Els primers dies de maig de 1420 sarpa rumb a Sardenya la flota que Alfons el Magnànim havia enllestit per sufocar les rebel·lions sardes i combatre les ingerències genoveses a Còrsega. Al regne de València, al darrere de la conformació de l’estol, integrat per una trentena galeres i una quinzena de naus, hi ha una figura que sobresurt de la resta. Es tracta del mestre de Montesa Romeu de Corbera (1409-1453). Almirall de l’armada que Martí l’Humà envià a Sicília el 1410 i regent de l’illa des de 1412 en nom de Ferran d’Antequera, l’adhesió de Romeu de Corbera als projectes de la corona s’accentua amb l’arribada al tron del Magnànim i, en conseqüència, es converteix en el màxim defensor dels interessos del jove monarca en les corts de 1419-1420. El mestre de Montesa és ben conscient que el finançament de la campanya que Alfons el Magnànim pretén dur a terme per mantenir l’hegemonia aragonesa a la Mediterrània Occidental ha d’eixir d’aquesta reunió dels braços del principat de Catalunya i del regne de València, de manera que la seua actuació degué ser decisiva perquè el monarca aconseguira reunir quasi 100.000 florins a través dels donatius i els préstecs negociats amb els estaments catalans i valencians.
Sardenya, amb l'escut del rei d'Aragó a sobre, en la carta portolana de Gabriel Vallseca (1439)
L’aportació monetària de la societat política d’ambdós territoris, no obstant això, no fou suficient per sufragar les despeses militars, ja que bona part dels diners es destinaren a la contractació i l’armament de galeres. Calia, a més, reunir un exèrcit capaç de garantir l’èxit de la campanya, així que Alfons el Magnànim, a banda de les tropes que pogué contractar a canvi d’un salari, hagué de confiar en la participació de nobles, cavallers, donzells i ciutadans disposats a armar una galera, formar una host i posar-se al seu servei a sa despesa, és a dir, assumint totes les despeses del viatge. I ací comptà des d’un principi amb el suport logístic, econòmic i militar del mestre de Montesa.
Coneixedor dels intersticis propis de la preparació d’una campanya militar d’aquesta envergadura arran de les seues experiències anteriors, al llarg de 1419 Romeu de Corbera posa en marxa tots els mecanismes que estan al seu abast per finançar l’armament de la galea la qual nós havem deliberat e publicat solemnialment en la ciutat de València armar contra los enemichs de la santa fe cathòlica e a acompanyar lo senyor rey vers les parts de Sicília. I, com no podia ser d’altra manera, el pes recau directament sobre les esquenes dels seus vassalls, especialment de les universitats del Maestrat, a través del segrest íntegre de les rendes corresponents a eixe any i, sobretot, del carregament de censals. Amb tot, entre 1419 i els primers mesos de 1420 Romeu de Corbera aconsegueix reunir almenys 115.000 sous per muntar la dita galea e navegar ab la guia e ajuda de Nostre Salvador Jesucrist, una xifra vertaderament estratosfèrica si atenem a les possibilitats econòmiques de les universitats que componen el Maestrat. En efecte, les demandes monetàries del mestre superen amb escreix els pressupostos anuals de les comunitats rurals i, a més, els oficials senyorials comencen a reclutar vassalls de manera forçosa per armar les galeres. Producte d’aquesta situació, l’ambient s’enrareix i els veïns del Maestrat no triguen gens a posar de manifest la seua disconformitat amb els projectes del seu senyor.
D’una banda, a finals del mes de gener de 1420 el mateix Romeu de Corbera ha de calmar els ànims i ha d’adreçar-se als seus oficials perquè no puguen prendre a cap altre veí dels llocs d’Albocàsser i Ares per dur-los a galeres, com alcuns joves e altres treballants en lurs lavors de cavar, laurar e procurar lurs bestiars se lunyen del dit loch e de son terme e tiren a la montanya per dubte que han no sien presos per alcuns officials de nostre Maestrat o de les nostres galea e galeota que armam per acompanyar lo dit senyor rey en lo reyalme de Sicília. De l’altra, davant de les excessives demandes monetàries del mestre, els prohoms dels pobles se n’adonen de la més que possible fallida financera de les economies municipals si fan front a tots els donatius sol·licitats per la senyoria i decideixen aturar diversos plets per estalviar-se les despeses que originen. En conseqüència, el 9 de maig de 1420, justament dos dies abans de marxar cap a Sicília, des de Vinaròs Romeu de Corbera escriu a los justícies, jurats e universitats de la terra appel·lada del cambi, és a dir, a les universitats de Paníscola, de Benicarló, de Vinaraloç, les Coves, Albocàsser, Salzadella, Villanova, Tírig, Ares, Alcalà, la moreria de Xivert, Polpiç, e a tots e qualsevol lochs e universitats de nostres Maestrat qui hagen libertat e ús de pasturar e amprar los térmens de la ciutat de Tortosa, de Ulldecona, de la Cénia, del Canar e altres térmens de viles e lochs tro al coll de Balaguer, perquè no aturen el plet instat davant la Cancelleria reial per defensar la seua llibertat de pastures al terme general de la ciutat de Tortosa. Amb un to certament intimidador, Corbera justifica la seua pressió pel doble compromís signat per les universitats per dur endavant el plet, els amenaça amb la imposició de penes de 500 florins en cas d’abandonar la via legal i, sobretot, apel·la a la defensa de les llibertats i les franqueses aconseguides per nostres predecessors, participants e ajudants en les conquestes de aquest regne [de València] e altres, batallants contra los enemichs de la fe e ab altres innumerables servis e despeses que han fet per la Corona d’Aragó.
Ares del Maestrat
Certament, és difícil veure més enllà del grau de formulisme que sovint transmeten els documents, però, en aquest cas, els escrits redactats per Antoni Llopis, escrivà de Montesa, a instància de Romeu de Corbera, permeten copsar el caràcter d’un personatge amb una forta personalitat. Conscient del seu rang i la seua posició social, al llarg de 1419 el mestre de Montesa esmerça 16.500 sous per conformar el dot dels seus nebots Pere Ramon de Vilanova, fill d’Asbert de Vilanova i la seua germana Margarida, i Maria, filla del cavaller de Barcelona Bartomeu Sespujades i la seua germana Maria, per la gran consanguinitat que havets ab nós, per vostra fama de gran honestat, discreció e prudència pertanyents a vera gentilesa i, sobretot, per reverència principalment de Nostre Salvador Ihesu Christ e per conseguir mèrits a nostra ànima e a les ànimes de tots nostres predecessors e comanadors e frares de la dita nostra religió, passats, presents e successors. Així mateix, coneixedor dels perills que comporta la seua participació en la guerra, un dia abans de partir cap a Sicília assigna 200 sous a dos preveres del convent de Montesa perquè canten un nombre determinat de misses a les capelles que Berenguer Marc, el seu predecessor, manà construir a l’església del dit convent sota les advocacions de Sant Marc i la Santa Vera Creu per ànima del dit nostre predecessor e nostra, e de tots los frares e benefactors de nostre orde. Per últim, a punt de marxar a guerrejar per l’honor i la glòria de la Corona d’Aragó, no concep com els seus vassalls poden renunciar a la defensa de les seues llibertats, les quals són stades obtengudes dels senyors reys en aumentació de vosaltres e per sosteniment de les dites libertats los dits nostres predecessors e nós, seguints les vestígies de aquells, han e havem continuat e continuam los dits servis e despeses.
Som, doncs, al davant d’un personatge que és conscient del seu estatus social i les obligacions morals que això comporta. De la mateixa manera, som al davant d’un personatge amb una capacitat inqüestionable per gestionar i administrar la major empresa senyorial del regne en uns moments de dificultats econòmics angoixoses. Per últim, som al davant d’un personatge plenament identificat amb els projectes d’Alfons el Magnànim, amb els projectes de la Corona o, millor dit, amb els projectes d’un Estat, la Corona d’Aragó, una entitat política que, segons Romeu de Corbera, té una trajectòria històrica forjada a partir de l’expansió contra els enemics de la fe catòlica, que se sustenta gràcies al paper director de la monarquia i que ha de projectar la seua preeminència cap a la Mediterrània Occidental seguint les línies tradicionals de la política internacional dels predecessors del Magnànim. En definitiva, Romeu de Corbera fou un home d’estat, un home del seu temps.
5 comentaris:
Interessant descobriment el que he fet enguany sobre Romeu de Corbera i interessant també l'anàlisi que fas sobre els projectes i, per què no, de les ambicions del dit mestre.
Això sí, crec (sempre sota el meu criteri) que és una mica perillós parlar de l'assimilació, per part de la societat, de pertànyer a un supraestat i, fins i tot, a un estat que es deia regne de València. Pot ser la idea no la concebo ara mateix però, si bé és cert, seria força interessant un estudi sobre la conciència cívica al respecte i la capacitat de mobilització de la noblesa.
enhorabona!
Com dius, és perillós parlar d'Estat a l'època medieval, però es tracta d'un concepte i, perquè no, d'una realitat, que és perceptible a través de documents com el que estan a la base d'aquest escrit.
En aquest sentit, Romeu de Corbera és plenament conscient de la pertinència del regne de València a la Corona d'Aragó, entesa com a entitat política.
El treball de la participació de la noblesa en aquesta concepció està encara en el forn, jeje.
Gràcies pel teu comentari
Sense entrar en massa disquisicions sobre la qüestió, pense que la cosa és "a priori" tan senzilla com adjectivar el tipus d'Estat al que ens estem referint, que és anterior i diferent a l'Estat tal i com l'entenem hui en dia (l'Estat-nació, fruit dels segles XVIII i XIX). Així podem dir "Estat feudal", "Estat monàrquic", "Estat dinàstic", etc., ja que, de fet, els "Estats moderns" dels segles XVI-XVIII són sempre, al cap i a la fi, monarquies amb estructures institucionals i administratives cada vegada més poderoses (el que acabarà donant lloc, després de les revolucions liberals, als "Estats-nació").
gràcies a tu! m'he informat sobre el tema i ara sí veig més clar el sentit que li has atorgat al concepte "estat", tanmateix sóc un poc reticent, no tant per la pròpia conciència de Romeu de Corbera sinó per la conciència cívica, si es que veritablement n'hi havia. Sé que podem trobar casos concrets que testimonien aquesta conciència però s'ha de tindre en compte la incipent consolidació de les noves estructures de poder alienes o afins a la monarquia.
Com he dit abans i reitere és un article prou revelador quant a estratègia política, social i econòmica que acull un ampli ventall de perspectives que semblarien força interessants descobrir i innovar en les mateixes.
V. Baydal, gràcies per explicar el que jo no he sabut definir bé.
I en relació a la consciència cívica, i tant que existeix! És ben present, per exemple, als discursos inaugurals dels braços presents a les Corts del regne, especialment del braç reial (i d'açò V. Baydal també en sap molt més que jo).
Evidentment, les institucions es consoliden a poc a poc en aquest moment, però ho fan gràcies a la participació dels distints grups socials, que veuen en la inserció en els mecanismes de poder de l'Estat una via d'ascens i promoció social.
Gràcies de nou.
Publica un comentari a l'entrada