De gossos i gats

Fa uns anys, en una classe de francés, se'ns proposava el comentari d’un text periodístic. Tractava sobre els animals de companyia actualment a França i Bèlgica i es mostrava com als països del nord predominaven majoritàriament els gats mentre als països d’Oc eren els gossos els predilectes. L’excusa, en fi, era argumentar en aquella llengua les possibles raons: uns adduïen el ritme de vida, en ser més independents i requerir els felins menys atencions; d’altres, per raons climàtiques i per les hores de sol, el que convidava a traure a passejar els cans; alguns tragueren a la llum caràcter mediterrani o no de les gents... Irremeiablement, un company es va girar i em preguntà per quina era la seua presència en l’Edat Mitjana. La meua cara d’estupor li va contestar en una resposta que tampoc era del tot satisfactòria: “dalt a baix, supose que no tindrien molta més consideració com a mascota que en el poble dels teus avis fa una seixantena d’anys.” Després va seguir la discussió al voltant d’algunes de les xifres actuals sobre les despeses dels europeus en el nodriment, cures i tractaments dels animals domèstics, la seua compravenda, adquisicions d’accessoris diversos, etc., en relació als diners destinats a programes d’alimentació cap als països pobres.

Il·lustració de l’arca de Noé en un psalteri anglés del segle XII, en què gats i gossos comparteixen l’espai amb les persones

Ben bé resulten familiars les imatges de molts quadres que reflectien escenes aristocràtiques de caceres amb la presència de falcons i de gossades, fins i tot a partir de les quals s’ha intentat identificar a diferents races que provindrien des d’època medieval, com ara el cocker anglés. La literatura incideix molt en aquests aspectes cinegètics, sense anar més lluny en diverses obres del Segle d’Or valencià (Bernat Metge, L’Espill, etc.) abunden les metàfores referides als gossos com animals de caça. Però també les fonts arxivístiques. De fet, el 1391, el noble Nicolau de Valeriola va acudir al justícia civil de tres-cents sous de València per exigir a un escuder el pagament d’una gossa de mig any i de pèl roig per un valor gens menyspreable de 15 lliures (el que podia equivaldre al preu d’un cavall).

Per un altre costat, a tots són coneguts els bestiaris pleno i baixmedievals, al·legories no exemptes de mordacitat sobre la societat del moment, en què adquireixen els animals el paper d’un personatge del moment (l’edició d’alguns d’aquests texts es troben també en línia, com ara el Libro de los gatos escrit cap al 1480). Aquesta crítica als desordres morals fent servint éssers vius o mitològics, en què s’inverteixen els rols socials o s’empren metàfores i llocs comuns, esquitxen molts altres gèneres literaris. Alfonso de Palencia deixà anar una sàtira als turbulents temps que va viure Castella a mitjan segle XV en la seua Batalla campal entre los perros y los lobos (1457), en què el rei d'Enric IV, el llop, cauria víctima dels gossos nobiliaris.

Escenes de gossades en una cacera en el Libro de la montería d’Alfons XI (cap al 1350): s’observen les races d’alans i podencs

Però, deixant a banda aquestes qüestions, què diuen realment les fonts d’arxiu baixmedievals respecte a les relacions quotidianes de bona part de les classes populars amb aquests animals? La primera impressió és que poca cosa. Una altra obvietat, i que no ha de ser menystinguda, és que per a la societat occidental de la baixa Edat Mitjana gossos i gats no són uns animals productius –ni per al menjar, ni per a abonament, ni per generar productes derivats...-, la qual cosa no implica que en determinades circumstàncies excepcionals ho foren, si més no amb una escassa rellevància. El 1180 el fuero de Sant Sebastià va regular la venda de pells de gat. En el Tirant lo Blanc, uns segles després, s’assenyala com en moments de dificultat i d’assetjaments s’arribaven a menjar gats i rates.

Ara bé, aquests animals tenien un cert paper en l’economia domèstica. En la visita pastoral a la Ribera del Xúquer de l’any 1386 es relata un fet truculent: diversos veïns acusaren davant els delegats del bisbat uns joves, fills de l’elit d’Alzira, d’haver arrossegat pel monyo i violat a una dona madura i fadrina de Carcaixent. Segons es relata, aquells entraren en la seua cambra situada en l’andana per mitjà d’una gatera. Aturem-nos en aquest últim punt. En les cambres se solia emmagatzemar el gra, en sacs, gerres o orons, i altres productes. Els gats, òbviament, resultaven útils per evitar la proliferació de ratolins, atesa també la presència dels animals de corral, que feien malbé els queviures, i podien foradar cofres o arquibancs i danyar les robes allí contingudes.

Gravat anglés del segle XV

Millor documentats, en canvi, trobem els gossos, per exemple en les mateixes ordenacions municipals. Aquestes se solen referir als danys que podien provocar diversos animals en les vinyes i en els camps sembrats o llaurats, especialment els propers als nuclis habitats. Poc abans de la verema del 1308 el consell de València ordenava que “tots aquell o aquelles qui an cassa o alqueria dins la orta de València en la qual tenen ca o chans que sien tenguts de lligar al coill d’aquells ca o cans un bastó ab ganxo”, per tal d'evitar que s’introduïren en les vinyes i les feren malbé; un estatut idèntic es tornaria a repetir el 1333. En la vila d’Alzira, el 1370, es permetia que si hom trobava algun gos en camps de dacses o panissos “que puxa ésser mort sens neguna pena per tothom que matar lo volrà, e que lo senyor del ca pague lo dan que feyt haurà”.

A voltes els gossos vénen referits igualment en la documentació judicial, normalment en relació amb els ramats de pastors i carnissers. El 1391, un membre destacat de l’oligarquia valenciana, Jaume Marrades, va denunciar que els cans del carnisser Joan Sagra havien entrat en les seues possessions i havien mort un paó (estimat en 44 sous) i una gallina (en dos sous i mig), i reclamava el pagament de les quantitats o bé el sacrifici de l’animal.

Jaume Huguet, El darrer sopar i el gat sota el banc de la taula (1480)

No sols es trobaven en mans de professionals que menaven ramats, també moltes famílies comptaven amb alguns caps de bestiar que eren conduïts pel servei domèstic o pels joves amb la companyia de gossos. Un altre protagonista de la vida pública valenciana, Joan Mercader, denuncià el 1438 al mosso de Bartomeu Montanyana, ja que havia entrat a menjar raïms en una vinya seua, i de pas hi va entrar dos vaques i dos gossos que provocaren diverses tales.

Tanmateix, en el cas valencià, i a diferència de conills o gallines i altres animals del corral, en els inventaris post-mortem i en les almonedes o subhastes de béns gairebé mai trobarem gats o gossos entre el camperolat o l’artesanat. Paradoxalment, sí que eren descrits de vegades recipients trencats i sense cap valor econòmic. D’igual manera, les ordenances municipals, des de la capital del regne fins a la resta de ciutats i viles del país, regularen sovint de forma minuciosa la venda en els mercats de diversos animals domèstics, de la volateria o l’aviram, de la petita caça dels monts dels voltants, etc.; però res en aquest sentit respecte al tema que ens ocupa. El que ve a reflectir aquest silenci, doncs, és que tampoc hi havia un intercanvi que exedira les xarxes de relacions dels veïns i els tractes orals, en el cas de les classes populars i en contrast amb altres capes socials.

Fernando Gallego, Martiri de Santa Caterina (vers 1470). En les pintures renaixentistes els animals domèstics ocupen un primer plànol, en la part inferior dels quadres

El vocabulari emprat és de la mateixa manera ben significatiu. Si en el bestiar (singularment les ovelles, les cabres, els muls o els rossins) o fins i tot en alguns animals domèstics (com els porcs o les gallines) existiren distints mots per definir l’edat, el pelatge, l’estat, etc., per a un mateix animal, res semblant trobarem normalment pel que fa a gats i gossos. Que per a uns mateixos danys en les activitats agràries se sancionara per als primers amb una multa, mentre que per als cans es consentira la seua mort pel damnificat, ens parla per si mateix de la condició d’aquests a nivell quotidià. Altrament, la paraula gos va ser emprada sense cap escrúpol com a insult cap als musulmans valencians, ateses certes connotacions negatives que per a aquests tenien els cans.

En suma, la història ecològica ha posat l'èmfasi en l'impacte de les societats humanes respecte al seu medi ambient i altres espècies. En el cas dels animals domèstics el seu devenir va restar associat als humans, i les nostres actuacions han tingut una repercussió indubtable sobre aquells, bo i que han tingut unes dimensions ben distintes en cada societat. A banda dels esquemes culturals i les actuacions que se'n derivarien, l'estudi de les economies familiars pot oferir un marc en què enquadrar tots aquells processos històrics i, al mateix temps, explicar millor algunes de les seues estratègies.