En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.
Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)
Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.
Creu coberta a Alzira
Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.
El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila
Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.
Una de les tàpies que queda dempeus
La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.
Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla
Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.
Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.
Plànol de les restes conservades
Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.
Pintures gòtiques trobades
Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.
Andana de la desapareguda casa de l’Olivera
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada