Xàtiva i Jaume I

Xàtiva vista per Anton van der Wyngaerde, 1563 (imatge estreta de la Viquipèdia)

Quan es parla de la història de Xàtiva a molta gent li ve de seguida a la ment la crema de la ciutat per les tropes d'Asfeld després de la batalla d'Almansa, i el retrat de Felip V penjant cap per avall al museu de l'Almodí. Però Xàtiva té una història molt llarga des d'època ibèrica, i pel que fa a l'edat mitjana aquesta madina va tindre una gran importància durant el període andalusí en l'organització urbana del Xarq. A més, cal destacar el paper de la ciutat en el procés de conquesta feudal dins de les lluites amb Castella pels territoris del sud valencià, i com a base d'operacions en les guerres contra al-Azraq, així com en l'organització administrativa posterior del nou regne de València. És per això que ara, a poques setmanes ja de la fi de l'Any Jaume I, s'acaba de presentar un dels darrers llibres escrits al caliu d'aquesta commemoració, amb la finalitat de donar a conéixer al gran públic la història de la ciutat durant el regnat del Conqueridor. Es tracta de «Xàtiva en temps de Jaume I», una obra escrita per Frederic Aparisi, Noelia Rangel i Vicent Royo, que ha estat publicada per l'editorial Ulleye, dins de la seua col·lecció d'història local «Una ullada a la història».

El text ha estat dividit en tres parts clarament diferenciades, d'acord amb els tres grans temes que es volien tractar: Xàtiva durant el període andalusí (els antecedents), la conquesta de Jaume I i la consegüent colonització, i l'organització municipal de la vila després de la conquesta. Tal com destaca Antoni Furió al pròleg de l'obra, no es tracta en realitat d'una nova investigació. Els autors, però, han sabut recollir i sintetitzar perfectament la bibliografia existent sobre Xàtiva en un treball de reflexió històrica d'acord a les més recents línies d'investigació. Així, per exemple, per a l'etapa andalusina és encara cabdal el llibre de M. de Epalza i M.J. Rubiera «Xàtiva musulmana» (1987), però ací no s'han limitat a recollir al peu de la lletra les interpretacions d'aquests dos autors, sinó que les dades aportades han estat emprades i reinterpretades d'acord amb les teories més àmpliament acceptades actualment pels medievalistes sobre la funció dels castells andalusins o sobre l'organització social de les ciutats, les alqueries i els rafals. La segona part integra perfectament, d'una forma quasi novel·lada, els fets de la conquesta i la colonització de Xàtiva en una explicació més ampla sobre el procés d'expansió feudal. Així, els tradicionals “repobladors” passen ara a ser colons amb la finalitat d'explotar el territori desposseït als seus anteriors propietaris, amb la implantació d'un nou ordre agrari típicament feudal. Finalment, l'organització municipal de la nova vila cristiana, la de la moreria i la del call formen la tercera part del llibre, en la qual les institucions, els tributs reials i municipals o la complexa coexistència interreligiosa formen el conjunt d'un bon relat.

Per tot plegat, en conseqüència, el lector té ara al seu abast una obra completament rigorosa des del punt de vista científic, però amb un llenguatge clar i entenedor per al públic no especialitzat. D'aquesta manera, els autors acompleixen la funció social més important de tot historiador: la divulgació; i així, a partir d'ara, els xativins i qualsevol persona interessada poden conéíxer aquest període tan convuls, però apassionant, que és, al cap i a la fi, el nostre origen com a poble.

La presentació del llibre, divendres 23 de gener a la Casa de la Cultura de Xàtiva, va estar a càrrec de l'editor, Antoni López, i de l'historiador Ferran Garcia-Oliver. Aquest darrer, mestre dels autors en el Departament d'Històra Medieval de la Universitat de València, i a qui està dedicat el llibre, va lloar l'obra i aquesta nova fornada de medievalistes valencians. A més, va voler destacar que l'Any Jaume I ha estat profitós pel que fa a les publicacions, i en conseqüència l'herència que aquesta commemoració deixa per al futur.

D'esquerra a dreta Frederic Aparisi, Vicent Royo, Ferran Garcia-Oliver, Noelia Rangel i Antoni López

De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales

Unes 40 persones han omplit a vessar l'aula 40.041 de l'edifici Roger de Llúria de la Universitat Pompeu Fabra per assistir a la presentació del llibre De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, editat per la Universitat de València i fruit de les III Jornades de Debat que organitzàrem els doctorands d'aleshores sobre "La transversalitat del terme colonialisme. De l'Antiguitat als nostres dies".

En primer lloc la professora Ana Delgado, especialista en la colonització fenícia del sud de la península ibèrica, ha fet un repàs al propi procés de naixement del llibre a través de les Jornades i ha ressaltat la importància de la seua perspectiva innovadora en l'àmbit de la historiografia hispànica. Tot i que el llibre, a banda d'una breu introducció, no inclou cap article de reflexió global sobre la utilització diversa del concepte de colonialisme en les diferents èpoques històriques per part de la historiografia, la sola lectura conjunta de l'ús que en fan els arqueòlegs que treballen l'antiguitat, certs medievalistes o els modernistes i contemporaneistes, promou el debat i l'afinació de perspectives d'una manera que seria impossible si ens limitàrem a consultar els autors de les nostres pròpies especialitzacions historiogràfiques. Amb la seua lectura, potser els d'antiga palesaran que el seu concepte de colonialisme és realment divers a l'emprat en èpoques posteriors, els de moderna i contemporània que el "seu" colonialisme té uns orígens medievals ben identificables, i els medievalistes que en èpoques posteriors han existit pràctiques colonials de vegades molt similars a les que nosaltres mateixos treballem.

A continuació, seguint amb la presentació del llibre, Glòria Cano -l'altra editora- ha insistit en la diversitat de perspectives i la necessitat de noves i profundes investigacions que comporta la dedicació a les històries colonials, tot donant donat pas al seu propi director de tesi, el professor filipí Reynaldo Ileto, de la Universitat de Singapur, un dels pioners dels "estudis subalterns" amb el seu llibre Pasyon and revolution: Popular movements in the Philippines, 1840-1910 (1979). Fetes unes interessants reflexions sobre els usos ideològicament perversos de la història i també sobre la concepció d'orientalisme encunyada per Edward Said, s'ha donat peu a un breu debat en què novament ha destacat Ileto, bo i remarcant que no ens han d'importar els nous corrents historiogràfics que ataquen les perspectives crítiques amb el colonialisme i la dominació, sinó que hem de tractar de transformar les historiografies pròpies a través dels nostres treballs i posicionaments.

En eixe sentit, un investigador de cada època dels que vam organitzat les Jornades farem una ressenya del llibre des de la nostra pròpia perspectiva; per continuar amb el debat i l'afinació de perspectives... Potser, a més a més, també es faça una presentació a la Universitat de València. Pagaria la pena.

Des de fora

«… el seu deixeble i col·lega era un home intel·ligent i metòdic, i era també un professional rigorós i capaç, potser massa ambiciós tanmateix, va pensar, massa amant dels petits jocs de poder miserable que es juguen dins el clos asfixiant de la universitat, siga entre biòlegs moleculars, entre arqueòlegs, filòlegs, matemàtics o físics, tal com ell havia pogut contemplar amb disgust tan sovint, i tal com suposava que passa igualment als hospitals o als bancs, a les empreses o als partits polítics i als departaments de l’administració pública, la diferència era que en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes, l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d’universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princenton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d’aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent.»

Joan F. Mira, El professor d’història, Proa, Barcelona, 2008, p. 104.

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment

D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Ha faltat el pare Burns

Divendres passat, 22 de novembre de 2008, va faltar Robert Ignatius Burns, el sacerdot jesuïta nascut el 1921 que va consagrar la seua vida a Déu i a Jaume I. Precisament l'any en què celebrem el vuitè centenari del naixement d'aquest darrer rei, se'n va l'historiador nord-americà que ha fet possible un avanç exponencial en el coneixement del seu regnat al regne de València a través de la monumental obra, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume I, 1257-1276 (1985-?).

Durant l'any 2007 va eixir-ne publicat el quart volum, que abastava fins a 1273, i, segons informa Vilaweb, el pare Burns ha finit els seus dies una vegada enllestit el cinquè i darrer volum, que, segons altres fonts, va finalitzar amb penes i treballs al seu retir forçós del Sacred Heart Jesuit Center de Los Gatos (Califòrnia). Així, quan es publique de forma pòstuma, una vasta col·lecció documental, de vora 2.000 documents de la cancelleria de Jaume I relatius al regne de València, haurà estat posada a l'abast dels investigadors, tot conjuminant els índex confeccionats per Martínez Ferrando en la dècada de 1930 amb la minuciosa recerca posterior del mateix Burns.

A banda d'aquesta impagable tasca, l'historiador traspassat ens llega un arsenal de coneixements sobre el procés de conquesta i dominació de les terres andalusines del sudest de l'Ebre per part dels catalanoaragonesos, ja siga sobre la pròpia guerra, la diplomàcia, l'Església, la fiscalitat, la llengua o d'altres aspectes socials, econòmics i culturals, a través d'obres com ara The crusader kingdom of Valencia (1967), Islam under crusaders (1973), Medieval colonialism: postcrusade exploitation of Islamic Valencia (1975), Jaume I i els valencians del segle XIII (1981) o Muslims, Christians and Jews in the crusader kingdom of Valencia (1984).

Descanse en pau.

“Bona vesprada a tots!” Experiències valencianes en el vescomtat de Cabrera

Els passats dies 13 i 14 de novembre de 2008 es celebrà a Hostalric (la Selva, Girona) el I Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric al voltant de Les senyories catalanes baixmedievals (segles XIII-XV). Tot i la llarga tradició historiogràfica d’aquest tema, els doctors Josep Maria Salrach, Lluís To i Pere Ortí oferiren les noves perspectives de treball en aspectes diversos com, per exemple, la incidència de la senyoria en el camp català, en l’organització dels masos i el paper desenvolupat per les senyories urbanes, mentre que Elvis Mallorquí presentà bona part dels resultats de la seua monumental tesi doctoral sobre el delme del bisbat de Girona.

Castells catalans i gallecs, el delme de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i els petits senyors d’Argentona completaren les sessions del Seminari, sense oblidar el debut oficial en un congrés del nostre company del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, Salvador Ferrando, amb un avanç del seu treball d’investigació sobre els Boïl i el lloc de Manises. Una presència valenciana que es completà amb la participació de dos membres d’Harca, Frederic Aparisi i Vicent Royo, juntament amb Noelia Rangel, i el convenciment amb què exposaren les dificultats legals, jurisdiccionals i econòmiques que tingué Hug de Cardona per consolidar el seu senyoriu a l’horta de Gandia al segle XV.

Ben mirat, els temes no han estat excessivament innovadors, però la joventut dels investigadors que els han presentat i les noves perspectives amb què han estat tractats són dos aspectes a tindre molt en compte. Cal esperar, per tant, les actes del seminari amb impaciència perquè els parlaments i els debats a les sessions del Seminari, al davant d’una mitjana o d’un gotet de ratafia han estat molt esperançadors i enriquidors.

Cal no oblidar la coordinació d’Alejandro Martínez, jove investigador apassionat per l’Edat Mitjana, bon coneixedor de la història d’Hostalric, amfitrió del Seminari i punt d’unió fonamental entre ponents, comunicants i assistents en general. Sense ell, aquests dos dies no haurien estat el mateix, ni de bon tros. Esmentar, per últim, la preciositat del paisatge, tot just als peus del Montseny, el bon gust dels vilatans d’Hostalric pel menjar i el vi, la magnificència del castell del segle XVIII i l’ambient estil anys seixanta de la pensió del poble. Tot plegat, un marc immillorable per a la trobada dels medievalistes i un lloc que cal visitar, si menys no, d’ací dos anys amb la celebració del II Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric.

El Món Medieval

Des d'aquest estiu ha eixit al carrer la revista de divulgació històrica El Món Medieval, publicada per Toison Editorial al preu de 4,50 euros amb una periodicitat bimensual. Escrita en llengua catalana, se centra en episodis històrics o qüestions relatives al principat de Catalunya, el regne de València i el de Mallorca durant l'Edat Mitjana. No és una revista per a historiadors especialitzats, però sí per al gran públic, per al qual s'ha parlat fins el moment de temes tan diversos com l'orde del Temple, el monestir de Poblet, el derelicte empordanés Culip VI, la batalla del Puig, la prostitució a la València baixmedieval o la catedral de Tarragona. Hi podeu fer un tast als pdfs disponibles al seu web. Desconec si arriba a algun quiosc valencià però sempre es pot recórrer a la subscripció si voleu fer-vos amb alguns exemplars.

Per cert s'hi pot contribuir fent arribar els articles de divulgació a: redaccio@monmedieval.cat

Octubre, el cim de l'Any Jaume I

El 2 de febrer, el dia del 800 aniversari de Jaume I, havia d'haver estat la jornada gran d'aquesta commemoració. Però els actes programats al voltant d'aquell dia van demostrar la improvisació derivada d'una decisió presa amb retard. Era normal, doncs, tractant-se de valencians, que el gruix dels actes acabaren centrant-se en el present mes, al voltant del 9 d'Octubre. No és hora encara de fer balanç de l'Any Jaume I, però ja es poden fer alguns comentaris del que ha passat al darrer mes, encara que siga d'una manera superficial, com correspon a aquest format.

Primer va estar la cavalcada històrica del 9 d'Octubre, que segons ha proclamat la premsa, representava la que Alfons el Magnànim va celebrar en 1428 en una clara operació propagandística. Igual que la recreació. La pluja va desmeréixer un vestuari prou aconseguit, que denotava el treball de documentació que hi ha darrere, tot i les necessàries concessions en matèria simbòlica: barreja d'heràldica urbana (València, Barcelona) amb heràldica dinàstica (Sicília) o territorial actual (Aragó). Això, amén de la senyera de la ciutat, que independentment de la presència de la corona de tela sobre fons blau (que a hores d'ara no està clar si en portava al segle XV, però que inevitablement n'havia de portar ací per raons polítiques) tenia forma d'estendard. En realitat no es tracta de criticar per criticar, i en general, per al que era, es pot dir que històricament va estar prou aconseguida. Esperem que el clima permeta a la cavalcada lluir amb major esplendor en anys futurs, i que es pronuncie el Sermó de la Conquesta, si la intenció dels organitzadors que a partir d'ara es faça tots els anys s'acompleix. Bé siga al febrer al voltant de la data de naixement del rei, com es pretén, o a l'octubre com enguany. Potser podria fer-se també a l'abril, per Sant Jordi, recuperant la processó que a l'edat mitjana tenia lloc en aquest dia, en paral·lel a la de Sant Donís.

A banda de les exposicions itinerants que des de febrer van recorrent tot el país, en aquest mes el president de la Generalitat va inaugurar dues exposicions a la ciutat de València al voltant de la figura de Jaume I, tot i que en realitat el rei només és una excusa al llarg del fil conductor de les exposicions. Harca va estar allí. Crec que no és funció de ningú jutjar la finalitat d'una exposició, ni les intencions dels comissaris, però no per això s'han d'evitar els comentaris crítics. L'exposició sobre el rei guerrer conté algunes peces interessants, que d'altra manera no són fàcils d'apreciar, com ara l'espasa de Sant Martí, el casc amb cimera del segle XIII, algunes ballestes, i diverses peces més procedents de museus europeus, tot i que abunda l'armament d'uns segles posteriors al dos-cents. Tot i això, la funció divulgativa, l'explicació que els comissaris han volgut donar de la societat medieval amb l'exposició, està completament buida de contingut, cosa que tampoc no sorprén massa. Així, més enllà de la mostra per se de les peces, potser es troben a faltar explicacions sobre la utilitat de cada arma, de la mateixa manera que hi manquen recordatoris de la finalitat última d'aquests utensilis. Una utilitat que no deixa de ser la mort, o la imposició per la força dels uns sobre els altres. Al cap i a la fi, la societat feudal en tota la seua essència, molt més complicada que la imatge idealitzada del rei “guerrer” i la cavalleria que es desprén d'aquesta exposició.

Ben al contrari, l'exposició sobre el rei legislador conté tots els elements que fan destacar una exposició des del punt de vista divulgatiu actual. En primer lloc, diversos llibres i documents que, de la mateixa manera que en l'altre cas, no són fàcils de veure per al gran públic si no és en ocasions com aquesta; i així per exemple, trobem documents originals signats per Jaume I. La de rei legislador és una faceta sobre la qual s'ha incidit molt en aquesta commemoració, com ja va deixar clar el congrés d'abril a Barcelona. Però l'exposició no es deté en l'època del rei, ja que altra cosa seria inútil. Per això aborda l'evolució de les institucions creades per ell als Furs, cosa que permet al públic veure documents tan importants com ara el llibre del Cerimonial de la ciutat de València. També conté, a més, un quants vídeos explicatius, en els quals apareixen diversos professors universitaris, ja que els audiovisuals són clau en una exposició d'història actual. A més, hi ha una mirada a la historiografia dels darrers anys, representada per totes les obres escrites al voltant de Jaume I i la colonització del regne de València en les darreres dècades. I per acabar, una explicació de com s'ha celebrat històricament la processó cívica del 9 d'Octubre a la ciutat de València.

De la mateixa manera, continuant amb els actes, fa uns dies van tindre lloc els encontres acadèmics de l'Any Jaume I, que s'han realitzat a les ciutats de Castelló, Alacant i València. Sembla prou clar que no hi havia cap necessitat científica de fer-ho, però també és cert que la data ho requeria. Les coses funcionen així. De tota manera, es podrien criticar algunes coses, a favor i en contra, com ara la manera en què s'han enfocat els encontres (els "gustos" del rei?), però no parlarem ara molt d'això. Hi ha rumors malintencionats que diuen que Harca està a tot arreu, però clarament són infundats, ja que ací no hi vam estar. I no som els únics, perquè haver-ne, n'hi havia poca gent. Malgrat tot, les nostres influències ens permeten oferir algunes imatges:

Inauguració a Castelló

Castelló 2

Alacant
Cloenda a València

Ja per acabar, deixant de banda l'oficialitat, cal referir-se als Premis Octubre, que com cada any dedicaven una part dels cursos a la commemoració de torn, i naturalment enguany tocava Jaume I. Reciclatge, al cap i a la fi, com arreu. Això per no parlar de les múltiples conferències que s'han donat de nord a sud del país, amb tota la varietat d'experts que es pot trobar. I no podíem deixar de parlar de l'Any Jaume I sense fer referència a un dels actes esperpèntics als quals ens té acostumada la nostra societat. I és que amb tant de rei cristià i tanta colonització catalanoaragonesa, hi ha qui ha decidit, com en els vells temps, que els nostres orígens estaven més enrere que Jaume I, i que calia fer un homenatge al "rei" Mubarak, el “fundador” de la taifa de Balansiya. Però d'això ja en parlarem a un altre post.

Una finestra al nostre passat

Amb aquest suggerent títol ha tingut lloc el I cicle de conferències sobre la història de la Font d'En Carròs que s'ha iniciat aquest mes d'octubre amb dues sessions. La primera tingué lloc el dia 16 amb una conferència al meu càrrec sota el títl "Viure i conviure a la Font d'En Carròs durant l'Edat Mitjana". La següent sessió fou el dijous passat, dia 23. Jesús Alonso i Jaume Castillo ens parlaren sobre el plet d'aigues de 1401 que enfrontà les viles d'Oliva i la Font d'En Carròs vs Gandia i la universtat de Palma, que aleshores incloïa els pobles d'Ador i Palma. Alonso comentà el procès de restauració al qual ha estat sotmés el document, un preciòs volum de més d'un palm de gros i una acurada decoració.

Seguidament, Jaume Castillo, expert en la conflictivitat medieval per assumptes d'aigua, ens féu una detallada descripció del litigi, analitzant els seus protagonistes, i ressenyant allò que ens pot il·lustrar aquesta conflictivitat respecte a la societat medieval, una idea que va sorprende al nombròs públic assistent, el qual quedà un tant insatisfet al no poder conèixer quin bàndol guanyà el litigi.

En el torn de preguntes, Alonso, sempre provocador, ens preguntava sobre els orígens del regadiu valencià, si romans o musulmans. La intenció semblava clara, iniciar debat en clau de difusió entre Castillo i Pep Gisbert, arqueòleg de Dénia, qui es trobava entre el públic assistent. Com que no eren tampoc hores, cap dels dos mencionats volgueren entrar al tema. Per acabar Gisbert feu una lloable denúncia sobre l'estat de l'arquitectura de l'aigua a la Safor. I els polítics, allí presents, a tragar....

Desprès els organitzadors soparen amb els dos convidats. Una xarrada molt gustosa, no sols pel menjar, sinó sobre tot per la companyia.

Ara preparem les noves sessions, us mantindrem informats.

Per cert, què bonic estava l'assut al dia següent de matí.

André Bazzana. Molta faena feta, i encara més per fer

Al llarg del darrer mes han tingut lloc a Calp diverses conferències sobre història medieval en el marc del Primer curs d'estudis Jaume Pastor i Fluixà, organitzat pel nou Institut d'Estudis Calpins. Així, a banda de les taules redones s'ha pogut comptar amb la participació de medievalistes ben coneguts per nosaltres, com ara Antoni Furió, Enric Guinot, Josep Torró i Leonardo Soler, que parlaren de temes de caire més general, i altres especialistes que tractaren temes més concrets de la història local, com ara els arqueòlegs José L. Menéndez i Anna Mª Ronda que explicaren les investigacions que s'han portat a terme en la pobla d'Ifac i els Banys de la Reina respectivament.

En tractava, bàsicament, de conferències de caràcter divulgador en un curs pensat amb aquesta intenció, per la qual cosa era d'esperar poca novetat científica. Però hi havia una que tenia un cert caràcter especial, i és la que va tancar el curs dissabte dia 4, pronunciada pel professor André Bazzana, de la Universitat de Lió. Per a qui ha viscut en primera persona la historiografia dels darrers 20 o 30 anys i ha pogut escoltar Bazzana en múltiples ocasions a congressos i conferencies, tractant-lo directament, aquesta xarrada no hauria representat cap novetat. I per als que hem estudiat aquesta historiografia després tampoc, però precisament perquè acabem d'arribar a aquest món han estat poques les oportunitats d'escoltar directament historiadors de l'alçada i la importància de Bazzana, per això sempre resulta interessant i entranyable fer-ho. Què seria de la historiografia sobre al-Àndalus en general, o de la valenciana en particular, sense les investigacions d'aquest historiador, o les del seu antic company a la Casa de Velázquez, Pierre Guichard? Sens dubte molt diferent, potser encara en beceroles, tal com se la van trobar quan als anys 70 van començar a investigar mitjançant l'anomenada arqueologia extensiva i la documentació escrita els castells rurals andalusins. I ho van fer amb uns plantejaments de partida que no tractaven aquestes construccions com a mers elements monumentals a estudiar per sí mateix, sinó com l'objecte historiogràfic que proporcionaria la informació sobre la societat andalusina que els va construir i emprar. No era, tanmateix, més que el principi d'una obra, que en el cas de Bazzana s'allarga cap a les aportacions que ha fet per exemple al món islàmic urbà.

A la conferència de Calp no va voler entrar en les fortificacions de tipus més urbà, com per exemple el castell de Xàtiva, i es va centrar en el tema anunciat: els castells rurals andalusins, dels quals va fer un repàs a les diverses parts que els formaven. La muralla, senzilla, que a vegades ni tan sols tanca tot el recinte si els penya-segats són contundents, envoltant una zona ampla per a refugi ocasional, l'albacar. I una zona més protegida amb un aljub i alguna menuda construcció, normalment una torre. De fet, Bazzana va voler deixar clar al public assistent, majoritàriament no especialista, la diferència entre els castells refugi dels camperols andalusins i els castells feudals coetanis a aquests, per a senyors. Sens dubte aquesta diferenciació tan important va resultar cabdal en els seu dia per a començar a entendre la societat andalusina sense el llast de la historiografia que entenia al-Àndalus com una continuïtat del període visigot. Amb una amplia mostra fotogràfica va fer un repàs per alguns dels castells musulmans més coneguts, com ara Almenara, Uixó, Bairen o Gallinera. I el que se'n sap de cadascun d'aquest casos en particular, bàsicament a partir de prospeccions i algunes excavacions ocasionals.

Finalment també va voler explicar el desconeixement que tenim encara, com de tantes altres coses, sobre els primers segles andalusins, i entre d'altres casos va ensenyar una imatge de la gran esplanada al cim de Mont Mollet (Vilafamés, Plana Alta). És l'antic emplaçament d'un castell i una madina abandonada al segle XI, que roman esperant que algun dia una excavació arqueològica ens aporte la informació que amaga sobre el poblament dels segles VIII al X. De fet, la conclusió que l'arqueòleg va voler deixar-nos com a punt final va ser, ara que ja parla de jubilació, tota la faena que encara queda per fer. Molta. I en això estem, o ho intentem.