L'home i la mort a l'època medieval

Des de temps immemorial l’home ha sabut de la fugacitat de la seua existència i en cada època històrica cada societat ha cercat les seues pròpies formes d’interpretar i enfrontar-se a la mort. Els ritus i les pràctiques funeràries així ho testimonien i, com no podia ser d’altra manera, en la societat medieval, imbuïda d’un cristianisme inherent a la mateixa cultura occidental, tot allò referent a la mort assoleix un profund simbolisme. Per a l’home medieval, la vida és un trajecte de penes i desgràcies, i cum creatura humana non habeat quid promeritis suo respondeat creatori et homo semper ad finem depperet nichil in se stabile sine firmum hac de causa sapientis sit cogitare futur a et super pre[...] presentibus et futuris salubriter providere; ut cum Altissimus dicti filius humane fragilitatis hostium duxerit propulsandum [...] inveniat creaturam animam sibi reddere comendata nec de falsa fabricatione valeat reprehendi, (aquestes frases provenen del testament d’un prevere de Vilafranca conservat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella i per això hi ha alguns buits en la transcripció, que ha estat impossible de completar per l’estat de conservació del protocol) els homes i també les dones esmercen tot allò que està a les seues mans per assegurar la salvació de la seua ànima i aconseguir que estiga el menor temps possible al purgatori.

En aquest context, els testaments són els documents que permeten conèixer les pràctiques funeràries de bona part dels veïns d’una comunitat rural valenciana, ja que, a banda de les prescripcions eclesiàstiques, que decreten l’obligació de testar sota pena d’excomunió i negació del soterrament cristià, a la Corona d’Aragó el recurs a l’escriptura és més que habitual i, així, fins i tot els pagesos més humils fan tots els possibles per esmerçar uns pocs sous en fer cridar el notari i deixar constància de les seues últimes voluntats. D’aquesta manera, els testaments permeten analitzar el lloc de soterrament escollit pel testador, les seues lleixes pietoses i les donacions que efectua a les esglésies i els ermitoris del mateix poble i altres de la comarca, a més de moltes altres qüestions relacionades amb els ritus funeraris que han estat motiu d’estudi en els últims anys.

No obstant això, els mateixos documents sovint esdevenen un seguit de clàusules fossilitzades amb només unes poques diferències entre tots i cadascun d’ells, relacionades amb les disposicions d’uns pagesos i altres, i resulta ben difícil copsar el context en què ha estat redactat el document. En uns segles en què es reprodueixen els brots sobtats de pesta i les caresties frumentàries, sovint és la malaltia la raó que empeny a cridar el notari i confeccionar les últimes voluntats amb la intenció de deixar-ho tot ben disposat abans del traspàs. Res no se’ls pot escapar i per això, més enllà de les habituals fórmules notarials, els testadors s’afanyen a manifestar la integritat del seu seny per donar validesa al testament. Les escenes, doncs, degueren ser força tràgiques i només la lucidesa d’algun notari ens permet viatjar en el temps per endinsar-nos en el teatre de la vida quotidiana dels camperols valencians i copsar el drama que en algunes ocasions rodeja la confecció dels testaments.

I açò mateix ocorre a Vilafranca, aldea d’uns 130 focs situada en el terme general de la vila de Morella, un dia de 1411. La vesprada del 7 d’agost d’aquest any, el notari Antoni Esquerdo és convocat a casa d’Antoni Centelles per «fer e rehebre» les seues últimes voluntats en presència de la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detingut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran dificultat, Centelles demanà qui de paraula, qui per senyals al notari que tragués una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son escriptori. Esquerdo, amb l’escrit a la mà, entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat, es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules. De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, jatsie que ab prou afany. El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que·n fallie. Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador fos molt agreujat de sa malaltia i el notari no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament. Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus.

La tragèdia plana sobre la casa dels Centelles, el llinatge més influent i més ric de Vilafranca al tombant del segle XIV. Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta altres membres de la família, perquè els dies 19 i 25 d’agost de 1411 la mare, Maria Merles, i la filla d’Antoni Centelles, Flor de Rosa, redacten també el seu testament, totes dues agreujades d’una gravi infirmitatis. Elles aconsegueixen escapar dels tentacles de la justícia divina –hi ha documents relatius a ambdues alguns anys més tard–, però no ocorre el mateix amb Antoni. El mercader no millora de la malaltia i no pot finalitzar la redacció del testament, ja que el 28 de novembre de 1411 el notari Antoni Esquerdo el publica tot just després de la seua mort sense introduir cap tipus de modificació. En aquest moment, en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles hi ha ajustades e aplegades un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer a l’església del lloc per lloar la memòria del llinatge.

Amb la seua mort, un dels llinatges més importants de tot el nord valencià entre els segles XIV i XV queda orfe d’un cap visible que prenga les regnes perquè Antoni no té cap descendent masculí i només té una filla, Flor de Rosa, que en aquests moments té quinze anys, mentre que el seu germà Berenguer feia més de vint anys que havia renunciat als possibles drets sobre els béns de la família a Vilafranca i s’havia instal·lat a Morvedre com a notari. Amb aquesta situació, segurament Maria Merles, la matriarca del llinatge, en prendria la capdavantera i començaria unes negociacions trepidants per trobar el millor matrimoni possible per a la seua néta Flor de Rosa amb la finalitat de salvaguardar la magnificència de la família, però aquesta és una altra història.

L’episodi viscut a casa d’Antoni Centelles el dia que el notari es presentà per deixar constància del seu testament ens permet aproximar-nos al drama i la tragèdia que degué omplir els albergs dels camperols valencians a l’hora d’enfrontar-se a la mort. Ara bé, no tots afrontaven aquest moment transcendental en les mateixes condicions. En efecte, la mort no serveix per igualar les diferències existents entre unes classes socials i altres, com tradicionalment s’ha posat de manifest, sinó que, ben al contrari, serveix per fer-les més grans encara, fins i tot entre els membres d’un mateix grup social com és la pagesia. Si bé les transaccions econòmiques, els enllaços matrimonials, els interiors domèstics, el luxe i l’ostentació distingeixen els prohoms de la resta de pagesos en tots i cadascun dels actes de la vida quotidiana, les actituds que adopten davant de la mort els diferencien encara més. Res no pot tacar el prestigi i el bon nom del difunt i per això, la redacció dels testaments esdevé un signe de distinció i un instrument per consolidar els vincles de solidaritat, disposar el repartiment de l’herència i, sobretot, posar en evidència la preeminència dels poderosos a l’hora d’enfrontar-se a la mort i deixar la seua petjada en la memòria col·lectiva. Fet i fet, amb la fundació d’aniversaris i beneficis, el soterrament dins la mateixa església i la construcció de capelles a l’interior del temple parroquial els rics lluiten contra l’oblit i projecten la seua imatge més enllà de la seua mort.