El 25 d’abril de 1474 el mercader Joan Pereta, resident en València, escriu a son pare, Jaume Pereta, notari de Perpinyà, angoixat perquè li ha tramès ja moltes altres lletres abans i, malgrat que «confiava aver resposta, may no ha trobat camí». El mercader lliura la carta a Antoni Reig i al fill d’en Tardiu, dos vells coneguts en qui confia perquè facen arribar la carta al seu pare. Després en parlarem d’ells. Ara, però, cal detenir-se en el turment que sofreix la pensa del mercader rossellonès. Vol saber com està el seu pare, «ni si és mort ni viu», i sol·licita als portadors de la lletra que, si no el troben a Perpinyà, «prop la font», allà on està instal·lada la seus taula, interpel·en a la seua «thia, e a Johaneta, Aldonça, Cathalina e a Margarida –les seues cosines– e a tots los bons amichs» per conéixer l’estat de salut del seu progenitor. Pereta recorre a Reig i a Tardiu perquè li inquieta el silenci del seu cosí germà Pere Torís, altre mercader resident a Barcelona. Diu Pereta que «de tant de temps ençà que yo sé [que] és en Barchinona may no és stant bastant de scriure un mot de letra», malgrat que ell li ha fet arribar per diversos amics «X ho XII letres» preguntant-li pel seu pare. En canvi, argumenta Pereta que el seu cosí «may no m’a volgut fer resposta ni per letra ni per paraula» i açò el du a «creure [que] me vol mal de alguna cosa, no sé li aga fet anugs nenguns».
La llotja de Perpinyà
Davant d’aquesta actitud, el mercader rossellonès encomana la tasca a dos bons amics que han compartit amb ell les aventures i les desgràcies pròpies d’un exili lluny de la terra que els ha vist nàixer i créixer. Antoni Reig és un mercader com Pereta, mentre que Tardiu és un jove nascut a Perpinyà que, després de residir un temps a València i d’haver «ja trobat recapte ab un mercader» al cap i casal, decideix tornar-hi «per quant li an dit [que] son pare és mort». Tots dos arribaran a Perpinyà a bord d’una galera florentina que, a l’endemà mateix de la redacció d’aquesta carta, cobrirà el trajecte entre València i la vila més dinàmica del Rosselló, un dels circuits mercantils més actius de la Mediterrània Occidental al llarg de la baixa Edat Mitjana, especialment al segle XV. Quantes lletres plenes de records i d’enyorança degueren recórrer tots i cadascun dels ports, grans i menuts, que feien de punts de cabotatge per a unes naus convertides en portadores de mercaderies, diners, persones i sentiments! Ausias March em ve a la memòria i el seu bell cant al mar de colp se m’aclareix.
La llotja de València
Amb el lliurament de la missiva a Reig i Tardiu, Pereta confia que li diran al seu pare que «per la gràcia de Déu stic ben sa e un poc alegre per lo deliurament [que] aveu agut, car sou ixit un poc de fortuna», i desitja que «Déu, per sa mercè, vos ho conserve en tot bé, amén». L’acomiadament del fill angoixat, més enllà del formulisme propi d’aquest tipus de lletres, tampoc no pot ser més eloqüent respecte a l’estat d’ànim del mercader, qui escriu: «Lo qui us bessa mans e peus, Johan Pereta, fill vostre, prest al que manareu tostemps».
Imatge de naus medievals
Quants sentiments evocats en tan poques línies! L’amor del fill vers el pare, l’amistat i la confiança forjades entre els forasters, el record i el recurs a la família davant les dificultats, les discòrdies generades entre els mateixos parents! La veritat és que resulta ben difícil trobar documents d’aquesta mena. Acostumats a bregar entre formulismes jurídics, clàusules notarials i processos judicials, la lectura d’una lletra com aquesta no pot més que entusiasmar l’historiador. Cert és que sense les dades que aporten els registres senyorials, els contractes notarials i els llibres de la Batlia i la Governació no es podria construir una imatge de la societat medieval. Però, de vegades, apareixen troballes excepcionals que obrin un raig de llum sobre aspectes de la vida quotidiana d’aquella gent que sovint se’ns escapen. Els sentiments, què difícil és copsar els sentiments a través de la documentació! Hi ha qui els rebutja, hi ha qui no els té en compte a l’hora d’interpretar allò que li transmeten les fonts. Aquest mateix document testimonia les xarxes de promoció dins del món mercantil i la seua extensió per tot arreu de les ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Però, més enllà d’aquesta valuosa informació que permet reconstruir els vincles comercials, les estratègies econòmiques i les dificultats de la comunicació a l’època medieval, hem de pensar que al darrere de cada acte, de cada contracte, de cada vestigi, existeix un sentiment, un desig, una intencionalitat que, si bé no es pot mesurar, sí s’ha d’atendre si volem copsar la realitat dels homes i les dones medievals. I el document que hem comentat n’és una bona mostra.
3 comentaris:
¡qué buen post! el dolor de unos hombres que antes era más profundo, si cabe y las relaciones personales que crean unos vínculos en tanto en cuanto son lo más apreciado y lo más especial que pueden desear una o ambas partes. aunque hoy la realidad nos deleita con situaciones similares, el calado de estos documentos no nos deberían de hacer caer en una anécdota simplista. enhorabuena al equipo
heGràcies pel teu comentari. Com dius, el fons d'aquests documents no ens deuria fer caure en una anècdota simplista, sinó que, com passava abans i també ara, les relacions personals creen uns vincles i uns lligams que tenen una força especial, una força que sempre s'ha de tenir en compte.
Els mòbils, encara que semble el contrari, han acabat amb les relacions entre les persones. Ja ho digué Umberto Eco: "El mòbil és la pistola del futur". No cal més que observar, quan anem pel carrer, sobretot ens adonem d'això als pobles, perquè les persones ens saludàvem, ai, ens paràvem a conversar una mica, etc., on cada vegada més, ara ja és quasi general, sobretot les noves generacions, tots van caminant mirant el seu mòbil!! Ens preguntem què collons hi trobaran de plaenter!!
Publica un comentari a l'entrada