La batalla de Guadalete, del valencià Salvador Martínez Cubells
Han passat les festes i reprenem el blog d'Harca parlant de l'any que acabem de començar, perquè al 2011 es commemorarà el XIII centenari de l'inici de la conquesta musulmana d'al-Àndalus. No obstant, a ben segur serà una efemèride que passarà sense pena ni glòria per a les administracions, i en conseqüència també ho serà a nivell de divulgació social, com ja va passar amb el IV centenari de l'expulsió dels moriscos al 2009. Tampoc sorprendré ningú a hores d'ara, és clar, en afirmar que les commemoracions històriques sempre es fan d'acord amb els interessos del poder, i amb un enfocament molt determinat. I en aquest sentit, tant se val si parlem, per exemple, del V centenari del naixement dels Reis Catòlics en 1951-52, amb un govern franquista, com si parlem del Mil·lenari de Catalunya el 1988 amb un govern de CiU, del V Centenari del “descubrimiento” d'Amèrica el 1992 amb un govern del PSOE (el encuentro de dos mundos, deien llavors), o del VIII centenari del naixement de Jaume I el 2008 amb les pinzellades neoforalistes del PP valencià. En aquest sentit, doncs, és obvi que a ben pocs interessa recordar l'inici del període musulmà en la península, com menys encara els va interessar recordar fa dos anys el seu vergonyós punt i final.
D'altra banda, com apunta Abú Ilyás, caldrà estar atents al probable reviscolament de les tesis d'Olagüe aprofitant l'efemèride, les quals encara tenen molts seguidors entre certs sectors del gran públic. Per a qui no ho conega, Ignacio Olagüe fou un pseudohistoriador basc que escrigué un llibre titulat Les arabes n'on jamais envahi l'Espagne (1969; ampliat i traduït al castellà en 1974 com a La revolución islámica en occidente, i publicat per la fundació Juan March), en el qual pretén demostrar que la invasió del 711 mai es va produir, ja que fou una invenció posterior, i que va ser en realitat una guerra civil entre catòlics i arrians. A més, una vegada eliminada l'aportació exterior, salvaguardant així la continuïtat històrica espanyola, argüeix que l'islam a la península és una evolució local a partir de l'arrianisme influenciat per corrents musulmans arribats posteriorment. Tal cúmul de despropòsits han estat fins ara pràcticament ignorats per la historiografia tot i que, el mateix 1974 que es publicà la traducció, Pierre Guichard va respondre amb un article titulat Les arabes ont bien envahi l'Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane. Tanmateix, el més increïble de tot açò és la influència que aquest llibre té actualment entre alguns musulmans espanyols i, encara també, entre sectors del nacionalisme andalús. I sorprèn més que res perquè Ignacio Olagüe era un nacionalista espanyol que es va moure en els cercles de pensament falangistes. Cert que va estar molt influenciat per Ramiro Ledesma –com ha indicat Maribel Fierro–, i per tant va estar enfrontat als tradicionalistes que consideraven el catolicisme com a part essencial del “ser español”, però en realitat va escriure el seu llibre amb el ferm propòsit d'eliminar qualsevol element estrangeritzant de la història espanyola. De fet, Olagüe és sobretot conegut per aquesta obra, però va ser autor també (deixant de banda novel·les i articles de paleontologia) d'altres llibres sobre la decadència espanyola, que no hauria existit fins al segle XIX, i un altre en el qual també intentava demostrar que el vertader descobridor d'Amèrica va ser Juan de la Cosa i no Colom.
Finalment, i per a acabar aquest post, caldrà preguntar-se si el món acadèmic participarà de la commemoració amb els típics congressos i reunions científiques de les grans ocasions. De moment no he trobat cap anunci a la xarxa ni he escoltat parlar del tema, però també és cert que si aquesta mena de trobades al voltant de dates concretes, normalment, ja aporten poca cosa (es convoquen perquè la data obliga, no perquè la investigació ho requerisca), en aquest cas seria menys productiu encara pel poc que s'ha avançat darrerament en el tema. De fet, ningú posa en dubte la conquesta com feia Olagüe (a excepció de Ferrin), però hi ha encara molts temes pendents d'esclarir. Hi ha qui s'entreté investigant el lloc concret on es va produir la batalla de Guadalete entre l'exercit conqueridor comandat pel berber Tàriq ibn Ziyad i les forces visigodes de Rodrigo. Potser en sentirem parlar enguany. Tanmateix, allò important és que la historiografia continua enfrontada sobre què van vindre a fer a la península els conqueridors musulmans àrabs i berbers. Simplificant molt, hi ha qui diu que substituïren l'aristocràcia visigoda i basant-se en la seua força militar es limitaren a rebre els tributs de la població autòctona, als quals anaren islamitzant i integrant a la seua societat a poc a poc, al mode de la romanització. Mentre que altres historiadors defensen una emigració molt més nombrosa (o colonització) eminentment camperola des del primer moment de la conquesta, i que aquests van ser els que introduïren el sistema de policultiu irrigat que es va desenvolupar a Alandalús. En realitat caldria una relectura de les interpretacions clàssiques de les fonts escrites, però és obvi que l'avanç de la recerca vindrà fonamentalment de la mà de l'arqueologia. Veurem què passa.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada