Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys. |
| Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors |
Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.
 |
| La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999 |
Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.
14 comentaris:
Hola, o sea que vamos atando cabos, el super catalanista sr. Guinot, en la super catalanista editorial tres i quatre del gran catalanista sr. Climent, super subvencionado desde las instituciones catalanistas de la Generalitat Catalana, publica un libro que tenemos que tomar como obra científica. Todo este sectarismo no tiene para mi más credibilidad histórica que la que pueda tener la biblia o Lo Rat Penat o una encíclica de papa.
Cientificamente patético.
No es tracta de qui (ho escriu) ni d'on (es publica), sinó què (es diu) i com (quines raons o arguments i la seua força).
Així funciona la ciència. Si l'anònim anterior encara no s'ha entarat ja seria hora que ho fera.
Després cal que altres estudiosos publiquen estudis que examinen críticament les tesis i les esmenen, o reforcen, on claga.
Comprovat que és cert lo dit pel primer anònim en quant a l'autor, l'editorial i l'editor, aixina com la seua tendència ideològica. Sabent lo enverinat del tema i el sectarisme ideològic que l'envolta, des de abdós sectors en litigi, pots considerar-ho ciència, per a mi, és una barreja de política, diners i ideologia, tan alluntat de la ciència com els tractats d'antropologia de l'Universitat de Teheran,...
Encara que ningú, en l'Universitat de Teheran, s'atrevixca a dir-ho.
No deixes de tindre certa raó Anònim 3, però el que va dir l'Anònim 2 continua sent perfectament vàlid. Tots tenim ideologia, TOTS, i és cert que els historiadors la deixen anar en els seus estudis. Però per a d'això estan els altres historiadors, amb altres ideologies. Si els estudis de la Universitat de Teheran tenen un baix ideològic, que segur que el tenen, doncs que altres científics facen estudis des de la Universitat de Harvard, o de Tel Aviv per posar un cas, i demostren que els de Teheran s'equivoquen o menteixen. I si l'estudi del professor Guinot té un biaix ideològic, que segur que el té, que altres científics de València, o de Madrid, o de Teheran si és precís, facen un altre estudi que demostre que Guinot s'equivoca o que menteix. I si ho fan així, altres científics de tot el món llegiran les argumentacions d'un i altres i donaran la raó a un o a altres, i es crearà un consens en la comunitat científica. Però mentre ningú faça un estudi seriós (que encara no s'ha fet) que contradiga el que diu l'estudi del professor Guinot, tota acusació de biaix sobre la seua ideologia serà completament gratuïta, i alhora esbiaixada per la ideologia pròpia del que ho afirme. I no hi ha més. Conclusió: les acusacions de biaix ideològic a Guinot només són el recurs de qui no té arguments científics per contrarestar les conclusions de l'estudi.
Per als anònims dos i quatre; de l'anònima 3.
Segons l'autor de l'artícul (que pareix conéixer be al sr. Guinot i la seua obra):
1.- “...no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià,...”.
O siga, un estudi de set anys en dos volums, com la Bíblia, finançat des de les institucions catalanes, només en un objectiu polític, que no historiogràfic.
2.- “I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.”.
No, no i no, me costa admetre que després de llevar-nos de damunt a tota la colla franquista i religiosa de les universitats, són ara atres argumentes polítics els que dominen, en este cas els del nacionalisme fusterià, molt, pero que molt fort. ¿Per a quan una universitat en diners públic sense argumentació política?
En atre orde de coses, responent l'anònim quatre:
1.- “Tots tenim ideologia, TOTS, i és cert que els historiadors la deixen anar en els seus estudis.”.
També és cert que això fa que deixen de ser historiadors per a passar a ser ideòlecs o pensadors polítics.
2.- “Però mentre ningú faça un estudi seriós (que encara no s'ha fet) que contradiga el que diu l'estudi del professor Guinot,...”.
Evidentment per a rebatre totalment l'estudi finançat per les institucions catalanes i dut a terme per sr. Guinot, de set anys i més de 40.000 noms, és necessari invertir mínim lo mateix, en diners i en esforç. No conec cap llibre dedicat en exclusiva a rebatre totes les barbaritats de la Bíblia, pero sí existixen molts llibres que de manera inconscient deixen al descobert les barbaritats de la Bíblia, com per eixemple, “Història de la composició del cos humà”, de Andrés Vesalio, que en el sigle XVI, demostrà que els hòmens i les dònes tenen la mateixa cantitat de costelles, contradient a la Bíblia, la qual cosa a punt estigué de fer acabar les seues costelles en una fogata inquisidora.
3.- “Però mentre ningú faça un estudi seriós (que encara no s'ha fet) que contradiga el que diu l'estudi del professor Guinot,...”.
¿No és acàs l'artícul de la Sra. Cabanes un artícul científic? ¿No és científica esta senyora? Catedràtica de Paleografia i ex-directora del departament d'Història Migeval, Ciències i Tècniques Historiogràfiques de l'Universitat de Saragossa, entre atres molts càrrecs en la seua vida acadèmica... Evidentment no ha publicat dos volums rebatent al sr. Guinot, pero en només un artícul deixa entrevore que l'estudi d'este senyor potser no siga molt conforme. Una vegada més, pense que és eixa argumentació política del nacionalisme “fusterià” imperant en la nostra universitat la que fa que servixca'n uns arguments i no atres... No sé chiques..., o chics, pense que no esteu sent molt objectius.
Vicenta Pou.
Xe, no sé quina falta li haurà fet al professor Guinot esmerçar temps i diners en estes qüestions, quan els comentaristes anònims demostren fefaentment que tot valencià és, des del seu naixement, doctor en història medieval i en filologia romànica.
Tampoc cal ser llicenciat ni doctor en història o filologia per a llegir, entendre i jutjar els arguments del que diuen els experts en la matèria. I, pel cas que ací toca, és evident que les crítiques de Cabanes a Guinot, algunes encertades, a penes si afecten el gruix de la seua investigació. Tot plegat, després de llegir atentament la seua obra sembla difícil negar que el regne de València es repoblà majoritàriament amb catalans, però també amb un bon nombre d'aragonesos. Tot i que les xifres mai podran ser exactes, el percentatge aproximat aniria entorn d'un 65% vs. 30% (més un 5% d'altres procedències). Negar això i enrocar-se en tesis mossarabistes seria tant com dir que a Extremadura, la Manxa, Andalusia o Canàries parlen castellà -i el parlen una mica diferent al de Castella i Lleó- perquè els musulmans andalusins o els guanxes van desenvolupar un pretés romanç mantingut des d'època tardoromana... Sembla ben evident que els valencians parlem valencià perquè hi hagué una majoria repobladora catalanoparlant, de la mateixa manera que els extremenys, manxecs, andalusos o canaris parlen castellà perquè hi hagué una majoria repobladora castellanoparlant.
D'una altra banda, des de posicionaments secessionistes sembla que no s'ha arribat a entendre l'obra de Guinot, a la qual acusen de seguir els plantejaments de Fuster, ja que reforçaria la seua idea que els valencians som catalans (perquè al segle XIII seríem el mateix poble). Res més lluny de la realitat. El que fa Guinot és torpedinar per complet la tesi dualista de Fuster, segons la qual la part valencianoparlant del regne seria "catalana", de colons procedents de Catalunya, i la part castellanoparlant seria "aragonesa", de colons procedents d'Aragó. Ben al contrari, cap al final del llibre, Guinot deixa clar que: No podem parlar d'una homogeneïtat de llocs d'origen en la gent que s'establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d'un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d'altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l'existència d'una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l'existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. Per tant, el que es pot deduir de l'obra de Guinot és que no hi ha una part catalana i una altra aragonesa, sinó que la mixtura entre catalans i aragonesos -amb majories diverses segons les comarques- fou tal que això, coadjuvat amb la formació del regne de València, acabà donant peu a la constitució d'un nou poble, el poble valencià, que no era ja ni català ni aragonés. És a dir, que els valencians estem formats en origen de catalans, sí, però també d'aragonesos, i esta darrera part no pot ser obviada com féu Fuster. La clau de la qüestió, però, és que des dels plantejaments secessionistes sembla que ni tan sols es pot acceptar que en la formació del poble valencià intervingueren els catalans. I com ni tan sols s'accepta això, doncs es nega la major i es tira per terra la magna obra de Guinot... Mal favor a la raó i a la superació del conflicte estan fent!
Vicent: no crec que ningú en el seu trellat exigira amb serietat que d'un assumpte determinat opinen només els especialistes en ell. Però no diré res de nou si assenyale que, precisament en el procés de formar-se una opinió en un camp qualsevol que un no domina, és fonamental l'apreciació dels diferents nivells en que es mouen els experts en la matèria que siga el cas, i la jerarquia establida entre ells —jerarquia, no cal dir-ho, que no té només a veure amb qui ocupa tal càtedra, sinó més aviat amb els consensos que es creen en la comunitat d'estudiosos. El problema amb el món blaver és que practiquen una igualació absoluta entre els treballs dels millors especialistes en la matèria i les opinions de qualsevol il·luminat. És un anarquisme epistemològic amb el qual és difícil, si no impossible, que puga haver debat; respecte d'això, en el documental Del roig al blau hi ha un moment on no me'n recorde quin eximi representant de la dreta valenciana solta que, en ciencia, dogmas ni uno, o una cosa pareguda: bé, no cal entrar en qüestions de si en ciència hi ha o no dogmes, que cauen molt lluny del nostre tema, però el que està clar és que qui solta tal afirmació ho fa amb la intenció igualadora que esmentava adés. El dogmas ni uno significa que ací val tot (i, de fet, algun que altre elogi de Feyerabend ha eixit de la ploma d'algun eximi blaver); més encara quan del que es tracta, com bé dius, és de sostenir un parti pris contra el que de res valen els arguments.
Molt ilustratiu, mentres el sr. o sra. Pixori llança una descalificació sense conéixer els meus estudis o coneiximents, sense aportar res al debat ni contestar a les meues dubtes i suspicàcies, com sol ser habitual, el sr. Vicent Baydal, que tampoc ha contestat a les meues dubtes, ve a ilustrar l'eixemple més clar d'allò que parle, l'historiador polític, o millor, el polític historiador, arrelat en un partit polític de tall radikal com el Bloc, d'ideologia clarament catalanista. Sàpia sr. Baydal que l'ideologia opera sempre d'un modo reductiu en els cervells i cors dels hòmens, generant realitats virtuals ben alluntades de la realitat. Pot ser per això, vosté s'afanya en dir secessionistes als continuistes, fugint de tota objectivitat, els valencians de forma documental hem nomenat llengua valenciana al valencià des de fa més de siscents cinquanta anys, com vosté sabrà, entonces, qui trenca, qui secessiona eixe sentiment documentat, és la gent com vosté o vosatros, convertint-vos aixina en els autèntics secessionistes de la llengua valenciana.
Gràcies per llegir la meua última intervenció.
Vicenta Pou.
Polèmica servida. No vaig a entrar-hi. Tan sols vull dir-li a l'anònim 1, que això de atando cabos etc.etc, com a opinió personal, està bé, però se li ha oblidad, de tanto atar cabos, d'escriure en el valencià que tan defensa, que supose que sabrà, ja que intuisc que deu de ser filòleg o alguna cosa pareguda.
Perdó, oblidat amb t, no amb d, com he escrit. Més que pecat ortogràfic, cal atribuir-ho a les presses.
Senyora —o senyoreta— Vicenta Pou: és prou evident que el senyor Baydal ha contestat de forma més que sobrada als dubtes que vosté plantejava, i a alguns més. Si a vosté no li agraden les respostes és un assumpte totalment diferent, que no canviarà perquè s'empenye en veure biaixos ideològics en totes bandes (excepte, és clar, en el punt de vista de vosté, que per alguna raó que no ens ha volgut participar hem de suposar incontaminat).
Guinot es patètic i açò d'obra científica poc, ben poc. En tot cas obra política, ideològica o que se jo.. Si es que no hi ha mes que escoltar-ho, membre de l'Intitut d'Estudis Catalans i subvencionat fins les celles. M'agrada quan el senc dir Corona Catalano-Aragonesa, ahi ja ho demostra tot. Sincerament crec que la ideologia la te per damunt de tot i acò no es mes que una obra en resposta a les tesis de Ubieto o Ferrer (abans de que els diners catalans el feren canviar d'argumentació..)
Ací demostres que no has llegit la seua extensa obra o que l'has llegida amb prejuís, perquè la part rigorosa i científica dels treballs de Guinot és ben clara en tot allò que escriu (i també la part que pot quedar subjecta a altres interpretacions, no s'amaga). Quant als "diners catalans" de Ferrer, no sabem si et refereixes als de la Generalitat Valenciana, de la qual l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada en les Corts Valencianes per la majoria del poble valencià, és membre integrant...
Publica un comentari a l'entrada