Joves insolents, pares despòtics o les dues coses

Seguint amb les reflexions esbossades en els últims escrits, en aquesta ocasió posem la nostra mirada en una qüestió que s’ha convertit en un tema de discussió ben present en els últims anys. Es tracta de la família i el paper que juga en un teixit social que experimenta canvis constants. Focus d’interpretacions diverses, objectiu de molts sectors socials que veuen en ella una herència del passat i la primera pedra sobre la que construir el futur, la família actual està sofrint un conjunt de transformacions que fan trontollar els pilars del model tradicional i que reclamen noves perspectives, noves funcions, tot plegat, una adaptació a les noves necessitats socials. Alguns, tanmateix, encara no se n’han adonat, però no és ni lloc ni moment per discutir-ho. Atenem altres elements de reflexió que, al nostre parer, poden ser més útils per oferir respostes als problemes actuals.

I una d’aquestes qüestions és precisament l’edat d’emancipació dels joves i la seua independència respecte de la llar familiar. A causa de l’allargament de la fase de formació acadèmica, de les dificultats per incorporar-se al món laboral i, sobretot, de la precària situació que travessen en els primers anys de treball, els joves, tant homes com dones, surten cada vegada més tard de casa per iniciar una singladura pròpia. En conseqüència, els anys de l’adolescència s’allarguen i la fase de transició cap al món dels adults esdevé una etapa vital que cada vegada es dilata més. De la mateixa manera, ara tampoc no és necessari casar-se perquè els joves escenifiquen la ruptura amb la llar paterna i perquè s’incorporen de ple dret al teixit social. Ara bé, això no ha estat sempre així. Fins fa unes dècades, els joves s’incorporaven al món treball de manera prematura –sovint encara quan eren xiquets– i la transició entre l’adolescència i l’entrada al món dels adults s’allargava únicament el temps que durava la missa que convertia els nuvis en marit i muller. Només cal escoltar els relat dels nostres pares per comprovar-ho. Analitzem alguns exemples que ens ajuden a conéixer alguns d’aquests aspectes de la vida dels joves a l’Edat Mitjana.

“Joc de xiquets”, Pieter Brueghel el Vell (1560)

En la societat medieval, bé que ho sabem, tot gira al voltant de la família. El seu paper és reconegut per les pràctiques administratives de municipis i senyories, ja que limiten la responsabilitat fiscal i cívica al nucli estrictament conjugal. Al món rural, per sota de la comunitat local, constituïda jurídicament en universitas, només apareixen com a subjectes polítics els veïns, és a dir, homes casats amb un arrelament reconegut al poble. El matrimoni crea una nova cèl·lula autònoma que s’insereix plenament en el teixit social de la comunitat. La nova parella i els seus fills menors constitueixen una unitat fiscal independent i el marit esdevé un veí de ple dret gràcies a la contribució en les càrregues col·lectives i la seua consegüent integració en la vida política local. El cap de família és també el titular del patrimoni i l’encarregat d’organitzar el treball agrari i la gestió de l’explotació domèstica en funció de l’extensió del conjunt de parcel·les que l’integren i del nombre de membres que arrecera la casa. Al mateix temps, el pare és qui controla el destí dels seus fills i la seua veu és la que més pesa a l’hora de decidir quin lloc ocuparà cadascú dins de la casa i en el repartiment de l’herència, quina serà la dedicació laboral dels seus descendents i amb qui concertarà els seus matrimonis.

Un bon exemple el forneix la singladura del cavaller Hug de Cardona. Fill de Joan Ramon Folc, comte de Cardona i almirall de la Corona d’Aragó amb Alfons el Magnànim, i de Joana d’Aragó, filla del duc de Gandia Alfons el Vell, el cavaller de la Safor pertany a dues de les famílies més importants i poderoses de tota la Corona d’Aragó. El seu destí, tanmateix, no és tan gloriós com podria semblar a priori. De fet, el comtat de Cardona i les altres possessions del seu pare passen a mans del seu germà major, el primogènit, mentre que Hug de Cardona ha de lluitar des de ben jovenet per poder heretar les alqueries que li havia deixat el seu avi Alfons el Vell a l’horta de la Safor i la Marina.

La vila de Cardona

Al llarg de l’any 1425 Hug de Cardona pren possessió dels territoris llegats per Alfons el Vell i formalitza el seu matrimoni amb Blanca de Navarra, filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III. Amb açò, el jove cavaller abandona de manera sobtada l’adolescència i irromp abruptament en el món dels adults. El traspàs ha estat curt, però també ple d’esculls, i els temps venidors s’albiren encara més difícils. En aquest moment, Hug només compta amb 19 anys i s’ha de foguejar irremeiablement en els ressorts del procediment judicial i del crèdit censalista per obtenir allò que, per dret testamentari, és seu.

La mort del duc de Gandia, Alfons el Jove, durant els últims mesos de 1424 accelera els esdeveniments. El senyoriu que havia de passar a mans d’Hug de Cardona retorna a la corona i, des d’aquest mateix moment, el comte de Cardona s’apressa a aconseguir del Magnànim la carta d’emancipació que permeta el seu fill accedir al senyoriu. Si Joan Ramon Folc vol donar una sortida digna al seu fill fadristern cal posar en marxa tots els recursos disponibles. I sembla que les negociacions prosperen favorablement als seus interessos, perquè el 23 de maig de 1425 Alfons el Magnànim emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit el jove Hug, tot reconeixent la licitud de la petició del seu pare, cum sacros legibus sacrisque canonibus sit indultum perentes posse dimitere suos filios et a potestate patria liberare.

El castell de Cardona

Ja al mes de juliol d’aquest mateix any, el monarca confirma a Hug totes les seues possessions. En menys de dos mesos Hug de Cardona compleix el somni de tot jove cavaller, accedir a un senyoriu. La cursa ha estat vertaderament estratosfèrica, però, malgrat la celeritat, el traspàs esdevé molt més complex. Si bé Joan Ramon Folc aconsegueix del Magnànim la carta d’emancipació del seu fill i la confirmació de les seues possessions, el jove Hug de Cardona després ha d’afrontar tot sol els entrebancs que posa el monarca en relació a la titularitat del senyoriu. De fet, només uns mesos després del que acabem de relatar Alfons el Magnànim sol·licita al jove cavaller el desemborsament de 12.000 florins per consolidar les seues possessions. I l’única sortida que troba Hug de Cardona és el carregament de censals. En principi, ningú no el recolza, ningú no signa com a fermança en els contractes notarials. Ans al contrari, el cavaller ha de donar com a garantia algunes possessions, que més endavant seran penyorades per no pagar les pensions dels censals. On és ara el pare d’Hug de Cardona? On són els lligams familiars que ajuden al jove cavaller afrontar les dificultats? Semblen haver-se esvaït per sempre més després de l’emancipació, després de la ruptura amb la llar paterna, perquè mai més trobarem Hug de Cardona auxiliat per cap altre familiar. Sempre sol contra els entrebancs.

En efecte, el matrimoni i l’accés a unes possessions territorials escenifiquen la constitució d’una nova cèl·lula conjugal i la separació de la llar paterna, tant entre els nobles com entre els pagesos. Ara bé, hi ha una qüestió en aquest relat del cavaller de la Safor que potser ha cridat la vostra atenció. No li hem volgut donar major importància per destacar-la ara. I és que Hug de Cardona ha d’aconseguir una carta d’emancipació del seu pare per iniciar la seua singladura individual. No és un fet gens habitual, ni entre la noblesa ni entre el camperolat, que el pare emeta un document d’aquesta mena. De fet, a Vilafranca, una comunitat rural situada en el terme general de la vila de Morella, entre 1307 i 1412 només hi ha dues cartes d’emancipació. Dues en tot un segle. Som al davant d’un fet poc habitual que cal analitzar.

L’abril de 1395 el vilafranquí Domingo Gil, attendens vos, Franciscum Egidii, filium meum, actigisse etatem XX annorum et amplius, li concedeix l’emancipació de la llar paterna, això sí, cum auctoritate totum iustitie Villefranche. Potser aquest és un acte més habitual entre els orfes que durant alguns anys han romàs sota la tutela d’algun parent o qualsevol altre veí designat pel justícia, però no entre la resta. Segons les prescripcions legals, els joves assoleixen la majoria d’edat als vint anys sense que cap altre document haja de deixar constància del fet, així que alguna circumstància especial ha dut Domingo a emetre la carta d’emancipació al seu fill. Sense descartar una possible desavinença entre pare i fill, segurament Domingo deu ser ja vell i Francesc no deu haver-se casat encara, de manera que amb aquest acte pot transferir-li la gestió del patrimoni familiar sense cap tipus d’entrebanc legal.

Imatge de Vilafranca

Altres causes deuen existir al darrere del segon cas. El juliol de 1344 Antoni Martí «enmancipave, soltave, gitave e trahie de son poder» el seu fill, també anomenat Antoni, i declara «que d’aquí a avant lo dit Antoni no sie ni estie ne sos béns a manament e destret seu», reconeixent que tot allò que «ha e aurà ha guanyat e ha-n’i per son trebayll e bona ventura e ab soldades que ell serà guanyades, per què absolvé a aquell e a sos béns que d’ací a avant no sie tengut de donar alcuna cosa a ell ne als altres frares seus ne per sos deutes ne en altra manera». Per la seua banda, el jove Antoni renuncia a tots els «béns de son pare e de sa mare, enaxí que en aquells béns ne d’aquells no entén a aver ne heretar en tot ni en partida». La ruptura entre el pare i el fill, aparentment amistosa, és total. Res no els uneix d’ara endavant, almenys en el plànol legal. En la pràctica, la documentació deixa entreveure que el jove abandona Vilafranca, perquè no es presenta en cap altra ocasió davant dels notaris del lloc. Li espera, tanmateix, un singladura difícil. Lluny de casa, amb pocs béns mobles i immobles i sense haver concertat un matrimoni, el destí del jove Antoni Martí està marcat segurament per la inestabilitat i la misèria.

Cert és que hi ha pares amb comportaments despòtics, que maltracten les seus dones i sotmeten els seus fills als seus designis, fins i tot després haver abandonat la llar, però, en aquest cas, el jove Martí deu pagar ben cara la seua insolència. Marxa sense res, o quasi sense res, i es desentén del que els passe als seus pares, als seus germans i als seus béns. La família Martí no és precisament una de les més riques del lloc, però sí disposa d’un patrimoni en terres i ramat que permetria el jove contractar un bon matrimoni i independitzar-se dels seus pares amb un mínim de béns per garantir la supervivència de la nova cèl·lula conjugal. Ha optat, tanmateix, per trencar amb el passat i començar una nova vida.

Altres joves, en canvi, no aconsegueixen l’autonomia dels antecessors tan fàcilment. El casament i la independència fiscal no sempre van lligats a la plena autonomia dels joves respecte dels pares, sinó que sovint els fills ja casats estableixen la seua residència en la llar paterna i organitzen un mena de coordinació laboral per gestionar tot el patrimoni familiar de manera conjunta i mantenir així la riquesa patrimonial intacta. Aquest pot ser el cas del ric mercader Berenguer Centelles i el seu fill Antoni. Almenys el 1397 el jove Centelles està casat i té més de vint-i-cinc anys, ja que exerceix el càrrec de jurat durant aquest any. Gestiona, a més, un patrimoni agrari propi i participa activament en el comerç de productes agraris. En contraposició, no intervé en el mercat del crèdit, així com tampoc no ho fa en la comercialització de cereals durant el bienni de caresties de 1401-1402, quan el seu pare Berenguer controla quasi totes les vendes que es fan a Vilafranca. De més a més, el patrimoni que gestiona el cap de la família dels Centelles és molt major que el del seu fill. S’estableix, doncs, una mena de divisió del treball dins del nucli familiar a través de la qual les regnes de l’explotació domèstica romanen sota la direcció del pare, el qual delega en el seu fill només algunes funcions. A banda li ha atorgat un patrimoni que li garanteix una mínima autonomia, però no és fins després de la mort de Berenguer, entre maig i juliol de 1404, quan Antoni assoleix progressivament una presència destacada en la resta de sectors econòmics i pot gestionar un patrimoni agrari molt més extens arran de la transmissió feta a partir de l’herència del seu pare.

Desitjosos d’incorporar-se al món dels adults el més aviat possible, els joves d’ahir i d’avui adopten comportaments que, en lloc de reportar-los els objectius prèviament fixats, els deixen en una situació ben compromesa. Alguns recorren a la violència per fer-se valer davant els altres. Els ardors de la carn els du a cometre actes cruels que unes vegades són castigats amb duresa i altres queden totalment impunes. Amb açò volen demostrar que ja poden ser considerats adults perquè ja es comporten com ells. Els queda, però, molt que aprendre. No són ells els que decideixen la seua incorporació al món dels adults, sinó que són els adults els que determinen quan i en quines condicions han de fer-ho. Els cas d’Hug de Cardona i d’Antoni Centelles, en aquest sentit, és el millor exemple. Per contra, alguns joves, orgullosos, opten per irrompre de manera sobtada en la societat dels adults. Pensem ara en Antoni Martí. Joves insolents, pares despòtics, o ambdues coses. Un problema d’ahir que, de nou, és un problema d’avui.