Nous horitzons i nous reptes

Després de les experiències més que positives obtingudes al llarg de 2009 amb la participació en el 12th Annual Mediterranean Studies Congress celebrat a Càller (Sardenya, Itàlia) i al 15th World Economic History Congress que tingué lloc a Utrecht (Països Baixos), els membres del Grup Harca ens hem posat un nou repte al davant: assistir al Rural History 2010-An International Conference que tindrà lloc a Sussex (Anglaterra) el proper mes de setembre, i organitzar una sessió en la qual l’objecte d’estudi és novament el regne de València als segles medievals. Complim, així, amb el requisit principal que la societat imposa a la nostra generació, com és oferir els resultats de les nostres recerques a la comunitat científica internacional. Som ben lluny d’aquella generació de medievalistes que van haver de definir les característiques del feudalisme valencià i matisar el model unívoc generat per a l’Europa occidental, en general, i per a les distintes societats del nord de la península Ibèrica, en particular. De la mateixa manera, també ens separa una certa distància amb les promocions d’historiadors que han estudiat les distintes regions del país i han assentat les bases del món rural i urbà valencià a l’època medieval. Ens hem format, per tant, al bressol d’una riquíssima tradició historiogràfica i no podem més que reconéixer la magna tasca duta a terme pels nostres mestres i els seus deixebles, al remat, els nostres companys de feina. Les exigències dels nostres temps, però, en són unes altres ben distintes.

És cert que la base de les investigacions que duem a terme és també l’observatori local i regional, atenent al comportament de la societat rural i urbana del regne de València. En això res no ha canviat. Ara bé, com que vivim en l’era de la informació i qualsevol notícia es mou a una velocitat vertiginosa, dues premisses determinen profundament la nostra formació científica. D’una banda, estem obligats a conéixer totes les novetats historiogràfiques a nivell internacional i, el més important, incorporar-les immediatament a les nostres anàlisis, amb el perill constant de quedar obsolets. De l’altra, hem de participar activament en tota aquesta renovació historiogràfica i, per això, cal donar a conéixer a la comunitat científica internacional no solament els resultats, sinó també les fonts i la metodologia utilitzades en les nostres recerques. El deure de la nostra generació és, doncs, mantenir la historiografia medieval valenciana al capdavant de les línies d’investigació pioneres a Europa i, encara més, convertir-la en un punt de referència a nivell internacional. Treballant en qualsevol altra direcció, estem condemnats al fracàs.

La conseqüència lògica d’aquestes necessitats científiques i també curriculars fou, com dèiem, la participació als congressos de Càller i Utrecht. En les dues ocasions, el marc general de reflexió fou l’expansió feudal i el desenvolupament econòmic de les perifèries europees entre els segles XII-XV i, més concretament, l’observació d’ambdós processos al regne de València a partir de la conquesta del segle XIII. Ara, dins del context de la història rural, la nostra atenció es dirigeix a un tema que, malgrat que ha suscitat cert interès de la historiografia des de fa algunes dècades, no gaudeix d’una anàlisi sistemàtica i profunda que li atorgue la importància que tingué als segles medievals: l’aprofitament dels recursos naturals.

Al llarg de bona part del segle XX la historiografia ha analitzat l’economia camperola des de la perspectiva de la subsistència i, en conseqüència, del monopoli de l’agricultura cerealista. Al mateix temps, també ha posat de manifest el progressiu tancament de l’accés al bosc i la restrictiva política imposada pels senyors arreu de l’Europa occidental. Tot açò ha generat una visió monolítica de la societat rural, centrada en la producció i el consum de cereals panificables i allunyada d’altres recursos naturals destinats a l’alimentació i altres usos quotidians i industrials. No obstant això, en els últims anys s’ha matisat aquesta concepció. Estudis d’arreu d’Europa han testimoniat la diversificació de la dieta camperola i l’existència de distintes estratègies d’aprofitament dels recursos naturals, fins i tot amb el sorgiment d’autèntiques indústries rurals, relacionades sobretot amb la mineria i la metal·lúrgia.

Així, doncs, amb la sessió organitzada pretenem analitzar l’aprofitament dels recursos naturals en un espai concret, com és el regne de València, al llarg de la baixa Edat Mitjana. D’una banda, l’explotació de les zones lacustres esdevé un recurs fonamental en les estratègies econòmiques dels camperols que habiten en la zona litoral i prelitoral del regne. De l’altra, l’extracció de la fusta i la sal genera complexes activitats industrials a diverses viles valencianes i posa en marxa un actiu comerç que està sotmès a la intervenció reial i senyorial. Per últim, la importància assolida per la ramaderia ovina al nord del País Valencià als segles XIV-XV provoca una intensa ocupació ramadera i, al mateix temps, una transformació en l’organització del paisatge agrari, amb la delimitació d’amples zones de pastura i la proliferació de rutes transhumants que progressivament articulen el territori. Comptat i debatut, el cas del regne de València esdevé un escenari idoni per estudiar els diferents aprofitaments dels recursos naturals i, en última instància, analitzar la conflictivitat que genera entre els diversos protagonistes de la societat rural entre els segles XIII i XV. Esperem, doncs, poder contribuir a mantenir la historiografia valenciana als circuits científics internacionals i, així, seguir complint el nostre deure generacional.

La nostra sessió serà el dia 16 de setembre a les 11 h. Trobareu més informació sobre la sessió a la secció d’Activitats del nostre web, i més sobre el tema a la pàgina d’Inici.

Seifukuou Jaume issei Kunkouroku

Ja fa un temps que la portada de Seifukuou Jaume issei Kunkouroku està al nostre web, i posteriorment han aparegut referències en premsa i televisió, però és el 21 d'abril que la traducció al japonés del Llibre dels Fets de Jaume I es presenta oficialment a Alacant. Així, a banda dels representants de les institucions que han pagat la traducció a través del projecte IVITRA, com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o l'Institut Ramon Llull, hi destaca la participació per videoconferència des del Japó del traductor i autor principal, Akio Ozaki, tal com ja va fer en 2008 al congrés sobre traduccions de textos clàssics valencians de la Nucia.

Vicent Baydal, que ha actuat com a assessor d'Ozaki en qüestions històriques, i que apareix a la portada com a coautor per haver escrit bona part de la introducció i contextualització per al públic japonés, lamentablement no podrà estar present a Alacant, però el que sí podem fer ara des d'Harca és oferir l'entrevista que li van fer juntament amb el director de l'IVITRA, Vicent Martines, al programa Encontres de Televisió Valenciana. Així, a l'igual que en la presentació de hui, podreu trobar la lectura en directe d'alguns passatges de la Crònica en japonés, alhora que, també, apreciareu cert embolic entre els participants amb el “feudalisme japonés” i el concepte d'honor, més que res degut a la concepció literària de la societat medieval i el món cavalleresc que manifesten, la qual porta a fer afirmacions no excessivament encertades com ara que el Llibre dels Fets és un llibre de cavalleries.

Cal dir, d'altra banda, que la introducció de Baydal al llibre apareixerà pròximament publicada en valencià a la revista Afers sense les modificacions que s'introduïren en la versió japonesa, de to més divulgatiu. Així, s'hi podrà apreciar una versió més ajustada a les darreres interpretacions historiogràfiques sobre la realitat de la conquesta de Jaume I i la seua contextualització dins del procés d'expansió de la societat feudal.

II Seminari de Joves Investigadors

Recollint la força que en els últims temps han assolit les trobades de joves medievalistes, enguany els becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València posen en marxa el II Seminari de Joves Investigadors (la primera sessió és el dia 19 d’abril de 2010, a les 16:30 h.). Compten ja amb l’experiència més que positiva de la primera edició organitzada l’any anterior, en la qual participaren un total de nou investigadors procedents de les universitats de Girona i Alacant, així com també del CSIC-Institució Milà i Fontanals, de Barcelona.

En aquesta ocasió, la finalitat ha estat la mateixa que en l’edició anterior, és a dir, convertir la Universitat de València en un punt de trobada d’un grup de joves medievalistes que comencen a oferir uns primerencs resultats força interessants per a les tendències historiogràfiques actuals. Així mateix, la dinàmica també ha estat la mateixa que la del I Seminari, ja que els medievalistes de les universitats convidades han organitzat seminaris semblants als seus centre d’origen on participaran els joves investigadors valencians. Ara bé, ací hi ha una diferència ben significativa entre ambdues edicions. Mentre en el I Seminari l’àmbit de procedència i també d’estudi de tots els participants fou el de la Corona d’Aragó, ara el marc d’anàlisi s’ha ampliat a Castella, ja que els assistents provenen de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Sevilla. S’intenten establir, doncs, una sèrie de vincles entre ambdues escoles historiogràfiques que permetran conéixer millor quines són les característiques de les dues corrents i quina és la seua influència en l’explicació de les societats medievals. Una millora en la comprensió de Castella i la Corona d’Aragó que només serà possible amb la connexió entre els investigadors d’ambdós territoris i la seua participació en els circuits científics internacionals.

Cal, però, anar a poc a poc i no hi ha altre remei que donar suport a iniciatives d’aquest tipus si volem que siga així. En aquest sentit, la finalitat última d’aquesta trobada és la de convertir el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València en un punt de referència per a tots els joves medievalistes d’àmbit peninsular, amb l’esperança que es puga consolidar com ho han fet altres trobades d’aquesta mena, per exemple, el Seminari d’Estudis Doctorals organitzat pel CSIC-Institució Milà i Fontanals de Barcelona i el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca (Múrcia).

Entrevista a Giuliano Pinto

Reprenent les nostres entrevistes a medievalistes, en aquesta ocasió el sr. Giuliano Pinto, professor de la Università degli Studi di Firenze, va atendre amablement les preguntes que li vàrem formular en la seua darrera visita a València. Coneixedor de les riques fonts de la Toscana medieval i autor de diversos estudis sobre Florència, G. Pinto ha compilat alguns dels treballs que, en forma d'article, havia publicat anteriorment en el llibre Il lavoro, la povertà, l'assistenza. Ricerche sulla società medievale, Roma (2008). Ací us oferim algunes de les reflexions que va compartir al voltant d'algunes d'aquestes qüestions: sobre la pobresa, l'alimentació o les institucions de caritat.

En els afores dels documents

En obrir un registre documental moltes vegades trobem coses totalment diferents a les que cerquem. I no ho dic ja per la informació continguda sinó per les anotacions o els dibuixos fets ocasionalment pels escrivans. A tots ens ha passat i, supose que a tots, ens continua sorprenent i fent goig quan ens ho trobem. Per a mostra un botó, el full que encapçala el llibre del Consell municipal de Barcelona començat en 1354, en el qual hi ha de tot: proves, escrits nominals, dibuixos de diversos tipus (fixeu-vos-hi bé!), proverbis llatins (Flores et lignis quoddam vas fit, quod si est vacuum vel plenum ponderat equum / Ex genitrisse mea quendam puerum scio natum, qui mihi frater nec soror esse potest), etc.

Tanmateix, aquestes troballes no solen passar de l'anècdota en tant que, d'una banda, no sol ser el tipus d'informació cercada pels historiadors i, d'una altra banda, aquells investigadors als quals els podria interessar no hi solen consultar aquestes fonts. Podríem dir que és una informació "fora de lloc", marginal i de difícil compilació. Ara, però, hi ha una nova i magnífica via de compartir i tenir accés a tots aquests testimonis: internet. Per exemple, particularment no tinc cap interés historiogràfic pel full comentat, però potser algun altre investigador, des de camps d'estudi diversos, sí que n'hi té. Ja sap, doncs, on trobar-lo (en l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la sèrie corresponent). El mateix succeeix amb la concreció del dia de la mort de Jaume II en 1327, que vaig trobar extemporàniament en un llibre d'albarans del mestre racional dels reis de la Corona d'Aragó i que vaig comentar ací i ací (ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, Llibres d'albarans, 630, f. 184v) .

Igualment, en la mateixa sèrie però en el volum número 635, corresponent a l'any 1335, es pot trobar -segons he sabut després- la còpia d'un parell de proverbis de Guillem de Cervera (a. 1259 - c. 1290), anotats en la part interior final de la pròpia coberta del llibre. La seua transcripció fa així:

No vulles chom té pell per semblant full reprès,
no·s deu vestir la pell del lop qui lop no és.

Si tot en qui ben dich bé no faç, no garts mi,
chom val mays que·s castich per altre que per si.

Finalment, per cloure aquesta sèrie d'anotacions marginals, faré esment de la còpia d'uns altres versos trobadorescs, en aquest cas de Pèire Cardenal (c. 1180 - c. 1278), en el primer full del registre número 1475 de la Cancelleria reial del mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, que és un volum que recull peticions fiscals realitzades entre 1375 i 1381. Segurament en cloure el registre, l'oficial reial anotà al principi del volum els següents versos (dels quals es poden trobar versions anteriors de caire més provençal):

Anno milleno tricesimo unius

Si·l paubre hom a emblat un lançol,

tot jorn irà ab cap clin.
Si un rich hom a emblat moncayol,
no·s lexarà perlar a Contestí.
Lo paubre hom és pendut per una veta
e penge·l tal qui ha amblat un roçí.
Açò és dret, no pas con assaieta,
que·l rich layre penyg lo layre mesquí.

La força dels Joves Medievalistes

Com comença a ser tradició, entre els dies 17 i 19 de març de 2010 se celebrà a Lorca (Múrcia) el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, que ja va per la seua cinquena edició. Coordinat per Juan Francisco Jiménez Alcázar, secretari de la Sociedad Española de Estudios Medievales i professor titular del Departamento de Prehistoria, Arqueología, Historia Antigua, Historia Medieval y CCTTHH de la Universidad de Murcia, entre molts altres càrrecs, la reunió aplegà a la ciutat murciana un total de setze joves investigadors, tots menors de trenta anys, disposats a gaudir d’uns profitosos dies d’esbarjo i, sobretot, de treball. Perquè, com en edicions anteriors, la història medieval està present en tots i cadascun dels diàlegs que estableixen els setze col·legues que es reuneixen a Lorca, des dels comentaris de la més xarradora fins els apunts del més reservat. Les converses, les crítiques –sempre constructives, clar– i les lloances surten en els moments més inesperats i als llocs més estranys, però, al cap i a la fi, aquest és l’objectiu últim del simposi. La trobada serveix perquè un grup de joves investigadors que tenen com a objecte comú de recerca l’Edat Mitjana puguen compartir les seues experiències, les seues il·lusions i també les seues decepcions.

La dinàmica del simposi ha estat la mateixa que en les altres edicions, és a dir, deixar a cadascun dels participants un temps d’uns vint minuts per exposar els seus treballs i després poder establir llargs debats al voltant de les idees i les tesis defensades en les exposicions. Potser és aquest últim element, el debat, l’aspecte que dóna un toc especial al simposi. Lluny de convertir-se en un conjunt de parlaments sense cap altre sentit que el de predicar en el desert, com ocorre a bona part dels congressos que se celebren avui en dia, les distintes sessions en què s’articula el simposi tenen un altre aire ben diferent. Tancats en aquesta ocasió al Museu Arqueològic de la ciutat, allí que més hem aprés tots i cadascun dels assistents ha estat en els debats posteriors a les sessions de treball, autèntiques taules redones on hem pogut compartir les bonances de les nostres investigacions, discutir sobre alguns punts polèmics i, sobretot, aprendre a suplir les nostres mancances. En aquest sentit, l’organització de sessions amb una mínima coherència temàtica ha estat fonamental per poder dur a terme totes aquestes qüestions. Temes com l’arqueologia del paisatge (en època andalusina i feudal), la sexualitat i la prostitució, la importància dels distints sectors econòmics i el paper del clergat a la societat medieval han estat els eixos del simposi i, si bé és cert que alguns són més novedosos que altres, tots ells testimonien les línies de recerca actuals i futures en relació a l’època medieval.

Perquè, no ho oblidem, a Lorca eren presents bona part dels medievalistes que en les pròximes dècades assumiran les regnes de la investigació, tant des de dins de l’àmbit acadèmic com des dels afores. Encara ens resta molt, moltíssim, per aprendre dels nostres mestres, però la renovació historiogràfica està novament en les nostres mans, en les mans dels més joves. I bona prova d’això és l’ample ventall de reunions científiques, congressos i seminaris que cada vegada amb més freqüència protagonitzen els joves investigadors, bé siga des de l’organització o bé des de la participació. Alguns acaben de nàixer –només cal recordar les Iers. Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes celebrades el passat mes de febrer a València–, altres, com el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca, s’han consolidat dins del panorama historiogràfic de l’Estat espanyol, però tots ells han sorgit amb la intenció de crear espais de discussió i de treball propis a la nostra disciplina i de posar en marxa distints mecanismes perquè aquests joves investigadors s’incorporen progressivament a la “societat dels adults”.

No voldria cloure aquest escrit sense esmentar dues qüestions que han marcat la meua estada al simposi de Lorca i que, personalment, m’han aportat una bona dosis d’energia per continuar endavant. D’una banda, les experiències i les trajectòries dels més veterans en el simposi han fet palès que hi ha llum al final del túnel. Malgrat que hem constatat que la precarietat econòmica i professional esdevé una companya inseparable, els dies de convivència amb persones que han superat els tràngols i els esculls propis del llarg camí de la investigació ens ha d’aportar a tots i cadascun de nosaltres un fil d’esperança per dur endavant els nostres projectes personals. Diuen que, al remat, paga la pena.

De l’altra, hi hagué la presència de David Waiman, un jove investigador argentí que perd el sentit per l’Edat Mitjana castellana, en particular, i europea, en general. Em resultà envejable la seua magna voluntat per dur endavant els seus estudis des de l’altra vora de l’Atlàntic i el que esdevingué més envejable encara fou la seua il·lusió per viatjar a Lorca i poder compartir uns dies amb nosaltres a propòsit del simposi. Ell al·lucinà amb nosaltres i ens confessà mil i una voltes l’enveja, sana, és clar, que ens tenia per poder fer allò que més ens agrada amb tanta facilitat. El que no s’imaginava era l’empremta que, almenys en mi, havia aconseguit deixar per l’energia, la vitalitat i la il·lusió que transmetia.

Gràcies de tot cor.

El "Liber Feudorum Maior" en línia

Alfons d'Aragó, el Cast, (1157-1196) i Sança de Castella (1154-1208)

Fa uns dies que el Portal d'Arxius Espanyols ha posat en xarxa la primera reproducció digital del Liber Feudorum Maior, el "gran llibre dels feus" amb el qual els comtes de Barcelona posaren per escrit la seua legitimitat com a dinastia regnant en Catalunya a finals del segle XII. Així, segons ha dit un dels seus principals estudiosos, Adam J. Kosto, el cartulari no fou una simple eina administrativa sinó, sobretot, una magna expressió escrita del poder, com revela el seu distintiu programa pictòric, que inclou algunes de les primeres representacions conegudes de l'homenatge vassallàtic de tot Europa. En podreu saber més a través de la corresponent entrada de la Viquipèdia en anglés (amb les seues imatges), d'aquest article del mateix Kosto i de les indicacions realitzades per María Eugenia Ibarburu. A més a més, el podeu fullejar des d'aquesta adreça i veure una selecció de les seues miniatures a continuació:

Aquesta setmana s'inicia el V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Aquesta setmana tindrà lloc una nova edició, i ja en van cinc, del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, en la qual, com en l’edició anterior, participaran dos membres d’Harca. Sens dubte, som al davant d’unes de les activitats que més han sacsejat el panorama historiogràfic espanyol, no només per la reunió científica en sí, sinó sobretot per la influència que ha tingut sobre altres seminaris. A més de concedir tot el protagonisme als joves investigadors, aquest simposi té la virtut de traure’ls de les aules universitàries i d’una ciutat gran, com Múrcia, ja que es celebra a Lorca, amb el pertinent impacte econòmic sobre aquest nucli. Tot plegat, és per això que durant el XII Congrés Anual d'Estudis Mediterranis aprofitàrem per a entrevistar el seu organitzador, Juan Francisco Jiménez Alcázar, professor de la Universitat de Múrcia. Gràcies a aquesta entrevista podreu conéixer els orígens d’aquest simposi i les transformacions de cara el futur. Altre dels projectes de Jiménez ha estat el Centro de Estudios Medievales de la Universidad de Murcia, una de les primeres accions del qual ha estat la compra del drets sobre el web medievalismo.org. Tingueu en compte, però, que és la segona entrevista que va enregistrar Harca, per això els problemes d’imatge i de so. Com en aquest cas, esperem el moment més adient per a oferir-vos les diferents entrevistes que tenim al rebost.
Sense més, us deixem amb l’estil directe i planer de Jiménez Alcázar.

I (i, confiem, no les últimes) Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes

Els passats 25 i 26 de febrer van tindre lloc les I Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes en la Universitat de València, en què van participar els doctorands d'Història Medieval, d'Història de l'Art i Filologia Catalana i Hispànica. Com el seu propi nom indica, van tractar de servir de trobada entre distintes disciplines i recerques que s'estan duent a terme al voltant de la societat medieval per part dels joves investigadors valencians.
En aquest encontre, el punt en comú va ser les anàlisis de fonts i les reflexions sobre diverses metodologies d'estudi, sovint no tant diferents entre els diferents especialistes, que a un mateix temps poden permetre albirar noves possibilitats d'acarament dels temes que estan desenvolupant. Òbviament, Harca no va restar alié.

Des d'un punt de vista organitzatiu, llevat d'alguns contratemps, les jornades van reeixir, fins i tot van ser convalidables per crèdits de lliure elecció per a l'alumnat, a més de comptar amb el suport de tots aquells departaments, senyaladament del d'Història de l'Art i del deganat de la Facultat de Geografia i Història. No van decebre moltes de les intervencions, atés que bona part d'aquestes versaven sobre els treballs d'investigació dels programes de doctorat, ni tampoc alguns dels col·loquis, de vegades dinàmics, que van seguir a les sessions. De la mateixa manera, es va incloure un apartat per a l'exposició i discussions de pòsters, i, a més a més, s'ha mantingut en format blog un seguiment de les jornades, també des de les xarxes socials, o es troba tramitant-se la publicació dels treballs presentats.

Ara bé, caldria una reflexió global amb la finalitat d'aprofundir amb els objectius d'aquesta trobada, en especial envers el seu vessant científic. Potser, un format que s'aproxime als tallers d'història o de taula redona, que permetera donar major protagonisme a l'intercanvi d'opinions, hauria de ser assajat. Igualment, seria interessant que en un futur es tractaren problemes semblants, tractats des de diversos àmbits, que dotara de major coherència i d'un intercanvi més fructífer a les jornades. En última instància, fóra interessant eixamplar els contactes amb la investigació que s'està donant en l'àmbit català, que parteixen de problemàtiques semblants.
El més punyent, això no obstant, va més enllà d'aquestes qüestions: si només seran unes jornades més o tindran una continuat. No hauria de recaure quasi tot el pes mercé a esforços merament voluntaristes i voluntariosos dels participants. Si hi ha hagut una generació de doctorands i becaris interessats en la societat medieval en els últims anys, és degut, entre molts altres factors, a què els plans d'estudis anteriors, malgrat les seues deficiències, propiciaven una certa especialització. Però, darrerament, les tendències no caminen cap ací, no sols pel retall de crèdits i plans mal consensuats; els màsters d'especialització han de competir amb d'altres com els de secundària. Això i, sobretot, una carrera investigadora que més enllà del títol de doctor es veu tèrbola no dibuixen un panorama desitjable.
Necessàriament, trobades com aquestes, que permeten eixamplar la investigació, haurien d'estar en l'agenda prioritària del personal docent i investigador, ja que aquesta primera tasca s'enfronta a nous canvis i el futur passa per la potenciació de la recerca, la qual pot sustentar grups d'investigació de major entitat.

El Real a Canal 9

Un post ràpid per a anunciar que hui dissabte 13 de març, a les 20:30 hores, Canal 9 emetrà en el programa Dossiers un reportatge documental sobre el Palau del Real de València. Un dels principals arguments serà l’excavació de la seua façana principal l’estiu passat, en la qual vaig tindre l’oportunitat de participar com a documentalista, una experiència que de nou ha demostrat els excel·lents resultats que donen la combinació de documentació escrita i arqueologia. Així, s’ha pogut establir que, sobre una almúnia andalusina, Jaume I va iniciar un nou palau, que Jaume II va ampliar, i Pere el Cerimoniós reformar. Més avant en parlarem en Harca de tot plegat.

El Palau del Real en una imatge del segle XVIII, poc abans de ser enderrocat en 1810. És la imatge més coneguda per ser la més realista conservada.