Fa temps que em va cridar l'atenció la forma en què les societats medievals veien els grans edificis romans que, en major o menor mesura, es conservaven. Per exemple el teatre romà de Sagunt, un dels pocs casos en que l'edifici ha estat a la vista de tots des de la seua construcció fins a l'actualitat. No és raonable pensar en una continuïtat de l'ús per al qual havien estat pensats teatres i circs, perquè les diferències entre ambdues societats eren massa grans, però no pareix descartable el reaprofitament per a altres usos puntuals. A València, per exemple, en època visigòtica hi havia una església i algunes cases a l'interior del circ romà, un edifici que, alhora, va servir de muralla fins a ben entrada l'època andalusina.
A Chester, una ciutat del nord-oest d'Anglaterra, els arqueòlegs han descobert que cap al segle V, durant les lluites entre els romano-britans cristians i els invasors saxons, l'amfiteatre romà havia estat transformat en una fortalesa. Una de les excavacions arqueològiques més costoses del Regne Unit ha revelat que l'alçada de la façana, de 12 metres, hi servia de muralla; hi havia grans torres de fusta a les grades per a defensa i vigilància, i cabanyes a l'arena que servien d'habitatge. Era, en definitiva, un centre de comandament polític de la societat post-romana; segons els historiadors, la fortalesa d'un senyor de la guerra de gran abast. Posteriorment es convertiria en un centre de peregrinació cristiana, al lloc on els màrtirs cristians havien mort en època romana. Però allò que més crida l'atenció de les seues conclusions per a la fortalesa és que aquest amfiteatre podria ser el mític Camelot, i l'origen de la llegenda de la taula redona del rei Artús.
Reconstrucció de l'amfiteatre romà de Chester al segle V
The History Channel estrenarà hui dilluns al Regne Unit el documental King Arthur's Round Table Revealed, en el qual es reconstrueixen les estructures localitzades pels arqueòlegs i es presenten les conclusions que han fet arribar a aquesta hipòtesi cridanera. Fa temps que sembla haver-hi un consens entre molts dels historiadors britànics sobre l'origen real d'un o diversos personatges històrics que van actuar en les batalles entre cristians i saxons, els quals acabarien per confluir en el llegendari rei Artús. Ara, sembla que una nova revisió dels antics manuscrits de Dark Age, junt als nous descobriments arqueològics esmentats, revelen pistes sobre el que realment va passar a la Gran Bretanya en les dècades posteriors a la caiguda de Roma.
Els historiadors plantegen que les primeres versions de la llegenda indicarien que la famosa taula no era un moble com tots hem pensat sempre, sinó un gran edifici que podria allotjar fins a 1.000 persones, emplaçat en un lloc conegut com a Ciutat de les Legions. Només dues localitats britàniques rebien aquest nom, Saint Albans i una altra desconeguda, que pels descobriments actuals a Chester podria ser aquesta. En definitiva, han plantejat que Chester era Camelot. Serien els cronistes posteriors qui van fer evolucionar el gran edifici heretat del poder romà en el fictici lloc de trobada de guerrers llegendaris. De fet, a la “taula” no seurien només els principals cavallers junt al rei o cap militar, sinó que les grades de l'amfiteatre acollirien grans quantitats de gent a alguna mena d'acte militar.
La Taula redona del rei Artús en les representacions medievals
La primera menció del rei Artús està en la Historia Brittonum, escrita cap a 830 i atribuïda a un autor anomenat Nennius. Una història més elaborada es va produir al segle XI, quan Geoffrey de Monmouth va publicar el seu llibre Historia Regum Britanniae. Després començaria a florir a França la llegenda, prenent tons romàntics i espirituals, i va ser en aquest context que el misteriós Sant Grial apareix per primera vegada en el Perceval, l'obra de l'escriptor francés Chrétien de Troyes al segle XII. Hi ha, per cert, un antropòleg alemany que afirma que el Perceval està basat en Alfons el Bataller, rei d'Aragó, el qual l'hauria encomanat personalment al trobador per fer-se propaganda a Europa, i aquest l'hauria barrejat amb la llegenda artúrica anglesa.
Tràiler del documental:
2 comentaris:
Tan sols un aclariment, això d'angloromans lluitant contra saxons no quadra perquè els anglos eren també una de les tribus germàniques que envairen Anglaterra. Crec que et refereixes aen realitat als bretons que es veiren obligats a emigrar a l'actual Bretanya a França
Tens raó en l'aclariment, però no em referia als bretons sinó als britans. Havia posat angloromans per analogia amb els nostres hispanoromans, sense pensar que en aquell moment no existia Anglaterra sinó Britania. Allò correcte seria romano-britans; és a dir, per ser més explicit, els cristians de cultura llatina naturals de Britannia després de quedar l'illa fora de l'Imperi. Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada