1970. Ans al contrari, ens agradaria fer esment d’un bon grapat de sensacions que la trobada ha suscitat en un historiador –a seques– que centra la seua mirada en l’època baixmedieval, lluny, per tant, dels segles d’apogeu del romànic. Ajudat per la xafogor típica de l’estiu pirinenc i immers plenament en les discussions motivades per la iconografia de les sepultures i les tombes dels bisbes, dels abats i dels nobles, les representacions de la mort i els elements de perpetuació de la memòria, l’estrany observador que ara escriu s’impregnà de conceptes fins el moment desconeguts i la seua ment no deixà de donar-li voltes a dos aspectes que tot seguit passa a fer-vos saber.

D’una banda, i com ja és habitual en tota mena de congressos, a la trobada s’intercalaren els parlaments de les principals eminències en el tema i dels joves historiadors de l’art que comencen ara les seues investigacions. De nou, veterania i joventut es fonien en un ambient cordial de discussió i d’exposició d’idees força profitós per a tots aquells disposats a escoltar a l’altre, rebre matisacions, consells i, en definitiva, aprendre coses noves, fora quina fora la seua situació acadèmica. Ara bé, si un aspecte em cridà l’atenció fou precisament la necessitat d’introduir innovacions epistemològiques als temes de discussió tradicionals i, sobretot, nous mètodes de treball. Com confirmaren els mateixos participants de les jornades, per un costat, els objectes d’estudi s’han de revisar profundament d’acord a nous plantejaments teòrics, mentre que, de l’altre, la renovació pràctica només pot dur-se a terme amb la introducció de totes les eines que les noves tecnologies posen al nostre abast. De no ser així, hi ha el perill de continuar parlant durant dècades de temes exhaurits fa molt de temps i açò ben poca cosa pot aportar no solament al coneixement científic, sinó també a la seua repercussió en la societat actual. Ací, de nou, el paper de les noves generacions és fonamental.


De l’altra, l’observador, l’historiador a seques, el baixmedievalista, se sentí sol. I no fou precisament per la qualitat humana de la gent que hi assistí, ja que el tracte rebut fou en tot moment formidable, sinó perquè no hi havia cap altre historiador a seques. A tot estirar, només algun arqueòleg parlà de qüestions que podien ser comprensibles sense haver de fer un profund esforç d’abstracció. En efecte, mentre la resta de col·legues gaudien al cent per cent de les exposicions i les conferències, aquest humil narrador hagué de parar ben bé les orelles i mantenir la ment desperta per intentar trobar fils de connexió entre el que estava escoltant i el que ell coneixia. Existir, tant de bo que existeixen aquestes connexions, perquè la societat sobre la que reflexionem és la mateixa i, en aquest sentit, l’única cosa que diferencia l’historiador de l’historiador de l’art i també de l’arqueòleg és el mètode de treball. Cal, doncs, establir un major grau de relació entre totes les disciplines si el que pretenem és tenir una millor comprensió de la societat medieval en tots els seus aspectes.


Posaré un exemple que em sembla força il·lustratiu i que em féu reflexionar durant totes les jornades. Bona part de les conferències presentades tenien com a marc cronològic els segles X, XI i XII, i com a objecte d’estudi les tombes i els sepulcres dels bisbes i els nobles. És a dir, la seua atenció se centra en l’època en què tingué lloc el procés de feudalització arreu de l’Europa Occidental i, més concretament, en els ritus funeraris dels membres dels grups socials que el protagonitzen, però no es féu ni un sol esment a aquest fenomen en cap de les intervencions. Ha estat força interessant descobrir que, en els segles de la violència feudal i de la implantació d’un nou ordre social, els nobles decideixen soterrar-se en l’interior de les esglésies despullats de les armes que han legitimat el seu poder i la seua nova condició social al llarg de la seua vida. Ho fan, a més, imitant els rituals propis dels membres més poderosos de la jerarquia eclesiàstica, de manera que hi ha una acceptació de l’estructura social proposada des dels scriptoria de les abadies i una adaptació de les pràctiques funeràries en els distints grups socials, especialment els més poderosos. Es tracta, tanmateix, de percepcions que, de moment, escapen a historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per la manca d’una major interdisciplinarietat en el seus treballs.

Amb tot, la sensació de l’historiador a seques al final de les jornades ha estat força positiva. Com s’ha dit més amunt, les idees no deixaven de brollar en la seua ment durant les ponències i això és bona mostra dels elements de connexió existents entre unes disciplines i altres. Està en les nostres mans establir vincles i relacions, mantenir punts de reflexió comuns i, en última instància, dur a terme una àrdua tasca de treball en equips de professionals que conjuguen els distints àmbits d’estudi. Només així podrem obtenir un coneixement més ajustat a la realitat dels segles medievals.