Aprofitant l'estada a Anglatera el passat estiu vaig visitar la ciutat de Canterbury, famosa pels seus contes i per la seua catedral. Malgrat que la ciutat comptava amb una llarga tradició com a centre administratiu, ja des d'època romana, el seu nom es difongué per tota Anglaterra arran de l'assassinat del seu arquebisbe Thomas Becket el 1170. La seua mort cal considerar-la com un capítol, un més, de la pugna entre l'església i l'Estat, un conflicte de llarga durada que, amb les reconversions pertinents i salvant les distàncies continua encara hui en dia. D'ençà la seua mort, Canterbury es convertí en el principal centre de peregrinació de tota Anglaterra. És per això que Geoffrey Chaucer situa l'acció dels seus contes de camí a aquest centre espiritual.
Hui en dia, malgrat tot, Canterbury atrau més estudiants que peregrins, més turistes de compres que no compradors de cultura. Certament jo esperava trobar-me una ciutat presa per un exèrcit de turistes japonesos armats amb canons i nikons. Però, ves per on, res de tot això, ni tan sols cua per a entrar a la catedral. Això no lleva perquè la infraestructura turística no estiga plenament desenvolupada, amb un gran perol per a que faces el donatiu voluntari per al manteniment de la catedral, audioguies i tota la maquinària, que en això els anglesos estan molt posats. El meu interés per a desplaçar-me a Canterbury poc tenia a veure amb els seus contes i menys encara amb Becket. Simplement pretenia contemplar la tomba del Príncep Negre, Eduard de Woodstock.
El príncep de Gal·les, ací el teniu reciens in pace ( i dalt les seues armes), va intervindre en la guerra civil castellana del costat de Pere el Cruel. La presència de les seus tropes, que aleshores ja comptaven amb molta destresa després dels anys de guerra a França, va marca la trajectòria del conflicte mentre hi prengueren part, especialment en el cas de la batalla de Nàjera. Resulta curiós, per dir-ho així, que la historiografia anglesa haja desenvolupat un major nombre de treballs sobre aquest enfrontament que no la historiografia de la Corona d'Aragó –cal recordar que també hi participaren tropes aragoneses comandades per Alfons el Vell, duc de Gandia–, i més encara per a la corona de Castella. De nou, un bon exemple de les diferències que encara ens resten per salvar amb la historiografia anglesa, de com fer i oferir la història a la societat. A Anglaterra una conflagració com la de Nájera comptaria amb el seu museu i la seua recreació anual, comptaria amb l'interés dels investigadors, comptaria amb diners. En canvi, a Nájera prou fan si són conscients de la batalla.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada